Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

divendres, 2 de març de 2012

Casada.

Vaig conéixer el meu home ací, ens vam casar i hem tingut quatre fills. Primer no podíem viure. No podíem viure perquè no hi hi havia treball, i vam passar uns anys roïns, després, quan ja teníem un xiquet i una xiqueta, al meu home li va tocar anar-se'n a França. Millor dit, ens en vam anar els dos. Li vaig deixar la xiqueta a ma mare, perquè era la més xicoteta, i el xiquet a la meua sogra, que era més majoret, i ens en vam anar els dos a França, que no, que no ploraré més en la meua vida. 

Jo a fer el menjar als hòmens, per a 50 hòmens, dos dones anàvem, el meu home a plantar arròs, i vam estar allí tres mesos, tres mesos de calvari, perquè per a menjar 50 hòmens, que quan vam arribar allí ja vam veure el desastre... una cambra molt gran, plena de palla d'arròs, per a gitar-se allí els hòmens. I els dos matrimonis, dos habitacions, també amb palla d'arròs, dos llits antics, d'eixos que tenien més de cent anys, i a l'endemá els hòmens van dir: "xiquetes, espavileu-vos a fer el menjar, que estem desmaiats, este menjar no és com el de casa".

Jo li dic a la meua companya, que ja ha faltat: "Vols que demà fem arròs al forn? I em diu: "Arròs al forn com?" i li dic "Com? No hem portat quatre calderos? Esta nit, anem a prepararlo". Posem cigrons a remull, i com tots portàvem botifarres, blanquets, perquè tots portàvem un poquet per a, per als primers dies, doncs allà ens tens, amb cudols, amb cudols fem per a ferros, perquè arreglem la llenya i coem els cigrons, posem oli als calderos, sofregim els blanquets i les botifarres, l'arròs, total, que les dos, amb els quatre calderos, anàvem, anàvem desesperades. Este té massa foc, l'altre, l'altre es queda sense caldo, Ai, quant que vam patir eixe dia, però quan els hòmens van tornar a dinar, i van veure els quatre calderos d'arròs damunt de la taula, van començar a aplaudir-nos: "Les millors dones d'Espanya! Les millors dones d'Espanya!". 

Quan van tastar l'arròs, van dir: "Com pot ser que en un caldero isca, arròs al forn? Com si estiguera fet a casa en el forn!". Estava boníssim. Vam estar tres mesos, van ser per a morir-se, però vam portar tretze mil pessetes. Tretze mil pessetes de llavors, que eren moltíssims diners.

Mire vosté si era diners, que abans d'anar-me'n, abans jo vivia arrendada. Pagava un duro d'arrendament, i un duro del llit que ens vam fer, un llit nou. Un llit nou, i res més. I el meu home, anava a treballar per a l'amo d'esta casa, que era l'amo d'esta casa on visc hui, i per a un cunyat seu. Quan vam vindre, jo li dic al meu marit: "Per què no vegem el senyor Pepe, si ens acaba de deixar els diners i comprem una caseta que venen?. 

Així que ens n'anem i li dic: "Senyor Pepe, vosté ens deixaria deu mil pessetes, o tretze mil, el que ens falte?, i ens diu: " Clar, tot el que vullgueu. Si m'ho teniu de tornar." i li dic: "És que l'any que ve hem de tornar a França. I com hem de tornar, a l'any que ve li ho pagarem". 

Una caseta que era, com d'ací al finestral. Ja no era més ampla la caseta que volíem comprar, i valia trenta mil pessetes la caseta, i ens va deixar la resta i vam comprar la caseta. Ai Déu, però és que de seguida em torne a quedar en estat. Degué ser la nit de l'alegria. Ja no puc anar a França. "Senyor, i ara com pagarem?" i el meu home em diu "tranquil·la, ara veuràs, jo me n'aniré sol".

Jo sufocada. Se'n va el meu marit, que jo tinc el xiquet abans d'anar-se'n, i jo "Ara em quede jo ací, sola amb tres criatures... Què faig?" Què faig si ara no puc ni anar a treballar?". Jo treballava a hores, a tot el que m'eixia, a netejar, al magatzem, a llavar, a tot. De nit, de dia, quan fóra. 

Amb el que, una senyora que anava a l'escorxador, a netejar tandes que déiem, i que tenia dos xiquetes, i se n'anava per a tot el dia, i em diu: "Pepica, tu que estàs en casa, estàs a casa amb els teus xiquets, per què no em tens les dos xiquetes, el dia que jo vaig, o els dos dies que jo vaig a l'escorxador? I jo li dic "Perquè sí, igual tinc, el mateix em dóna tindre tres que cinc". I va i em deixa les dos xiquetes. 

Amb el que ella em portava, em portava dos o tres creïlles, un poquet d'oli, un grapat d'arròs... El que ella em portava, jo tenia per a tot el dia, per als meus tres xiquets, les dos xiquetes i jo. I em donava una pesseta per cada xiqueta. I jo, mira que bé, dos pessetes, ja tinc per a demà. Poc després, una altra: "Per què no em tens el meu xiquet?" i al final, vaig acabar arreplegant jo a quaranta xiquets!!!

I en eixa caseta, portaven als xiquets, la seua cadireta, i de la porta del carrer, del carrer al corral, que era llargueta. I encara tenia en el corral una porca i conillets, en un trosset de corral xicotet. Tots els xiquets assegudets, volguera que haguera vist vosté això. Era com una guarderia. I els xiquets tan quietets, perquè jugaven, però eren molt tranquils. Abans els xiquets eren molt dòcils, estaven molt patits, ara no. Ara tenen de tot, naixen rebels, i donen treball, abans no. 

I quan va vindre el meu home de França, jo tenia més diners de què va portar el meu home. Conforme li ho dic, com era. I li dic: "Ara a pagar, així que el que has portat i el que tinc jo, a pagar" I em diu: "I menjar?" i li dic: "busques faena i ja ens apanyarem" i vam anar el meu home i jo, i vam pagar al senyor Pepe, a l'amo del meu home, que no volia cobrar-ho tot, perquè tinguérem un poc per a viure millor, però vam pagar tot, li vam donar les gràcies per ajudar-nos, i així la caseta ja era la nostra.

I mira que felicitat. No podia durar. Al poc jo, una altra vegada prenyada, una altra xiqueta, bo, per tant una altra xiqueta, i jo continuava fent escoleta. Però quan la meua xiqueta tenia quatre anys, li dic al meu home: "Mira, tu te'n vas a França, jo em quede ací. 

No traiem trellat, ni amb el que tu portes, ni amb el que jo guanye ací, ni amb el que jo patisc ací, s'ha acabat anar a França. O tots, o ningú". I ell em diu: "O tots o ningú, amb això que vols dir?", i jo li dic: "ens n'anem tots, o ens quedem tots". 

Llavors un germà meu estava a França, i quan ve li dic: "Ricardo, no trobaràs un lloc, per a anar-nos-en a França, els xiquets, jo i el meu marit?" i em diu "Allí on visc jo, al costat, hi ha un amo que té, les té arrendades, unes terres. Té unes poques, però sempre veig allí  a dos o tres treballant, no hi ha més" i li dic "Per què no li preguntes? I estaríem prop de tu". 

Era donar un gran bot, que el meu germà estava entre Nimes i Arles. I què contenta estava jo... Així que va el meu germà, ho parla amb el patró i va i li fa el contracte, i li dic jo: "Jo als xiquets no m'els deix més. Si eixa dona no ens vol agafar els xiquets i a mi, no anem. Jo ja ho he pensat. Em vaig deixar dos la primera vegada, i vaig patir molt, i ara quatre, patiria doble, per tant no". I el meu germà diu: "Jo t'ho arreglaré, no et preocupes". 

Va parlar amb ella i li va dir "Mire, que la meua germana, resulta que havia de deixar els xiquets amb sa mare, amb ma mare, i resulta que ha caigut malalta, i no pot quedar-se als xiquets", i la patrona diu "I quants xiquets té?" I el meu germà "Quatre, dos xiquets i dos xiquetes" i li contesta: "Olala, beaucoup de petits!!" i el meu germà li diu "Però té u, que ja té 14 anys, i ja pot ajudar,  un altre que té dotze". Ella li diu: "Val, que es vinguen tots." Jo em vaig posar molt contenta, amb contracte per al meu home i per a mi, i per als dos xiquets majors. El primer any, vam portar quaranta mil pessetes.

Vam estar anant a França més de vint anys. Al primer li vaig dir al meu home: "L'any que ve més. Enguany no hem guanyat quaranta? A l'any que ve guanyarem més". L'any següent vam tornar a anar, i així, així, hem anat per al mateix patró vint anys. No vam canviar mai. Però és que, quan vam acabar allí, que era en Bellegarde, a Nimes, prop de Nimes, i del Mont Ventoux, no sé si l'heu sentit anomenar, Mont Blanc tampoc?... Perquè Mont Blanc, Mont Ventoux és el mateix, és allà en la ratlla d'Itàlia. Un cosí del meu patró li diu: "Xé, per què no m'envies als teus? Les teues persones, que tu dius que et complixen" i el meu patró li diu: "Però si tu has de complir el mateix que complisc jo amb ells, t'els envie, sinó, no". "Per tant val, anirem un any. Provarem" I quan vam acabar, vam anar allí al mateix treball, perquè al ser més alt, en un lloc més fred, ve més tard. Així hem estat anant a un lloc i a l'altre quasi vint anys.

Anàvem de temporada, quatre mesos, ens n'anàvem al juliol, i veníem ja prop de nadal. Però jo ho passava molt bé fent de gallina lloca, perquè tenia tots els meus xiquets prop de mi, i menjaven tot el que els donava la gana, jo els comprava tot el que volien per a menjar, i jo, com tot això no ho vaig poder tindre perquè ma mare no ens ho va poder donar, per tant jo, la meua felicitat, era poder donar-los als xiquets tot el que ells tingueren ganes. 

I si no haguera anat a França, no hauria tingut ma casa, que la vaig comprar als fills del senyor Pepe quant heretaren, i les meues filles viuen dalt, i tinc dos pisos que són per a les meues xiquetes, i un camp per a un fill, i un solar per a l'altre fill.

Tinc quatre fills, i li ho he anat donant tot a ells. Cap m'ha demanat mai comptes del que jo els he anat donant, si açò val més o allò val menys. El meu fill major va dir: "Les xiquetes amb vostè, que quan siga major, elles la cuidaran millor" i el meu fill major té un camp, que s'ha fet allí una casa preciosa, i l'altre, el mitjà, té un solar que val iguals o més diners que el camp, o que els pisos i la casa. Ja ho tinc tot arreglat, i així, quan a mi em passe alguna cosa, els meus xiquets ja tenen tot, i no han de disgustar-se per dir si un té més que un altre o tu tens menys que jo. Ells s'han fet les escriptures i tot. Jo amb la pagueta em sobra.

Quan tornàvem de França, el meu home treballava al jornalet, al camp, a collir taronja, a birbar, els xiquets a l'escola, i jo,  al que eixia. Tenia treball en un magatzem de taronja, que ara ja no existix, i jo he anat molts anys al magatzem quan venia de França, i ja m'estaven esperant per a treballar. Sense desfer les maletes, al magatzem, a la nit, a desfer les maletes, i al magatzem, i després a fer de tot el que eixia.

A França érem immigrants. Allí treballàvem raïm de taula, que tenien uns platonets, i anàvem per dins de les vinyes amb una, com si fóra una taula que s'obria. Era un catret, un catre, i posaves la capseta damunt. Llavors agafaves el raïm, tisoraves tot el que estiguera podrit o lleig, i de seguida l'encaixaves. El meu fill, el més xicotet, treia les capsetes... Allí treballàvem tots. Tots. Menys ma xicotiua, que tenia quatre anys, només ens servia per a portar la bossa amb els entrepans, però ajudava. El viatge era llarg, que eixies hui i arribaves despús-demà. Passaves nits en el tren, però jo portava els meus fills darrere i em sentia feliç.

L'amo era molt bona persona. Vivien en una casa molt gran, i de quan no tenien tractor, hi havia una quadra gran, de la que van llevar els animals. Allí van llevar tot, van netejar, i van fer obra. Van xapar de taulells les parets i rajols en el sòl, van fer barandats, van pintar, i en el lloc on abans estava el pessebre, van posar un tauler gran de fusta gruixuda, amb una cuina de gas. Fora hi havia una bomba amb un bassi, per a escurar, i els llits, molt malament. 

Dalt tenien, on estava abans la palla dels animals, ho van arreglar en dos habitacions per als xiquets amb un matalaf vell cada una, i fora van fer amb fustes  una caseta xicoteta, amb un forat en terra i un tauler de seient, i això era el servici, l'excusat. Els matalafs, molt roïns. Ací, encara que érem pobres teníem els llits endreçats. Però vam acabar bé, molt bé. 

Quan vam acabar, l'ama, que volia que tornàrem, li vaig dir que ja veuríem, i li vaig dir: "Jo, és que, a Espanya, no ho tinc bonic, però tinc bon servici en tot.  Jo això d'anar al servici al camp, eixir a mitjanit si has de pixar, o has de fer un poc més, això a Espanya jo no ho tinc així. Tinc un servici, bo o roín, endreçat. Si vosté em promet que tindré matalafs per a poder dormir bé, i em fa un lavabo dins de casa, jo a l'any que ve torne, sinó, no. Jo no vull que els meus fills patisquen.". 

L'any següent vam anar... Teníem tots els matalafs nous, i dos llits per als xiquets, una per els dos xiquets i una altra per les dos xiquetes, i un llit per a nosaltres. Tot estava en la mateixa habitació, feta mes gran, tots junts. Però això em donava igual, menys por de que me'ls robaren. I en la part de dalt, un lavabo nou, amb un vàter, pila i dutxa, així quan venies de treballar, et dutxaves i et quedaves tan bé. 

Com es portaven bé, la meua xicoteta, que el primer any tenia quatre anyets, li feia: "Dóna-li el plató a la patrona" i ella li'l donava, perquè la patrona encaixara el raïm de millor qualitat, que eixe només l'encaixava ella, que sabia i era més delicat. 

I li va comprar una nina gran, preciosa, més alta que ella i amb un cabell preciós. La meua xicoteta va aprendre de seguida francés i s'entenia amb ella. Hui sap francés. Escriure'l, poc, però parlar-lo, tot. En total, molt contents.

Jo només he aprés a soltar espardenyades en francés. Parle malament, però entenc tot. Després de deixar de treballar he tornat sempre de visita. L'any passat, no, l'altre, vaig estar dèsset dies, i no volien que em tornara. L'altre dia em va telefonar la meua patrona plorant. L'amo havia mort. Ja feia temps que estava malalt. Tenia també molta edat. Tenia noranta-sis anys. Ja era molt major. Enguany, com el passat, he volgut anar de nou, però els meus fills tampoc m'han deixat. Diuen que ja estic molt major per a un viatge així i pot ressentir-se la meua salut. A mi m'importa poc, però encara volen tindre'm un poc més. L'única cosa que puc fer és, amb ajuda d'una senyora que sap francés molt bé, escriure de tant en tant, i em contesta sempre. 

Veurem fins quan aguantem...


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada