Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dissabte, 22 de gener de 2011

Qui no pot segar...

Espigola. No tinc clar si els més joves tenen idea de l'autèntic significat del verb espigolar. El que mes s'aproxima a la realitat és "Necessitat en el seu grau màxim, gana de menjar, fam".

Mentres el jornaler treballa en el camp en èpoques de recol·lecció, sobretot en períodes de penúria econòmica, tota la resta de la seua família, els xiquets i la dona, s'esforcen per arreplegar tot allò que ha sigut despreciat o oblidat en els camps recol·lectats. Siga el que siga. 

Espigues madures.
Durant la collita de l'arròs, quan se sega i es lliguen les garbes, i al serrar l'arròs, és inevitable que algunes espigues se solten de la gavella, i es queden pel sòl entre els restolls i els culs de palla. 

La sega de l'arròs es realitza a partir d'octubre, quan els cultius d'estiu ja han minvat en els camps, quant menys treball queda en els terrenys on es cultiva l'arròs, quan no sols és penosa la labor de la sega i el treball en l'era, sinó que a més comença el període mes dur de l'any per a les seues famílies, perquè hi ha poc que menjar.

Sobretot, en l'època de la postguerra, va arribar a ser tan dura que res hi havía per tirar-se al pap.  Els aliments de primera necessitat estaven intervinguts i eren racionats, cars, escassos, i molts d'ells era difícil adquirir-los fora del mercat negre, l'estraperlo, que enriquia a uns pocs promovent espectaculars pujades de preu. Com a mostra, un botó: el preu oficial del sucre era de 1,20 pessetes el quilo, però en el mercat negre costava al voltant de 20 pessetes.

Per això no quedava mes remei que espigolar en la marjal, amb aigua i fang fins als genolls, arreplegant el mes ràpid possible aquells escassos grans d'arròs que queien durant la sega. Els lligaven en manolls d'espigues i els treien fora del camp per a portar-los ràpidament a assecar, perquè la humitat no els espatlara o se'ls menjaren els pardals.

Picant arròs en una comunitat
en sud Amèrica.
Aquells pobres quatre grans tenien el valor de l'or, i quan arribaven a casa els estenien sobre sacs o estores de canyes per a assecar-los al sol. Després, quan ja estava en condicions, els col·locaven en un morter o en un cul de cànter reforçat, i el picaven a poc a poc amb la maça de picar, fins que la pellorfa se separava de l'arròs. Després es garbellava per a separar el gra, que es reservava per a menjar.

També se solia intercanviar o vendre a l'estraperlo, per a adquirir altres queviures de primera necessitat, o canviar-lo a altres famílies per productes de semblant valor.

Massa de
picar arròs.
La definició de "Espigolar" dels diccionaris es referix a l'arreplega de les espigues de cereal que queden en els camps després de la sega. De tots els cereals, segons el que s'acostume a collir en la zona. Per això, en Castelló només s'hauria de referir a l'arròs i a la dacsa.

En la realitat del dia a dia, es referia a qualsevol collita, les creïlles mes xicotetes oblidades o rebutjades, les ametles, qualsevol fruita, les garrofes, taronges, cacauets, moniatos, qualsevol vegetal. Era una necessitat portada per l'època. Era precís aprofitar tot. 

Quantes vegades que he escoltat recordar a ma mare, que va viure l'època com a filla major, amb menys de 10 anys, amb dos germanes menors i una mare viuda, la quantitat de vegades que se n'anaven a dormir sense mes menjada per a totes que un parell de codonys cuits, que havien espigolat la mateixa vesprada.

Afortunadament, va durar pocs anys i a poc a poc va anar millorant l'economia, i a poc a poc va anar minvant en Castelló el cultiu de l'arròs, se van anar dessecant les marjals i es van substituir per cultius de verdures i fruites que van anar col·locant cada vegada mes jornalers i enriquint l'economia local.

Es va anar refermant també el cultiu de la taronja, i van surar els magatzems de confecció i després exportació, i la mà d'obra femenina també va començar a treballar durant la temporada, llarga, de tot l'hivern, i les necessitats van anar a poc a poc desapareixent i l'espigolar va acabar sent anecdòtic, afortunadament.

Ja sabeu, qui no pot segar, espigola. I qui espigola, ja sabeu, pobre d'ell.

Temps era temps.......


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada