Gelats i gelateres

Carro de mà portant gel.

Hi ha una delícia que hui pareix moderna, per la seua fàcil adquisició, però que no ho és. Ni tan sols sabem quan es van començar a disfrutar. Estic parlant dels gelats. Jo sóc ja de la generació en què, per a poder degustar un gelat, o la seua versió infantil amb pal, el polo, només calia anar a per ell a la gelateria, que ja hi havia diverses en el poble. La meua de sempre ha sigut la de la família de l'amic Salvador Herrero, que hui és l'única que sobreviu, afortunadament, i regenten les seues filles, Raquel i Esperança. Si tanque els ulls encara puc paladejar els seus deliciosos polos de gel, i la delícia de déus dels seus "coyotes", que eren per a nosaltres el no va més del gelat gurmet per a mocosos. Els cucurutxos, les tallades de barra amb galleta i els pots de paper encerat ja van arribar (per a les nostres butxaques infantils) en l'adolescència.

Llavors, encara era possible mantindre una xicoteta fàbrica artesanal i familiar com la seua, que encara recorde al final del carrer de la Pilota. Hui, no es podria sense una fabricació agrupada en cooperatives d'artesans gelaters que mantenen la tradició i el bon fer. Ara ja hi ha de qualsevol tipus en bars, botigues, supermercats, quioscos, encara que siguen de tipus industrialitzat. Ni s'assemblen tan sols, amb quasi tots eixos ingredients acabats en "ante" i de noms camuflats en números, però són barats i assequibles. En aquella època encara teníem una fàbrica de gel en Castelló i es repartia per les cases per encàrrec o es comprava en venda del carrer. Les neveres de les cases, si n'hi havia, eren de gel. 

Nevera a la Mariola

Però no pensem que el gel per les cases només es coneixia des de l'època en què, a mitjan segle XIX, va nàixer la fabricació industrial del mateix. Abans només era més car i per tant només assequible a butxaques benestants, però es perd en la memòria dels segles el naixement del comerç de gel. Quan no es podia fabricar, s'acumulava neu compactada en blocs, que se separaven entre si amb pellorfa d'arròs o palla de qualsevol tipus, i que s'acumulaven en "neveres", grans pous redons excavats en la muntanya, amb cobertes en cúpula d'arcs de pedra i sostres de fusta i palla, d'on s'anava extraient a l'estiu i repartint per les comarques pròximes, viatjant aprofitant el fresc nocturn i en paquets ben protegits per a evitar la seua descongelació, en llargues rècues de mules, i que es venia pels carrers i se servia a cases que ho havien sol·licitat. Encara queden en la nostra pròxima Mariola algunes d'elles, fora d'ús, però que ens poden donar una clara idea del que eren en els seus bons temps.

Xarrant i fent gelat.

Sabem que els romans ja disfrutaven de gelats gràcies al dit sistema, i que els àrabs van ser uns mestres en la seua elaboració. Però el que jo recorde i enyore eren les gelateres casolanes, les que eixien a la llum en les ocasions especials en les cases familiars, o en qualsevol reunió veïnal, siguen berenars en grup o sobretaules "a la fresca". Hui hi ha maquinetes casolanes per a fer gelats, o el congelador de la nevera, però llavors eren uns aparells que sorprenien i enlluernaven els xiquets, que des del començament del procés, començàvem a llepar-nos i a bavejar pensant en el resultat del que disfrutaríem.

Desmuntada i muntada

Només recorde un tipus de gelatera, composta per un poal de fusta vertical, dins del qual es col·locava un cilindre metàl·lic amb tapa, de menor diàmetre que el poal, i que se situava en el seu centre. Dins del cilindre hi havia unes paletes centrals en l'eix fixes, i unes laterals verticals mòbils de fusta que raspaven el cilindre i que giraven gràcies a un mecanisme de pinyons cònics engranats a un pinyó d'atac, que els movia gràcies a una maneta lateral.

Es posava dins del cilindre metàl·lic el preparat a gelar, es muntava la tapa i es col·locava en el poal de fusta, s'omplia l'espai entre ambdós amb gel picat i es deixava una estoneta perquè anara refredant-se i soltant aigua, i a continuació s'afegia un bon percentatge de sal grossa que es mesclava amb el gel, i es començava a girar a velocitat moderada la maneta, sense parar durant tot el procés, perquè el gelat granissara sense fer gel que ho bloquejara.

Gel, sal i manubri.

El que més es feia en ma casa tenia una composició tan simple com deliciosa. Ma mare preparava la base del gelat en la cuina, mesclant a foc molt lent llet, rovells d'ou, ratlladures de llima, canella i sucre, que es deixaven refredar a temperatura ambient. Mon pare es posava al comandament de la gelatera i anava dirigint tots els passos, comptant amb la col·laboració dels xiquets. El primer pas que donava consistia a picar amb una maça de fusta la barra de gel que estava en el sòl del corral tapada per un sac de cànem. Anava introduint cuidadosament els trossets de gel en el poal de fusta alhora que feia girar el manubri d'aquell artefacte, la qual cosa produïa el gir del got metàl·lic de l'aparell, en el que s'havia introduït la base del gelat.

Una vegada ple el poal de trossets de gel, i sense parar ni un moment de girar, apareixia en escena la sal. S'afegia la sal en grans quantitats i esta es mesclava amb el gel (Des de quatre fins a 2 parts de gel per cada part de sal, com més sal, més ràpid es liquava el gel i més refredava la salmorra). Com per art de màgia el líquid començava a gelar-se en un breu espai de temps, no arribant a la congelació per acció de les paletes de fusta que giraven en l'interior del poal metàl·lic i en sentit contrari al gir d'aquest, raspant amb el seu moviment les parets interiors.

El miracle ja fet.

Estaria girant el manubri uns trenta minuts i, en este breu espai de temps, aconseguia tindre un magnífic gelat, en la fabricació del qual havia col·laborat tota la família. El gaudiment era indescriptible.

Per si no ho sabíeu, es conserven els documents relatius a pagaments d'impostos pel comerç de la neu i gel a València des d'abans del segle XV, i la primera fàbrica de gel artificial de València, i d'Espanya, va estar en el núm. 113 del carrer del Mar de València, dissenyada i muntada per Antonio Rojas en 1863. La seua posterior proliferació de forma molt ràpida, va matar en pocs anys la comercialització de gel de neu compactada, i va incrementar la de la gelateria i va facilitar el seu ús domèstic.

El llibre d'us.

Quant a la gelatera, el seu funcionament es basa en un principi físic molt simple: la sal fon el gel i esta fusió absorbix calor, refredant la mescla i baixant per tant la seua temperatura. El descens crioscòpic del punt de fusió de l'aigua per causa de la sal, roba calor a l'entorn i pot arribar a abaixar la temperatura fins a -15º centígrads.

Les gelateres de Castelló eren totes de la mateixa marca i model, i la fàbrica, ELMA, està en Legutiano (Àlaba), així que eren les més pròximes i assequibles, i a més, tenien fama de ser les millors. He buscat fotos o detalls d'altres marques, però no he trobat res. La fàbrica encara existix, dedicant-se a la fabricació de qualsevol classe d'aparells per al tall i embotit artesà de la carn i fabriquen accessoris de cuina i molinets clàssics manuals de café. (www.elma.es).

La gelatera no s'usava només per a fer gelats. El seu ús s'estenia al medicinal, fent gel amb aigua potable i inclús esterilitzada, per a ús intern contra la febra, laringitis, pertorbacions estomacals, etc... 

El fred artificial d'ús domèstic, neveres i congeladors, i d'aparells gelaters domèstics elèctrics, van acabar amb elles. Hui només ens queda el seu record i alguns pocs exemplars ja en col·leccions o museus etnològics.

Temps era temps...

I ja son cent

Pareix mentida, o no ho pareix, tant fa. Ja hem arribat als cent escrits en Memòries de poblet. Només puc fer una cosa per a celebrar-ho: Donar-vos a tots les gràcies. Donar-vos les gràcies per llegir estos escrits, uns millors, altres pitjors, però tots ells fruit d'un mateix desig: Que dure nostra memòria col·lectiva, no sols els "fets històrics". Ens modelen els fets quotidians, el dia a dia, els nostres veïns, el nostre entorn, el nostre poble, Castelló.

Per això, he donat un pas més enllà del que inicialment es pretenia, i he començat a arrancar trossets d'eixa memòria col·lectiva. El mur col·lectiu està fet de les rajoles individuals. La història col·lectiva té rajoles de memòria de cada persona que ha viscut l'època que li ha tocat. Pense que als més jóvens, com m'ocorre a mi, els importa més el que ha sigut el seu poble en els últims anys, durant els anys que han viscut persones que encara estan entre nosaltres, que els més antics, que només ens queden en forma d'evolució i en algunes venerables pedres.

Els castelloners més ancians han viscut la que per a mi és l'època més fascinant del passat segle XX, l'època en què la nostra societat ha avançat a passos de gegant en una transformació tan radical, que ells mateixos reconeixen haver viscut en dos planetes diferents, en dos civilitzacions tan distants com distintes, i han disfrutat i han patit a diferents nivells eixa transformació, que ha acabat desbordant la seua imaginació i distorsionant de vegades les seues perspectives. A ells devem més que a ningú el que som hui.

Per eixa raó, la meua investigació s'ha bolcat més en el personal. D'ací han nascut els últims escrits. Tres d'ells, els últims, són fruit del relat personal d'una dona, de dos llargues entrevistes amb ella, molt anciana, i que no vol figurar amb cognoms, però que ha accedit a relatar a la seua manera tot el que ha sigut la seua llarga i fructífera vida, que cobrix completament l'època de què parlem. No ha sigut l'única persona que ha relatat la seua vida. Hi haurà més relats personals, i espere que siguen moltes més les persones que ho facen. Encara estem a temps, afortunadament, que eixes vivències no es perden en l'oblit. El seu valor és incalculable, i res pot ser més real i lleial al relat d'un temps que el que conten els que l'han viscut en primera persona. Parcialment, ja havia usat este sistema per a relatar la forma d'exercir alguns oficis, però crec que hi ha arribat el moment d'anar més enllà.

Els nostres majors no són font de batalletes insulses de iaio desfasat. Són la cadena de transmissió de la nostra saviesa ancestral, la memòria viva del nostre passat recent, els depositaris dels nostres vells costums i els únics que, en molts casos, poden transmetre-les perquè mai es perden. Des d'ací anime que participeu tots en la seua recuperació. Ajudeu en la labor. Podeu ser vosaltres els que feu el treball de recuperació, les entrevistes i escrits, o podeu dir-me a mi persones que vullguen ser entrevistades i puguen contar la seua vida. No importa si en primera persona o contant fets d'altres, no importa si de forma personal o de forma anònima. Tot això és igual de positiu. Tot ajuda a la labor de conservar la memòria de Castelló.

Espere amb això que "Memòries de poblet" acabe adquirint un verdader valor de referent per a les nostres jóvens generacions, perquè pervisca el més possible eixa xicoteta gran història de les nostres persones majors, perquè nostres futures generacions no hereten només béns materials, que hereten també uns fonaments etnològics forts i sàpien apreciar-los, sàpien valorar-los com el que són, com els orígens de la seua forma de ser i veure el seu món, el fil que trena les seues vides al gran tapís de la Vida.

Moltes gràcies a tots.

Temps era temps...

Casada.

Vaig conéixer el meu home ací, ens vam casar i hem tingut quatre fills. Primer no podíem viure. No podíem viure perquè no hi hi havia treball, i vam passar uns anys roïns, després, quan ja teníem un xiquet i una xiqueta, al meu home li va tocar anar-se'n a França. Millor dit, ens en vam anar els dos. Li vaig deixar la xiqueta a ma mare, perquè era la més xicoteta, i el xiquet a la meua sogra, que era més majoret, i ens en vam anar els dos a França, que no, que no ploraré més en la meua vida. 

Jo a fer el menjar als hòmens, per a 50 hòmens, dos dones anàvem, el meu home a plantar arròs, i vam estar allí tres mesos, tres mesos de calvari, perquè per a menjar 50 hòmens, que quan vam arribar allí ja vam veure el desastre... una cambra molt gran, plena de palla d'arròs, per a gitar-se allí els hòmens. I els dos matrimonis, dos habitacions, també amb palla d'arròs, dos llits antics, d'eixos que tenien més de cent anys, i a l'endemá els hòmens van dir: "xiquetes, espavileu-vos a fer el menjar, que estem desmaiats, este menjar no és com el de casa".

Jo li dic a la meua companya, que ja ha faltat: "Vols que demà fem arròs al forn? I em diu: "Arròs al forn com?" i li dic "Com? No hem portat quatre calderos? Esta nit, anem a prepararlo". Posem cigrons a remull, i com tots portàvem botifarres, blanquets, perquè tots portàvem un poquet per a, per als primers dies, doncs allà ens tens, amb cudols, amb cudols fem per a ferros, perquè arreglem la llenya i coem els cigrons, posem oli als calderos, sofregim els blanquets i les botifarres, l'arròs, total, que les dos, amb els quatre calderos, anàvem, anàvem desesperades. Este té massa foc, l'altre, l'altre es queda sense caldo, Ai, quant que vam patir eixe dia, però quan els hòmens van tornar a dinar, i van veure els quatre calderos d'arròs damunt de la taula, van començar a aplaudir-nos: "Les millors dones d'Espanya! Les millors dones d'Espanya!". 

Quan van tastar l'arròs, van dir: "Com pot ser que en un caldero isca, arròs al forn? Com si estiguera fet a casa en el forn!". Estava boníssim. Vam estar tres mesos, van ser per a morir-se, però vam portar tretze mil pessetes. Tretze mil pessetes de llavors, que eren moltíssims diners.

Mire vosté si era diners, que abans d'anar-me'n, abans jo vivia arrendada. Pagava un duro d'arrendament, i un duro del llit que ens vam fer, un llit nou. Un llit nou, i res més. I el meu home, anava a treballar per a l'amo d'esta casa, que era l'amo d'esta casa on visc hui, i per a un cunyat seu. Quan vam vindre, jo li dic al meu marit: "Per què no vegem el senyor Pepe, si ens acaba de deixar els diners i comprem una caseta que venen?. 

Així que ens n'anem i li dic: "Senyor Pepe, vosté ens deixaria deu mil pessetes, o tretze mil, el que ens falte?, i ens diu: " Clar, tot el que vullgueu. Si m'ho teniu de tornar." i li dic: "És que l'any que ve hem de tornar a França. I com hem de tornar, a l'any que ve li ho pagarem". 

Una caseta que era, com d'ací al finestral. Ja no era més ampla la caseta que volíem comprar, i valia trenta mil pessetes la caseta, i ens va deixar la resta i vam comprar la caseta. Ai Déu, però és que de seguida em torne a quedar en estat. Degué ser la nit de l'alegria. Ja no puc anar a França. "Senyor, i ara com pagarem?" i el meu home em diu "tranquil·la, ara veuràs, jo me n'aniré sol".

Jo sufocada. Se'n va el meu marit, que jo tinc el xiquet abans d'anar-se'n, i jo "Ara em quede jo ací, sola amb tres criatures... Què faig?" Què faig si ara no puc ni anar a treballar?". Jo treballava a hores, a tot el que m'eixia, a netejar, al magatzem, a llavar, a tot. De nit, de dia, quan fóra. 

Amb el que, una senyora que anava a l'escorxador, a netejar tandes que déiem, i que tenia dos xiquetes, i se n'anava per a tot el dia, i em diu: "Pepica, tu que estàs en casa, estàs a casa amb els teus xiquets, per què no em tens les dos xiquetes, el dia que jo vaig, o els dos dies que jo vaig a l'escorxador? I jo li dic "Perquè sí, igual tinc, el mateix em dóna tindre tres que cinc". I va i em deixa les dos xiquetes. 

Amb el que ella em portava, em portava dos o tres creïlles, un poquet d'oli, un grapat d'arròs... El que ella em portava, jo tenia per a tot el dia, per als meus tres xiquets, les dos xiquetes i jo. I em donava una pesseta per cada xiqueta. I jo, mira que bé, dos pessetes, ja tinc per a demà. Poc després, una altra: "Per què no em tens el meu xiquet?" i al final, vaig acabar arreplegant jo a quaranta xiquets!!!

I en eixa caseta, portaven als xiquets, la seua cadireta, i de la porta del carrer, del carrer al corral, que era llargueta. I encara tenia en el corral una porca i conillets, en un trosset de corral xicotet. Tots els xiquets assegudets, volguera que haguera vist vosté això. Era com una guarderia. I els xiquets tan quietets, perquè jugaven, però eren molt tranquils. Abans els xiquets eren molt dòcils, estaven molt patits, ara no. Ara tenen de tot, naixen rebels, i donen treball, abans no. 

I quan va vindre el meu home de França, jo tenia més diners de què va portar el meu home. Conforme li ho dic, com era. I li dic: "Ara a pagar, així que el que has portat i el que tinc jo, a pagar" I em diu: "I menjar?" i li dic: "busques faena i ja ens apanyarem" i vam anar el meu home i jo, i vam pagar al senyor Pepe, a l'amo del meu home, que no volia cobrar-ho tot, perquè tinguérem un poc per a viure millor, però vam pagar tot, li vam donar les gràcies per ajudar-nos, i així la caseta ja era la nostra.

I mira que felicitat. No podia durar. Al poc jo, una altra vegada prenyada, una altra xiqueta, bo, per tant una altra xiqueta, i jo continuava fent escoleta. Però quan la meua xiqueta tenia quatre anys, li dic al meu home: "Mira, tu te'n vas a França, jo em quede ací. 

No traiem trellat, ni amb el que tu portes, ni amb el que jo guanye ací, ni amb el que jo patisc ací, s'ha acabat anar a França. O tots, o ningú". I ell em diu: "O tots o ningú, amb això que vols dir?", i jo li dic: "ens n'anem tots, o ens quedem tots". 

Llavors un germà meu estava a França, i quan ve li dic: "Ricardo, no trobaràs un lloc, per a anar-nos-en a França, els xiquets, jo i el meu marit?" i em diu "Allí on visc jo, al costat, hi ha un amo que té, les té arrendades, unes terres. Té unes poques, però sempre veig allí  a dos o tres treballant, no hi ha més" i li dic "Per què no li preguntes? I estaríem prop de tu". 

Era donar un gran bot, que el meu germà estava entre Nimes i Arles. I què contenta estava jo... Així que va el meu germà, ho parla amb el patró i va i li fa el contracte, i li dic jo: "Jo als xiquets no m'els deix més. Si eixa dona no ens vol agafar els xiquets i a mi, no anem. Jo ja ho he pensat. Em vaig deixar dos la primera vegada, i vaig patir molt, i ara quatre, patiria doble, per tant no". I el meu germà diu: "Jo t'ho arreglaré, no et preocupes". 

Va parlar amb ella i li va dir "Mire, que la meua germana, resulta que havia de deixar els xiquets amb sa mare, amb ma mare, i resulta que ha caigut malalta, i no pot quedar-se als xiquets", i la patrona diu "I quants xiquets té?" I el meu germà "Quatre, dos xiquets i dos xiquetes" i li contesta: "Olala, beaucoup de petits!!" i el meu germà li diu "Però té u, que ja té 14 anys, i ja pot ajudar,  un altre que té dotze". Ella li diu: "Val, que es vinguen tots." Jo em vaig posar molt contenta, amb contracte per al meu home i per a mi, i per als dos xiquets majors. El primer any, vam portar quaranta mil pessetes.

Vam estar anant a França més de vint anys. Al primer li vaig dir al meu home: "L'any que ve més. Enguany no hem guanyat quaranta? A l'any que ve guanyarem més". L'any següent vam tornar a anar, i així, així, hem anat per al mateix patró vint anys. No vam canviar mai. Però és que, quan vam acabar allí, que era en Bellegarde, a Nimes, prop de Nimes, i del Mont Ventoux, no sé si l'heu sentit anomenar, Mont Blanc tampoc?... Perquè Mont Blanc, Mont Ventoux és el mateix, és allà en la ratlla d'Itàlia. Un cosí del meu patró li diu: "Xé, per què no m'envies als teus? Les teues persones, que tu dius que et complixen" i el meu patró li diu: "Però si tu has de complir el mateix que complisc jo amb ells, t'els envie, sinó, no". "Per tant val, anirem un any. Provarem" I quan vam acabar, vam anar allí al mateix treball, perquè al ser més alt, en un lloc més fred, ve més tard. Així hem estat anant a un lloc i a l'altre quasi vint anys.

Anàvem de temporada, quatre mesos, ens n'anàvem al juliol, i veníem ja prop de nadal. Però jo ho passava molt bé fent de gallina lloca, perquè tenia tots els meus xiquets prop de mi, i menjaven tot el que els donava la gana, jo els comprava tot el que volien per a menjar, i jo, com tot això no ho vaig poder tindre perquè ma mare no ens ho va poder donar, per tant jo, la meua felicitat, era poder donar-los als xiquets tot el que ells tingueren ganes. 

I si no haguera anat a França, no hauria tingut ma casa, que la vaig comprar als fills del senyor Pepe quant heretaren, i les meues filles viuen dalt, i tinc dos pisos que són per a les meues xiquetes, i un camp per a un fill, i un solar per a l'altre fill.

Tinc quatre fills, i li ho he anat donant tot a ells. Cap m'ha demanat mai comptes del que jo els he anat donant, si açò val més o allò val menys. El meu fill major va dir: "Les xiquetes amb vostè, que quan siga major, elles la cuidaran millor" i el meu fill major té un camp, que s'ha fet allí una casa preciosa, i l'altre, el mitjà, té un solar que val iguals o més diners que el camp, o que els pisos i la casa. Ja ho tinc tot arreglat, i així, quan a mi em passe alguna cosa, els meus xiquets ja tenen tot, i no han de disgustar-se per dir si un té més que un altre o tu tens menys que jo. Ells s'han fet les escriptures i tot. Jo amb la pagueta em sobra.

Quan tornàvem de França, el meu home treballava al jornalet, al camp, a collir taronja, a birbar, els xiquets a l'escola, i jo,  al que eixia. Tenia treball en un magatzem de taronja, que ara ja no existix, i jo he anat molts anys al magatzem quan venia de França, i ja m'estaven esperant per a treballar. Sense desfer les maletes, al magatzem, a la nit, a desfer les maletes, i al magatzem, i després a fer de tot el que eixia.

A França érem immigrants. Allí treballàvem raïm de taula, que tenien uns platonets, i anàvem per dins de les vinyes amb una, com si fóra una taula que s'obria. Era un catret, un catre, i posaves la capseta damunt. Llavors agafaves el raïm, tisoraves tot el que estiguera podrit o lleig, i de seguida l'encaixaves. El meu fill, el més xicotet, treia les capsetes... Allí treballàvem tots. Tots. Menys ma xicotiua, que tenia quatre anys, només ens servia per a portar la bossa amb els entrepans, però ajudava. El viatge era llarg, que eixies hui i arribaves despús-demà. Passaves nits en el tren, però jo portava els meus fills darrere i em sentia feliç.

L'amo era molt bona persona. Vivien en una casa molt gran, i de quan no tenien tractor, hi havia una quadra gran, de la que van llevar els animals. Allí van llevar tot, van netejar, i van fer obra. Van xapar de taulells les parets i rajols en el sòl, van fer barandats, van pintar, i en el lloc on abans estava el pessebre, van posar un tauler gran de fusta gruixuda, amb una cuina de gas. Fora hi havia una bomba amb un bassi, per a escurar, i els llits, molt malament. 

Dalt tenien, on estava abans la palla dels animals, ho van arreglar en dos habitacions per als xiquets amb un matalaf vell cada una, i fora van fer amb fustes  una caseta xicoteta, amb un forat en terra i un tauler de seient, i això era el servici, l'excusat. Els matalafs, molt roïns. Ací, encara que érem pobres teníem els llits endreçats. Però vam acabar bé, molt bé. 

Quan vam acabar, l'ama, que volia que tornàrem, li vaig dir que ja veuríem, i li vaig dir: "Jo, és que, a Espanya, no ho tinc bonic, però tinc bon servici en tot.  Jo això d'anar al servici al camp, eixir a mitjanit si has de pixar, o has de fer un poc més, això a Espanya jo no ho tinc així. Tinc un servici, bo o roín, endreçat. Si vosté em promet que tindré matalafs per a poder dormir bé, i em fa un lavabo dins de casa, jo a l'any que ve torne, sinó, no. Jo no vull que els meus fills patisquen.". 

L'any següent vam anar... Teníem tots els matalafs nous, i dos llits per als xiquets, una per els dos xiquets i una altra per les dos xiquetes, i un llit per a nosaltres. Tot estava en la mateixa habitació, feta mes gran, tots junts. Però això em donava igual, menys por de que me'ls robaren. I en la part de dalt, un lavabo nou, amb un vàter, pila i dutxa, així quan venies de treballar, et dutxaves i et quedaves tan bé. 

Com es portaven bé, la meua xicoteta, que el primer any tenia quatre anyets, li feia: "Dóna-li el plató a la patrona" i ella li'l donava, perquè la patrona encaixara el raïm de millor qualitat, que eixe només l'encaixava ella, que sabia i era més delicat. 

I li va comprar una nina gran, preciosa, més alta que ella i amb un cabell preciós. La meua xicoteta va aprendre de seguida francés i s'entenia amb ella. Hui sap francés. Escriure'l, poc, però parlar-lo, tot. En total, molt contents.

Jo només he aprés a soltar espardenyades en francés. Parle malament, però entenc tot. Després de deixar de treballar he tornat sempre de visita. L'any passat, no, l'altre, vaig estar dèsset dies, i no volien que em tornara. L'altre dia em va telefonar la meua patrona plorant. L'amo havia mort. Ja feia temps que estava malalt. Tenia també molta edat. Tenia noranta-sis anys. Ja era molt major. Enguany, com el passat, he volgut anar de nou, però els meus fills tampoc m'han deixat. Diuen que ja estic molt major per a un viatge així i pot ressentir-se la meua salut. A mi m'importa poc, però encara volen tindre'm un poc més. L'única cosa que puc fer és, amb ajuda d'una senyora que sap francés molt bé, escriure de tant en tant, i em contesta sempre. 

Veurem fins quan aguantem...