I la vida seguí.

Els de Castelló i els de Senyera sempre ens hem portat molt bé. Pots dir quasi que som del mateix poble des de sempre. Sempre hem sigut dos pobles molt agermanats, i la gent de Castelló és de Senyera i la de Senyera és de Castelló. Els meus amics i jo anàvem molt a Senyera i ho passàvem molt bé. Quan tocava anar al cine, quasi sempre era en Castelló, que els cines eren més importants i grans que el d'allí i solien portar millors pel·lícules. No obstant això, solíem anar a passejar, i així vaig conèixer jo a la meua dona. Ella és d'allí, però a més treballaria a un magatzem d'ací, i així ens vèiem a vegades també durant el dia si jo estava en el poble per la faena.

Així, que a la que em descuide a l'anar a Senyera, vaig i em pose a festejar. Així és l'assumpte. En aquella època, cada un es muntava el festejar com podia. Supose que hui es festeja en una hora més que llavors en un any. El nostre festeig va ser curt per al que es portava llavors. No sé tampoc si allò era festejar. Per a anar al cine, havies de portar a més a la cunyada o a la sogra darrere, o no anaves al cine. Si anaves al cine, la cunyada o la sogra darrere. A soles? Impossible. El mateix que això d'ara, agafar el cotxe i anar-se per ahí. Em ric jo. Què hem de fer? Em va tocar a mi viure aquella època, i tampoc et sé dir si és millor o pitjor que això d'ara. No ho sé. Al final, jo estic satisfet de com ha ocorregut tot i com me n'ha anat a mi.

Jo sóc dels que he festejat poc, perquè només van ser set anys, que la majoria eren com a mínim deu i havien que més, que jo conec a un que encara viu que va festejar trenta anys, i no sé si encara festeja, perquè no s'ha casat. (Deixa que em ria una estoneta).

Jo vaig demanar l'entrada a casa de la nóvia. Supose que ara ja no es fa això. Jo vaig tardar molt. En el meu cas, vaig tardar un muntó, un muntó, però un dia, quan ja m'estava cansant d'anar pels cantons i tal i qual, va ser la meua dona la que em va dir: "escolta, que diu ma mare que ja està bé d'anar per ahí, que a veure si algun dia et decidixes a fer alguna cosa". Total, que al final un dia et presentaves per allí a dir-los el que ja sabien des d'un muntó de temps abans, com si tot no estiguera ja preparat, perquè a més em coneixien a mi i a tota la meua família des de sempre, massa que ens coneixien. 

Al principi no, perquè cada vegada estaves per un cantó, però al final sempre estaves en la mateixa cantonada, que a més era la del costat de sa casa. En el meu cas, junt amb la finestra de l'habitació dels meus sogres. Una vegada, va eixir la meua sogra en una hora com a mínim deu vegades a tirar un poal d'aigua al carrer, com el que no vol, del poc que es fiava. Mira tu si em coneixien. Al final, vaig entrar i em van autoritzar a entrar a casa com a nóvio formal, així que li ho vaig tindre que dir als meus pares, i després els vaig acompanyar a presentar-los als meus sogres com si no els conegueren de tota la vida, i ja estava tot l'embolic armat, ja anava tot en marxa, vaja.

Hui ho feu diferent, que jo tinc tres fills i ho sé. Amb la xica mai podies estar a soles, però que hem de fer?. A poc a poc, les coses han canviat. Amb els meus fills, ja va ser diferent, encara que no tant com ara. Encara que ara jo sé que encara queda algun que fa les coses quasi com abans. Però ja et dic, jo no ho veig millor ni pitjor. Cada un té l'època que li ha tocat, i els costums canvien entre generacions. Ni milloren ni empitjoren, canvien simplement segons els temps i res més.

Quan em vaig casar tenia uns poquets estalvis, que els vam gastar quasi tots a comprar els mobles de l'habitació de matrimoni i quatre coses més per a la casa, i per a preparar la boda, que la vam fer a casa de mon pare amb la família i amics, com es feia llavors, amb una bona paella per a tots. 

A penes teníem diners per al viatge de nóvios, i ens en vam anar a passar una setmana al Perelló, a una casa que ens va deixar un amic, i ens en vam anar en taxi. Ens vam passejar tota la contornada des de les Palmeretes al Perellonet, i van ser uns dies molt bonics, i estalviant el possible, perquè amb el que els amics ens van donar en la boda i el poc que teníem, no sols vam passar eixos dies, sinó que vam poder arreglar-nos un poc millor la casa i comprar uns pocs mobles més per a fer una saleta d'estar i vam comprar una ràdio xicoteta a lletres.

Quan jo em vaig casar, ens en vam anar a viure primer a casa dels meus pares, que era abans la de la meua iaia, que tenien lloc perquè ja t'he dit que era gran, i  perquè a més el meu germà major ja s'havia casat amb una xica de Carcaixent, i se'n va anar a viure a Carcaixent, i la meua germana major, la filla de la primera dona de mon pare, que era la meua tia com t'he dit, s'acabava de casar amb un xicotet constructor del poble, que tenia casa pròpia, i se'n van anar a viure allí. Els ha anat molt bé en la vida i van tindre tres fills. Ell va morir fa ja uns anys, però la meua germana afortunadament seguix per ací amb nosaltres en el poble, i el seu fill major i la seua família viuen en sa casa amb ella. Està molt bé. El meu germà el van soterrar l'any passat a Carcaixent i ja era viudo diversos anys, però també va viure magníficament.

La meua altra germana també va comprar una casa al casar-se uns anys després que jo, igual que va fer l'altre germà. Quan vaig poder, amb el que vam anar estalviant del que guanyàvem la meua dona i jo, que va ser prou amb les llargues temporades a França, nosaltres també ens vam comprar una casa, així que quan dos anys després d'això, l'any 68 quan va faltar mon pare, la casa es va quedar buida, i com era arrendada des de l'època del meu iaio, encara que es pagava una misèria perquè eren rendes molt velles, li la vam tornar a l'amo, perquè ja no ens feia falta a cap dels germans. 

Jo m'ho vaig pensar un poc abans de comprar el meu pis, perquè em podia haver quedat amb la casa i el seu arrendament tan barat, perquè la casa estava en molt bon estat i era molt gran, però al final, com volíem passar-nos ja a una vida més moderna i amb les llargues temporades que passàvem fora, vam decidir que era millor canviar-se a un pis, que és més manejable i fàcil de portar, i més còmode encara que no tinga tant de lloc, encara que este és gran, que té uns 125 metres quadrats i un traster gran.

Jo sóc l'únic de la família que visc en un pis d'una finca, perquè els altres tenen casa. A mi em va costar molt barat per al que hi ha hui, perquè no va arribar al milió de pessetes entre tot. Vam pagar quasi la mitat amb els estalvis que teníem i la resta ho vam fer amb el banc en un préstec a 18 anys del Banc Hipotecari, que crec que hui no existix, així que els pagaments eren anuals i els vam fer molt fàcils.

Així que ja veus en el poc que cap tota una vida. Ara, com els meus fills van al seu aire, la meua dona i jo tenim uns pocs estalvis, i cobrem pensió part d'ací i part de França, per tant a procurar gaudir dels néts el temps que ens quede. Ja ho veus que no som rics, però tampoc pobres ni de lluny i vivim molt bé. Com a pesar que ja tenim una bona col·lecció d'anys i tenim un cabàs d'alifacs, estem bé de salut (i que dure), ens apanyem sols i encara tirem alguna mà als fills amb els xiquets, estem molt a gust. 

Ja veurem el que ens porta el futur a més de més anys i alifacs.