Pell i Cuiro.

Tronc de dos cavalls.

Com en tots els pobles agrícoles, la desaparició de l'ús de cavalleries en el camp ha suposat en Castelló, com ja hem comentat en altres escrits, la desaparició d'oficis que estaven molt lligats a ells, i dels que procurarem anar parlant a poc a poc.

Un d'ells, dels més importants i necessaris, era el de Baster. Era un dels oficis lligat plenament al treball del cuiro, i que moltes vegades ha sigut complementat i a vegades confós amb el de Guarnicioner.

El Baster era el sastre dels animals de tir. I dic sastre perquè tot el que confeccionava havia de ser a la mesura de l'animal a qui anava destinat, i no com en altres oficis en què es podia treballar amb mesures estandard. Si es feia una peça que no era de la mesura determinada, es podia fer mal a la bèstia que l'havia d'usar.

Parlem primer de les peces que fabricava el Baster: 

Cabeçons.

El cabeçó, que és la peça que es posa en el cap de l'animal per a anar a treballar, diferent de les morralles, que només eren per a traure l'animal de l'estable i portar-lo a abeurar, o per a lligar-lo a l'ombra d'un arbre.

La collera i el colleró, que servien per a enganxar el carro o l'aladre per a estirar ell per mitjà dels vencillóns que eixien de les seues costelles de fusta. La sella, que es posava sobre l'esquena de l'animal, i era la que per mitjà del corretjot sujectava les vares o barres del carro, i per mitjà de la ventrera evitava l'efecte de balança i impedia que el carro es desequilibrara, gràcies al pes de l'animal de tir.

Guarnició de cavalleria.

Fabricava també la rabasta amb el reculant i la tafarra, que passava davall la cua de la bèstia, i que per mitjà d'unes cadenes que enganxaven a les barres del carro, evitaven que este danyara l'animal colpejant el cul contra l'escala davantera  al retindre el tir per una baixada o al recular en una maniobra. 

Feia a més les regnes, enganxades al cabeçó i que anaven fins al carro, perquè el carreter guiara l'animal, i el fera arrancar o parar. 

També fabricava l'impermeable, que era una peça, generalment de lona, que servia per que l'animal no es mullara en dies de pluja, la vela, que era la que cobria el carro fins als seus varals per a protegir de la pluja o el sol a la càrrega o als ocupants, el civader, un sac de lona d'uns 50 x 50 centímetres com un morral, amb una corretja de banda a banda, que s'omplia de palla, ordi, garrofes, i que es penjava al coll de l'animal per a donar-li de menjar durant el dia.

Collera.

El Baster treballava bàsicament la pell i el cuiro, com el Guarnicioner, ambdós feien el treball de la pell des del principi, i començaven pel seu adob i preparació, després prenien l'adequat per a cada treball i el tallaven, li donaven forma i el cosien. En un principi, els dos oficis eren el mateix, i el mateix podien fer el davantal d'un ferrer o una samarra de pastor, que els arreus dels animals.

Quan va créixer l'ús de la pell en diversos usos i oficis, es van separar en Baster, especialista en animals de tir, i Guarnicioner, especialista en els animals de muntura, i el treball del cuiro en general se'l va deixar el Marroquiner. Eixe és el motiu que a vegades es confonguen. 

Eixe i el que, en les poblacions mes xicotetes, ambdós treballs fossen realitzats, com en els temps mes antics, pel mateix professional, a pesar de ser tan enorme la quantitat de diversos elements de qualsevol tipus que es fabricaven de cuiro, cadires, alforges, sarrons, baüls, cinyells, cinturons, cascos, bosses, etc, a més que de tots ells existien els d'ús diari, mes senzills, i els de luxe i esdeveniments, mes recarregats i decorats amb filigranes de motius florals o geomètrics, etc.

Eines de Baster.

El Baster i el Guarnicioner utilitzaven els cuiros mes adequats al seu treball, els de bou, cavall i de vegades, sobretot per a les selles, de corder, segons perquè elements segons la seua grossor, resistència, rudesa o suavitat. 

El cuiro és un material noble i resistent, i per a les bèsties de càrrega, eren necessaris els millors. Utilitzen una sèrie de ferramentes molt especialitzades, entre les que destaquen les següents:

El punxó, amb el que foradarà el cuiro, l'agulla, per a cosir-lo, un dels treballs mes difícils i importants, les taules, peces de fusta que subjecta entre les cames i que li permeten tindre les dos mans lliures per a cosir. Per al tall del cuiro, usa una espècie de ganivet semicircular, la mitjalluna o coltell, sempre després d'haver pres les mesures amb un compàs de puntes, un metre, i un escaire. 

Per a donar la forma desitjada, usen motles, que es fan generalment de fusta de roure, castanyer o cirerer. També empren ratlladors, martells, i molts més tipus de ferraments pensats per a fer eixir del cuiro tota una col·lecció de peces, que a més de ser funcionals, siguen boniques.

Eines de Baster.

Usen una sèrie d'elements auxiliars, palla llarga, lona, llana gruixuda, fils de colors, claus decoratius de llautó, passadors, sivelles, etc... No fabricaven peces d'usar i tirar. Els seus productes havien de durar molts anys amb un cuidat mínim.

Es protegien uns fils amb cera verge o amb resina de pi, altres s'embreaven i greixaven a fons. El material mes usat per als fils, era el cànem. Quan patien alguna ruptura, es reparaven.

El treballar per als llauradors significava al Baster, a vegades, treballar durant tot l'any i cobrar només una vegada, quan estos venien les seues collites, i si l'anyada era bona i no calia esperar l'any següent.

Cavall de tir.

Amb l'aparició dels cotxes i els tractors, l'ofici de Baster i el de Guarnicioner es van veure obligats a evolucionar cap a la construcció de lones i tendals, o a desaparéixer a poc a poc en l'oblit. 

Hui només sobreviuen del poc món que queda al voltant de les cavalleries de domadura i munta o dels carruatges d'exhibició o de passeig en zones festives. Abans hi havia molts i en tots els pobles, hui només uns pocs en tot el país que a males penes sobreviuen.

Temps era temps...

Temps de Barjoles.

Per molt que estiga mal dit això de "Barjoles", en Castelló s'anomenaven així popularment. El seu nom correcte: Batzoles, o Matraques, o Maçoles, o Carraques, o Carraus. També hi ha models de mà a més de les grans destinades als temples, i moltes formes i models diferents. 

El final de la Quaresma inclou el començament de la Setmana Santa, que s'inicia el Diumenge de Rams. Se celebra en ell l'entrada de Jesús a Jerusalem, i en la missa de celebració el capellà repartia als feligresos rametes d'olivera. Després va arribar l'ús de les rames de palmera, el blanquejar-les, el trenar-les, fins que arribara la competència entre les classes mes acabalades i les "forces vives" per a veure qui tenia millor palma i amb millor treball artesanal.

Realment, la benedicció de rams d'olivera o de palmes, formava part de les creences populars en les propietats màgiques d'estes, i que formaven part de les celebracions primaverals ancestrals anteriors a la tradició cristiana. Fins fa bé poc, la gent guardava tot l'any els rams beneïts d'olivera, i en cas de tempestat, cremaven una part d'ells a la porta de casa perquè la dispersara. Les rames de palmera s'acostumava a posar-les en l'exterior de la casa, balcons i finestres, per a protegir-la de les desgràcies.

Junt amb la benedicció dels rams, hi havia una altra tradició primaveral destinada a la protecció dels llauradors, les seues terres i els seus bestiars, la "Salpassa", basada en la tradició purificadora i preservadora de la sal i l'aigua, que allunyaren els mals records de l'hivern i en l'obertura de les cases a l'aire lliure per a acollir la brisa renovadora de la primavera. El seu sentit era la renovació de la força vital de la casa, la protecció del santuari familiar i la purificació de tot el que puga assegurar la supervivència de la família. 

Solia fer-se el Dimecres Sant encara que el Ritual Romà el mana per el Dissabte Sant, i era tot un ritual cerimonial que es preparava per endavant a casa per l'ama, i en l'església pel rector. A l'entrada de casa, es posava una tauleta altaret coberta pel més bonic dels cobertors de la casa, amb un gran gerro de flors blanques, un ciri o un parell de candeletes davant d'una imatge sagrada de devoció familiar, un recipient amb aigua, un altre amb sal, i un platet amb presents que s'oferien al capellà, generalment una dotzena d'ous, i en molt escasses ocasions, diners.

Salpassa en Albalat

Vestit amb "roquet i cassulla", portant el salpasset i una creu, i acompanyat pels escolans amb una cistella per als ous i una bossa per als diners, una altra per a la sal, i unes campanetes per a anar anunciant la seua arribada.

El sacerdot saludava amb les paraules del ritual a l'entrar en cada casa,"La pau del Senyor a esta casa, i a tots els ací presents", alhora que un acòlit mesclava la sal i l'aigua beneïdes de les que era portador amb què l'ama de casa hi havia disposat en l'entrada de la mateixa, l'altre acòlit, arreplegava els obsequis depositats sobre la taula. Després, el rector es despedia i es dirigia a la casa següent.

Però el més escamós de la Salpassa era l'acompanyament popular de la xicalla que, avançant-se a la comitiva, colpejava amb les seues xicotetes maces de fusta portes i finestres, voreres i sol, més que entonant, recitant simples melodies de variat i estrambòtic contingut pel que desfilaven personatges locals, sense quedar fora de perill de les mateixes ni el rector ni l'escolà.

Ous a la pallissa, 

ous al ponedor, 

bones massades al senyor rector, 

ous ací, 

ous allà, 

bones massades a l'escolà.

Batzola de Quatretonda.

Com s'arreplegaven una barbaritat d'ous, s'acostumava a vendre'ls als forns del poble, als que els venien molt bé per a fer les mones de Pasqua. La sal i l'aigua beneïdes, s'utilitzaven per a fer l'aspersió de les habitacions de la casa, també es bevia l'aigua i se li donava a beure al bestiar per a afavorir la seua fertilitat, i algunes dones guardaven part per a la pila de la tauleta de nit, per a signar-se abans d'anar al llit.

La missa del Dijous Sant era la més important de l'any, la de la institució del Sagrament de l'Eucaristia. La reserva del Santíssim en el seu Sagrari, acompanyat baix pal·li amb el cant del Tantum ergo... , ascendint l'escalonat Monument, replet de ciris i flors, donava pas al silenci sepulcral observat fins al moment de la Resurrecció, només interromput per les matraques, carraus i batzoles que feien sonar pels carrers els xiquets per a avisar a la celebració dels oficis divins en la parròquia. Després de el rés de les set estacions i la vetla nocturna davant del Monument, amb els primers rajos de sol eixien els fidels cap a la muntanya calvari entre càntics i resos per a celebrar les catorze estacions del Viacrucis que recorden la passió i mort de Crist. 

Batzola a la Catedral
de Tortosa.

Des del matí del Dijous Sant, quedava prohibit treballar, cantar, ballar, practicar esports o fer música. Fins a les campanes de les esglésies emmudien. Les cases deixaven uns dels dos fulls de la porta tancat en senyal de dol. Era general el sentiment de tristesa i respecte, escenificat pel silenci, en record de la passió i mort de Crist. La saviesa popular dia que en este període les campanes dejunen com els hòmens. 

Només es trenca este silenci devot amb els ritus d'expulsió de mals esperits, consistents a fer tant de soroll discordant com siga possible, sonant cassoles, llandes, pots buits, o fent sonar matraques, carraus i maçoles, i les batzoles de les esglésies. Són els Renous de Setmana Santa.

Carrau o Carraca.

Durant el període d'arreplegament de les campanes en el seu dol, s'empraven les barjoles quan era necessari avisar dels actes litúrgics. No eren un instrument de forma definida. En cada lloc, eren de fet diferents, en forma de grans creus, làmines de fusta que vibren per efecte d'un molinet giratori, rodes de maces que colpegen taules, etc. Només eren un instrument de fusta compost de diverses peces articulades que al moure's colpegen entre si produint un so sec i estrident. 

Només s'utilitzaven a Espanya, de tot l'àmbit Cristià, i una mala interpretació de les resolucions del Concili Vaticà II va fer que moltes d'elles fossen abandonades i sense ús, com les de Castelló, altres van ser cremades o destruïdes d'altres maneres. Hui s'intenta recuperar la tradició, i en molts pobles s'estan restaurant o reconstruint. Jo no recorde haver sentit sonar mai les del nostre campanar, situades en el primer arc de la cara que mira en direcció al centre del poble. Crec que encara estan al seu lloc.

Maçoles.

Amb la silenciosa processó del Sant Enterrament del divendres, només interrompuda pel cant del Miserere, culminaven els actes de la Setmana Santa. L'endemà, Dissabte de Gloria, el ritual de la benedicció de l'aigua i el foc, les lletanies i la resta de l'ofici, el cant del Gloria indicava la Resurrecció de Crist; totes les campanes de l'Església i el campanar, la de l'Ermita, pareixien embogir d'alegria; com si tot tornara a renàixer; les dones agranaven els carrers, es feia neteja general, tots anaven a les fonts a llavar les seues cares i mans en un clar simbolisme de renovació; pels carrers s'escampava el perfum de les mones, dolços i variatda rebosteria que, en un constant anar i vindre, portaven les dones en la post sobre els seus caps per a coure-les en el forn del poble; tot eren preparatius per a l'alegria de la celebració de la Pasqua, amb variats càntics infantils.

Matraca.

Xinxes marranxes, 

eixiu del forat, 

que el nostre Senyor 

hi ha ressuscitat... 

El Diumenge de Pasqua, amb els primers rajos del sol i alegres semblants, la processó de l'Encontre iniciava els festejos. Les dones, acompanyant la Verge Dolorosa, coberta amb negre manto, eixien de la parròquia per un carrer, mentres els hòmens seguien la imatge de Crist per un altre per a trobar-se en la plaça. La Mare de Déu era desposseïda del seu manto i apareixia vestida de blanc amb rostre radiant d'alegria; el cant dialogat entre ambdós grups del ‘‘Regina Celi laetare. Alleluya...”, la traca, el volteig general de campanes, i els càntics de resurrecció de tornada al temple, preludiaven un dia de gran festa. 

Ous, ous, 

bones pasqües 

bon dijous. 

La gallina lloca, 

cova en la cassola, 

cou el ponedor. 

Bones garrotades 

al senyor rector...!!! 

I, a partir d'ací, l'aspecte profà de la Pasqua estava servit. 

Temps era temps...

La Quaresma.

Hui per hui, és quasi segur que mencionar el Dimecres de Cendra no tinga cap significat per a la majoria de jóvens, i això que el concepte de jóvens comprén hui des de l'adolescència fins quasi la quarantena.

Dimecres de Cendra.

Els que ja fa una bona estona que vam eixir d'eixes edats, si que coneixem el seu significat. Era el dia que senyalava el final "oficial" dels carnestoltes, i dic això d'oficial perquè a ningú que no estiguera boig se li ocorria allargar les festes carnavalesques durant la quaresma i afrontar les conseqüències d'això. Per si no fóra poc, eixe dia començava el temps de "dejuni i abstinència", el que significava que calia fer una sola menjada al dia, a banda d'un lleuger desdejuni i una molt frugal col·lació, i damunt, no es podia menjar carn. Calia seguir estrictament els "manaments de la Santa Mare Església" i abstindre's de menjar carn quan ho mane la mateixa.

En un sol dia, es passava del regnat del porc amb totes les seues variades gales, al de l'abadejo i les seues penoses misèries, i que es convertia en el rei indiscutible de la quaresma, els quaranta dies que van des del dimecres de cendra fins al dijous sant, dies de penitència i reflexió.

Jesús al desert.

La quaresma és l'època en què els fidels rememoren els quaranta dies que Jesús va passar en el desert dejunant, orant i resistint les temptacions del diable, i d'on va tornar plenament disposat a complir la seua missió redemptora de l'home.

Encara hi ha moltes persones que practiquen el dejuni en quaresma, fent una sola menjada al dia, o de forma menys rigorosa, menjant un poc (però menys del que acostuma) al matí i la nit. També entre molts catòlics es continua conservant el costum de no menjar carn tots els divendres durant la Quaresma. El dejuni només obligaria segons les normes de l'Església el Dimecres de Cendra i el Divendres Sant; l'abstinència de carn, o un altre aliment assenyalat per les conferències episcopals, tots els divendres i el temps de Quaresma. Esta directriu pareix flexible i interpretable, si es jutja per les declaracions dels portaveus de l'Església.

La quaresma, gastronòmicament parlant tenia molt de sentit i lògica quan l'alimentació de les famílies depenia en gran manera de la naturalesa i d'una capacitat limitada en la conservació dels aliments. Les llars escometien un dur període, després de l'hivern, en el que els rebostos s'havien anat buidant. Arrere quedaven l'opulència del ja llunyà nadal i la socorreguda matança del porc.

En el període de quaresma (març i abril) encara no s'arrepleguen els fruits que van units a la milloria del temps. Molts (molts) llars passaven escassetats, especialment en els hiverns llargs i rigorosos. El dejuni religiós, sens dubte, ajudaria a crear una certa cohesió social (pobres i rics dejunaven, els primers obligats per les carències, els segons per imperatius religiosos). No menjar carn, també era purificador i potser contribuïa beneficiosament a la salut després dels excessos de la matança del porc i l'arreplega d'embotits i altres peces d'este animal que eren consumides mesos abans, encara que per a la majoria la privació de carn no era massa sacrifici, ja que la carn era prou estranya en la dieta habitual, com no fóra la d'algun animalet criat a casa (gallina o conill, si no l'havien venut per a comprar sardines, que condien més) o caçat per ací (mes bé rata marjalera o granota, que conill).

La veritat és que de dècades recents (la quaresma se celebrava amb fervor entre catòlics en l'època de Franco) sorgixen hui nombroses persones que troben a faltar deliciosos plats de la infància que es feien durant la quaresma. Les iaies i mares s'afanyaven a preparar plats sense carn, on l'abadejo, o altres peixos, els ous, els llegums òrfens de carn, els potatges, les verdures, o inclús alguns austers dolços feien les delícies de qualsevol tipus de paladars, grans i xicotets.

Mandonguilles d'Abadejo (per a 4 persones):

Mandonguilles d'abadejo

- Mig quilo d'abadejo.

- 4 dents d'all.

- Un quilo de creïlles.

- 2 Ous.

- Pinyons.

- Anou moscada mòlta.

- Jolivert.

- Oli

- Sal.

- Pa ratllat.

Preparació: La vespra posarem l'abadejo a dessalar, canviant un parell de vegades l'aigua almenys. Prepararem una cassola, i en ella posarem a coure les creïlles i l'abadejo, i mentrestant, picarem bé en un morter els alls. Quan les creïlles i l'abadejo estiguen preparats, els escorrerem bé i reservarem un poquet del caldo de la cocció.

Posarem en un bol les creïlles cuites, l'abadejo ben esmollat, un ou, els alls picats, una culleradeta de jolivert picat, una culleradeta d'anou moscada mòlta, un grapat de pinyons, un poc d'oli, un poquet de caldo de la cocció, i sal. Amb tot això, anirem formant amb l'ajuda d'una forqueta, una massa homogènia, fins que aconseguim la textura bé espessa per a formar les mandonguilles. Les formarem amb l'ajuda d'una cullera.

En un pladet, posarem la molla de pa, i en un altre l'ou que ens quedava, bé batut. Posarem una paella al foc amb abundant oli d'oliva i la calfarem prou fort. Anirem passant una per una les mandonguilles pel pladet amb l'ou, i després les arrebossarem amb el pa ratllat, i directe a la paella, fins a daurar-les bé. Una vegada fregides, hauries de col·locar-les sobre paper de cuina per a eliminar l'excés d'oli de les croquetes.

Hui disfrutem del saber acumulat de generacions que practicant les regles del dejuni encara li treien el màxim partit a la cuina de quaresma i setmana santa. Durant la quaresma no es podia menjar carn els divendres de cada setmana, no obstant això, existia una espècie de contracte amb l'església, les anomenades butles, que permetia botar-se esta prohibició sense caure en pecat. Este costum ha desaparegut totalment. A pesar de tot en moltes llars, encara que no se li done un sentit massa religiós, es continua menjant peix els divendres. Ja tractarem un poc més de la cuina quaresmera.

Arròs amb capetes de torero.

Arròs amb capetes de torero Per a 4 persones.

- 100 grams de cigrons secs.

- 250 grams d'abadejo salat.

- 1 pimentó roig gran de torrar.

- 400 grams d'Arrós

- 2 tomaques madures.

- 1 cabeça d'alls.

- Pebre roig.

- Safrà.

- Oli d'Oliva.

- Pebre negre.

- Sal.

Preparació: Primer, haurem de dessalar bé l'abadejo, remullant-lo almenys 24 hores canviant-li l'aigua almenys 6 vegades. La vespra, posarem en un atifell els cigrons a remull també.

Primer, escorrerem els cigrons, i els posarem a coure en una olla amb aigua i safrà fins que estiguen tendres. A banda, torrarem el pimentó roig, a la brasa si tenim, o al forn, fins que estiga fet, moment en què l'alliberarem de les llavors i el farem en quatre quarts tallant-lo longitudinalment en 2 i cada mitat en altres dos transversalment.

Torrem també l'abadejo, es neteja d'espines i s'esmicola. Quan els cigrons estiguen cuits, s'escorren i reserven per separat ells i el caldo, que ens servirà per a coure l'arròs.

En una cassola de fang adequada, sofregim en un bon doll d'oli, el cap d'alls sencer, les tomaques picades fines, i sense deixar de remoure, agreguem l'abadejo esmollat, i una culleradeta de pebre roig. Després de donar-li a tot unes voltes, s'afig l'arròs i se sofrig. Uns minuts i després afegim els cigrons reservats.

Després de deixar daurar tot uns minutets més, es cobrix tot amb el caldo on hem cuit els cigrons, prèviament calfat (Aproximadament 2,5 vegades de caldo per cada una d'arròs). Afegim un poc de safrà i pebre negre, i si és necessari es rectifica de sal.

Deu coure a foc baix i destapat durant 20 minuts fins que l'arròs estiga cuit i haja absorbit el caldo quasi del tot, controlant el foc perquè ni quede caldós ni s'asseque durant la cocció. Quan es traga del foc, se servix, i se situa sobre cada plat un dels trossos de pimentó com a adorn, posant-los aplanats perquè recorden a un capot de torero, i d'ací el nom del plat.

Els Deu Manaments.

Era obligatori confessar i combregar per Pasqua florida. El nom era raonat, perquè la Pasqua coincidix amb l'esclat de color, formes, perfums, vida i bellesa que assenyalem com a primavera. Quan començava la quaresma, es prohivia els balls (sobretot durant el franquisme) i calia resar el rosari cada dia. Un altre costum que ja ha desaparegut era la de cobrir totes les imatges de les esglésies amb uns llençols morats que les mantenia així durant tota la quaresma. En l'Edat Mitjana la quaresma era una treva de Déu. No es feien guerres, es tancaven els jutjats i els teatres. En l'època de la dictadura, es tancaven els cines, no hi havia sessió. Progressivament, van anar canviant les normes, programant pel·lícules religioses, sobretot en Seman Santa, hàbit que encara perdura hui a través de la televisió. Tots coneixeu dotzenes de títols, bons i roïns.

Ben - Hur

En Castelló, com en moltes zones rurals, es va continuar durant molts anys amb la tradició i l'immobilisme de les privacions, mes fortes quant mas creient (o extremada) era la persona. Així, uns passaven el dia amb dos gallons de taronja i pa, altres amb olives i pa, o amb mig moniato torrat, altres deixaven de fumar durant tota la quaresma, o no feien ús del matrimoni en tot el temps que durava. Inclús alguns mes beats i extrems, s'assotaven en comunitat.

Uns actes molt habituals en quaresma eren els sermons. Un capellà o frare foraster, contractat per la parròquia, recordava des de la trona els perills del dimoni, les penes de l'infern i del purgatori, o els pecats del cos, prometent eterna condemnació, amb llenguatge ampul·lós, rebuscat, i sempre en castellà... Els feligresos escoltaven amb la boca oberta, sense poder seguir la majoria el fil del discurs, però el comentari final era unànime: Tots parlaven de l'eloqüència del predicador i la bellesa del discurs.

Seguirem amb el tema molt prompte.

Temps era temps...

El Gesmil

El gesmiler del corral era tan alt com mon pare a la meua vista de xiquet, i s'imposava a tot el jardinet, s'agarrava als fils d'alam que hi havia posat el pare, i fins i tot colonitzava el territori de moltes altres plantes, que estaven ben tristes. Era l'imperialisme del gesmiler. Quan floria, el seu olor inundava tot el pati.

El gesmiler.

El que mes m'agradava era arrancar-li les flors i xuclar-les, mantenir-les a la boca i assaborir-les.

Ma mare i la meua iaia agafaven a muntó de capolls i els cosien fent un matollet amb fil i agulla, i després se les enganxaven al pit o al pel, i anaven tot el dia fent olor a gesmil. I a més collien les floretes de matinada amb la flor tancada. Tenia la seua explicació. 

La flor al llarg del dia anava obrint-se i anava desprenent eixa suau flaire que encisava qualsevol. Fins a boqueta nit, els capolls s'anaven obrint poc a poc i l'olor es multiplicava. El ramellet enganxat a la roba era típic, igual en la de faena com en roba de mudar, la dels diumenges, la de passejar i festejar. El gesmil mai faltava.

I elles, mares, iaies o ties ens contaven convençudes que la planta del gesmil als patis espantava les molestes mosques. I ens ho deien convençudes perquè era cert.

Quan el collien, posaven un plateret ple de flors a la taula de la cuina, al mig de casa, i era molt agradable sentir aquell flaire mentre dinavem o sopavem. La collita del gesmiler llançava la seua fragància per tot arreu.

La flor del gesmiler

Sovint hem escoltat l’expressió, “tan blanca com el gesmil” que comporta accepcions positives, se li diu a una xica guapa i de faccions fines. També s’usa per a dir que la roba ha quedat molt neta i blanca.

La coneguda història de la “delicà” de Gandia també ens fa pensar que el gesmiler dóna una flor lleugera, suau, bonica... delicada, com la jove a la que li va caure damunt al eixir de la Seu i per eixe motiu va morir i es va fer famosa, i és que en realitat el que li caigué al cap a la pobra xica va ser un pètal de flor d'acant (molt semblant al gesmil) de pedra, que formava part d'un capitell de columna i que pesava prop de 400 quilos. A més, es tracta del que ara anomenaríem una llegenda urbana, una cosa que mai va succeir.

De festa i en gesmil.

Les xiques joves utilitzaven la flor per fer un senyal a algun enamorat. El codi secret que amagava era diferent segons qui. Eixe llenguatge personal tenia la seua importància en aquells temps quan simplement, poder parlar un xic amb una xica, estava tan complicat. És difícil d’entendre per a les mentalitats actuals, però així era. Eren altres temps, tan diferents com poc llunyans!. 

Tots els dies, a boqueta nit, al acabar la faena diaria, els homes s'arreglaven, i en espardenyes netes, camisa llavà i pantaló de mig ample, els fadrins anaven a festejar, a vorer a la novia, qu'els esperava en la porta de casa, igualment en roba més lluidora que la de tot el día, i la bronxa de gesmil  al monyo.

Els capolls collits.

Quan érem menuts, gesmilers se'n veien emparrats per tot arreu. Quasi totes les case en teníen. Hi havia a més en els balcons testos i testos plens i florits, amb el verd i blanc contrastant i rivalitzant per ocupar el seu espai en tota la planta. Les mares i iaies tenien cura de la planta, regant-la i mimant-la.

Diuen del gesmil que sempre s'ha plantat molt per estes tèrres riberenques, uns diuen que per la seua bellesa, altres que per que és allò que sempre hem conegut i uns altres perquè diuen que als corrals de les cases tapava la pudor que, sense remei, feien els animals de la casa (Tot atenent que per animals sols parlem de habitants de la quadra). Doncs si, el gesmiler és un multiusos, pot tapar-te les vergonyes pudoríferes de la casa tot i donant-li a més una bona estampa.

El gesmil, gessamí o llessamí es la flor del gesmiler (Jasminum) que és un gènero d'arbusts de la família Oleaceae, que conta en unes 200 espècies del vell continent. La seua implantació es dòna a Europa, Àsia, Àfrica i archipèlecs del Pacífic, sempre llimitades a regions en climes càlits.

Gesmiler i cel.

L'espècie Jasminum officinale, la que coneguem a Castelló, és autòctona a les regions mediterrànees i les seues varietats es cultiven i s'utilisen en perfumeria i jardineria.

El gesmil és una planta perenne i pot aplegar fins a 4 metros de llongitut, de flors blanques acampanades i molt fragants. També pot adquirir formes arbustives i de matorral. Les seues fulles són ovalades a vegades en la punta molt allargada i de color vert molt intens.

La bellea de les seues flors fa que siga molt utilisada en jardineria, i el seu perfum és utilisat per a fer colònies. Les flors poden ser solitàries o organisades en rams, de color blanc, groc e inclús encara que menys freqüent, rosa o roig. Les que són de colors tenen una forma semblant a una estrela, en pétals més o menys arredonits i en un número que varia de 4 a 9.

Capolls de gesmil.

La plantació s'efectua durant la primavera. La seua multiplicació es realisa per mig d'esqueixos llenyosos en abril, subllenyosos en agost, i per acodament en juny. Per Sant Josep es el moment de fer la poda. La floració es registra en diferents époques de l'any, però el mes habitual en la nostra comarca és que seguisca a partir d'agost fins novembre. En cada corral, en cada terrassa del poble. 

Són moltes les tradicions i propietats associades a esta meravellosa flor. A més del seu flagrant aroma, de tots conegut, el gesmil en infusió s'utilitzava per a curar les afeccions oculars. 

I el gesmil al cap.

L'oli de gesmil és boníssim per a millorar cicatrius i per a hidratar pells sensibles. Un grapat de gesmils són el millor repelent de mosquits que es coneix, i per si fóra poc, la seua aroma és indispensable per a la fabricació de perfums.

Simbolitza metafòricament la bellesa i el poder que envolta lo senzill, la grandesa que emmagatzemen les xicotetes coses. No puc recordar a la meua iaia sense portar un ramellet de gesmils cosit en el pit. Quan s'arreglava ella o ma mare, sempre formava part del tocat del seu cabell. 

Per això és la meua flor favorita, i per això considerava imprescindible retre homenatge a la seua presència en la nostra cultura.

La bronja de gesmil.

Esta tradició era originaria de Babilònia, ciutat que era coneguda pels seus jardins penjats. A les nostres terres l’introduïren els àrabs, per axó foren les seues dones les primeres en utilitzar-la con ornament personal. Les morisques foren les inventores de la bronja, un conjunt de flors en forma de borla que es posava als cabells. 

Caldria conservar esta tradició de les nostres iaies, i a l’estiu passejar amb una bonica bronja de gesmil al pit.

Temps era temps...

De faves i faveres.

Quan arriba la primavera, Castelló s'adorna amb moltes classes de colors, flors i aromes. Una de les collites que ens dóna el temps, que sempre s'ha cultivat i hem agraït en els nostres camps són les faves. 

Favera amb faves.

Fins fa molt poc les trobàvem per totes les bandes en el nostre terme, unes vegades com a collita per a la seua venda, i altres, majorment, per a l'autoconsum casolà de totes les famílies llauradores del poble. Durant la seua collita eren l'estrela de la nostra gastronomia local, i es consumien de totes les formes possibles, crues, fregides, bullides, en guisats, en cassola, en truites, era una verdadera luxúria de consum de faves.

Al mateix temps, a final de temporada, es deixaven granar i s'assecaven per al seu consum la resta de l'any. En les faves és comestible no només la llavor, sinó també la beina o corfa, en les més tendres, i solen usar-se amb les mateixes preparacions, encara que a Castelló no sol fer-se.

Desfent les faves.

Les llavors de faves són una meravella energètica, i estan molt valorades pels criadors de cavalls, així com en el passat les empraven en els moments en què les vaques estaven criant i produint llet, doncs augmentaven la quantitat que la vaca donava. 

Al parlar d'elles em ve a la memòria la imatge del vell llaurador que torna a casa després de collir-ne. Els veia entrar en el poble amb el cabasset al coll, caminant lentament, siga pel cansament del treball, siga per la càrrega dels anys que ja dobleguen la seua esquena. Uns quants passos i paren, reprenen el camí i tornen a parar. Els transeünts que passen, admiren les bones faves del cabàs i li fan alguns comentaris. El vell s'enorgullix i, de vegades, li regala un grapat... I és que ha agafat tantes... al l'arribar a casa ha de repartir entre familiars, amics, veïns... 

Faves tendres.

Eixa imatge de xiquet no se'm va de la memòria. En el meu barri, el Calvari, es repetia dia darrere de dia. El vell anava canviant, hi havia molts vells llauradors, però l'estampa sempre era la mateixa. Se diu que les faves, donades o furtades, però a Castelló eren quasi sempre lo primer.

Faves de llavor.

Per Tots Sants, d'alt o baix, i en minva, se sembren les faves. El llaurador ha preparat un clotet aixada en mà, i deixa caure en ell 2 o 3 faves, i les tapa amb terra suaument.

A dos pams, es repetix el clotet i les corresponents faves, i així fins que faça el solc. Les faves són especialment adequades per a ajudar a enriquir la terra, facilitant amb les seves fondes arrels el treball de nivells més profunds de la terra, i enriquint aquesta amb les seves aportacions de nitrogen.

El favaret per a casa.

La llavor procedix tota de la collita passada, en la que el llaurador va fer una tria de les millors, i amb elles va fer rastres passant un fil de beina en beina, deixant-les assecar fent penjoll de les bigues de la pallissa fins a la nova temporada. Quan volien variar la llavor, els llauradors de Castelló anaven a abastir-se de la nova a la veïna Vall de Càrcer, les faves de la qual eren famoses per la seua qualitat, i per això molts llauradors dedicaven a fer llavor una gran part de la seua collita.

Faves seques.

Les que s'assecaven per a ser consumides, es guardaven a part, en un taleca o una coixinera, i així es podien consumir durant tot l'any, posant-les a remull i coent-les després amb un poc d'Herba-Sana (i quasi sempre un vitet). Es diu popularment que es coïen perquè per a certes receptes tenien massa farina...

La saviesa popular, les creences ancestrals...

Ben cert és que quan es pelen faves, com passa amb la carxofa, es fan negres les mans, i el remei mes efectiu és fregar-les amb suc de llima, però també es diu que sempre tenen el gra al revés dins de la beina menys en els anys bixestos, que canvia de postura i mira cap amunt.

Faves tendres bullides

Faves seques bullides

Forma part de les nostres exclamacions populars, "el tio fava", "que fava eres", "fer el fava", o els amants dels remeis populars i les prevencions curatives diuen que "fa la sang grossa", i que com és un aliment molt flatós, es recomana no menjar-les a la nit per a no tindre una vetlada un tant sorollosa i olorosa.

Es diu popularment quan un compte està molt clar que "això són faves comptades", o quan una xiqueta ja és boniqueta per a festejar, que ja pot anar a "traure les faves de l'olla", o diem allò de "en totes parts couen faves" per a referir-se al que ocorre per tot arreu.

Cassoleta de faves i carxofes.

En esta època en què les faves són protagonistes de la nostra gastronomia, un dels plats estrela de la Ribera, l'arròs al forn, es vist de gala amb les faves i les seues amigues les carxofes, també en plena temporada, per a fer la Cassoleta  de Faves i Carxofes.

Com sempre, ja sabeu que en els plats tradicionals hi ha tantes variacions en la recepta com a cases on es cuina, i per això totes les variacions en ingredients i quantitats són possibles i al gust de cada un o el fartons que siguen en sa casa.

Ingredients:

Arròs, 100 grams per barba.

Carxofes pelades i trossejades, 2 per a cada comensal.

Faves pelades al gust, quantes mes i mes tendres, millor.

Alls tendres, una garbeta o dos grandetes.

Costelletes de corder, 125 grams per comensal. 

Botifarres de ceba, una per comensal.

Primer sofregim tot junt les costelles, les faves, les carxofes i els alls tendres. Quant estiga ben fregit, ho posem en la cassola de fang junt amb l'arròs, un poc de safrà, el doble d'aigua en volum que d'arròs, i les botifarres. Recordeu que cal provar el punt de sal. Després, al forn fort entre 35 i 45 minuts segons la seua potència, atenció i no la perdes de vista si no coneixes el forn a fons. 

Paella de faves i carxofes.

Fins no fa molts anys les cassoles es portaven al forn de què fóssem clients. El forner vigilava diligentment perquè no es cremaren les suculentes cassoles.

Les dones eren les que quasi sempre passejaven l'arròs, però a vegades enviaven al xiquet a arreplegar la cassola cuita. Alguna vegada, de forma involuntària, per distracció, per esvaró o per joc indegut, el dinar acabava en el sòl.

La cassola de test feta miquetes, les costelletes d'una banda, l'arròs escampat, les faves d'altra banda, i el xiquet espantat, plorós, sobretot per saber al castic que li esparava, el batecul corresponent de part de la mare, que es quedava sense dinar que posar en la pobra taula...(I mira que el forn de Paxeco quedava ben prop de casa, gairebé davant).

Faves sacsades.

Les faves han sigut sempre un aliment de temporada fins que es van inventar els congeladors. "Per Santa Creu, faves per tot arreu". La tecnologia moderna ens permet disfrutar-les durant tot l'any. Tenim moltes formes d'assaborir-les:

- Arròs caldós amb faves i carxofes.

- Paella negra, també amb faves i carxofes.

- Bullides amb herba-sana.

- Al tombet, fregint-les en cassola fonda de test amb ceba, cansalada magra de porc i alls tendres.

Faves al tombet

- Sacsades, amb ceba, oli i un poc d'aigua, en la mateixa cassola de test per a anar sacsant mentres couen lentament.

- En truita ben tendres.

- En truita junt amb carxofes.

Truita de faves.

Qui no ha gaudit menjant-les de qualsevol d'estes formes? O de qualsevol altra de les moltes que tenen en la nostra cuina local i comarcal. Les mes tendres, pelades i  crues al pap.

Temps era temps...