Unitats mètriques valencianes.

Abans que en 1849 durant el regnat d'Isabel II s'adoptara en tota Espanya de forma oficial el sistema mètric decimal, en tota València existien unes unitats pròpies de mesura des de temps immemorials, amb orígens àrabs, romans i inclús fenicis, i que després de la conquista es van consagrar amb el "Llibre dels repartiments" de Jaume I, i que eren pròpies i diferents de totes les usades en la resta dels regnes de de l'època, inclosos els altres integrats en la corona d'Aragó. Lògicament, totes van nàixer amb el comerç i es van desenrotllar amb ell.

Encara hui perviuen moltes d'aquelles unitats ancestrals, tan arrelades en la nostra memòria col·lectiva i costums, i que s'han resistit a la desaparició oficial. Ens sonen i usem barcelles, almuds, arroves, fanecades, etc..

Farem un breu repàs a totes elles.

Unitats de pes:

Quintar gros o Càntir (52,224 Kg) = 144 lliures (és correspon en el pes del "Talent" àtic fort)

Arrova (12,330 Kg) = 34 lliures

Lliura de taula (362,66 gr)= 12 onzes (es correspon en la "mina" fenícia)

Marc de taula = 8 onzes

Onça (30,221 gr) = 2 x mitjes onzes = 4 x quarts d'onces = 8 x Argenços = 16 x mitjos Argenços

Argens (1,89 gr) = 18 grans 

Grà = 0,1 gr (existien encara el Quart i l'octau de gra)

Barcella, Mitja Barcella i Almud

Les relacions de pes en grams o en quilos són aproximades, no exactes, perquè a més existien diferents variacions segons el producte a pesar, perquè existien la "Lliura de Carn", que tenia 36 onzes, o la "Lliura major del peix salat", que tenia 18 ( es correspon en la "Mina Aqueménida" mera de 544 grams) o la "Lliura del peix menut fresc" que tenia 16, la "Arrova de Farina" que era de 32 lliures, o el "Doble marc de Cambra o dels Argenters" que tenia 15 onzes, amb la qual cosa variava la conversió de tots els múltiples i divisors de la mateixa, havent-hi per tant diverses Arroves i diversos Quintars per eixe motiu. No obstant això, el valor de l'arrova que hem relacionat és el que encara hui empren els llauradors per a vendre la seua taronja i altres productes.

Unitats de volum per a líquids, àrids i gra:

Cànter i Mig Cànter

Per a vi, el cànter Vinader (10,27 litres), dividit en dos mitjos cànters, quatre quartes i  vuit mitjes quartes. Una arrova de vi equival a 16,133 litres.

Per a oli, l'arrova oliera (12,563 litres), i la mitja arrova, la lliura (0,397 litres)

Per a grans, el cafiç de 12 barcelles, la faneca, de dos barcelles, la barcella (16,75 litres), la mitja barcella, l'almud (1/4 de barcella) i el mig almud. El almud tenia quatre quarterons, i cadascún d'ells feia 2 mitges o vuit mesuretes.

Faneca

Les unitats de longitud i de superfície.

Corda (40,77 m) = 45 alnes o vares = 20 braces

Alna o Vara (906 mm) = 4 pams = 3 peus

Braça o Canya = 9 pams 

Pam = 12 dits = 144 línies

Peu = 12 polçades

Mides antropomètriques:

Colze, Passa, Milla (1000 passes)

Eixem: Distància entre el dit gros i segon estirats.

Unitats de superfície:

Jovada = 6 Jornals = 36 fanecades = 29919,47 m2

Cafissada o Jornal = 6 fanecades = 4986,5 m2

Fanecada = 200 braces quadrades = 831,09645 m2

Mitja fanecada = 100 braces quadrades

Quartó = 50 braces quadrades 

Braça quadrada = 81 pam quadrat

Pam quadrat = 144 dits quadrats

Dit quadrat = 144 línies quadrades

Una altra definició de fanecada és la següent:

Fanecada  (f)

Mesura agrària de superfície que correspon a l'extensió de terra que és pot sembrar amb una faneca de gra. (La faneca és una mesura de capacitat equivalent a dues barcelles, el contingut d'un sac o 33 litres i mig.) Una fanecada equival aproximadament a la dotzena part d'una hectàrea.

En el sud d'Alacant, hi ha una altra mesura de superfície per a terres, la "Tafulla", equivalent a dotze fanecades.

I encara queden mesures genuïnes de València:

Per al cabal d'aigua tenim la "Fila". Una fila és l'aigua que ix per un forat d'un pam quadrat a una velocitat d'aigua de cinc pams per segon, o siga, cinc pams cúbics per segon

A un conjunt de dotze dotzenes l'anomenem "Grossa".

Com este escrit no és un estudi complet, s'han quedat moltes unitats de diferent tipus en el tinter. En un pròxim, parlarem de les unitats monetàries antigues i menys antigues.

Temps era temps...

Les estrenes.

"Per Nadal, qui no estrena, res no val".

El dia de Nadal, els carrers de Castelló s'omplien de famílies ben mudaes fent visites als seus familiars mes o menys pròxims. Era el millor moment per a poder conéixer quina era la prole de cada família.

Després, el dinar de Nadal. Res més acabar, arribava el moment de les Estrenes, amb la cerimònia ancestral del besamà als majors en senyal d'agraïment. El ritual marcava que alhora que es besava als majors, es posava la mà, i es pronunciava la frase necessària de "a l'any que ve, que estiguem tots vius". Primer, els que compartien taula: els fills als pares i iaios, els mes xicotets als tios. A canvi, les esperades Estrenes en forma d'una, mes o menys, xicoteta quantitat de diners.

Després, el costum era visitar els parents mes o menys pròxims en les seues cases, padrins de bateig, tios, etc... Els carrers bullien de xiquets i jóvens. Per regla general, tot es feia el dia de Nadal, però si no es podia, s'allargava al dia 26, Sant Esteve, o qualsevol dels següents dies durant totes les festes.

Els padrins esperaven els seus fillols per a donar-los unes Estrenes el mes substancioses que permeteren les seues butxaques.

Les cases estaven obertes de bat a bat per a rebre fills, néts, fillols. A més, estaven ben equipades de dolços elaborats per l'esposa, mantegades, rosegons, pastissets de moniato, coquetes de sagí, rosquetes d'anís, pastissets de glòria, peladilles...

A més, hi havia altres Estrenes. Eren les que en la resta d'Espanya es coneixien com "Aguinaldo". Des de poc abans de començar les festes, des del dia 22, el sorteig de loteria de Nadal (1763) i que ens consten com a costum des del segle XIV, apareixien per totes les cases del poble, i de tots els pobles i ciutats, els serenos, fanalers, carters, pregoners, agranadors, repartidors de botigues, vigilants, i molts més, a demanar les seues Estrenes.

Hui serien la seua doble paga, els seus lots d'empresa, i tan nadalencs com les nadales, les targetes de felicitació i la mateixa loteria.

Pareix, segons ens diuen els historiadors mes sensats, que l'origen de la tradició està en l'època en què la península ibèrica era un territori davall el poder de l'Imperi Romà, i el seu nom ve de les ofrenes a la deessa savina Strenia, i deriva dels regals augurals (strenae) que els romans es feien per les calendes de gener. Segurament és així, però...

Temps era temps...

El dinar de Nadal

Per totes les comarques del País Valencià s'elaboren molt diferents varietats de putxero, canviant alguns ingredients, afegint altres. Però el que ens interessa ací és el que es feia en Castelló per a un dia tan especial com el de Nadal.

Cada casa és un món, i com és normal, en la casa dels llauradors no es podia fer cuina d'alt nivell amb productes sofisticats, però si que se sabia traure partit als productes tradicionals d'anar per casa, enriquint-los amb xicotets luxes que acabaven convertint-los en autèntics plats d'alta cuina.

En totes les llars, per al menjar del dia de Nadal, s'assenta junta a la taula tota la família, encapçalada pel patriarca que reunix tots els seus fills, siguen fadrins o casats, a les seues nores, i néts, tots al seu voltant. El segón dia de Nadal, o si no se pot, el dia de Cap d'Any tornarà o ocórrer el mateix, però assentarà com a protagonistes a les seues filles, amb els seus gendres i néts.

El plat estrela tradicional d'eixe dia de Nadal és el putxero.

Quan els valencians fem putxero, sempre ens passem de quantitat d'ingredients, més en Nadal, i sempre sobra un muntó, però mai ens sap greu fer-ho, perquè mai sobra res. Sabem que amb les sobres sempre fem rics plats que ens agraden tant com el mateix putxero: Mandonguilles de Putxero, Arròs al forn de sobres, Arròs caldós o fideus amb el caldo, etc... mai acaba sobrant res.

Els temps, lògica i afortunadament, han anat canviant, i en moltes cases ja ni es recorda qual era eixe tradicional putxero, que no sap utilitzar cap ingredient que no siga de "soca i arrel"

Ingredients (Per a 6 persones):

- 400 Grams de Cigrons secs, remullats des de la vespra.

- 3 Napicols mitjans.

- 6 Xirivies.

- 6 Carlotes grans.

- 6 Creïlles mitjanes.

- 1 Maneta de porc.

- 1 Orella de porc

- 1 Cua de porc.

- 100 Grams de cansalada blanca sense salar.

- 1/4 de Kg de magre de porc en un dau.

- 1/4 de Kg de vedella en un dau.- 1/2 gallina (si no n'hi ha, mig pollastre, però no és el mateix el seu sabor).

- 3 Blanquets.

- 400 Grams d'arròs.

- 1 Manollet de jolivert.

- 6 brins de safrà o un sobret de Colorant (Pepito, made in Novelda).

Ingredients per a les pilotes:

- 1/4 de magre de porc picat.

- 50 grams de sagí de porc.

- 6 cullerades grans de pa ratllat.

- 50 grams de pinyons.

- 3 dents d'all.

- 3 ous.

- Un poquet de farina.

- Sal

- 1 Manollet de jolivert, ben picadet.

- Pebre blanc.

- Canella.

Preparació:

En un perol ben gran, perquè no sols càpia tot sinó que puguem fer molt de caldo, posarem els cigrons, i sobre ells, tota la carn. A continuació tota la verdura, cuidant que dalt del tot queden les creïlles, i després el safrà o el colorant i la sal al gust per a poder rectificar cap al final del guisat. Cal tindre en compte sempre que el putxero no es remou mai, ni al servir-lo.

Omplirem després el perol amb aigua quasi totalment, deixant només el més just perquè no s'isca al bullir, i ho posem sobre foc fort. Tan prompte arranque a bullir, reduïm el foc prou perquè la cocció es faça sense excessos d'evaporació, perquè haurà d'estar així unes dos hores almenys, tapem el perol i deixem..

Durant este temps, prepararem les pilotes de la manera següent:

Piquem en el morter els alls en un poc de sal perquè siga mes fàcil, i després tallem molt fi el jolivert.

En un bol de vidre o de test (si pot ser, perquè se pasta mes fàcil), posem la carn, i sobre ella el pa ratllat, el sagí, els pinyons, l'all picat, el jolivert, els ous, la sal al gust, una culleradeta de café rasa de pebre blanc i un pessic de canella. Pastarem tot bé amb les mans fins que estiga completament homogeni. Després, ens posarem farina en les mans perquè no se'ns apegue la massa i la dividirem en sis parts formant amb cada una d'elles una bola, que deixarem reservades i preparades.

Quan estiguem ja a prou mes de mitja cocció, podem posar les pilotes sobre els altres ingredients procurant que queden cobertes pel caldo el mes possible, i tapem.

Quan ja acabe la cocció, unes dos hores o un poquet mes totals, traurem el perol del foc. En una olla a banda, posarem abundant caldo que haurem tret del putxero en eixe moment i la posarem al foc de nou, i quan comence a bullir, posem l'arròs i removem fins que arranque de nou el bull. Sobre ell deixarem caure el manollet de jolivert a què només haurem retallat les cues quasi fins a les fulles. L'arròs estarà al punt en 15 minuts. Haurem de servir-lo de seguida i molt caldós. A molta gent li agrada menjar-se el jolivert, però si no, adorna el plat i es pot apartar a l'estar sencer.

Mentres cou l'arròs, servirem el putxero posant la verdura en una font, la carn en una altra, i els cigrons en un plat fondo, tot sobre la taula, i que cada un se servisca el que vullga i en l'orde que vullga.

Bon profit i millor Nadal.

La nit de Nadal

Amb aquests retalls de tela i paper, llegat dels nostres avis, volem recordar als que ens han precedit.

Ells han fet possible el que som i el que avui gaudim d'una vida millor. Aquest és el nostre homenatge.





Que tota la vostra família gaudeixca del millor d'aquestes festes nadalenques en pau i amb tot l'amor del món, i que el proper any 2011 arribe vessant damunt vostre tota la prosperitat i felicitat que us desitgem de tot cor.

Una abraçada immensa del vostre amic:

El Grill de la Memòria.

La despellorfà i la dacsa roja.

De dacsa hi ha  moltes varietats i diferents colors, però en Castelló sempre se ha criat la dacsa groga, i pera casa, algunes mates de Dacsa rosera.

Quan s'arreplegava la collita de la dacsa, es traslladava a casa amb el carro i se solien descarregar en mig de l'entrada de la casa, perquè no compensava de cap manera guardar les espigues i pujar-les a la cambra tal com venien del camp, sense pelar i massa tendra. 

Eixe dia, s'avisava a tot el veïnat perquè, després de sopar, acudiren a fer la despellorfà de les espigues, si podia ser en una nit millor que en dos. Es convertia el dur treball en una festa.

Per a això, l'ama de la casa havia preparat prèviament al forn uns moniatos, i carabasses, inclús creïlles, i algunes bones pastes de sagí, coca de llanda, junt amb unes botelles de vi, moscatell i aiguardent per a remullar la gola dels ajudants. Era una manera d'agrair al veïnat l'ajuda pel seu treball i aclarien la casa en poques hores. Eren molts els veïns a qui ajudar en pocs dies a les mateixes labors.

En les cases on havien xics o xiques jóvens, la festa era mes animada. Abans, en el poble, quant es feia boqueta nit, i sobretot a l'estiu, els jóvens tornaven del camp, es llavaven i es vestien amb la roba d'eixir a passejar, i eixien a passejar. El mateix feien les xiques, i cada xicon buscava a la seua xicona preferida. Quan algú deia "Demà arrepleguem la dacsa en ma casa", al dia següent acudien tots els amics i amigues a ajudar-se els uns als altres.

Totes les cadires de bova rodejant el muntó, i al costat de les cadires, els cabassos buits a punt, i a l'arribada, mosset i traguet, i al treball. S'anaven arrancant pallocs i tirant-los a terra, i les espigues netes als cabassos de palma, 

La dacsa té un color groguenc, però de tant en tant, apareixia una espiga de gra roig. Qui treia una espiga roja, tenia el privilegi de besar la xica (o xic) que més li agradava. I ací venien la festa i les rialles... El xic sempre anava directe a buscar a la seua preferida. Les xiques tenien també el seu dret, però s'amagaven o dissimulaven com que ho feien, però com sempre es donava compte algú, besarien qualsevol xic que li era indiferent, per a dissimular, i mes rialles i mes festa.

Entre treball, mosset, beguda, festa i rialles, anava passant la vetlada i se n'anava despellorfant la dacsa, eixien a col·lació totes les xafarderies del poble, es contaven històries passades i succeits, es cantaven les cançons de moda, i s'acabava convertint el treball en una agradable vetlada festera mentres entre tots feien una profitosa labor per als amos de la collita.

Mon pare li va dir una vegada a una amic en la collita del qual eixien moltes espigues roges, "Xe, quina sort", "de sort res", li va respondre, "tots els anys guarde unes espigues rotges i les vaig sembrant cada any, eixa és la sort".

Després de la despellorfà, la dacsa es deixava assecar abans de desgranar-la i posar-la a la venda, però sempre es quedava a casa la llavor de l'any pròxim, i la que serviria per a alimentar les gallines perquè els seus ous foren millors, i les del porc perquè la seua carn siga mes saborosa, i etc i mes etc...

Temps era Temps....

La dacsa.

La paraula "dacsa" és un arabisme que emprem en valencià per a identificar totes les varietats de la gramínia "Zea Mays", que no coneixíem fins que en el segle XVI es va importar d'Amèrica. En el segle XV s'havia portat unes primeres varietats des de Bahames que, ni van agradar, ni es van aclimatar al nostre clima mediterrani.

Des de llavors és un producte que va quedar lligat a la nostra cultura i tradicions per sempre. Diuen que és el porc agrícola, perquè d'ella també s'aprofita tot, donant origen a quantitat de productes i usos diferents. És una herbàcia que arriba fins a uns 2,5 metres, de tija grossa, el canyot, de grans fulles estrets i allargades, el dacsó, que junt amb el canyot són un magnífic farratge, i també s'extrauen diversos productes químics. És unisexual, pel que té una flor mascle, en la punta del canyot, que forma cabelleres d'estams plens de pol·len, i flors femenines implantades en la part mitjana i superior de la tija agrupada en espigues protegides per unes baines, les pallorfes, que deixen veure les cabelleres formades pel final dels estigmes, el "pel de panolla", que arreplegaran este pol·len i faran que germine en forma de grans sobre el espigó, i que constituïxen la panolla.

Cadascùn dels fulls de la pallorfa se diu palloc, i de ells es feien les famoses "márfegues" (o siga, matalafs de tela ratllada farcits amb ells en compte de llana, que eren usats en les cases de camp o en les dels més pobres), o que s'usaven per a tirar en els estables al sòl per a fer de llit als animals de tir fent fem, aconseguint un fem de primer orde per als camps.

El pèl de panolla en forma d'infusió, és molt diürètica, i s'empra per a alleujar i curar les irritacions de les vies urinàries i les infeccions de veixiga, o siga, per a fer pixar.

L'espigó es guardava amuntonat o ensacat per a servir a l'hivern per a fer foc i calfar la casa, o fer funcionar les "cuines econòmiques" junt amb el carbó, o les estufes de ferro. Eren fàcils d'encendre i feien un bon foc. Abans de l'aparició del paper higiènic, també cobrien esta labor tan convenient en els excusats dels llauradors durant segles.

El gra, la dacsa, és extremadament ric en midó, líquids colorants, vitamina A i proteines diverses. És un ric aliment emprat també en ramaderia i avicultura, i d'ell s'extren diversos rics olis vegetals i una farina anomenada "maizena" ideal per a confiteria i règims alimentaris, i molt rica per a sopes i papilles infantils.

Hui hi ha moltes varietats, algunes híbrides i inclús transgèniques, que produïxen més i són mes fàcils de cultivar. És una bona excusa per als grans sembrats de les multinacionals que a poc a poc ens van enverinant amb els seus meravellosos cultius. Però la dacsa en Castelló era un més dels cultius tradicionals en xicotetes explotacions, moltes d'elles inclús d'autoconsum pel propi llaurador.

Es plantava cada any amb les llavors reservades de la collita anterior pròpia, o que s'havia intercanviat amb les d'altres llauradors de poblacions pròximes per a anar augmentant la riquesa genètica i la producció no envellira i minvara, i unes vegades complementava uns cultius i altres era ella la suplementada. Es podien fer dos cultius diferents, de varietat primerenca, plantada a principis d'abril, o tardana sembrada al maig o inclús juny i arreplegada al principi de la tardor.

Per a aprofitar al màxim la terra, els llauradors solien plantar en el propi dacsar, junt amb cada canyot, una mata de bajoqueta, hui quasi desapareguda com a varietat, anomenada "fesol de careta", que aprofitava el canyot per a emparrar-se per ell durant el cultiu, i que era sega al final del mateix junt amb el canyot per a ser usada com a farratge pels animals.

Era un tipus de bajoqueta molt especial per al arròs caldos, a què donava un sabor i un color molt especial i apreciat. El pitjor era quant calia anar a agafar-la en ple estiu, el que significava eixir del dacsar ple de picors pel pèl de la dacsa i perquè les fulles són molt aspres i apegaloses.

En ple mes de juliol, les varietats de dacsa primerenca estaven granant, però molt tendres, pel que els xiquets disfrutàvem quan els nostres pares portaven a casa algunes espigues tendres per a torrar. Resulta difícil oblidar eixe perfum d'estiu que omplia tota la casa quan estaven en el foc, i el seu deliciós menjar, que disfrutàvem rosegant fins a arribar al encara tendre espigó.

Després parlarem de més costums lligats al cultiu de la dacsa i la nostra cultura.

Arrop i talladetes.

Aquestos curiosos personatges apareixien per Castelló en arribar l'hivern duent del ramal el ruc àrab carregat amb la sària, tota ella farcida de gerres planes que contenien la sucosa menja, el deliciós "arrop i talladetes". L'arrop es feia tradicionalment amb el most del raïm rossetti, i també podia ser elaborat amb el most de les figues dolces, molt més fàcil i barata aquesta modalitat. Resultava fàcil reconèixer l'entrada de l'arroper perquè a grans crits deia: "Dones i xiquets, eixiu que vos porte arrop i talladetes, mel per a les xiquetes!". Darrerament, una furgoneta substituïa l'ase.

Es pronuncia popularment "arrop i tallaetes".

Com s'abandonen i acaben perdent-se gustos gastronòmics ancestrals, preparacions culinàries de segles!

L'arrop i talladetes és el cordó umbilical de les menges de tradició àrab que ens lliguen a la nostra cultura, a la nostra terra i a la nostra mar. És el començament dels postres ancestrals, fet amb productes casolans a l'abast de tothom. És el berenar antic, la golafreria primigènia i primitiva. És, junt a l'arròs amb fesols i nap, el rovell de l'ou de la nostra gastronomia.


L'arrop és un xarop a base d'almívar concentrat de most de raïm de sabor molt dolç i aspecte molt fosc. Fonamentalment és el producte del de raïm, blanc o roig, filtrat per mig d'una tela i sotmès al foc, en una caldera de coure, a un procés d'ebullició i evaporació, perquè vaja concentrant-se. Quan ja és mig concentrat, s'hi afig la "terreta", és a dir, uns grapats de terra blanca verge rica en calç. Com el raïm porta, juntament amb la glucosa, una part d'àcid tartàric, la terreta (carbonat càlcic) neutralitza eixa acidesa, evitant l'agror que faria malbé la dolçor del most concentrat.

Es torna a passar el suc una altra volta per una tela i es torna a la caldera i al foc, per que bulla de nou i concentrar-lo més, fins a un punt de sucre i densitat convenient. En l'últim moment, es llancen les talladetes de carabassa o de meló d'Alger despullades de la corfa dura exterior; s'hi poden afegir igualment altres fruites confitables, com prunes o préssecs. Per a preparar les talladetes es tallen xicotetes llesques de carabassa de torrar o de confitar, d'uns cinc o sis milímetros de grossària, que haurem tingut tota la nit anterior a remulla dins d'aigua de calç dèbil, per a endurir-les per fora, donant-los una suau turgència; finalment, se sotmeten a un lleuger bull que les ablanirà per dins.

El resultat és un líquid negre i espés, un xarop com l'oli d'engreixar, melós i dolçastre, que impregna uns bocins tellosos i passats i que, tanmateix, es tallen amb el ganivet i es deixen mastegar amb un esforç relatiu.

El gust vol semblar-se a l'extracte de regalíssia, però a última hora deriva en direcció al vi vell i la mistela. Al paladar resulta dens, apegalós, i la durícia dels bocins mesclada amb el xarop esvarós provoquen en la boca sensacions fortes i contrastades.

En conjunt, la mirada, la tallada, la punxada, la masticació i la deglució de l'arrop i talladetes ens porten en un viatge en el temps, una excursió cap a una època no tan remota en què els sabors no tenien manies; era el segle del dolç de tomaca, el codonyat, les fruites confitades, l'almívar, els orellons, el panfígol i les figues seques amb ametles torrades; un temps en què la mel (i la fel), no coneixien barreres.

Aquest dolç era elaborat de manera tradicional, però en molt llocs on abans era habitual la seua elaboració, hi ha quasi desaparegut, ja que el seu sabor i olor resulten força estranys comparats amb els dolços comercials de fabricació industrial en els que molts ingredients son artificials.

Els venedors ens venien de la Marina o de la Vall d'Albaida, i ha estat sempre famós l'elaborat a Benigánim, i podem trobar referències a ell des de molt antic, sent la seva elaboració gairebé sempre en grans quantitats, que després eren venudes en fires i mercats i repartides a domicili per venedors de carrer que recorrien totes les poblacions per guanyar-se la vida amb això, com ocorria amb els dàtils i molts altres productes.

El producte és sempre el mateix i els pesos i mesures, les que el venedor de Benigànim havia heretat del seu besavi: uns platets de llautó nugats amb uns cordellets que pengen dels braços de la balança i uns pesos de ferro massís, circulars, amb els kilograms gravats al damunt i una anella per a agafar-los, juntament amb uns cantalets de riu, xicotets i lluents com un ou d'americana.

Els envasos són l'olleta o el perolet que porta de sa casa cada client, o la gerreta, i no els actuals i esgarrifosos recipients de plàstic transparent amb tapadora de pestanya en què ens venen el paté a les xarcuteries dels supermercats.

Temps era temps...

El granerer.

Un cop passat el tràngol de la canícula i les primeres tempestes de l'agost, els castelloners d'aquells temps (tan recents al calendari i tan llunyans pels usos i costums actuals) es dedicaven, de ple, a preparar les festes majors.

Emblanquinadors, matalafers, sastres, modistes, obrers i una rècula de professionals de tota mena (sobre els quals, potser, també escriurem quan arribe el moment) havien de deixar les cases, i el mobiliari domèstic dels conciutadans, més netes que una patena, mentre els més humils s'aviaven per compte propi encara que, al capdavall, totes les veïnes acabaven per trobar-s'al carrer granera en mà.

Per continuar, haurem d'explicar als joves de què parlem quan ens referim a les graneres tradicionals, uns objectes de culte als actuals museus etnològics. Segons l'Alcover-Moll (Diccionari Català-Valencià-Balear), una granera és un utensili compost d'un feix de branques primes o de palmes, subjecte a l'extrem d'un mànec de fusta o de canya, i que serveix per a arreplegar i llevar de terra o d'altre lloc la pols, pedruscall i altra brutícia. També hi havia graneres de bruc ("brezo" en castellà) que solien usar-se per agranar l'era, el corral, l'estable i aquelles àrees, en definitiva, de brutícia a l'engròs. I, per suposat, les graneres més fines o de mill ("mijo"), és a dir, d'aquest arbust riberenc que ha donat nom al nostre riu i poble veï en valencià, Millars (però també en castellà, Mijares).

El granerer, o fabricant de graneres, anava ambulant pels pobles corrent més que un xavo rovellat i ningùn d'ells se feia d'or. Era un ofici que donava poc per a menjar, per la qual cosa es realitzava com una activitat complementària quasi sempre. Anava de carrer en carrer amb una sària, o bossa d'espart, a l'esquena, guarnida de pell de conill perquè no se l'escorxés, ple de palmes de margalló preparades amb les seues eines.

L'ofici de granerer, com quasi tots, es transmetia de pares a fills al si d'una mateixa família. Eren els mateixos granerers els que es proveïen de les matèries primeres, ja que anaven a tallar les palmes, o el mill, als terrenys erms, així com les canyes per al pal, transportant-les fins les seues cases on les emmagatzemaven. D'ací anaven proveint-se del material necessari per a realitzar el seu treball.

Eren molt famosos els granerers de Torrent, que recollien les seves palmes en El Palmar (us sona la raó del nom?) i a la Devesa, on abundava el margalló, creuant l'Albufera des del port de Catarroja. Tallaven les palmes, els treien les punxes amb el falçó i les estenien i les assecaven perquè no agafessen floridura i després les carregaven en carros per portar-les al poble. Cada un tenia la seva cambra en la qual podia emmagatzemar les palmes durant tot l'any i anar fabricant graneres.

En sa casa fabricaven amb la palma les graneres que després eixien a vendre, i els pinzells del mateix material. Els pinzells que s'elaboraven antany servien, en molts casos, per pintar les parets de les cases amb calç viva. No es podien utilitzar les mans perquè te les cremaves. Amb les palmes que es rebutjaven de les graneres es fabricaven després aquestes brotxes.

Quan el granerer arribava al poble, per vendre les seues graneres o apanyar les fetes malbé, solia passejar-se pels carrers cridant allò de «El granereeeeeer! Dones, empalme graneres!» o, imitant una mica el pregoner, fent sorolls amb una trompeta per cridar l'atenció del veïnat. Però, de vegades, quan alguna dóna tenia alguna granera per fer, solia ocórrer a l'inrevés, es a dir, era la dóna qui treia la granera de casa i, ara, era ella la que cridava el granerer, el qual, al bellmig del carrer, la desfeia, la tornava a muntar amb palma nova ben lligada amb cordell d'espart que tensava amb l'ajuda dels peus, i, quan creia que estava ben rematada, li lliurava l'encàrrec a la mateixa porta de ca la clienta.

Amb una habilitat i rapidesa que deixava bocabadades a les criatures que amb curiositat l'observaven obrint uns ulls com a llanternes, i sense fer pols ni remolí, refeia les graneres gastades que les dones li treien per canviar-les el ramàs deixant-les noves de trinca. Si a més li compraven alguna de les que ja duia fetes, podia augmentar el minso jornalet que es treia dia a dia. Els oficis ambulants eren per gent amb autèntica vocació de servei. S'ajudava amb unes alenes amb les què acoltellava les palmes, i un falçonet per retallar-los el final perquè quedessen uniformes i amb forma de campana.

L'introducció de nous materials, com ara el plàstic, que abaratien els costos, l'asfaltat dels carrers que eliminava la pols secular i la pàtina de brutícia dels carrers del poble, la popularització dels nous electrodomèstics (com ara els aspiradors), o l'extraordinari invent del motxo (que alliberà, definitivament i sense acritud (perquè era així!), els genolls femenins) que s'aplicà sobre els nous sòls ceràmics (Made in Vila-real) que, juntament amb els canvis i la modernitat que comportaren els seixanta i els setanta, sobretot amb l'arribada dels Ajuntaments democràtics el 1979, han fet que la granera comence a ser una peça d'estudi per part dels antropòlegs, dels sociòlegs i, fins i tot, dels arqueòlegs.

De segur que, preguntant els més menuts de cada casa, us explicarán millor què es una agranadora mecànica, que no una granera de palma com la que exhibien (tampoc fa tants anys!) els agranadors municipals.

Els darrers granerers van anar deixant l'ofici en arribar la dècada dels vuitanta, la del canvi (de la pols pel brillantor?) i ja no queda un ni per a llavor desde fa massa anys.

Nostàlgia

Crec que ja he dit alguna vegada que per a mi, qualsevol temps passat, jo era mes jove. Castelló és un d'aquests pobles que imprimeix caràcter als que hem nascut en ell, i que a més acaben impregnant a aquells que han arribat des d'altres llocs i porten temps residint, i a més sempre ha mantingut subtils però marcades diferències entre els diferents barris que el formen, mes que res per les diferències entre els oficis i el dia a dia dels seus habitants, quan parlem dels barris perifèrics, o entre el seu poder econòmic, quan parlem d'aquests o del Carrer Major, residència de les famílies mes adinerades.

Hi ha una cosa en la qual mai no hi va haver diferència: cada veïnat era una gran família, amb totes les coses bones i dolentes que porta aquest tracte. El meu barri, en el que em van parir i amb el qual mai no he perdut contacte malgrat haver-lo abandonat com a resident des de molt jovenet, és el de "El Calvari", i concretament el carrer de Cervantes.

Mai recorde la porta de ma casa tancada amb clau, ni la de cap altra del veïnat. El meu pare m'explicava que, sent molt xicotet, la seva mare va passar prop d'un any malalta al llit, amb la clau de la porta posada al pany per l'exterior, el meu avi treballant per poder mantenir tant la casa com la despesa provocada per la malaltia, ell a l'escola, en la del senyor Esteban Sánchis. En tot aquest temps no va faltar una sola vegada la veïna que acompanyés al metge durant les seves visites, ni les que van mantenir la casa neta i en condicions per fora i per dins, ni les que es van preocupar de la roba i del menjar del meu avi i del seu, tant de comprar-lo com de fer-lo, i de totes les cures necessàries per a la meva àvia mentre estava sola.

Era suficient un mínim crit perquè el carrer s'omplís tot seguit de veïns per veure què passava i ajudar en tot el possible. Era un veïnat pobre, en el qual a ningú no li faltava de res que tingués qualsevol altre veí.

Totes les vesprades de temps agradable, la plaça de l'Ermita quedava mig plena pel grup format per totes les veïnes que podien acudir a ajuntar-se per fer les seves tasques juntes, cosir, brodar, qualsevol cosa en grup. Era sempre un grup enorme però variable, en el qual es parlava del diví (poc) i de l'humà (gairebé tot), i en el qual s'acabava pelant viva la no assistent, com sempre passa en els grups. Recorde a la meva àvia quan es retirava boqueta nit. Recollia la seva cistella, que posava sota el braç, agafava la seva cadireta de bova i s'acomiadava amb un "Bo senyores, el que diran de mi seran vostès", i marxava a casa seguida del jurament de les altres que mai no es ficaven amb cap d'elles.

Els homes compartien sempre en el que podien tot el treball a les seves menudes collites, es buscaven feina uns als altres, compartien el seu escàs temps lliure, es deixaven el seu temps en les tasques després de les collites (recorde algunes vetllades fent "la despellorfá de la dacsa").

Els carrers i la plaça eren el vell oest, o el camp de batalla, o el camp de futbol, o la selva perduda, o una mica de tot això al mateix temps, segons el joc que en aquell moment portés entre mans tota la bandada de mocosos que les envaíem al final de la vesprada quan sortíem de l'escola. També els camps dels voltants formaven part del territori de la nostra propietat absoluta en la fantasia infantil.

Us estranya que senta nostálgia? Cada un supose que la sentirà del seu barri. Enyore les antigues i pobres festes de Santa Bàrbera, estendard del barri i els seus veïns, el forn de "Patxeco", el comerç de Camilo, la botiga de María "La Bellesa", la taverna del "Tio Xuso", el vell Hospital al costat de l'Ermita, el pou de la plaça amb la seua pica, el vell llavador a la sortida del poble, també desaparegut amb el "desenvolupament" del barri.

I sobretot enyore tots els veïns, un per un. Temps era temps.

Les dones i la taronja.

És de veres que, darrerament, les dones s’estan incorporant a mercats concrets de treball on, històricament, se’ls havia barrat el pas. Sense anar més lluny, institucions tradicionals han tardat molts anys en incorporar a la dona als seus serveis directius.

Però no és menys cert que, de vegades, fins i tot es fa demagògia amb allò de la incorporació de la dona al mercat laboral, com si parlàrem d’un fenomen recent i com si ja s’hagueren equiparat, laboralment, amb els treballadors de sexe masculí.

Les dones llauradores han treballat a Castelló des de que existeix aquest poble i en tota classe de feines agràries i de cara al carrer, i no solament com a ama de casa: en la verema, en la recol·lecció de les fruites, de les verdures, i, per suposat, de la taronja, però també com a passejadores (l’antecedent dels cangurs?) o posades en amo com a criades d’una casa benestant, de dones de la neteja, al front de les escoles de cagons (l’antecedent dels actuals jardins d’infància o parvularis?), de mestres, telefonistes, telegrafistes, modistes, comares, infermeres, resadores de soterrars, monges al servei de Déu i dels més necessitats, carnisseres, revenedores del mercat, botigueres, taverneres, i, fins i tot, com a dones de companyia de altres dones adinerades, que això sempre s’ha portat...

Però si haguérem de triar una professió femenina, representativa dels darrers cent anys, aquesta no és altra que la dedicada per les dones a la confecció de la taronja als diversos magatzems castelloners.

Des d’aquells temps on quasi tot es feia a mà fins la mecanització dels darrers anys, en que quasi tots han tancat portes, han canviat molt les coses, però la dona del magatzem s’ha guanyat un lloc ben merescut en l’epopeia de transformació d’aquest poble.

El personal dels magatzems sempre ha estat essencialment femení i tant el seu nombre com la seua productivitat estava condicionat pel volum de producció i el grau de mecanització. De tota manera, entre el personal femení que treballava al magatzem hi havia diversos graus de responsabilitats i funcions.

En primer lloc, trobem l’Encarregada del magatzem, una espècie de gerent a peu d’obra que dirigia el treball dels diversos equips de dones. Segons anava la prega, els equips augmentaven i fins i tot vetlaven, treballant per les nits, els dies de major demanda o amainaven, quan hi havia poca gana de taronges, i, naturalment, quan es rebaixava la mà d’obra les crítiques anaven que volaven contra la primera autoritat femenina del magatzem per part de les que no tenien la sort, o el beneplàcit, de seguir treballant.

Els equips de treballadores del magatzem, per explicar una distribució clàssica, solien estar formats a mitjans del segle passat per 2 triadores, 1 talladora, 2 empaperadores, 1 marcadora, 2 encaixadores i 1 tiradora que, normalment, solia ser la més jove o més novençana en la feina. També hi havia feines masculines, com ara de fuster, muntador, embalador, cabassejador, peó i cap o encarregat, però a un magatzem que treballaren unes 200 persones només trobaríem, com a màxim, 30 o 40 hòmens, és a dir, la majoria era personal femení.

Les raons d’aquesta majoria femenina, evidentment, també eren econòmiques: mentre un peó major d’edat podia cobrar al voltant de les 25 pessetes de jornal (a finals de la dècada dels quaranta), l’Encarregada, que era la mà d’obra femenina més cara, a penes si arribava a les 23 pessetes i una triadora havia de conformar-se amb unes 17 que, al capdavall, era justament la meitat del jornal que cobrava l’encarregat de fusteria, per exemple, que solia arribar a les 34. A l’hora de la veritat, però, els jornals encara eren més baixos que els trets d’estadístiques oficials, sobretot en aquells temps quan això de la pressió sindical i social era un tabú, fins i tot, per als mascles.

El pitjor del cas és que, a nivell municipal, podríem fer un llarg llistat, com aquell dels jueus o llista d’Schlinder, amb els noms de totes les joves d’aquells temps que han arribat a la tercera edat i a les que no se’ls ha reconegut ni una hora de magatzem a l'efecte de jubilar-se: voleu noms i cognoms? El problema és que s’ha de tenir proves documentals i durant la postguerra i el franquisme els papers, quan no es destruïen, solien viatjar cap a Salamanca.

Una vegada descarregada la taronja al magatzem, buidant els cabassos d’un en un al seu respectiu muntó, l’Encarregada dissenyava l’estratègia, de vegades rutinària, de la confecció de la taronja. Les dones triadores, quasi sempre per parelles, anaven destriant les taronges en tres cabassos diferents per a les més bones, les més bastes i per a les podrides o en mal estat.

Després de la intervenció dels cabassejadors venia l’operació de rectificar la destria per la parella anterior. A continuació, entrava en joc la talladora del paper seda, normalment timbrat, que havia de retallar les bales de paper per ajustar-lo a mida de la taronja, segons la varietat. Les empaperadores, també per parelles, i assegudes al voltant del muntó de taronja triada i rectificada, procedien a realitzar la seua operació tot procurant deixar el timbrat o marca del magatzem de l’endret, cap a la part de fora, i el revers a tocar de la pell de taronja per anar omplint els cabassos amb el fruit empaperat. 

Aleshores és quan la tiradora entrava en acció, llançant les taronges a les encaixadores que, molt delicadament, anaven col·locant-les a les respectives caixes que, finalment, la marcadora deixaria enllestides per a les tasques masculines finals que preparaven el producte per a l’exportació: caixer tapador, embalador, carreter i ferrocarril o, més endavant, camió per tot arreu.

Qui no recorda les processons de dones amb baveret, corre que te cagues, cap al magatzem de bon matí, o al migdia amb un tros de pa sota el braç o venint cap a casa al capvespre, sempre de pressa, per fer el sopar per al marit que, de segur, havia eixit a llogar-se a la plaça per al dia següent i per als fills, que portaven tot el dia jugant al carrer i als que tan sols havia vist un instant al migdia mentre recalfava el bullit de la nit anterior amb una mà i els preparava l’entrepà amb l’altra, i ara estaven esperant-la per sopar i desitjar-li una bona vetlada, altra vegada, al magatzem...

Però més valia així, que pitjor van ser els anys de les gelades que segons li havia contat el seu avi n’havia hagut una de molt forta el 1886, o la que li explicà el seu pare del 1926, però, què li anaven a dir a ella que havia sofert la més forta, la del 1946, i no diguem la del 56 quan s’acabava de casar o la del 63... quins temps més fotuts!

Potser hem fet tard, perquè les dones del magatzem, a Castelló, es mereixen més d’un monument !!!

L'Esmolador

Curiosament es un dels pocs oficis que, des de que el món és món, te la particularitat de ésser ambulant. Els que tenim una edat podem recordar aquells esmoladors sempre caiguts dels núvols, que portaven un carro molt peculiar. Es tractava d’una gran roda de fusta amb llanta metàl·lica, que girava  gracies a l’acció del peu de l’esmolador sobre un gran pedal de fusta i feia girar una mola d’un gra molt fi, a més que refrigerava la peça que esmolava amb un rajolí d’aigua. 

L’esmolador avisava al veïnat que havia arribat, fregant un tros de planxa de ferro sobre la llanta de la roda, quan aquesta estava girant, el resultat era un xiulet molt estrident i característic.

Després, el crit: "Eiiii, xiqueeees! L'esmoladoooooor!", i es parava davant de les cases i esperava una estona perquè, empesos pel reclam del so, sortiren homes i dones a deixar el seus encàrrecs en bones mans per quatre xavos. Hi havia esmoladors que complementaven la seva activitat amb l’arranjament de paraigües.

Amb el pas dels anys hi van haver progressos, i els carrets es van començar a canviar per bicicletes, i més endavant, per motos equipades al seu darrera amb un motor que feia girar la pedra d’esmolar, l’ evolució també  va arribar amb la manera de fer saber la seva presencia. El nou sistema, una especie de flauta–xiulet, anomenada bufacanyes o flauta de Pan, amb forma d’arpa, però de plàstic, que també dona un so molt particular. I les dones eixien al carrer, per fer valdre de nou aquelles tisores menjades, o per donar tall als ganivets gastats, amb fulla cada vegada més estreta, tal era la potència de la mola rebaixant i enllestint-la de bell nou. Després, només trobàvem el xiulit i el crit cada dos o tres mesos.

Un altra curiositat es l’origen dels esmoladors, que majoritàriament eren originaris de Galícia, sobretot de la província d’Ourense. Hi ha una dita que diu “Ourense terra da chispa” fent referència a les espurnes que fan els esmoladors quan esmolen un ganivet o estri de tall. Ofici dur, de conèixer món, teniu que pensar que cada dia, a la marxeta, visitaven varis pobles i es quedaven a agafar la son al poble en que se’ls hi feia de nit per l’endemà seguir fent el seu camí, rodant mes que una sénia, i guanyant-se un tros de pa, que com t'encantes...

Antigament, abans que apareguessin els esmoladors, la tasca d’esmolar la feien nomes els daguers i el ferrers, però la comoditat que donava l’esmolador que venia a la porta de ta casa, va fer que els daguers i ferrers es quedaren sense la feina d’esmolar, tot i això hi havia eines sobre tot del camp, escarpes o punxons, que  quan  estaven oscades, abans d’esmolar es tenien de llossar, i consistia en escalfar la peça a la fornal fins al punt que el ferro es poses de color roig cirera i tot seguit repicar amb el martell la peça oscada a sobre l’enclusa fins refer l’àrea del tall malmesa. Per fer aquest treball l’esmolador no tenia mitjans.  

Actualment, esmoladors ambulants no crec que en queden gaires. Diuen que son del temps de Maria Castanya. L’activitat s’ha quedat molt limitada, tot i així encara es pot trobar alguna botiga on et puguen solucionar el problema, i on, a més d’esmolar, pots comprar-hi ganivets i altres eines de tall noves.

Un altra imatge que avui ja no es dona era quan els carnissers o peixaters anaven a fer un tall, i fregaven el tall del ganivet amb una barreta rodona, de fet era una pedra d’esmeril d’un gra molt fi. Ho feien per tal de tenir el tall del ganivet amb una qualitat optima.

Un dia, però, algú portà d'Andorra uns ganivets amb fulla com de serra que no calia afilar, d'acer "inoxidable" (deien aleshores, perquè sí agarrava l'òxid). Aquells útils, en principi de collons de mico, es posaren a un preu a l'abast de tothom. Això ens deien i ens ho van fer creure.

L'esmolador passava pel poble més de tard en tard, i ja tenia els dies comptats. Actualment, el progrés ens permet l'ús de ganivets o tisores que no cal afilar. I la figura de l'afilador desapareixia dels carrers. El crit i el xiulet estrident ja no s'han sentit més.

La nova societat de consum que tenim de fa quatre dies, amb el principi d’usar i tirar, disparant amb pólvora de rei, sense solta ni volta, a deixat en un racó aquest ofici que està basat en l’aprofitament de l’estri, que quan a perdut la seva funció de tallar, a causa del seu us, en contes d’esmolar-lo, es llença. Actualment, diuen, els acers dels que estan fetes les eines de tall son de molt bona qualitat i ja no cal fer-ho, encara que siguen de mira'm i no em toques i se venen esmoladors elèctrics en les botigues.

Però, això son figues d'un altre paner.

Nostàlgia

Recorde quan era menut i en tots els carrers hi havia cases amb una cadira a la porta, amb o sense un bàsquet sobre ella, amb mostres de fruites i verdures amb les que l'ama de casa podia comprar de tot sense haver d'anar al mercat: creïlles, cebes, melons, síndries, pebrots, tomàquets, bledes, fesols, herba per als animals ... I no era només a Castelló, sinó en qualsevol poble de tota la Ribera i altres comarques valencianes. Avui, com diuen que som més civilitzats, el més segur és que desapareguessin mercaderies, bàsquet i cadira en poc temps.

La llauradora, per si no tenia prou feina a casa, fins gaudia venent tot el que li acabava de portar del camp el marit. Unes vegades, perquè eren xicotetes collites que no valia la pena vendre al comerciant majorista, altres, perquè del remitjó que es deixava per casa hi havia per gastar, donar i vendre. Però donat el cas que ningú s'ha fet mai ric per donar, i encara que molts eren els productes de l'horta que es regalaven a les veïnes, eren més els que es venien, fins i tot a les mateixes que tenien també igual naps que xirivies que enciams o raïms per la mateixa raó i per al mateix que elles.

Així i tot, per si l'ama de casa ni tenia temps o ganes d'anar al mercat o de donar un tomb per el seu veïnat, passaven cridant pel carrer una infinitat de venedors de tots els plomatges i molta gent que de manera ambulant oferia els seus treballs i productes: el sabater, el llanterner, el draper, el cadirer, el droguer (venedor de polsos i mata-rates), l'espolsador i granerer, la castanyera, la moniatera, el cacauer, la peixatera, la lletera, el matalafer, l'arroper ( el del arrop i tallaetes i confitura de Benigànim), el terreter, el matalafer, el safraner, el palleter, el vinater, el peller ...

Avui, són tots ells personatges que ens porten records nostàlgics, com després una majoria de botigues de poble que van desaparèixer per a major glòria dels supermercats. Ja ho deia la vella cançó:

Com en el món hi ha de tot
També hi ha peix dins la mar
però sempre el peix mes gros
al menut és sol menjar.

Era un temps que es passava més badallant que menjant. Avui comptem per quilos i no per lliures, i passem de les pessetes als molt comunitaris euros, mentre que llavors:

Huitanta pessetes te
l'onça d'or, segons la cobla
i jo deu cèntims no tinc
per a comprar-me una coca.

Fa poc vaig escoltar un esmolador, que passava motoritzat i no a peu. Recorde abans que xiulava sense parar, i el seu pas era compassat i musical. Ara, motoritzat, ni camina ni xiula, perquè un casset li evita xiular de tant en tant.

La veritat es molt simple: qualsevol temps passat, jo era mes jove.

Temps era temps ...