De Castelló a Sevilla.

Jo vaig nàixer l'1 de gener de 1932 a casa dels meus pares, on només vivien ells. No vos estranye el que dic, que llavors hi havia moltes cases on vivien dos, tres o quatre famílies juntes. No hi havia diners per a comprar una casa, i llavors, quan es casaven, els fills es quedaven a viure amb els seus pares, a vegades dos o més germans en el mateix cas, i la casa acabava dividint-se en diverses al mateix temps on cada família s'apanyava com podia i es compartia el que no hi havia més remei que compartir.

Paret mitjanera entre la Fonda
i la Venta, enderrocada fa anys.

Pitjor ho tenien ací en el poble els que vivien en casetes de camp perquè no podien ni viure així en el poble, sense aigua ni lavabos ni res i et podria assenyalar algunes que encara existixen en les que et sorprendries si et diguera quanta gent vivia al mateix temps. 

No t'ho creuries. Si almenys eren familiars, menys problema, però en molts casos no ho eren, i inclús a vegades eren rellogats o grups de gent que treballaven per a l'amo de la casa. Havia de tot. Si es portaven be entre ells, tira cap avant. Sinó, acabaven a garrotades, i que no fora més..

La majoria de vegades, en el poble, es casava un germà i vivia amb els seus pares, després la germana i el mateix. Ja eren tres famílies, però si es portaven tots bé, no passa res. Pitjor era quan per un motiu o un altre, a vegades per l'herència, s'acabava partint la casa en dos o en tres. Normalment s'acabava en desastre, i conec diversos casos on els néts dels primers propietaris han acabat comprant parts als seus cosins per a acabar tenint un sol la casa original partida en diverses per eixa raó. Segur que tu coneixes també alguna. 

Hi ha hagut casos de tots els colorets, inclús ridículs, en els que qui ha comprat una casa per a derrocar-la i fer-la nova, ha hagut d'acabar comprant la del costat perquè les habitacions s'entrecreuaven entre les dos cases tant baix com dalt i no hi havia forma de tirar una casa sense que caiguera l'altra, i llavors s'ha assabentat que originàriament eren només una que es va partir. Encara queden més de quatre per ací.

La casa de la Barca, partida en 3

Com hui no passa res d'això i cadascú té sa casa encara que siga arrendada, ens sona rar. Pensa que Castelló, des dels anys 50, s'ha fet molt més del doble de gran que era, però continua tenint els mateixos habitants pam dalt o baix, i hui quasi ningú viu en el camp com no siga en un bon xalet, no en porqueries de casetes com llavors.

A més, el normal era que una casa tinguera una sola escriptura, i si al començar a reformar i partir no s'havia reflectit en ella, després venien problemes en l'herència, i a vegades, alguns han acabat molt malament. Jo conec un que va acabar a escopetades entre cunyats. No era el normal, però tampoc era molt estrany. Una altra cosa eren els arreglaments i millores en les herències quan hi havia prou béns a repartir entre diversos fills. Et vaig a contar un cas molt pròxim: el de la família de la meua dona.

Els seus pares van haver d'emigrar a Sevilla per a treballar en una gran finca d'arrossars com a encarregats i masovers. Es van emportar a dos fills i dos filles, i la meua dona es va quedar amb una tia viuda ací en el poble per a cuidar-la i que no estiguera sola. Amb els anys, el meu sogre es va fer allí amb terres i dos cases. Amb l'herència, va repartir les terres igual entre els quatre i als fills els va millorar amb una casa a cada un amb l'excusa que ells van treballar més que les filles per a fer el patrimoni. Llavors, encara que les dones treballaven allí en el camp i en la casa, no se les valorava molt. 

El poble dels anys 50

Ells se van anar a convertir un mas, que criava bous i res més, en terrenys d'arrossars, que llavors era bon negoci. Com el meu sogre entenia molt d'arròs, els va anar molt bé i van fer patrimoni. Se'ls anomenava colons, i al final, tota la família de la meua dona es van quedar allí, són ara els sevillans, i ella ací a soles. 

Abans anar i vindre era una aventura de dies. Ara, vas al matí i tornes a la vesprada, com un rellamp. Quan es va casar la meua última neboda, bo, de la meua dona, ens en vam anar divendres a la vesprada, vam estar el dissabte de boda, i el diumenge a mitjan matí per a casa. Pareix com quan abans anàvem a la fira de Xàtiva a peu. 

Los Palacios y Villafranca actualment

És a Los Palacios y Villafranca (dos pobles veïns que s'uniren en un), uns 25 quilòmetres més cap enllà de Sevilla cap a Jerez, als maresmes, a quatre passes de El Rocío i de Doñana, però amb el riu Guadalquivir per el mig. Ara es un poble preciós, i ja li peguen a totes les verdures com ací a demés del arròs. Fan uns melons d'Alger de categoria, t'ho dic jo. Allò es una meravella de lloc i molt bona gent. Es palpen els diners per aquell rogle. Ara, fa calor de collons.

A altres els va pegar per França o Suïssa, però els que se'n van anar cap a Sevilla des de tota la Ribera s'han fet quasi rics o sense el quasi, transformant aquelles terres que només servien per a criar un poc de bestiar amb banyes o cavalleries, que a més no era per a menjar. 

La gent d'allí no tenien ni idea d'una altra cosa, i els d'ací van descobrir com es plantava l'ou de Colom, amb terres verges i aigua per a ofegar sardines. L'arròs es criava com si l'unflaren amb manxa. 

3 de febrer del 2012

Els meus sogres i cunyats se les veien negres per a menjar a Castelló, i ara són quasi quasi senyorets andalusos. No et cregues, no sols anaven pobres. El famós Puchades, el futbolista, que era de Sueca, va invertir el que va guanyar en terres de la zona per a fer arrossars i es va fer multimilionari, i hi ha més gent, molta. Si te'n vas cap a la Ribera Baixa, són moltes les famílies que van fer el mateix en tots els pobles. En totes les marjals del Guadalquivir hi ha més valencians que sevillans, però de lluny. Hi ha pobles que es parla més valencià que una altra cosa.

Segant a Sevilla als anys 50

Tornem al que estàvem. Quan jo vaig conèixer la meua dona, que festejàrem 7 anys, ella vivia a casa dels seus tios, amb la germana de sa mare. No, van ser més, perquè eren 7 anys quan me'n vaig anar a la mili, i ens vam casar quan vaig tornar del servici. Quan ens vam casar en ma casa no quedava lloc per a mi, que ja vivien en ella els meus pares, dos germans i una germana amb els seus consorts i ja hi havia un parell de nebots pel món, així que va vindre el primer problema. 

La tia va plantejar de seguida que visquérem allí amb ella, però a mi no em pareixia bé perquè tenia com a nebots als quatre germans de la meua dona i dos més, i no era qüestió d'arreglar una casa que després fóra per a altres. Però la tia ens va agafar l'endemà als dos i ens va portar a la notaria. Allí, va posar la casa a nom de la meua dona i va dir, "problema solucionat".

A més, amb la casa de garantia, vaig poder traure un préstec de 30.000 pessetes a pagar en deu anys, amb el que vaig obrar en la casa i em vaig casar d'amo i senyor. El vam anar pagant a poc a poc. La tia va viure amb nosaltres, però cal reconèixer que no era una vella problemàtica. Era molt bona persona. A més, la meua dona quasi que s'havia criat sempre amb ella i es volien com a mare i filla. 

Com ella no va tindre fills, la meua dona sempre estava en sa casa, fins que va acabar fent-li una habitació per a ella, així que va ser normal que quan tots se'n van anar a Sevilla, ella es quedara amb la seua tia. Ella la cuidava, però no com una criadeta, sinó com una filla, que era com la tractava la seua tia, que l'adorava. Es volien molt les dos.

Camí de El Rocío 2012

Després, com ella va cuidar de la seua tia sempre fins que es va morir, la tia li ho va deixar tot a ella. No sols la casa, sinó una caseta de camp i unes poques terres que tenia, tot per a ella que la va cuidar. Els altres nebots no van tindre res, ni ho van reclamar, com ella tampoc va tindre res d'això dels seus pares de Sevilla, en el que no va participar, i ningú va posar cap problema a res amb les herències. 

Això no ho va inventar la família de la meua dona. Era prou normal que les famílies "prestaren" un fill o filla als parents fadrins perquè no estigueren sols (i els alleugeriren les seues pròpies càrregues de fills) i al final estos acabaven heretant als que havien cuidat. D'eixos et puc explicar muntons.

La seua tia feia de mare, així que la petició de mà li la vaig fer a ella, que això llavors era molt important. Jo he tingut sempre dos sogres, sa mare i la seua tia, dos per falta d'una. Llavors, quan festejaves havies de demanar l'entrada a casa de la nóvia, i això era passar una vergonya molt gran, i jo la vaig passar dos vegades. 

Primer vaig anar a casa de la seua tia, "Bones, que ací estic jo, que sóc Antonio i vull ser el nóvio de la seua neboda". Ací ens coneixem tots, que Castelló és xicotet. "Jo vull que la meua neboda es case amb un xic que siga bon xic i treballador". Jo li vaig dir: "Bon xic i treballador sóc jo, que tot el que és treballador és perquè és bon xic, perquè el que és roín no és treballador."

Maresmes a
Los Palacios yVillafranca.

I no es va acabar ací, perquè em va tocar anar a Sevilla a demanar-la a sa mare, amb com sóc de vergonyós jo. "Tú et portaràs bé amb ella i tot això, veritat?" i jo, "Sí". I cap a Castelló una altra vegada. 

A tot això, crec que anem a pams i comencem la casa a mitja alçària. Perquè de jove no hem parlat gens i jo recorde fins a l'escoleta de cagons. Quan vulgues, parlem d'això. Perquè a l'escola jo vaig començar a anar amb la guerra acabada, i abans, a l'escoleta.

Bo, per tant, comencem amb això...