Quantes vegades s'ha dit que, abans, amb una sardina salada menjaven tots els de casa. Xafada prèviament entre el marc i la porta, envoltada amb un paper d'estrassa, tal vegada per fer-la créixer o per a treure-li fàcilment l’espina i l'escata.
Amb el ritual de la partició per a molts una peça tan humil s'elevava -per obligació- a la categoria de banquet. I és que abans, a aquest curt peix, se li atribuïa la mateixa abundància que als repartits en el prodigi dels pans i els peixos, perquè potser també foren sardines el que es va repartir en aquell succeït. El cas és que aquest sempre assequible salaó ha arribat a la nostra taula, acompanyat com diguem, per alguna que altra història; cadascú la seua, o d'alguna que n'ha sentit parlar.
Tal vegada, com a reminiscència d'aquell temps de polseguera, i també per la salabrosa menja que resulta, continuen adquirint-se, normalment, d'una en una. Poques vegades se'n compraran per guardar en casa, ja que serà en la bóta primigènia, junt a les altres camarades de llitera, on millor es mantenen. Per això, se solen dir de bóta o de "casco" (que ve a ser el mateix), fent menció del lligam amb el recipient.
La sardina salada és això: sardina, aquell peix que també es menja acabat de pescar, torrat o fregit amb una picada d'all i julivert , i que ja des d'antic ha sigut conservat, com molts altres peixos blaus, en sal.
Antigament, menjar-les salades era un motiu imposat per les circumstàncies. Ara, la raó, és l'apetència. Això sí, amb més o menys enyorança. Per això també se sent dir: "aquestes sardines ja no són com les d'abans", perquè de gustos hi ha per a tots, i com sempre: "el que uns no volen els altres preguen".
Però posats a parlar, potser que els sabors si que canvien amb els dies, tant per la inclinació del que tasta com per la condició del mos. Tanmateix, no s'ha modificat gaire la manera de preparar-les. Les sardines són sobretot bones acompanyants, això sí, de coses tan senzilles com el pa, les coques, l'ou o l'oli.
Per això, resultaran molt saboroses torrades en un foc -millor que a la brasa- de petorrets i romer, i amanides després amb oli cru. O fregides, que és quan més gustoses esdevenen, regalant-li al mateix oli el flaire furtat a la mar salada. Així, el greix, estarà en bona disposició de rebre un ou caigut, o enrotllat, si es fa una truita amb la mateixa sardina sencera a dintre.
Menjar en aquests moments una sardina salada, podria ser -o és- cosa pareguda a un cerimonial:
Netegeu la sardina llevant-li el ventram. En una paella poseu l'oli abundant i quan estiga calent fregiu la sardina. L'ou es pot afegir de dues formes: batent-lo per compondre una truita que cobrirà el peix, o, traient la sardina per fregir en l'oli sobrant els ous caiguts. Tant en un cas com en l'altre, procureu de servir-ho amb l'oli emprat per mullar pa.
Amb el ritual de la partició per a molts una peça tan humil s'elevava -per obligació- a la categoria de banquet. I és que abans, a aquest curt peix, se li atribuïa la mateixa abundància que als repartits en el prodigi dels pans i els peixos, perquè potser també foren sardines el que es va repartir en aquell succeït. El cas és que aquest sempre assequible salaó ha arribat a la nostra taula, acompanyat com diguem, per alguna que altra història; cadascú la seua, o d'alguna que n'ha sentit parlar.
Tal vegada, com a reminiscència d'aquell temps de polseguera, i també per la salabrosa menja que resulta, continuen adquirint-se, normalment, d'una en una. Poques vegades se'n compraran per guardar en casa, ja que serà en la bóta primigènia, junt a les altres camarades de llitera, on millor es mantenen. Per això, se solen dir de bóta o de "casco" (que ve a ser el mateix), fent menció del lligam amb el recipient.
La sardina salada és això: sardina, aquell peix que també es menja acabat de pescar, torrat o fregit amb una picada d'all i julivert , i que ja des d'antic ha sigut conservat, com molts altres peixos blaus, en sal.
Antigament, menjar-les salades era un motiu imposat per les circumstàncies. Ara, la raó, és l'apetència. Això sí, amb més o menys enyorança. Per això també se sent dir: "aquestes sardines ja no són com les d'abans", perquè de gustos hi ha per a tots, i com sempre: "el que uns no volen els altres preguen".
Però posats a parlar, potser que els sabors si que canvien amb els dies, tant per la inclinació del que tasta com per la condició del mos. Tanmateix, no s'ha modificat gaire la manera de preparar-les. Les sardines són sobretot bones acompanyants, això sí, de coses tan senzilles com el pa, les coques, l'ou o l'oli.
Per això, resultaran molt saboroses torrades en un foc -millor que a la brasa- de petorrets i romer, i amanides després amb oli cru. O fregides, que és quan més gustoses esdevenen, regalant-li al mateix oli el flaire furtat a la mar salada. Així, el greix, estarà en bona disposició de rebre un ou caigut, o enrotllat, si es fa una truita amb la mateixa sardina sencera a dintre.
Menjar en aquests moments una sardina salada, podria ser -o és- cosa pareguda a un cerimonial:
Netegeu la sardina llevant-li el ventram. En una paella poseu l'oli abundant i quan estiga calent fregiu la sardina. L'ou es pot afegir de dues formes: batent-lo per compondre una truita que cobrirà el peix, o, traient la sardina per fregir en l'oli sobrant els ous caiguts. Tant en un cas com en l'altre, procureu de servir-ho amb l'oli emprat per mullar pa.
Siga benvingut a teu nou bloc, esperem que tinga molt a dir en el futur. Respecte a la sardina el meu avi sempre diu: Sardina i dona no hi ha cap bona.
ResponEliminaLa meua avia, feia una especie de sardines mitat farcides, mitat rebosades, amb pa, ou, juliverd, i pinyons, boníssim!! Com ho trobe a faltar.