El Pellero

Anava pensant des de fa un temps en reprendre eixe agradable però dur treball d'investigació per a seguir endavant amb Memòries de Poblet, i encara que vá a costar-me per ma mala salut de ferro, vullc intentar-ho encara que haja de ser a un ritme més pausat i sense presses .

Pensant en això, torne una miqueta a la crònica del que érem, els nostres costums i els oficis que s'han perdut gràcies a la modernitat que ens atabala tantes vegades i a la nostra nova i accelerada vida.

La familia de la ploma

Recorde quan anava a l'escola i després tenia una feina ineludible totes les vesprades (si no plovia, que ací tots sabem que no plou ni quan plou, i quan ho fa es per fer un desastre quasi segur) i havia d'eixir als horts a segar, per a portar sempre un saquet (de vegades considerable) d'herba per als animalets domèstics que habitaven la terrassa de la casa. 

Solia portar llicsons, paraelles, corrinxoles, conillets, cua de cavall, dent de lleó, vesses, i moltes altres, procurant sempre que foren les que millor es menjaven.

I molts ous

No érem els únics en tindre de tot a casa. Quasi totes les cases del poble estaven habitades al seu corral, terrassa o pati, per una més o menys abundant col·lecció de gallines, ànecs, polits, coloms, tórtores, conills, i alguns fins per un porc o un bou. De tot hi havia per ahí. 

Era una forma de complement necessaria de l'economia domèstica, una forma treballosa però barata de disposar d'ous, carn, etc... A casa, per al meu capritx, també hi havia una gabieta amb conillets d'índies (cobais), amb els quals a més em deixaven jugar, encara que deixant-me clar que res de encapritxar-se, que eren per a l'arròs caldós.

La conillera de fusta

S'alimentaven amb eixa herba que buscàvem en els camps dels voltants, i també de peladures, corfes i de les sobres de casa, comptant que n'hi hagueren, que de vegades ni això. A casa, les gallines eren per a ous, que sempre hi havia a mansalva, i per al perol. Eixe era un nou luxe que ja ens podíem permetre, que ma iaia Conxa em contava que en els seus temps, a la Pobla, venien els pollastres al ric del barri, el del molí arrosser del final del carrer, que deia que "els rics es mengen el que els pobres no volen", encara que la veritat era tan diferent com que amb els diners que cobrava la iaia pel maleït pollastre comprava per a poder menjar sardines diversos dies tots els de casa en comptes d'una sola menjada amb el pollastre.

Pells de conill

Els conills eren tots per a la cassola, encara que de vegades, molt poques, es venia algun al veïnat, i tots vam arribar a dominar l'art de tallar-los el coll i pelar-los, que al pati de casa encara es troba instal·lat al seu lloc un suport de ferro ben fort que li vaig fabricar de jove a ma mare perquè poguera penjar d'ell els animals i pelar-los sense doblegar l'esquena, que ja la doblava massa en altres menesters i en el magatzem encaixant taronja.

Els criàvem en gàbies construïdes a base de qualsevol llistó que es trobava, fil d'aram, claus o tatxes, i tela metàl·lica que fabricaven enrollant cables, i que es comprava prou barata. Els caixons per a criador, reciclats de caixons vells de taronja dels abundants magatzems del poble, incloses les tatxes, que les recorde redreçar a martellades contra una pedra o el rastellet de la vorera per estalviar la compra.

Caixa de pells sense netejar

De conills n'hi havia de tots els pelatges, els més normals grisos i marrons, però també havien blancs, amb taques negres, i fins i tot totalment negres, encara que eren menys freqüents. I ací sorgia un subproducte de la matança domèstica que també ajudava a l'economia de casa: la pell del conill. Amb elles es nodria la indústria de la pell per a la confecció de peces de vestir, abrics, folres, colls, estoles, i moltes més coses.

I ací apareixia el nostre ofici perdut, amb un pintoresc personatge imprescindible per a relacionar la producció a xicoteta escala amb la indústria, i que era el Pellero. 

Hi havia prou, jo encara he conegut diversos, encara que tots eren llavors forasters, però al poble recorde a dos, un que ja ho havia deixat per eixa època dedicant-se a altres oficis, el senyor Pepe Sebastiá, bon amic, i que moltes vegades m'ho contà personalment com ho feia de jove, i al pare d'un amic meu i també gran persona, el senyor Gonzalo Tolsá. Si havien més, no ho recorde, era jo molt jove.

Quan pelaves un conill, la pell es treia estirant amb força, i eixia sencera i del revés, el que era bo perquè s'assecara el inerior a l'aire sense deteriorar-la, i la forma de conservar-la era molt simple: es llançava contra la paret del corral amb força, en una zona buida, i es quedava estirada i enganxada allà durant uns dies, fins que se sentia pel carrer eixa veu de "El pelleeerooooo¡¡¡ es compren pells de coniiiiiiiiill''. Quasi sempre passava dissabte, i fins i tot el mateix diumenge, aprofitant les matances per a la paelleta dominical. Hi havia moltes famílies que mataven el conill prompte per aprofitar la visita i arribar a temps quan passava i no deixar la pell tota la setmana fins al següent viatge.

Pelant el conill

El Pellero carregava les pells en un sac o un atre estrí a l'esquena. En arribar, revisava minuciosament la pell per assegurar-se que no tenia esgarranys o estava en mal estat, i segons el diagnòstic, es fixava el preu. Per una pell normal, es pagaven al voltant de 2 quinzets (50 cèntims de pesseta), i si eren blanques o negres sense taques, es podia arribar inclús a la pesseta. Les molt seques, amb forats, esgarranys, etc, de vegades no es pagava res, o com a molt 10 o 20 cèntims. Eren pocs diners, però de vegades arribava per a l'esmorzar d'un dia, que a sovint era el seu menjar principal. Ma mare de vegades em donava eixos diners per anar al cine o per a llepolies, que en la meua època ja no eren tan importants per a l'economia casolana.

Conill pelat i pell girada

De fet, tot era proporcional a eixos preus, fins i tot al que es guanyava com a sou en l'època. El que no era molt proporcional era la quantitat d'hores que havia de treballar llavors la gent per guanyar-se eixe sou. Calia passejar molt, veure i discutir amb molta gent i tirar-li hores, per a poder ficar al sac pells suficients amb les que traure un jornal, i que després calia netejar de restes raspant i salar per a conservar-les fins dur-les a vendre a la fàbrica de pells, allà on estiguera, on serien curtides i treballades.

En els últims anys del Pellero, quan ja eren menys les cases on podia comprar perquè s'anava abandonat la criança domèstica, quasi sempre es va acabar recorrent al baratar, i es canviaven les pells per caixes de mistos segons el seu valor, i que les ames de casa havien de comprar de totes maneres. A poc a poc, un dia vam deixar de veure'ls i les pells van passar a ser un fem domèstic més mentre a casa seguirem tenint animals, poc de temps com tots. Passaren en pocs anys de ser una ajuda a casa per a ser una molèstia al veïnat.

Temps era temps...

Llegir més...

Vicentica (4)

Recorde quan vaig conèixer al meu home. Ell era també d'ací del poble i els seus pares també. Jo tenia catorze anys, i ell anava a fer 18, i mira, ens vam conèixer i ens vam fer amics.

Aleshores passejàvem pel carrer major, per tot, i els xics passejaven en grups en una direcció, en quadrilles, i les xiques igual però en l'altra direcció, i es miraven, i si s'interessaven alguns, doncs procuraven trobar-se, fins que si s'agradaven, acabaven ajuntant-se. 

Ens agradava molt la música, i sempre que hi havia ball anàvem. Hi havia vegades que era només un amb un acordió, i altres que era amb orquestra, que ací sempre hi ha hagut bons músics i els músics joves s'ajuntaven per formar orquestres i tocar. Recorde l'orquestra Rall, i hi havia més. Quan em vaig posar a festejar amb ell, ja te dic que encara no havia fet els quinze anys. Festejant i també, passejant i quan podíem ballant.

Després, quan les famílies ho van aprovar, ja va demanar el meu home l'entrada a casa, i la hi van donar. Llavors ja érem nòvios oficials, i venia cada dia a casa a festejar, que no era com ara que agafen el cotxe i se'n van i vénen quan volen, eh? Aleshores no, el xic anava a casa i estava un ratet a poqueta nit, i així fins que em vaig casar.

D'estar sols, ni pensar-ho, ni pensar-ho. Sempre hi estava la mare. Hi havia mares que quan el xic se n'anava, deixaven que la xicaa isquera a acompanyar-lo a la porta, i algunes eixien. Ma mare feia: "Quan s'alce d'ahí que agafe la porta i fins demà, però tu ací assentadeta". Ni tan sols anar a la porta. Les coses eren així.

Ma mare no volia per si de amagat ens donàvem algun beset, que això passava, eh?, Els homes s'acostaven un poc, però res més, però ma mare això no ho consentia: "Tu ací, ací sentadeta", i ell agafava la porta. Jo em vaig ajuntar amb totes les germanes, les tres, amb la major i amb la més menuda, totes festejant, els tres nòvios a casa. Quan la menuda es va posar a festejar, la major ja s'havia casat, però com vivien a casa tots junts, ja era com si foren els tres, tots a casa festejant.

Recorde el dia de la meua boda, molt, ja ho crec. Jo em vaig casar de blau marí, i el meu home estava molt guapo amb el seu traje marró, de lo més modern. Estava molt guapo, i encara tinc el retrato, que el tinc a dalt, si no te l'ensenyaria, però les cames ja no em deixen fer molts viatges.

Hui es casen totes de blanc o de marfil, però llavors no. De blanc es casaven les riques, però les altres havíem de triar un vestit de color que després poguérem gastar per mudar quan fera falta, que no podíem tirar els diners per una sola vegada d'usar-lo.

Els rics podien fer una boda amb banquet, que els pagaven tots els homes, amb molts convidats, però els altres ens arreglàvem amb una convidada als amics i a la família com es podia, de vegades amb una paella per dinar a casa d'algun dels nòvios, i nosaltres ens apanyarem amb un entrepà a casa del meu home. Després passaven la bandeja de seguida, que el regal que te donaven era això, diners a la bandeja, i amb això vam tenir per poder fer el viatge, perquè no teníem més.

De boda

Nosaltres vam poder anar una setmana a València, en una pensió, i vam anar una vegada al teatre a veure Juanita Reina, que a mi m'agrada molt. Després vam anar a Xeraco a passar una altra setmana a casa d'una parella amiga.

Ho vam passar molt bé, i quan vam tornar encara ens quedaven quaranta duros amb els que vam poder passar un poc de temps fins començar a guanyar diners altra vegada en la botiga.

Quan jo em vaig casar, de seguida ens vam posar a viure a casa amb els pares. A ells els va paréixer bé, i a ma mare encara li va paréixer millor, perquè amb lo xicoteta que era la casa, i ja hi vivien la meua germana major i el meu cunyat. La casa de dalt de la botiga era prou gran.

Aleshores, la missió de les xiques era casar-se. Si no es casaven, no era com hui que van a treballar, ixen i viuen. No era igual, ni pensar-ho. De aleshores a ara, ni pensar-ho, no s'assembla en res, per sort, no et cregues, per sort, que ara les dones són algú. Aleshores no eres res sense un home.

Jo vaig festejar des de l'any 35 fins que em vaig casar l'any 47. No cregues que era molt de temps. Algunes tardaven més, era el normal. Podria haver sigut més curt el festeig, però es va posar la guerra pel mig i el meu marit va haver d'anar i ja te dic que el van ferir, així que al final festejarem fins al 47, que ell ja estava bé i ja tenia muntada la botiga. Molts em deien: "Vicentica, i ara que faràs?", quan el van veure fotut de les cames. Però jo estava enamorada d'ell i sempre ho vaig tenir clar.

El vaig esperar, el vaig cuidar, ens vam casar, i m'ha anat molt bé. Sempre va ser el meu home i mai em vaig arrepentir, perquè he tingut una bona vida i una bona família, i això és el que importa.

Hai, quins temps...

Llegir més...

Vicentica (3)

El tema de l'herència era un poc complicat quan la família era més o menys llarga. Per ací no hi havia diferències per ser fill o filla, ni per ser el major o el menor. Tots els fills eren iguals i les herències es repartien, encara que no es podien tallar amb un ganivet.

Amb això te vull dir que cap herència es pot fer sempre en parts iguals per a tots, i com normalment els "arreglos" es feien pels propis hereus, se solien posar d'acord en el repartiment, i a uns li interessaven més terres, a altres cases, altres volien diners i a altres potser els era igual. Però en partir l'herència, es procurava que totes les parts tingueren un valor paregut i no partiren finques si podia ser.

Castelló, més llarg que redó.

També es tenia en compte el que es deia millorar. A lo millor, un dels fills havia estudiat i tenia una carrera, i llavors hi havia un altre que no tenia i es dedicava a la terra, llavors milloraven a este fill que no tenia carrera, perquè l'altre tenia carrera i guanyava un sou fix i tenia més diners, llavors li milloraven la seua part de terra o de cases donant-li més que l'altre, perquè tots al final quedaren en unes condicions més emparellades.

Hi havia potser un germà que estava estudiant o que no li agradava la terra, o que no podia per alguna cosa, se li donava un poc més per compensar-ho amb qui ja treballava o en el que havia acabat la carrera. A lo millor un germà o germana no s'havia casat, i era el que havia mantingut més anys el patrimoni familiar o havia cuidat més dels pares, doncs a eixe se li millorava i agafava un poc més d'herència per a compensar.

Normalment no solia haver problemes, encara que de vegades sí que els hi havia i acabaven en pleits o no es tornaven a parlar en la vida per l'herència. Eren tots de la mateixa mare, però acabaven en pa i ceba. Com el rosari de l'aurora. També passava.

Bon sabó.

Ma mare era pobra, i quan ella va faltar, seguíem tenint només la caseta, així que la vam repartir per a les tres germanes. Entre les tres la valorem, i al final se la va quedar una de les meues germanes i ens va anar pagant a poc a poc a les altres dos la nostra part, sense que tinguerem cap problema.

Ma mare no va deixar testament, perquè sabia que no tindríem cap problema entre nosaltres i ho repartiríem tot per igual, i no hi havia tant perquè ens barallarem.

No era tan difícil com pareix. No sempre eren les cases per a les filles i les terres per als fills, ni de bon tros. Si la filla estava casada i el marit era llaurador, o si a ella li agradava la terra encara que fóra soltera, se la podia quedar com els homes sense cap diferència, o a lo millor algun dels home no volia treballar la terra o tenia un ofici o carrera i preferia agafar casa en comptes de terres. Això era arreglo entre fills, i era igual si eren xics o xiques.

Eixes coses quasi sempre estaven ja mig arreglades des d'abans. Quan un fill es casava i es volia arreglar ell sol, li donaven ja una quantitat de terres per a ell i que s'administrara, separant-ho del patrimoni de casa. Llavors quedaven reduïdes les terres dels pares i ja es deixava acordada la seua reducció de l'herència quan fóra. Al final, si tot anava normal i els fills s'anaven independitzant, ja només quedava a repartir el que tingueren els pares de vells, que eren quasi sempre la part menor i ja estudiada per al repartiment.

I donaven cupons.

Cada vegada hi havia menys, però el que quedava era per al repartiment. Alguns volien treballar la seua part, altres a lo millor la venien, si podia ser entre els propis germans per a no desfer el patrimoni familiar, però de tot hi havia. Si no s'atenien, doncs cases riques hi ha hagut que s'han desfet. Uns fills han sigut més treballadors o els han eixit bé les coses, a altres menys bé i han acabat venent-ho tot, perquè les coses vénen així, passa de tot.

Sempre han hagut coses, perquè encara que eren parts iguals, potser a algú no li semblava bé perquè creia que les seues terres no eren tan bones com les de l'altre, o l'altre li havia tocat alguna fanecada més, o perquè a algú no li semblava bé els arreglaments que havien fet abans els pares. En este món hi ha gent per a tot.

A l'hora de la veritat, quan va faltar el meu marit, a un dels fills no li va parèixer bé la seua part i vam tindre mal humor per això, un poc de mal humor per això, encara que no va arribar la cosa a majors, perquè era una correcció del seu pare i cap germà podia dir res de que un altre haguera intervingut, però a mi em va afectar prou.

La botigueta.

Nosaltres no teníem terres. El meu marit era llaurador de jove, però el van ferir en la guerra i tenia els dos peus malament, i com ja no podia treballar a la terra perquè eren les dos cames malament, doncs va decidir posar una botiga. Una botiga d'ultramarins quan es va acabar la guerra, i les coses li van anar bé. Llavors encara érem solters, i després quan ens vam casar vam continuar amb la botiga, i ens va anar prou bé.

Després quan va morir Franco i va entrar el rei, que encara teníem prou poc encara que no vivíem gens malament, al meu marit li van donar una paga per haver sigut mutilat de la guerra a la zona republicana, i amb el que li van donar i el que havíem anat guanyant, vam començar a comprar cases del poble.

Entre el que vam anar comprant i el que vam heretar del meu germà major que va morir sense fills, al final li deixarem al meu fill gran dos cases, al xicotet tres pisos, i a la meua filla la casa on viu i la de la botiga, que llavors ja la portava ella amb el seu pare, i que anys després l'ha acabat tancant quan s'ha jubilat, perquè el seu fill, el meu nét, és advocat, i no la volia, així que la va tancar al final.

Tota una vida, ja t'ho dic, a la botiga, des de que érem nòvios. Que com era quan érem nòvios?, T'ho explique una miqueta, si vols ...

Llegir més...

Vicentica (2)

Collint creïlles al 1954

Com et Deia, la meua germana major era quasi cinc anys major que jo, i a ella li agradava més anar a la taronja, i a l'estiu a totes les collites que es feien en el camp, que llavors no hi havia tants tarongers com ara, i es feia més verdura. Per tant a ella li agradava més anar a collir bajoca, tomaca, a desullar, i tot això. No era ella sola, eren un muntó les que anaven al camp, i a ella li agradava més això, que es guanyava més.

A mi em pareixia millor allò altre, perquè venia l'hora de dinar i dinaves, la d'esmorzar i esmorzaves bé, i es menjava millor que a casa, i a mi m'agradava més això encara que guanyara menys, i així vam estar, fins que em vaig casar.

El magatzem de l'Agruna

La taronja la collien i la portaven al magatzem, llavors era així, així com ara hi ha màquines, llavors eren dones les triadores, i s'assentaven i es posaven tres o quatre cabassos i posaven la taronja menuda en u, després hi havia una altra que era mitjana, una altra més gran,i després la més grossa, i un altre cabàs que era destrio, que si estava picada de la mosca, o ramejada, o el que fóra, llavors era destrio. 

Triant taronja

Després estaven les empaperadores, que agafaven la taronja i l'empaperaven, així com ara no sé si les empaperen. Llavors s'empaperaven, ara pense que no. 

En el magatzem estava la fusteria, que feien les caixes amb espitlleres perquè es vera la taronja, i les encaixaven en elles i eren per a enviar-les fora, unes en tren i altres amb vaixell.

Empaperant

En el magatzem treballaven totes les dones que podien entrar, el mateix si eren fadrines que casades, i una era la meua germana, i una altra ma mare, que en el temps de la taronja també anava a la taronja, eh? 

I després, tot el que havia de llavar, quan arribava a casa ho llavava, perquè teníem un pou i una pica gran que vam posar per a poder llavar a casa, i encara ho llavava com podia, per a no perdre la clientela per a quan no hi havia taronja.

La fusteria del magatzem

En el poble hi havia llavadors grans i amplis, en l'ermita, en l'escorxador, que estava anant al institut, i ara no em recorde però hi havia més, crec que sols queda el de la fàbrica i fet pols, i en ells corria molta aigua, i així es podia llavar roba blanca i de color sense problemes.

Se n'anava allí i es llavava, i quan tancaven les séquies per netejar-les, llavors se n'anava al riu a llavar, o s'apanyava una a casa si podia com nosaltres, però la roba gran calia anar al riu, que la pica no donava per a tant.

Carregant al port

Totes les que podien entrar en el magatzem de taronja, entraven, perquè la taronja és de temporada, de temporada d'hivern, com ara, no tan llarga com ara, i llavors les persones s'apanyaven com podien a casa per a poder anar a treballar i es podien arreglar un poc les economies de les cases, que llavors la majoria eren arrendades, i calia guanyar un poc de diners per si de cas, que encara que tingueres algun bancal de verdures o d'arròs, a vegades amb qualsevol temporal se n'anava tot a fer punyetes i et veies aigüa al coll, i si eres jornaler més, així que tots els de casa havien d'arriar amb el que pogueren per a estalviar un poc, i moltes vegades, quasi totes, ni així es podia. 

Llavant al riu

No et cregues que sempre ha sigut com ara, que amb la crisi que hi ha, no veig molta gent passant ni la mitat de necessitats que els millor arreglats dels jornalers de llavors. Allò si que era roín, que hi havia molta misèria, molta, massa misèria.

Ara hi ha molts camps del terme que s'estan abandonant perquè les collites no valen prou per a pagar els gastos y no es poden mantindre. Llavors quasi totes les terres del terme eren propietat d'unes quantes famílies, 5 o 6, no et cregues que més. Els que les treballaven eren arrendadors i pagaven uns bons diners a l'any, passara el que passara. Alguns, pocs, anaven a mitges amb els amos de la terra. 

Pica de formigó

Amb les cases del poble, quasi que era igual. Hui quasi tots viuen en sa casa o en lloguer en una casa ells sols. Llavors hi havia casa que pareixia un magatzem de gent, amb diverses famílies juntes per a poder arrendar una sola casa, i allò era una inquisició. Fins a les casetes xicotetes del camp estaven plenes de gent, i treballant tot el dia com a burros, a penes es podia menjar, quan es menjava, quan es menjava, que per a molta gent no era sempre.

Els temps van anar canviant i les finques es van anar repartint per les herències, igual que les cases, i després, quan molts fills i néts hereus havien anat estudiant fora i tenien bones ocupacions, de metges, d'advocats, del que fóra, van anar venent a la gent que treballava la terra i a poc a poc es va arribar que quasi tots tingueren un poc de terra seua que treballar junt d'anar a jornal el que pogueren, i el poble va millorar molt.

Abans, passava el contrari. Els rics es casaven entre ells, el fill d'un ric amb la filla d'un altre o al revés, i les terres s'anaven ajuntant i tenien més, com les cases i tota la resta. Després es van anar acabant els casaments per interés. La gent rica va començar a casar-se amb qui li donava la gana perquè es volien, i no per a ajuntar herències com abans. Abans eixes bodes les arreglaven les famílies, entre amics, i era més fàcil que si ho intentaren ara. Llavors, les dones eren pudoroses, i no eixien de casa més que per a anar a missa i amb companyia, i res de discoteques ni de balls. 

Quan les manaven casar-se, ala!, a l'altar i mut. Si es resistien, les amenaçaven de ficar-les monges. A més d'una li ha passat. Després passava el que havia de passar, que tot eren embolics de faldes i pantalons d'amagat. Ara les coses són normals i naturals. Llavors, era un niu de rates quasi tot en les famílies amb diners i terres.

T'he d'explicar un poc com era tot això de les herències, que no era a vegades tan fàcil com partir.

T'ho vaig a contar...

Llegir més...

Vicentica (1)

Jo vaig nàixer l'any 1920 en Castelló, en una altra casa, no en esta, perquè vaig canviar almenys 3 o 4 vegades de casa des de que vaig nàixer fins que em vaig casar, en la que llavors era la casa dels meus pares i dels meus iaios.

La meua iaia descendia de Castelló per son pare i de Senyera per sa mare, però els meus altres iaios eren d'Alberic, encara que el pare de mon pare tenia de segon cognom Pol, que no és un cognom de per ací, i ell deia que els seus iaios descendien de Sant Sebastià, però mira quant de temps farà d'això. La meua tia deia que eren una família de tractants, ja saps, d'animals, que portaven cavalleries d'ací cap enllà, i que es van quedar a viure ací, perquè el meu iaio tenia germans ací, tenia la seua família ací.

La casa en què vivien era arrendada. Llavors quasi totes les casa eren arrendades. Quan ma mare es va casar, inclús es va posar a viure a casa de sa mare, a casa de la meua iaia, però jo ja no vaig arribar a conéixer-la, a ella, a la meua iaia. Llavors això era normal, que la gent es casara i se n'anara a viure amb els pares, perquè el poble, en personal, no ha evolucionat quasi, sempre està per l'estil, però en cases llavors havien moltes menys, poques cases, i per això es posaven a viure en companyia dels pares, o dos famílies en una casa, en aquells temps era així. Hi havia cases de tres famílies, jo les he conegut. 

Després el poble ha anat creixent, la gent ha fet obra i el poble s'ha anat fent gran i les famílies han anat adquirint cases i s'han anat separant. Per això el poble ara és molt més gran, però de gent som per un estil, quasi que els mateixos, menys per uns pocs que han vingut de fora, quasi tots estrangers, que per a mi han fet molt bé. Els que conec em pareixen bona gent, i cal conéixer-se entre tots. Sóc ja molt vella, però m'agrada que vinga gent nova. Per ací tenim en el veïnat una família del Marroc i una altra Colombiana, i els conec a tots i són molt bonics. Els xiquets són preciosos i molt alegres, i a més ja parlen tots en valencià i pareixen de Castelló. Això és bo, i a més obliga que l'amistat entre ells que són amics de l'escola i del carrer es transmeta a les seues famílies i la relació de veïns siga cada vegada millor.

Mon pare treballava en les carreteres. Va morir l'any 33, tenia 45 anys, va morir molt jove, i llavors les carreteres eren quasi totes de pedra, quasi cap estava empedrada. A una distància com d'ací a ací tiraven muntons de pedres, i quan es feien clots, llavors eren els carros, que cotxes quasi no havien, mon pare amb un cabasset anava tirant la pedra al clot i després, quan tenia un tros gran repartit, agafava un ruló d'eixos que aplanen i el passaven. Això era per a la Diputació, que ell no treballava per a l'Ajuntament, i treballava tots els dies. Mon pare tenia el seu jornal tots els dies, però treballava en això, encara que va faltar molt jove.

També era llaurador, i quan acabava el jornal també anava al camp i feia algunes collites, i criàvem animals a casa. El que ara diem el pati era llavors el corral, i en el corral criàvem animals, i ell encara feia herba en el camp. Portava herba del camp i junt amb altres coses de menjar, teníem conills i gallines. Feia de llaurador, però ell era això, caminer.

En la casa on jo vaig nàixer vivia la meua iaia, la mare de ma mare, i un germà seu, i ma mare, que era la més xicoteta de tots els germans, que va tindre crec que sis, es va posar en companyia de sa mare, i allí van nàixer tres xiques, que jo tinc dos germanes, una que ja ha faltat, la major, la més xicoteta i jo que era la segona, vam nàixer allí, i estant allí va vindre la guerra i als rics, com eren tan rics i hi hi havia tants pobres, per tant en la guerra civil els van confiscar les casa i es confiscava la terra, i llavors en els tres anys de guerra nosaltres no vam pagar arrendament. Estava confiscat per, per l'ajuntament que hi havia llavors, però ma mare, el que pagava d'arrendament, perquè mon pare ja havia faltat, ho gastava a arreglar la casa, es gastava els diners en la casa, però quan es va acabar la guerra, els amos en general van fer pagar els tres anys d'arrendament, sinó et tiraven al carrer, i vam pagar els tres anys d'arrendament i continuem vivint en la mateixa casa. Si l'amo volia vendre la casa, et tiraven al carrer, no hi havia res, no era com ara que si te fan parlar, no passa res, llavors et tiraven al carrer i Au

Llavors la meua germana major ja s'havia casat, i es va posar en companyia de ma mare, però el meu cunyat, que en pau descansen tots, es va comprar una altra casa i llavors ens en vam anar tots a l'altra casa, i eixa casa la vam deixar i la van vendre. Ens van dir de comprar-la, però era una casa ja molt vella, i el meu cunyat va dir: "Jo per a comprar una casa m'arrisque un poc i compre una més, més bona". I així ho va fer i continuem vivint tots junts.

La meua germana major es va casar abans de la guerra, quan va faltar mon pare, la meua María tenia 18 anys, jo tenia 12 i la més xicoteta tenia 8, i després, quan es va acabar la guerra, va vindre allò de l'estraperlo, que es feia estraperlo, i es venia arròs, les collites, els que tenien, perquè tenien, i ma mare que era molt decidida i deia: "Jo vull viure en ma casa" i nosaltres li traginàvem l'arròs a la nit i, llavors, venien al de matí d'Alzira uns quants hòmens i dones, venien i compraven l'arròs per a canviar-lo amb oli, canviar-lo per menjar, eh? I a poc a poc vam aconseguir per a comprar-nos una caseta, xicoteta, però la nostra, i ens en vam anar a viure en ella, i jo ja vaig eixir d'allí per a casar-me, i després em vaig posar a casa dels meus sogres, encara em vaig tornar a posar en companyia.

El germà de mon pare que era fadrí  i vivia amb nosaltres era també llaurador, i treballava terra arrendada, i quan va morir mon pare, que ma mare es va quedar molt pobra i desemparada, a nosaltres no ens faltava de res, però de res, però dos anys després de faltar mon pare, al pobre li donà una cosa d'eixes, una angina de pit, i es va morir en redó. Quan es va morir el meu tio, com la terra era tota arrendada i nosaltres érem tot dones, es va acabar tot, a treballar en el que podíem.

Quan vivia el meu tio, l'entrava a casa tot l'arròs, i el pujava a la cambra, que l'anomenàvem cambra, eh? I el posàvem allí, i després venien els moliners i compraven l'arròs, i de seguida pagava l'arrendament de la terra, i el que sobrava era seu, que treballaven per compte d'ells, per tant eren els guanys, el que eixia de més era per a ells.

Després, ma mare faria  faena per a algunes cases, i a llavar la roba, que llavors hi havia llavadors, i aigua corrent no tenien en cap casa. Llavors, havien dos o tres cases que ma mare els llavava la roba de la setmana, i jo que tenia 12 anys, ja els havia fet, em van posar en una casa de passejadora. Llavors els xiquets xicotets no tenien carrets. Així com ara tots van en carrets quan naixen, llavors et contractaven de passejadora, agafaves el xiquet i eren passejadores per a tindre els xiquets, i jo a eixa edat ja estava passejant un xiquet, menjaves i a més et donaven un xicotet jornal.

Jo vivia a casa amb ma mare, però al de matí me n'anava a la casa del xiquet, i ja tenia jo cuidat del xiquet, i et posaven un devantalet perquè es vera que eres passejadora. Totes les famílies riques tenien passejadores per als seus xiquets. Totes les que podien fer-ho. A mi em pagaven tres duros al mes, que estava prou bé. A més, ajudava en els xicotets treballs de la casa, i em deien que era bona xica, que no protestava ni contestava "Visantica, fes açò", i ala, jo ho feia.

Jo vaig ser l'única de casa que vaig treballar en això. La meua germana era major, tenia cinc anys i mig més.

Llegir més...

L'Ermita

La plaça de l'Ermita

És un dels llocs emblemàtics de Castelló, entranyable a més per als que hem nascut prop d'ella i ens hem criat a l'ombra de la seua espadanya, escoltant el so de la seua pobra i popular campana.

De l'ermita sabem tot, perquè fins al més xicotet detall de la seua història es troba perfectament documentat i arxivat des de la data de la seua construcció, feta en 1772 a expenses principalment d'Antoni Bella, i que hui continua presidint la bonica plaça que porta el seu nom.

Però fins ací podem parlar. L'actual ermita no és l'original. Ni tan sols ocupa la seua mateixa ubicació, i de la seua predecessora sabem massa poc. Hui no coneixem on estava exactament situada. Només sabem que estava junt amb el camí d'Alcocer, el que és l'actual carrer major del poble, quasi segurament en el tram de l'actual carrer de Cervantes, però ni això és segur.

És molt antiga, com es pot reconèixer al saber que quan en 1590 es va fundar el convent monestir de Sant Vicent Ferrer, en la que és actualment la plaça de l'Ajuntament i hui desaparegut, els frares que van acudir a la mateixa es van allotjar uns dies en ella mentre s'acabaven les últimes obres.

A pesar de ser una construcció religiosa, ni la primera ni l'actual ermita eren de propietat clerical. Ambdós van ser construïdes a costa de donatius de la gent de Castelló. La seua missió: d'una banda, poder deixar les seues oracions per a la protecció de les seues collites, i baix l'advocació de Santa Bàrbara  patrona dels artillers i protectora contra les tempestes, i també de Sant Joan Evangelista, el deixeble amat de Jesús.

L'Ermita no tenia rendes ni béns vinculats a ella. Només oferia a l'ermità habitació i almoines a canvi del seu treball de cuidar-la i tocar la seua campana. Totes les decisions vinculades a ella eren preses pel consell municipal, que fins a 1707 eren els Jurats de la vila, i a partir d'eixe any, l'Ajuntament.

La barca d'Alcosser al 1903

El que sí que està clar és que per la seua ubicació, junt al camí d'Alcosser, el seu ermità tenia dos funcions principals, ambdós relacionades amb la seua campana. D'una banda, havia de ser tocada els dies amb mala visibilitat per ennuvolat, per pluja o boira, per a assenyalar els viatgers de la important ruta que conduïa des de la barca al poble, qual era la direcció correcta que havien de seguir.

D'altra banda, s'havia de deixar sentir els dies de tempestat, perquè es tenia la creença general de què el so de la campana desfeia les tempestes, junt amb la protecció de la Santa. Era un edifici important en la seua època, ben ubicat i definit en la seua responsabilitat. 

El Calvari amb l'Ermita

A principis del segle XVIII, el seu estat era quasi ruïnós, inclús quan va ser estudiat en profunditat per l'obrer de la vila de Xàtiva, cridat per a això, la va declarar en perill de caure afonada. Les autoritats de Castelló es van fer càrrec de reformar-la en profunditat, a pesar de l'elevat pressupost. Sabem inclús qui es va fer càrrec de les obres, Domingo Ortiz, obrer de la vila, encara que no se per què les va iniciar poc després un cert Jaume Corbera al juny de 1706, havent sigut nomenat ermità amb dret als corresponents emoluments i habitació en l'ermita.

Sabem que per la seua poca diligència en les obres, es va revocar el seu nomenament i drets, i se li van donar a un cert Joseph Omedia, diaca. Pareix que tampoc va ser el que esperaven, i el 30 de desembre del mateix 1706 es nomena ermità al llaurador Agustín Fito i s'autoritza que sa mare visca amb ell mentre l'ajuntament no necessite la seua habitació en l'Ermita. En 1715 va ser destituït i es van nomenar Juan Grau i Mateu Lloret, veïns de Castelló, perquè l'habitaren per a tota la vida sempre que compliren fidelment i honestament les seues obligacions.

La capella de la Sang

Sabem també que al juny de 1725 es va recompondre el seu campanar, i així, entre pedaços i cures, va arribar al dia del 23 de març de 1748, dia d'infausta memòria en totes les terres de les nostres comarques de la Ribera i la Costera. Eixe dia, un enorme terratrèmol les va assolar. Castelló va ser un dels pobles que van eixir millor lliurats.

La vella Ermita es va afonar, i amb ella el coronament del campanar del convent de Sant Vicent, i la capella de la Sang va quedar quasi destrossada, apuntalada segons les cròniques. Es van apuntalar 11 cases, dos es van afonar, i es va taxar els danys en 16.000 sous. Va ser el dia en què el convent Castell de Montesa va quedar totalment destruït, es va cobrar la vida de nou monjos, i va passar a ser una de les nostres principals ruïnes històriques valencianes.

A pesar d'això, l'Ermita no degué ser una ruïna total, ja que sabem que al febrer de 1751 es va nomenar nou ermità a Juan Chornet, amb obligació de resar diàriament el rosari, tocar la campana sempre que haguera ennuvolat i cuidar de la neteja del que quedava aprofitable de l'ermita, i amb autorització per a demanar almoina de pa els dijous i diumenges, i els altres acostumats pels anteriors ermitans. 

Entrada a Castelló des de la barca

Mentrestant, i junt amb les antigues eres de l'ermita, part de les quals es van acabar convertint en l'actual plaça que porta per nom el seu, el de l'Ermita de Santa Bàrbara (va nàixer com a tal plaça en 1825. En el cens de 1848 només havia construïdes al voltant d'ella una desena de cases, i en 1840 el naixent barri del Calvari, amb l'ermita, distava encara del nucli urbà de Castelló uns 150 passos), es va construir, a costa d'Antoni Bella, que va aportar patrimoni i treball personal, una nova Ermita que va quedar totalment acabada en 1772.

En 1775, el 12 de desembre, Antoni Bella va ser nomenat ermità perpetu durant tota la seua vida, com a reconeixement a la seua labor, perquè gràcies al seu esforç es va poder construir la nova Ermita. Per això, es va poder tornar a dir missa i reprendre totes les activitats religioses que allí se celebraven.

El pou de la plaça

El 7 de gener de 1806 es nomena per primera vegada un "encarregat", ja no ermità, sent Salvador García, i el 6 de març d'eixe mateix any es col·loquen en la nova plaça els primers fanals d'enllumenat públic.

Desconec quan va ser construït el pou de la plaça, però sabem que en 1904 va ser reparat, i es va demolir en 1968. L'actual és només una reconstrucció decorativa del vell cor que abastia d'aigua al recent nascut barri del "Calvari".

L'Ermita sempre ha prestat servici en favor de Castelló. Durant segles, les dependències de l'ermità van ser alberg de pelegrins, en l'epidèmia de còlera de 1865, van ser hospital amb 10 llits, en 1886 es van utilitzar com a escola, l'Ermita era l'arribada del tradicional "Viacrucis" local d'on va nàixer el nom del barri, el Calvari.
En 1892, es va traslladar junt a ella, ocupant la vivenda de l'ermità, l'hospital municipal des del seu antiquíssim emplaçament junt a l'ermita de la Sang, en l'actual Plaça de l'Església, i que en 1949, sent alcalde Vicent Grimaltos, es va convertir en Centre Maternal d'Higiene. 

L'Hospital junt a l'Ermita

Esperem que meresca durar molts més segles presidint amb la seua espadanya la meua amada plaça de l'Ermita. Esperem que es repare prompte eixa mateixa espadanya, que a simple vista s'aprecia com va perdent la seua verticalitat cedint cap al carrer, i que la seua xicoteta campana continue sent la veu cantadora de les festivitats que se celebren al seu voltant.

Una d'elles, l'antiga festivitat de la Santa, les festes de Santa Bàrbara  Segons el santoral, el 4 de desembre és Santa Bàrbara  El xicotet barri nord de la població, va fer nàixer entorn de l'Ermita totes les seues festivitats profanes i religioses.

Els seus festers celebraven la tradicional "arreplega" amb donatius de diners i collites per a celebrar la seua festa. L'última vegada que es va celebrar va ser en 1960, i la festa va tindre lloc el 26 de desembre. Durant quasi tot el segle s'havia celebrat la festa el dia 4 de gener, o el primer diumenge després del dit dia. Posteriorment, s'han anat dissolent.

Actualment, s'estan intentant recuperar, i el present any s'han celebrat a partir del 4 de desembre (amb una missa en l'Ermita), englobats amb els dies de celebració de la fira de Santa Lucía, i pràcticament reduïts a mers actes religiosos amb una sola cucanya infantil el dia 8 i una mascletada el dia 9 ambdós en la plaça.

És millor una celebració tan pobra amb quasi nul·la intervenció del veïnat, que deixar que desapareguen.

Temps era temps...

Llegir més...

París o el cel.

És l'emigració un simple fenomen social que observar? Durant anys, he observat les reaccions de la gent enfront d'este fenomen en un país com el nostre que ha sigut un gran receptor d'emigrants de tot el món, d'origen canviant segons diferents anys i conjuntures, i no han deixat de sorprendre'm.

Si repassem ràpidament la història recent, fa molt poc que les coses funcionen així. Espanya era origen, i no destí, d'emigració. En els principis de segle, i fins als anys 20, el destí dels espanyols eren Cuba i Argentina sobretot. 

Després, al final de la guerra civil, l'emigració forçosa de l'exili, Mèxic, Rússia, França, etc... En els finals dels anys cinquanta i tots els anys seixanta, inclús principis dels setanta, Alemanya, Suïssa, França i altres països europeus.

La postguerra no va ser fàcil per als nostres iaios i pares. Diners i treball hi havia molt poc, i en el seu repartiment eixien a porcions molt escasses, els que podien tindre-les. 

Castelló cal reconèixer que es troba entre els pobles més privilegiats de l'època, per la seua ubicació i per la forma ancestral del treball en el camp. Els hòmens eixien a boqueta nit a buscar treball en els llocs de costum del poble, sobretot l'Obrera, i els principals bars i casinos del poble. Els que no l'havien aconseguit, tornaven a eixir de bon matí a veure si eixia alguna cosa d'última hora. 

Si era època de collida de taronja i havia plogut o hi havia hagut rosada, es podia fàcilment arribar al migdia sense res. Es podia tirar deu o dotze dies plovent i ningú veia un sol duro, perquè el treball es concentrava en el camp, si exceptuem els magatzems, on sempre treballaven els mateixos i a més portaven el mateix ritme que els collidors. 

S'aprofitaven els dies com es podia, es criaven animals, es fabricaven molts les seues pròpies espardenyes, o cordes, o buscaven de totes maneres ocupar-se a satisfer algunes de les seues pròpies necessitats.

Quan la collida era en el terme de Castelló, tot molt bé. Però després venien les eixides. Recorde les vegades que mon pare m'ha contat haver anat de xiquet a peu fins a la finca de "el pinar dels frares" en terme de Rafelguaraf afrontant amb el de Barxeta i Simat (La zona oficialment coneguda com el Reialenc és un enclavament de Xàtiva dins dels termes de Carcaixent, Rafelguaraf, Simat, Barxeta i Xàtiva, i que té part en tres comarques). Se n'anava a peu, amb bicicleta o com es podia, i això no entrava en el jornal.

S'eixia de bon matí, i a vegades es tornava després de les set o les huit de la vesprada, per a guanyar entre 25 i 30 pessetes diàries. Perquè vos feu una idea, un quilo de sucre valia 15 pessetes, mig jornal de l'any 56. Es podia malviure gràcies a les xicotetes auto collites, l'ajuda entre veïns, i l'ajuda de les botigues, que fiaven el gènere. "Apunta-ho al meu compte que ja et pagaré" eren les paraules més emprades. Tots ells mereixen un homenatge pel seu comportament i tolerància amb els seus veïns.

La situació s'anava agreujant o millorant segons temporades, i la gent es va veure abocada a intentar-ho tot, optant molta gent per l'emigració. El màxim va arribar a principis dels 60 en Castelló, i va tindre una cimera en l'hivern de 1963, després de les grans gelades del nadal de 1962 que van arrasar collites i arbratge. 

Va ser quan els meus pares van anar a París. Se sentia parlar de sous de fins a 7000 i 8000 pessetes mensuals al nostre país veí. Es viatjava sobretot amb tren o amb autobús sobretot quan ja es van establir línies regulars. Els primers a anar als cinquanta van córrer més riscos. Els dels seixanta, ja anaven tenint en destí familiars o amics que els garantien un poc d'esperança i ajuda a la seua arribada.

 Una maleta amb escasses pertinences, algunes mudes, algun rastre de botifarres o altres escassos menjars per al viatge, que l'autobús garantia seria d'una tirada, a vegades no, 24 o 36 hores de ruta, quasi sempre amb arribada prevista en dissabte o diumenge, perquè se'n poguera anar a esperar en l'estació d'autobusos de Port Maillot majoritàriament. 

Cada un s'allotjava on i com podia al principi, hotels barats, pensions, habitacions que rares vegades tenien més de 3 x 3 metres i poques o cap comoditat, servicis comunitaris i escassos. A més, no era barat, perquè arribava a costar fins al salari de dos setmanes. Calia buscar habitacions de les del "sèptim cel", porxes de pisos molt alts sense ascensor ni comoditats.

Pujar la bombona de butà, bosses de compra, o el fill xicotet, calia prendre-ho amb paciència i filosofia del xino xano, escaló per escaló fins al sèptim. No suposava una gran calamitat, S'estava acostumat al dur treball abans de l'arribada al cel de París. 

Quan s'arribava a França, una de les primeres obligacions era anar a la comissaria a fer-se els papers: el Recepissé. Primer se t'entregava un provisional, una espècie d'identificació que havia de renovar-se cada mes. 

Després, et presentaves en l'empresa en què trobares treball perquè t'arreglaren els papers, i en les oficines del Ministeri de Treball et facilitaven la carta de treball, que ja et permetia moure't lliurement per França.

Als sis mesos, et donaven la Carte de Sejour, permís de residència que calia visar cada tres o sis mesos, o a l'any, fins que et donaven la residència definitiva. Molts matrimonis deixaven els seus fills en el poble a cura dels iaios o tios, alguns els portaven amb ells a l'emigració. Només durant les vacances podien descansar un poc en la seua terra i veure'ls durant uns dies.

Treballar a París suposava guanyar bons diners. Hi havia una enorme diferència sobre el que es podia guanyar en el poble, però el nivell de vida tampoc era el mateix allí que ací. 

Els que van saber estalviar i gastar el necessari, van fer notar els seus guanys, i quan van tornar al poble van poder comprar una casa, o terres per a fer un poc d'hisenda. Molts, la majoria, anaven enviant diners als seus familiars en Castelló perquè els anaren arreglant una casa, o per a qualsevol altre menester.

La major dificultat era l'idioma. Per als valencians, per la semblança en la pronunciació de les paraules, no ho era tant, però així i tot, quan entraves en una botiga i demanaves qualsevol cosa, si no t'entenien perfectament, el típic: "Pas comprí!". Havies de triar entre anar-te avergonyit o fer-te entendre per senyes muntant el número. Si volies ous, a imitar moviments i sons de gallina. Si ho hi havia a la vista, valia assenyalar-ho amb el dit. 

No sé si pixar-me de riure o posar-me a plorar recordant el meu tio amb una bombona de gas butà al muscle pel carrer preguntant als transeünts amb la seua bella parla de Chella "Vous sabes ande venden gas?" i als francesos alçant els muscles "!Pas comprí!". I és que la bombona no deixava clar el que es buscava. En algun cas s'escoltava algun caritatiu "espagnol de merde!" que demostrava la seua gran consideració.

Els primers treballs eren sempre de molt baixa qualitat, dels que no volien fer els francesos i s'anava millorant amb el temps a altres de millor categoria i estables. Des de bugaders, jardiners, fins als més privilegiats que entraven com a empleats en una fàbrica, com a obrers o netejadors d'oficines. Les dones, en la seua gran majoria, entraven com a criades "bone tout a faire" a cases particulars. Treballs a hores quasi sempre o a tot el dia en alguns casos, o feien algunes hores a canvi d'hostatjar-se en una xicoteta xambra - traster en el semi-soterrani o el porxe, i reconvertida en vivenda. Recorde el cas del nostre amic Nicolás, que portava diversos anys a París amb la seua esposa i es va comprar un bonic cotxe de segona o tercera mà, un Citroën Tauró DS-19, i amb el que ens réiem comentant que el cotxe era més gran que l'habitació on vivien ambdós.

Mon pare va treballar any i mig en la fàbrica Renault, el meu tio diversos anys, crec que almenys 5, en la de Citroën. Era curiós que només contractaren en elles a agricultors i treballadors sense oficis fabrils. Deien que eren els més fàcils d'ensenyar i els treballadors més durs. Entraven de simples aprenents, i sempre acabaven mostrant bones capacitats i pujaven a poc a poc de categoria i inclús arribaven a ser oficials de qualitat. 

L'adaptació als nous horaris, nous menjars i costums, van ser també llistons que superar. Resultava molt nou la guerra encoberta fins ben entrats els 60 després de l'abandó de l'Algèria colonial amb les accions terroristes contínues a París i altres grans ciutats franceses de l'OAS i amb elles el rebuig dels “pied noir”, francesos nascuts en l'abandonada Algèria que van arribar a la metròpoli després de ser forçats a deixar arrere la que va ser la seua vida durant generacions i els seus béns i hisendes. 

Veure i superar el que va ser la vaga general de maig del 68, que va durar més d'un mes. No sols la novetat de les vagues, sinó el romandre sense treballar i amb les fàbriques ocupades per piquets durant tant de temps i sense veure un jornal. 

Conèixer allí la vaga de la mineria asturiana que va tindre en vetla a les autoritats de l'Espanya franquista durant molts mesos i de la que no teníem la menor idea fins a veure imatges i relats en la premsa francesa.

L'enyorança de la pròpia terra, que portava a ajuntar-se centenars d'espanyols els caps de setmana en el Bois de Boulogne, Trocadero, i altres llocs habituals, bells i, per descomptat, gratuïts, per a passar hores i hores parlant del el nostre, de la nostra vida a casa i de les nostres famílies, tirant pestes d'una vida a què enyoràvem tornar com més prompte millor.

Observar i viure un sistema diferent de vida, distintes formes d'organitzar-se, pensar i tractar els diferents esdeveniments socials i culturals, tot això va servir perquè molts valoraren tant els nous coneixements i els aplicaren a la seua vida quan van tornar tant com el grapat de francs que van guanyar.

La riquesa d'una persona no sols es troba en els diners, va molt mes allà. L'oportunitat d'aprendre d'una cultura diferent de la nostra enriquix. Alguns ho van aprofitar, mentre altres van oblidar massa prompte que un dia es van convertir en emigrants.

El tracte als espanyols, com he comentat, no era molt caritatiu. Nosaltres tenim un caràcter diferent  i acollim amb més humanitat als nouvinguts. O així era abans. Pareix que l'haver-nos convertit en país d'acollida en compte de ser d'emigració ens ha canviat la mentalitat. Hui es veuen brots de xenofòbia entre els que van estar en el mateix lloc que els rebutjats. Abans havíem d'aguantar ser rebutjats i despreciats. Hui rebutgem i despreciem. Pobre món.

Temps era temps...

Llegir més...