I ja son cent

Pareix mentida, o no ho pareix, tant fa. Ja hem arribat als cent escrits en Memòries de poblet. Només puc fer una cosa per a celebrar-ho: Donar-vos a tots les gràcies. Donar-vos les gràcies per llegir estos escrits, uns millors, altres pitjors, però tots ells fruit d'un mateix desig: Que dure nostra memòria col·lectiva, no sols els "fets històrics". Ens modelen els fets quotidians, el dia a dia, els nostres veïns, el nostre entorn, el nostre poble, Castelló.

Per això, he donat un pas més enllà del que inicialment es pretenia, i he començat a arrancar trossets d'eixa memòria col·lectiva. El mur col·lectiu està fet de les rajoles individuals. La història col·lectiva té rajoles de memòria de cada persona que ha viscut l'època que li ha tocat. Pense que als més jóvens, com m'ocorre a mi, els importa més el que ha sigut el seu poble en els últims anys, durant els anys que han viscut persones que encara estan entre nosaltres, que els més antics, que només ens queden en forma d'evolució i en algunes venerables pedres.

Els castelloners més ancians han viscut la que per a mi és l'època més fascinant del passat segle XX, l'època en què la nostra societat ha avançat a passos de gegant en una transformació tan radical, que ells mateixos reconeixen haver viscut en dos planetes diferents, en dos civilitzacions tan distants com distintes, i han disfrutat i han patit a diferents nivells eixa transformació, que ha acabat desbordant la seua imaginació i distorsionant de vegades les seues perspectives. A ells devem més que a ningú el que som hui.

Per eixa raó, la meua investigació s'ha bolcat més en el personal. D'ací han nascut els últims escrits. Tres d'ells, els últims, són fruit del relat personal d'una dona, de dos llargues entrevistes amb ella, molt anciana, i que no vol figurar amb cognoms, però que ha accedit a relatar a la seua manera tot el que ha sigut la seua llarga i fructífera vida, que cobrix completament l'època de què parlem. No ha sigut l'única persona que ha relatat la seua vida. Hi haurà més relats personals, i espere que siguen moltes més les persones que ho facen. Encara estem a temps, afortunadament, que eixes vivències no es perden en l'oblit. El seu valor és incalculable, i res pot ser més real i lleial al relat d'un temps que el que conten els que l'han viscut en primera persona. Parcialment, ja havia usat este sistema per a relatar la forma d'exercir alguns oficis, però crec que hi ha arribat el moment d'anar més enllà.

Els nostres majors no són font de batalletes insulses de iaio desfasat. Són la cadena de transmissió de la nostra saviesa ancestral, la memòria viva del nostre passat recent, els depositaris dels nostres vells costums i els únics que, en molts casos, poden transmetre-les perquè mai es perden. Des d'ací anime que participeu tots en la seua recuperació. Ajudeu en la labor. Podeu ser vosaltres els que feu el treball de recuperació, les entrevistes i escrits, o podeu dir-me a mi persones que vullguen ser entrevistades i puguen contar la seua vida. No importa si en primera persona o contant fets d'altres, no importa si de forma personal o de forma anònima. Tot això és igual de positiu. Tot ajuda a la labor de conservar la memòria de Castelló.

Espere amb això que "Memòries de poblet" acabe adquirint un verdader valor de referent per a les nostres jóvens generacions, perquè pervisca el més possible eixa xicoteta gran història de les nostres persones majors, perquè nostres futures generacions no hereten només béns materials, que hereten també uns fonaments etnològics forts i sàpien apreciar-los, sàpien valorar-los com el que són, com els orígens de la seua forma de ser i veure el seu món, el fil que trena les seues vides al gran tapís de la Vida.

Moltes gràcies a tots.

Temps era temps...