Paisatges i records.

Castelló des de el camí de la Barca.
En primer pla, el Molí Nou.

Un dels records que mes ha quedat gravat a foc de la meua infància era el pas dels carros a l'entrada del poble per davant de ma casa, en el carrer Cervantes, en el meu barri, l'Ermita.

El carrer tenia molt poc trànsit i era freqüent estar jugant en la Plaça de l'Ermita i que un carro tardara a passar almenys 10 minuts.

Entre les 10 del matí i les 5 de la vesprada a penes hi havia activitat en els carrers, ni de persones ni de vehicles. 

Ací me pariren a mi, al carrer
de Cervantes.

El carro era el vehicle més usat, ja que junt amb el cavall eren els elements més indispensables per a les tasques del llaurador ja que l'agricultura era el motor econòmic de la gent de Castelló. 

Carro en 1920.

A boqueta nit era quan els agricultors tornaven a les seues cases, i les potes d'els cavalls colpejaven amb les seues ferradures el sòl amb contundents colps i grinyolaven les pedretes amb l'acer de les rodes dels carros,  amb el que produïen desperfectes en el carrer. La deixadesa en no arreglar-los provocava clots molt considerables . 

Tartana restaurada.

En la campanya de la sega de l'arròs, els carros i les cavalleries tenien molta activitat i era freqüent veure a més d'un carro molt carregat i amb una roda en un profund clot, tant en la carretera com en els camins rurals. En eixa situació tots ajudaven a traure el carro, uns amb la seua experiència, i altres amb la seua força i la del seu cavall. 

El cavall era un animal molt important ja que per ell passaven tots els treballs agrícoles, el transport dels productes que es treien de la terra, sent també el mitjà de transport que s'usava en les excursions. Els llauradors utilitzaven el carro per a estes excursions encara que els d'economia més alta se servien de la tartana, que era la germana presumida del carro. 

La font de la plaça
de l'Ermita i l'abreuador.

Era tal la importància que tenia el cavall en aquella època que  en molts pobles, en llocs estratègics, existien abeuradors perquè els cavalls, de la procedència que foren, tingueren aigua per a beure. En Castelló encara podeu veure l'abeurador situat en el pou en la Plaça front de l'ermita de Santa Bárbara.

Pels carrers eren habituals els cridaners que anunciaven els seus productes o treballs, els granerers eren molt habituals ja que les graneres es desgastaven ràpidament pel seu ús, el pellero que comprava la pell de conill seca a canvi d'un paquet de mistos, l'esmolaor que amb la seua veu i xiulet oferia esmolar els ganivets, navaixes, tisores i altres utensilis.

El pardaler en 1905

Un home venia terreta blanca per escurar, les cassoles el llanterner, el dentista era l'esquilador, i pels carrers tenia especial incidència entre la gent menuda el "pardaler", venent els xicotets plumífers que havia caçat amb les seues xarxes o el seu "envisc", i el seu cant era corejat pels xicotets i deia així:

"Tres pardalets, una aguileta *, 

d´eixos que van en bicicleta,

Xiquets ploreu,

Que pardalets tindreu."

*- (la aguileta era un nom popular del gallet, 5 cèntims de pesseta)

El vinader fa un tast.

El senyor de Benigánim que una vegada a la setmana carregava en les alforges del seu burro arrop i talladetes, el cacauer venia cacaus i tramussos, el vinader de Moixent...

La Plaça de l'Ermita, amb ella i
l'hospital. A l'esquerra el pou.

Les dones eren molt matineres, ja que solien alçar-se amb els seus marits o inclús abans i així sobrava temps per a tot. Una o dos vegades per setmana es pastava la pasta del pa i es portava a coure al forn ... que bo i saborós era aquell pa... a l'ajuntar-se 3 o 4 dones amb el forner i la seua dona ja s'entaulava tertúlia i es parlava del poc que passava en el barri o en el poble. Un altre punt de reunió una o dos vegades a la setmana era el llavador públic on se solien llavar les peces de tela més grans sent un lloc idoni per a la xarrada . 

Cabassos de palma.

Les dones solien anar molt poc al mercat ja que els llauradors procuraven que mai faltara a casa creïlles, cebes, tomaques, melons, verdures i de tot el que isquera de la terra. Les dones criaven en els corrals els pollastres, conills, ànecs i un titot que se sacrificava per Nadal.

En novembre es feia la matança del porc amb el que pràcticament no hi havia necessitat comprar quasi res. Les dones solien portar l'administració de la casa .

Era costum que si el marit estava treballant en algun camp prop del poble, la dona li portara al migdia el menjar calent en una cistella i dinaven els dos junts, tornant ella després si no se li necessitava per a algun treball. 

Eines per a cuinar a la llar.

Els carrers eren de terra sense asfaltar i, al ploure, el fang es convertia en el gran protagonista durant dies. Els veïns se servien de grans pedres que havien en els cantons dels carrers per a poder passar a la vorera de davant així com amb llargues fustes. 

Va haver un temps en que els cabassos eren de palma de margalló, les cadires de bova de riu o sèquia, les espardenyes d'espart de la muntanya i qui tenia les millors cordes era qui se les feia de cànem. Les portes tenien portons i les finestres finestrons. Les teulades eren cobertes de canyís i teules.

Cuina econòmica.

A la cuina es guisava primer a la llar amb llenya, i després amb les cuines "econòmiques" de llenya o carbó, després encara amb els foguers de petroli. S'escalfaven a la llar i les seues necessitats les abocaven a l'orinal o al comú segons foren líquides o sòlides. La gent, omplia d'aigua els cànters a la cisterna o al pou (a Castelló els pous eren poc profunds), i d'allí la posaven en botiges i botijons per a beure o en pitxers que abocaven a les palanganes per a rentar-se les mans i la cara. Els més rics tenien un palanganer a cada cambra.

Molinet de café.

Guardaven el menjar al rebost, les olives, després de xafar-les, en gerres i el vi en marraixes. Portaven la bugada al llavador amb gavetes, pastaven la farina en llibrells i després ho portaven en una post sobre el cap a coure-ho al forn .

Separaven la farina del segó amb el sedàs (com el garbell però amb els forats més xicotets) i guardaven l'oli al setrill. Els animals dormien a la quadra, davall de la pallissa, bevien al safareig i vestien sària, esbarda i collaró. I per carregar feixos d'herba els posaven els xavigons. Els melons de tot l'any els penjaven dels claus que hi havia a les bigues de fusta de les cases i es molia el café amb molinet.

El sedàs de la farina.

En els panys de les portes de les cases solien estar les claus posades durant tot el dia. Les cases dels llauradors eren grans, en l'entrada havien habitacions a un costat i a l'altre, un menjador i una cuina i al mig l'entrada per al carro si no tenien portella. Si eren diversos els fills, havien habitacions en la primera planta i a continuació estava la cambra on es guardaven algunes collites. 

Eixida del corral.

El corral era l'habitacle més gran de la casa perquè calia tindre espai per al carro, els aparells i els instruments de treball  estant tot protegit per un porxe. En alguns corrals encara quedava espai per a alguna figuera o una llimera i al final quedava l'estable que era gran per a albergar un espai tancat per al porc i s'emmagatzemava el fem. Damunt de l'estable quedava la pallissa on es guardava la palla i el farratge que servia d'aliment per al cavall. 

Les dones regaven i agranaven a les vesprades les fronteres de les seues cases perquè, quan tornaren els carros del camp, no embrutaren amb la pols les parets pintades de calç. Si el temps ho permetia s'assentaven en les portes de les seues cases i feien labors. Era freqüent entre famílies que s'ajudaren unes a altres en el cosir i brodar si era per al dot .

Xiquets als anys 60.

Els xiquets anàvem a les escoles públiques, encara que per necessitar-se braços per a ajudar en els camps o per carències econòmiques algunes famílies no enviaven als seus fills a l'escola. En les recreacions, que solien ser de mitja hora, es jugava al futbol amb pilotes de drap que es feien amb calces de dona trencades i amb draps en el seu interior. 

En algunes ocasions els xiquets féiem fugina i, si els nostres pares s'assabentaven, de la palissa que ens donaven ens recordàvem encara als dos dies.  Dels jocs que més temps ens ocupàvem eren els que es feien en la Plaça de l'Ermita, i que compartíem amb amics i veïns, com el xurro va, el pic i pala, l'intercanvi de cromos, el joc de la trompa, en el que a vegades intervenien els nostres pares confeccionant l'adorn del cordell.

Les xiquetes anaven a escoles expressament per a elles .Els seus jocs solien ser la tella o parat. Poques vegades ens ajuntàvem a jugar en el mateix grup els dos sexes.

Una de les distraccions dels xiquets del barri a l'estiu era banyar-se en el Segon Pont, pròxim al poble camí del molí nou i de la barca, o en el "clot dels haques" on també anaven les cavalleries a refrescar-se. Alguna vegada hi havia algun bromista que amagava la roba d'algun xiquet, ja que tots es banyaven en pilotes, havent d'anar-se'n a sa casa quasi nu per algun carrer del poble. 

Aprenent de sabater.

Alguns xiquets es prenien molt seriosament ser aprenent d'un ofici com a sastre, obrer, sabater, fuster o el que fóra, si el mestre artesà els admetia en el seu taller.

Els diumenges a la vesprada era quan el carrer Major i la Plaça estaven més animades perquè acudien quadrilles d'amics per a passejar i d'estos passejos i xarrades eixien parelles de nóvios . 

Parada de porrat.

En estos temps de penúries econòmiques les festes no eren ni sorolloses ni populars, excepte la de Sant Antoni Abad, pel seu protagonisme al ser el patró dels animals i per fer-li fogueres per tot arreu del poble, perquè els protegira, les festes Majors, que finançava l'Ajuntament, i com no, les nostres, les de Santa Bárbara, les nostres festes de barri. Una altra cosa era la Fira, amb la seua compravenda d'animals, les seues atraccions i les seues parades de dolços, de porrat, de torró, etc...

Volant el catxirulo a 1942.

En Nadal s'estrenava alguna peça de vestir, havent-hi peces que passaven del germà major al menor. En Pasqua es reunien quadrilles d'amics per a berenar en els afores del poble, en les eres on es trillava i assecava l'arròs, en les casetes de camp, en les nostres zones de muntanya d'El Castellet, Terrer Roig, Font Amarga, Santa Anna, Font de Poveda, es volava el catxirulo, es jugava, es cantava  es berenava regolant la mona de Pasqua . A la nit se sopava en una casa acompanyats per la llimonada. 

Els hòmens solien començar molt enjorn les tasques agrícoles així que a l'alba ja es trobaven en el camp i per això, es gitaven prompte. El llaurador, que sempre anava sobrat de temps, realitzava tots els seus treballs d'una manera molt artesanal encara que l'economia no era molt pròspera, la terra sempre havia sigut bona pagadora i es podia viure del camp. Els llauradors eren molt solidaris i en temps que hi havia més feina s'ajudaven els uns als altres. D'ací el refrany que quan venia l'ocasió deien:

"En el sembrar i en el collir no es deu de dormir".

Sempre em va cridar l'atenció quan ajudava a mon pare en el camp que els llauradors en els seus distints treballs sempre cantaven. Açò m'ha fet pensar en el refrany que diu:

"Si és de l´horta, ell cantarà".

Xarugant el bancal.

El meu iaio era rociner, i pocs mesos després d'acabar la guerra civil, quan estava llaurant en un camp, va veure vindre corrent cap a ell a un amic molt sufocat: "Vicent, Vicent, et dónes compte del que passarà si algú et sent cantar?". El meu iaio va parar i al pensar un poc, es va quedar fred. Estava cantant a ple pulmó, darrere de l'aladre, el "Himne de Riego", el de la República.

Espardenyes d'espart.

Era un poc assorrat, ben tranquil, i una dels seus costums era sopar en la porta de casa a una hora que la gent transitava i invitar del seu porró a un glop de vi a algun amic o conegut. En la xicoteta taula i en les cadires de "bova" se solia assentar junt amb algun veí amb què ja havia quedat per endavant a l'encreuar-se en alguna tasca del camp, al tornallom. A més del sopar també hi havia tertúlia, parlant d'assumptes relacionats amb el camp.  

En els dies plujosos alguns agricultors solien anar a sopar a les Tavernes i allargar les vetlades perquè l'endemà no hi hauria necessitat anar al camp.

Retrato de llaurador, de
Pedro García de Villena,
de 1949.

Eren molt rudimentaris en el vestir, amb robes fortes i fosques perquè eren les més apropiades per al seu treball. Sempre portaven una gran faixa de tela negra, tant en el treball com en el descans. Les espardenyes de treball solien ser completament d'espart i per a vestir es calçaven les de careta, mes suaus i vistoses, que tenien les soles de iute i l'empenya de tela blanca, neta, sempre molt neta encara que haguera que pintar-la per a quedar molt blanca. En rares ocasions calçaven sabates, molts ni les tenien, si de cas les de la seua boda, solien portar un mocador en el cap o un barret de palla, de vegades una bòina i la gent major es cobria el cos amb una brusa. 

Se solia celebrar de forma rellevant el sant del cap de família ja que se sentia per part dels fills un profund respecte cap als seus pares. Era molt considerada i acceptada l'autoritat del pare en tots els assumptes familiars, encara que fossen ja dels seus fills casats. El patriarca era la referència i el guardià de la família.

Temps era Temps...