De faves i faveres.

Quan arriba la primavera, Castelló s'adorna amb moltes classes de colors, flors i aromes. Una de les collites que ens dóna el temps, que sempre s'ha cultivat i hem agraït en els nostres camps són les faves. 

Favera amb faves.

Fins fa molt poc les trobàvem per totes les bandes en el nostre terme, unes vegades com a collita per a la seua venda, i altres, majorment, per a l'autoconsum casolà de totes les famílies llauradores del poble. Durant la seua collita eren l'estrela de la nostra gastronomia local, i es consumien de totes les formes possibles, crues, fregides, bullides, en guisats, en cassola, en truites, era una verdadera luxúria de consum de faves.

Al mateix temps, a final de temporada, es deixaven granar i s'assecaven per al seu consum la resta de l'any. En les faves és comestible no només la llavor, sinó també la beina o corfa, en les més tendres, i solen usar-se amb les mateixes preparacions, encara que a Castelló no sol fer-se.

Desfent les faves.

Les llavors de faves són una meravella energètica, i estan molt valorades pels criadors de cavalls, així com en el passat les empraven en els moments en què les vaques estaven criant i produint llet, doncs augmentaven la quantitat que la vaca donava. 

Al parlar d'elles em ve a la memòria la imatge del vell llaurador que torna a casa després de collir-ne. Els veia entrar en el poble amb el cabasset al coll, caminant lentament, siga pel cansament del treball, siga per la càrrega dels anys que ja dobleguen la seua esquena. Uns quants passos i paren, reprenen el camí i tornen a parar. Els transeünts que passen, admiren les bones faves del cabàs i li fan alguns comentaris. El vell s'enorgullix i, de vegades, li regala un grapat... I és que ha agafat tantes... al l'arribar a casa ha de repartir entre familiars, amics, veïns... 

Faves tendres.

Eixa imatge de xiquet no se'm va de la memòria. En el meu barri, el Calvari, es repetia dia darrere de dia. El vell anava canviant, hi havia molts vells llauradors, però l'estampa sempre era la mateixa. Se diu que les faves, donades o furtades, però a Castelló eren quasi sempre lo primer.

Faves de llavor.

Per Tots Sants, d'alt o baix, i en minva, se sembren les faves. El llaurador ha preparat un clotet aixada en mà, i deixa caure en ell 2 o 3 faves, i les tapa amb terra suaument.

A dos pams, es repetix el clotet i les corresponents faves, i així fins que faça el solc. Les faves són especialment adequades per a ajudar a enriquir la terra, facilitant amb les seves fondes arrels el treball de nivells més profunds de la terra, i enriquint aquesta amb les seves aportacions de nitrogen.

El favaret per a casa.

La llavor procedix tota de la collita passada, en la que el llaurador va fer una tria de les millors, i amb elles va fer rastres passant un fil de beina en beina, deixant-les assecar fent penjoll de les bigues de la pallissa fins a la nova temporada. Quan volien variar la llavor, els llauradors de Castelló anaven a abastir-se de la nova a la veïna Vall de Càrcer, les faves de la qual eren famoses per la seua qualitat, i per això molts llauradors dedicaven a fer llavor una gran part de la seua collita.

Faves seques.

Les que s'assecaven per a ser consumides, es guardaven a part, en un taleca o una coixinera, i així es podien consumir durant tot l'any, posant-les a remull i coent-les després amb un poc d'Herba-Sana (i quasi sempre un vitet). Es diu popularment que es coïen perquè per a certes receptes tenien massa farina...

La saviesa popular, les creences ancestrals...

Ben cert és que quan es pelen faves, com passa amb la carxofa, es fan negres les mans, i el remei mes efectiu és fregar-les amb suc de llima, però també es diu que sempre tenen el gra al revés dins de la beina menys en els anys bixestos, que canvia de postura i mira cap amunt.

Faves tendres bullides

Faves seques bullides

Forma part de les nostres exclamacions populars, "el tio fava", "que fava eres", "fer el fava", o els amants dels remeis populars i les prevencions curatives diuen que "fa la sang grossa", i que com és un aliment molt flatós, es recomana no menjar-les a la nit per a no tindre una vetlada un tant sorollosa i olorosa.

Es diu popularment quan un compte està molt clar que "això són faves comptades", o quan una xiqueta ja és boniqueta per a festejar, que ja pot anar a "traure les faves de l'olla", o diem allò de "en totes parts couen faves" per a referir-se al que ocorre per tot arreu.

Cassoleta de faves i carxofes.

En esta època en què les faves són protagonistes de la nostra gastronomia, un dels plats estrela de la Ribera, l'arròs al forn, es vist de gala amb les faves i les seues amigues les carxofes, també en plena temporada, per a fer la Cassoleta  de Faves i Carxofes.

Com sempre, ja sabeu que en els plats tradicionals hi ha tantes variacions en la recepta com a cases on es cuina, i per això totes les variacions en ingredients i quantitats són possibles i al gust de cada un o el fartons que siguen en sa casa.

Ingredients:

Arròs, 100 grams per barba.

Carxofes pelades i trossejades, 2 per a cada comensal.

Faves pelades al gust, quantes mes i mes tendres, millor.

Alls tendres, una garbeta o dos grandetes.

Costelletes de corder, 125 grams per comensal. 

Botifarres de ceba, una per comensal.

Primer sofregim tot junt les costelles, les faves, les carxofes i els alls tendres. Quant estiga ben fregit, ho posem en la cassola de fang junt amb l'arròs, un poc de safrà, el doble d'aigua en volum que d'arròs, i les botifarres. Recordeu que cal provar el punt de sal. Després, al forn fort entre 35 i 45 minuts segons la seua potència, atenció i no la perdes de vista si no coneixes el forn a fons. 

Paella de faves i carxofes.

Fins no fa molts anys les cassoles es portaven al forn de què fóssem clients. El forner vigilava diligentment perquè no es cremaren les suculentes cassoles.

Les dones eren les que quasi sempre passejaven l'arròs, però a vegades enviaven al xiquet a arreplegar la cassola cuita. Alguna vegada, de forma involuntària, per distracció, per esvaró o per joc indegut, el dinar acabava en el sòl.

La cassola de test feta miquetes, les costelletes d'una banda, l'arròs escampat, les faves d'altra banda, i el xiquet espantat, plorós, sobretot per saber al castic que li esparava, el batecul corresponent de part de la mare, que es quedava sense dinar que posar en la pobra taula...(I mira que el forn de Paxeco quedava ben prop de casa, gairebé davant).

Faves sacsades.

Les faves han sigut sempre un aliment de temporada fins que es van inventar els congeladors. "Per Santa Creu, faves per tot arreu". La tecnologia moderna ens permet disfrutar-les durant tot l'any. Tenim moltes formes d'assaborir-les:

- Arròs caldós amb faves i carxofes.

- Paella negra, també amb faves i carxofes.

- Bullides amb herba-sana.

- Al tombet, fregint-les en cassola fonda de test amb ceba, cansalada magra de porc i alls tendres.

Faves al tombet

- Sacsades, amb ceba, oli i un poc d'aigua, en la mateixa cassola de test per a anar sacsant mentres couen lentament.

- En truita ben tendres.

- En truita junt amb carxofes.

Truita de faves.

Qui no ha gaudit menjant-les de qualsevol d'estes formes? O de qualsevol altra de les moltes que tenen en la nostra cuina local i comarcal. Les mes tendres, pelades i  crues al pap.

Temps era temps...