Faltes d'ortografia

Que faig faltes d'ortografia? Clar que sí! Per això us tinc a vosaltres, fills meus, que em podeu corregir on he errat l'hac! I no rigueu, que bona cal·ligrafia sí que he tingut sempre, que vaig haver de fer bona cosa de copiats, a espaiet i amb lletra manuscrita, amb ploma i tinta. I si tinc alguns dubtes, què voleu? He anat ben poquet a escola! I només m'ensenyaren el castellà.

El pare sempre us ha dit que poseu interés als estudis, que aprofiteu el temps. Vosaltres que podeu, acabeu almenys el batxillerat! Vull que el dia de demà sigueu persones de profit, amb la cultura que a la meua generació se'ns va negar.

Si hui tenim un trosset de pa, sabeu que l'hem hagut de suar molt els avis, el meu germà, la mare i jo. I no patiu, que les faenes de l'horta ja les farem jo i la mare. Els iaios són vellets i estan molt treballats. Si no som prou, llogarem algun jornal. Només vull que m'ajudeu quan vinga la collita de l'hortalissa, a l'estiu, quan acabeu el curs. Llavors, tots els braços seran pocs.

I, acabada la feina, fins que vinga la collita de la taronja, tindrem poc treball, només regar i birbar la brossa, i podrem anar a passar uns dies amb els cosins a vora mar, i allà al platjal, vora les ones, si m'ajudeu, podem fer una barraca, com quan éreu menudets. I serem l'enveja del veïnat.

Escolars de la paperera de Moroder
als anys 30.

No, no vaig anar molt a escola. A dures penes vaig aprendre a llegir i a escriure. Les quatre regles, que solien dir. Vaig nàixer l'any vint i vuit i amb només onze anys, en acabar la guerra, ja anava al camp. Ma mare, el meu germà major i jo, l'any trenta-nou vam haver d'arreplegar la collita, perquè el pare ja era vell i estava malalt d'asma. 

La collita, sí que l'arreplegàrem, sí, però ens la requisaren en la major part. Sort que la mare tenia un amagatall al cobert, un doble fons al pessebre, on havia guardat tot el que havia pogut i gràcies a això no passàrem gana a la primera postguerra.  

Maquis a la Mariola anys 40.

Recorde molt be un dia d'aquell any. Vam sentir crits al carrer. A l'instant, vam poder veure com abaixaven, carrer avall, a puntellons i emmanillats, dos hòmens del poble. La guàrdia civil els duia presos i els apuntaven amb fusells. En eixir de casa vaig sentir la conversa d'unes dones. Deien que eren els maquis que rondaven per la muntanya des del final de la guerra. Un d'ells era el marit d'una amiga de ma tia. 

Aquesta ens va contar que uns dies abans de la detenció, a la matinada, els guàrdies tenien vigilada la casa on vivia la dona d'aquell maqui, el corral de la qual donava al camí que voreja el poble cap al riu d'Albaida. Volien capturar-lo quan anara a veure la muller i a recollir menjar. Entre dos fosquetes, i amagats darrere les canyes, contaven que els civils havien divisat un home que eixia d'eixa casa i saltava la paret. Li feren l'alto, però ell començà a córrer i li van disparar uns quants trets. El van abatre allà mateix. 

Era mort. Però va resultar que no era el marit, sinó un bon amic d'aquell matrimoni, deien. Pobre desgraciat! Aleshores jo no vaig entendre el que contaven els majors, que si anava a informar l'amic de com estaven les coses, explicaven uns, que si aquella dona li feia favors per les nits, deien uns altres. Quins favors? pensava jo innocentment. Si havia perdut la vida d'aquella manera tan cruel, deixant viuda i tres xiquets en la més completa misèria!

A mitjan mes de desembre d'aquell any, vaig fer una mena de felicitació en un full de paper bo, amb text i dibuix de colors inclòs. Solíem ensenyar-la als familiars quan els visitàvem el matí del dia de Nadal i ens donaven les estrenes. Vaig dibuixar la mesquita de Còrdoba, a partir d'una postal que em deixà un amic i, amb la meua ploma, mullant-la al tinter, vaig redactar unes línies ben escrites. 

Paretó de Paterna.

Demanava a la mare i a les ties que feren un bon llibrell de bunyols de carabassa. Necessitava endolcir tanta amargor engolida lentament. 

També desitjava que a l'any nou definitivament deixaren de morir innocents a la miserable postguerra.

Afusellaments a 1939

Anys després vaig fer amistat amb un dels fills d'aquell guerriller del maquis i em contà que a son pare el mataren al cap d'uns mesos a Paterna, com feren en 39 castelloners. 

Cada festa de Tots Sants, sa mare anava, amb altres dones del poble, a aquell cementeri. Li duia flors. Ell ni sabia on era soterrat son pare, ben probablement a una fossa comuna.

Quanta por, quant de silenci imposat! Ens engolíem les paraules abans de ser pronunciades per por que ens escoltaren oïts delators. Jo, en la meua ignorància, només veia la tragèdia al cor de les persones. 

Part del fossar de Paterna,
al quadre roig, un castelloner.

De política no es parlava gens, podia haver-hi roba estesa. I sentia impotència, semblant a la que endevinava als ulls de mon pare. 

Un così de ma mare, que combaté amb els republicans al front de Terol, quan passats uns anys fou alliberat de Sant Miquel dels Reis i tornà al poble, havia canviat de dalt baix. Semblava que una intensa desolació l'havia envaït. Ja no era el jove rialler i afalagador que jo havia conegut de xiquet. El geni se li havia tornat agre. 

Sant Miquel dels Reis, anys 40.

Encara em tractava amb molt d'afecte, però els seus silencis eren notables, quan no renegava per qualsevol cosa. No em quadrava aquell ambient. L'ordre i la pau establerts no em casaven amb aquells tràngols tan amargs que passaven persones conegudes, estimades i honrades.

Sovint veia que mon pare parlava baixet, tot lamentant la pèrdua d'alguns antics amics de colla. Deia que alguns se n'havien hagut d'anar a França, per temor a represàlies i uns altres que no ho havien fet, foren detinguts perquè s'havien “significat” durant la República. I jo no sabia què volia dir això, però intuïa que malgrat les acusacions que circulaven, no devien haver fet moltes maldats. Almenys això és el que em deia mon pare si parlàvem d'ells.

Quan tindria una setzena d'anys, un dia m'enviaren a les Foies a segar un carro d'herba alfals per a les vaques que criàvem a casa de ma tia. Tréiem uns pocs gallets amb la venda d'algun jònec i amb la llet que la mare i la tia duien a alguna casa de senyorets i venien pel veïnat. I ens feien molt de goig, vista la precària economia familiar. A les huit del matí ja tenia jo unes quantes garbes segades. Feia un fred que pelava. Aquell hivern m'havien eixit prunyons. M'eixia sang i tot dels dits amoratats, d'amanollar la corbella. i de fer les lligasses dels feixos. 

En això, vaig vore un home que venia amb bicicleta, des d'Alzira o Carcaixent, carregat amb un bon sac. A uns cinquanta metres estava jo traient l'herba a la vora del camí de les Foies  i, d'un altre caminal proper, li isqué a l'encontre la parella més temuda d'aquells temps. Un d'ells cridà: “Alto a la Guardia Civil!”. Però l'home pedalejava encara més per veure si es podia escapar. “¿Qué lleva ahí? Alto o disparo !” digué tot seguit. El pobre quasi no va tindre temps de reaccionar. Pronunciada l'amenaça, a l'instant vaig sentir dos trets. 

Caigué estés a terra, ferit de mort. La càrrega, del bac, s'escampà un poc. Era un xic jove, d'una vintena d'anys. Un dels Civils, el de major autoritat, em cridà i m'ordenà que pujara el moribund, la bicicleta i el sac al meu carro. M'ajudaren a carregar-ho tot, perquè jo, cagat de por com estava, no podia sol. Em tremolaven les cames i temia contrariar-los en advertir com se les gastaven ells. 

En gitar-lo, vaig poder escoltar les seues últimes paraules. Tenia una veu tan dèbil que quasi no l'entenia. Es planyia per la gana que passarien sa mare i els seus germanets menuts si no tornava. Era l'home de casa. Son pare havia mort a la guerra. 

Va dir que era d'un poble de l'Alcoiá, no recorde si de Banyeres o de Castalla. En girar el cap enrere vaig observar un bon grapat d'arròs que s'havia escampat quan el sac havia rebentat d'un cantó en caure de la bicicleta. Probablement vindria de baratar-lo a canvi d'algun altre producte. Jo, testimoni de l'últim alé de vida d'un estraperlista, de la seua mort cruel i trista, vaig ser obligat a transportar-lo a La Pobla. No se m'oblidarà mai el seu rostre de patiment. I no vaig saber mai què havia sigut dels seus éssers estimats. Moltes voltes em van vindre al cap. No els vaig conéixer mai, però ben sovint pensava en ells.

Que mai tornen aquells temps, fills meus. Això es el que desitge. I que mes dona si faig faltes d'ortografia? Per a vosaltres si que es important saber i mai oblidar d'on veniu per tenir clar on voleu anar, nosaltres perdonem, sense poder oblidar, i ja som vells. Vosaltres heu de dependre de les nostres errades per que mai es repetisquen.