La resadora de soterrars.

Temps era temps, abans dels anys setanta del recent segle XX, les persones se solien morir mes o menys tranquil·lament en sa casa, rodejades dels seus familiars i, sovint, dels amics i del veïnat. Era bona forma d'anar al clot.

El cadàver del finat s'amortallava com Deu mana, amb les seues millors robes de cap a peus, en la seua pròpia habitació mortuòria, encara que era mes propi posar-lo a l'entrada de casa sobre una taula, o inclús en terra sobre una estora o sobre un banc de poca alçària, i se li lligaven les mans amb un rosari sobre el pit. La capçalera del llit mortuori la solia presidir una imatge d'especial devoció familiar o una creu pròpia o prestada. 

Després del toc d'ànimes en el campanar, les campanades a mort assabentaven al veïnat que anava, a poc a poc, acudint al vetlatori. Després, a continuació, començaven els resos, quasi sempre realitzats i dirigits per una resadora professional, que segons s'acordara amb els familiars, resava un rosari complet si es feia un vetlatori tradicional nocturn o, si l'enterrament era imminent, només una part d'ell.

La resadora solia tindre una paga molt modesta, per la qual cosa la seua dedicació era a temps parcial, i moltes vegades vocacional, perquè la modèstia del difunt i de la seua família podia ser tal que complia amb la seua dedicació per un senzill present. Hui les resadores, així com els seus clients, han hagut de canviar els seus hàbits. Ja no van de casa a casa quan se les requerix, i el seu hàbitat natural és el tanatori i el seu client la funerària.

Soterrar en 1952.

Ni la mort mesura a tots amb la mateixa vara, i antany els soterraments solien tindre tres categories: primera, segona i tercera. Quant major era la fortuna i categoria social del finat, hi havia mes cavalls en la carrossa fúnebre, mes capellans i mes acompanyants proveïts del corresponent ciri. Com la fam aguditza l'enginy, hi havia qui partia el ciri en dos per a poder cobrar per cada una de les parts del mateix.

Naturalment, quan abaixava la categoria de l'enterrament, abaixava la propina per portar ciri i abaixava el nombre d'acompanyants i d'eclesiàstics. Durant la postguerra van desaparéixer quasi en la seua totalitat les carrosses fúnebres, reapareixent després durant els anys cinquanta, i sent a poc a poc substituïdes per vehicles de motor basats en automòbils mes o menys luxosos.

La resadora solia passar el protagonisme als capellans que acudien (en nombre proporcional al prestigi social o al gasto a què estava disposada la família) fins al domicili on ocorria l'òbit, per a formar una doble filera, arreplegar els ciris que generosament els oferia un familiar, cantar les pregàries corresponents i presidir la comitiva fúnebre fins a l'església.

Els familiars mes pròxims tancaven esta processó darrere del fèretre, que anava a muscle de familiars, amics i veïns. Quan s'arribava a l'església, els capellans resaven les pregàries adequades o celebraven una missa de cos present, i després es continuava amb el difunt a muscle pel carrer major fins al col·legi, on es resava un respons i els capellans despedien el dol. A continuació, començant pels hòmes, la gent del dol oferia les seues candeles o ciris, a canvi de la corresponent gratificació.

Iaia de luto.

A tot això, els funerals se solien celebrar, dalt o baix, als huit dies del soterrament, i podien ser amb missa solemne, missa cantada o missa resada, segons el dispèndi, però encara quedava el dol i el color negre que, en el cas de parents mes pròxims, solia durar fins a dos anys, donant-se el cas de dones que empalmaven l'un darrere de l'altre fins a arribar a la generació d'aquelles iaies a qui sempre hem conegut vestides de negre.

Per a poques bromes estaven els soterraments, però sempre hi ha hagut qui temptant Deu s'ho pren tot a burla, amb un humor negre a prova de tot, fins al punt d'imitar a la seua manera els cants llatins dels capellans:

Gori, Gori, ... sopetes en oli.

Cinc durets, cinc durets... eixos si són segurets.

Menjarem pa i xocolate... i demà que en caiga un altre;

Qui ho pagarà?... nosaltres, nosaltres (fent un final plorós).

Temps era temps....