Si hi ha un cultiu amb què estem lligats de pell a ossos els valencians és el de l'arròs. Hui ja no se sembra en Castelló, però fa pocs anys de la seua desaparició com a cultiu local. En Castelló eren diverses les partides del terme que eren verdaders aigüesmolls, zones pantanoses en què l'aigua naix a pocs centímetres de l'actual superfície i encara hui es convertixen en fangars de llarga duració cada vegada que plou un poc més del normal, molts anys després d'haver estat aterrades, Foies, Mitjans, Motxals, Barca, etc, eren ocupades quasi totes elles per l'arròs, i això era beneficiós econòmicament per al poble, però no era gens adequat per a la salut dels seus habitants.
Plagues enormes de mosquits i altres insectes, lligades a les zones d'aigües estancades, minvaven la seua qualitat higiènica. S'intentava reduir al mínim la mortalitat lligada al paludisme, les aigües estancades durant mesos calorosos i la proximitat del cultiu a zones habitades a més de la gran necessitat mà d'obra del cultiu.
A tot el País Valencià es delimitaren els llocs de conreu de l'arròs. L'ordre reial de 1753 reduïa l'espai per a sembrar a "les terres pantanoses que per la seua situació foren inútils per al cultiu d'altres fruits" i fixava poble per poble quins podien ser aquells llocs. La presió dels grans propietaris d'arrosars, així com la d'alguns llauradors, feia que s'ampliaren els espais. Les epidèmies de 1751 i de 1784 foren la justificació per insistir en els termes de l'esmentada ordre reial.
Malaltía i diners estaven íntimament relacionades amb el conreu de l'arròs, i d'aquí la dita popular de l'època que diu "Si vols viure poc i fer-te ric, vesten a Alberic, si en vols mes, a Masalavés". Fixeu-se si estem prop. L'audiència valenciana emetía en 1805 un "Memorial Ajustat" que pal-liava la força dels senyors, laics i eclesiàstics, com a grans senyors arrossers.
Explicarem un poc, sense massa detall, qual era el procés de cultiu de l'arròs, encara que no serà possible fer-ho tot en un sol escrit, per la qual cosa anem a seccionar-ho en diversos seguits.
Procés tradicional de cultiu de l'arròs.
1ª Part : La sembra del Planter.
Xarugant el bancal |
El cultiu tradicional de l'arròs abastava un any complet. S'iniciava en ple hivern amb la sembra de farratge en un camp de cultiu que mesos després és convertia en el 'planter'. El farratge (ferratja, fabó) creixia durant tot l'hivern. Arribat el mes de març, és molia amb la terra sobre la qual s'havia sembrat amb la finalitat d'enriquir-la xarugant els bancals. Els arrels d'este farratge retenen i son riques en nitrogen i això afavoria molt el creixement de l'arròs en la seva primera etapa. Els agricultors feien els marges del 'planter' amb la finalitat que l'aigua quedes retinguda dins del mateix.
Inundant el bancal |
Fanguejant |
Col·locaven fang en els marges i utilitzaven un cavall per 'patejar-lo' fins a fer-ho dur de manera que no fos possible que és filtres l'aigua a través d'ell. Una vegada fets els marges, els basses que conformaven els marges del "planter" és cobrien d'aigua. S'utilitzava llavors una "post de ganivets" tirada per un cavall que donava voltes a la terra barrejant-la amb l'aigua fins a fer d'ella un fang fi. Amb tot el procés anterior, el planter quedava preparat per la sembra de l'arròs. El "barrejat" consistia a repartir els llavors "a voleo" pel camp.
Passant la post de ganivets |
Sembrant a voleo |
Amb la finalitat que quedaren escampades de forma suficientment uniforme, l'agricultor les repartia mentre mesurava els seus passos seguint un camí recte que enfilava amb unes canyes que situava en els extrems del camp. Esta fase acabava a mitjan març. El planter és realitzava en un camp de cultiu molt proper a l'habitatge de l'agricultor ja que, al principi, el cultiu de l'arròs requereix unes cures molt especials.
En el període de març a maig, l'aigua estancada del planter és va escalfant gradualment, afavorint la seva germinació però també l'aparició de tot un seguit de microorganismes, insectes i plantes que son perjudicials per al seu desenvolupament en les primeres setmanes.
Birbant planter |
L'agricultor havia de vigilar constantment el planter a fi d'eliminar-los "birbant" per tot ell. Actualment la utilització de tot un seguit de substàncies químiques eviten el desenvolupament d'estos microorganismes el que facilita molt la tasca de l'agricultor.
La opinió que l'autor de l'escrit te d'aquest productes químics ha estat censurada per a no embrutir les tecles de l'ordenador mes enllá del raonable.
1 comentaris:
Vale, vale. Està molt bé, és molt útil. No vull menjar sopa
Publica un comentari a l'entrada