Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dilluns, 24 de setembre del 2012

Herències i Joventut


És prou fàcil d'explicar. D'eixes terres, en alguns casos encara les tenen fills que han repartit l'herència, en altres casos, néts, però cap d'ells va al camp. Tots van estudiar, hi ha metges, advocats, i de tot, i molts se'n van anar a viure a València, i ací no vénen gens o quasi res, tenen encarregats i coses d'eixes. Molts d'ells, com els seus fills són també metges, arquitectes, advocats, farmacèutics, o de tot, i no volen saber res de la terra, han acabat venent-la tota o tota la que han pogut, perquè a més que no la volen, hui la terra ja no és negoci.

Tot el que hem parlat que abans, amb 20 fanecades un ja era patró, era podríem dir ric en aquell temps o almenys podia menjar molt millor que els altres, hui m'atrevisc a dir-te que amb 100 fanecades no ho podries ni somiar. Hui, u cull taronges i es porta, podem dir, la mitat de les taronges a casa com a sou. 

Perquè hui no valen diners, i això que els sous deixen ara molt que desitjar del que han sigut uns anys arrere. Abans, amb el que valia una arrova, ens pagaven tot el dia de sou i sobrava diners, i agafàvem fins a 60 arroves a vegades si era una bona plantonada. Hui la mitat del valor del que agafes te'l emportes a casa o potser més, mira si la diferència és menuda.

És el que tenen a més les herències. Repartixen la hisenda segons com en cada família, uns s'emporten més terres, altres més cases, i a més depenia de com eren els camps, que valia molt més un bancal de tarongers que de terra blanca per a collites, i eixes més que si eren arrossars. 

Les cases de camp valien menys que les de poble, i uns fills es beneficiaven més que altres, com sempre passa. Però el resultat pitjor és que la hisenda es va repartint de generació en generació i perdent valor a més. 

Hui ja hi ha moltíssims fills de rics que són professionals de les seues carreres com qualsevol altre quasi, perquè el que els queda de terres i la resta de herència a penes val res.

Nosaltres érem cinc germans, i no vam tindre eixe problema. L'herència era tan xicoteta que no valia la pena repartir-la. Totes les terres van caure dins del que hui és el nostre frustrat polígon, així que ens les van comprar quan encara vivia mon pare, i quan este va faltar, el poc que hi havia ens els vam repartir entre els germans. 

Quant va passar això tots feia molts anys que teníem la nostra pròpia casa. Veuràs, la terra de mon pare, que a penes eren cinc fanecades, les va comprar quan el propietari de què ell era parcer es va fartar i va voler vendre-la. Va reunir els parcers i els va dir que si la volien comprar ells, estaven els primers de la llista i a molt millors preus de què valien llavors les terres. Es va portar molt bé aquell home. 

Com mon pare no tenia gaires diners per a quedar-se-les totes les deu fanecades de què era parcer (ni cap d'elles), les va comprar i després va vendre la mitat. Les va comprar a 1000 pessetes la fanecada i no tenia un duro, perquè només guanyava el més just per a donar-nos de menjar a tots els de casa. 

Com no tenia els diners, un amic li va dir que com la terra eixa podia valdre quasi 5000 pessetes la fanecada, si volia ell posava els diners i després es repartien les 10 fanecades entre els dos. Es va quedar les cinc per a ell i de les altres cinc li va fer al seu amic com una espècie de traspàs de poders, i així va ser propietari de cinc fanecades gratis i a l'altre li van eixir les seues per la mitat del que valien o menys. 

Bo, deixem això de les terres i tornem al que anàvem. Ja et vaig dir que sent jo molt xicotet mon pare es va anar a la guerra. No sé quina edat tindria llavors mon pare, però els anomenaven la Quinta del Sac. 

Saps per què els deien la Quinta del Sac?. Perquè pràcticament no anaven a la guerra, els van fer anar a la guerra però en compte d'agafar un fusell, se van anar a cavar trinxeres i fer refugis, i se n'anaven a la guerra i en compte de bolics portaven les coses seues en un sac al coll. 

Per això van ser la Quinta del Sac. Ho he sentit això moltes vegades, i anaven al front en un camió a cavar trinxeres. És curiós, però fa pocs anys vaig anar amb el meu fill de visita per aquella zona, i encara estan quasi totes les trinxeres, refugis, búnquers, i ara van turistes i excursionistes a veure'ls com una relíquia.

Van anar a la zona de la serra d'Espadà i jo també vaig anar una vegada al front. Va eixir un dia un camió ple de dones que totes tenien l'home fent trinxeres en la serra d'Espadà. 

Em recorde com si fóra ara. Estàvem a casa de la iaia, i vaig escoltar que a les dos o les tres del matí havia d'eixir un camió que era dels que abastien els hòmens en eixa zona i moltes van anar a veure els seus hòmens, després de no sé quins arreglaments amb el conductor. 

Jo me'n vaig anar amb ma mare, perquè quan va intentar eixir de casa jo estava despert esperant-la junt amb la porta, i com ens van dir que no hi hi havia perill en la zona, va preferir emportar-me que muntara un bon rebombori si intentava deixar-me.

Ens van deixar arribar només fins a Casinos, perquè allí ens va parar la policia militar, i dormirem en una pallissa tots, catorze o quinze dones i jo l'únic xiquet. L'endemà, vam anar a Alcublas que era on ens van dir que estaven els hòmens.

Allò va ser un festorro i crec que al tornar ja hi havia algun xiquet en procés en el camió. 

Mare de Déu, com em recorde, i si em preguntes el que vaig sopar anit, no t'ho diria, però em recorde de tot això i era un mocós.

Jo sóc el segon dels germans, perquè resulta que mon pare es va casar amb dos germanes. No poses eixa cara d'espant. Mon pare es va casar amb una dona, i va nàixer la meua germana major. Quan la xiqueta tenia quatre anys, la seua esposa va morir. Poc després es va casar amb la seua germana, que era ma mare. Sí que tots els cinc germans tenim els mateixos cognoms, però la meua germana és d'una altra mare. 

Quan tot això, ja vivien en l'hort. Ma mare es va fer càrrec de la xiqueta, que sempre ha sigut la seua filla i la nostra germana per a tots els efectes, per al bo i per al pitjor, i per a la pobra herència de mon pare, que era per descomptat el seu.

No és que s'estilara casar amb la germana si moria la dona, d'això res. Però en la família de ma mare eren huit germanes i un germà, i ma mare va ser la que es va fer càrrec d'ajudar a sa germana i cuidar de la seua neboda mentre va estar malalta, que van ser crec que quasi dos anys, i volia la xiqueta amb bogeria, així que era la seua tia però ja feia de mare des de prou de temps. 

Així que al final es van casar ella i mon pare. Després va resultar que només altres dos germanes es van casar, així que les cinc restants es van quedar fadrines. Unes es van posar a servir, altres cosien i més coses, i totes vivien en la casa dels meus iaios. Però ja et dic que d'ells se poques coses, perquè Algemesí quedava lluny per als mitjans de llavors, i la comunicació era escassa. A més, als xiquets tot això ens interessava poc o menys.

Abans això de servir en la casa dels rics era normal, perquè mig poble treballava per a ells en la casa o en el camp. Hui ja no queda quasi res d'això. Abans no hi havia els treballs i les empreses d'ara, i la gent es llogava cada dia per al què podia o treballava fix per a un amo. Cada un buscava el que més li apanyava. 

Jo per exemple, preferia anar sempre per al mateix que anar buscant coses cada dia. Si sempre anaves per al mateix, tu el coneixies millor a ell i ell et coneixia millor a tu, i estaves més tranquil. Primer anava cada vegada per a u, però després vaig tindre ocasió de poder quedar-me sempre per a la mateixa família i ho vaig fer. No em va anar malament. Fins que em vaig casar, sempre per a ells.

Quan em vaig casar ens en vam anar uns anys la dona i jo a França, tots els anys per a una bona família, amb la que començàvem amb la fruita i després passàvem a la verema, i després treballava un temps en la cava de la família, amb el que la temporada era llarga i guanyàvem molts diners. 

Després, vam començar a anar-nos-en ja a l'abril per a treballar en el camp, i allí agafàvem maduixes, tomaques, creïlles, el que haguera segons temporada. 

Ja veus, ens vam casar l'any 61, i hem estat fent la mateixa marxa més de vint anys, i amb el que hem anat guanyant, hui jo em considere el més ric i feliç dels hòmens.

Et vaig a contar com vaig conèixer la meua dona i com festejarem. 

Però bo, deixem eixa història per a la pròxima xarrada.



Llegir més...

dissabte, 15 de setembre del 2012

Jo vaig nàixer a l'hort.

Com vols que et conte la meua vida a la meua manera, ja saps que em dic Pepe. Jo vaig nàixer l'any 1932 en una casa de camp, que era un hort, que estava en terme de Carcaixent, però acostada al de Castelló, per ací per la part dels Foies, que mon pare estava allí de masover que deien, o siga, d'encarregat de la finca i això, i allí vam estar fins que va vindre la guerra que, que quasi, bo, estava així, i quan va vindre la guerra ja mon pare se'n va anar al front i nosaltres ens vam vindre a viure al poble a casa la iaia, que la iaia vivia ací en Castelló, i allí vam estar fins que es va acabar la guerra, bo, ja no, ja no vam tornar a l'hort, ja no vam tornar més, després ja van posar un altre inquilí allí i allí no vam tornar més.

Vam vindre a casa de la iaia per ma mare, perquè la iaia per mon pare vivia a Algemesí, vivien a Algemesí, que crec que eren d'allí, però no ho tinc molt clar, però vivien allí, però la iaia materna vivia ací, que jo quasi no em recorde d'ella perquè ja veus, quan va vindre la guerra jo tenia uns quatre anys, i a penes em recorde. Em recorde quan a penes, em recorde perquè, encara hi ha una anècdota que em recorde d'ella, molt bona, que et vaig a contar si em deixes.

Resulta que a mi m'agradava molt, collons, m'agrada encara molt, la llet. La llet m'agradava molt, i jo sempre anava darrere de la meua iaia perquè ma mare estava treballant, i jo sempre "Que vull, que jo vull lleteta, jo vull lleteta", i la meua iaia, farta, diu, un dia em diu "llet de mico, et vaig a donar...". I jo li dic, "de mico també m'agrada" (i es riu) em recorde jo d'això, ja veus que quan va vindre la guerra era un mocós de quatre anys, i després, clar, ma mare m'ho hi ha contat a vegades, però jo em recorde, que li vaig dir que de mico també m'agradava. No deixa de ser un trellat, però és de veritat.

En eixa casa de camp que vivíem mon pare treballava allí, crec que com a mitger. Feia tot el treball de l'hort, que era una finca prou gran que l'amo era, crec que era de València, no em recorde com es deia... i de malnom, del malnom que tenia, sí que em recorde crec, em pareix que li deien Sapatones de mal nom. Mon pare i ma mare, que ja han faltat fa prou anys sí que el sabrien, el nom i cognoms, però jo no em recorde, i tampoc crec que mai m'ho digueren, perquè de veritat ells van estar allí almenys 7 u 8 anys abans que jo nasquera, i amb mi van viure 4 anys més allí.

Allí en la casa, bo, de la faena de l'hort s'encarregava mon pare, però ma mare, que jo sàpia, per tant en la casa i a cuidar mon pare, em recorde bé, de tot això em recorde, i jo per allí jugant per dalt dels arbres, que d'això a penes em recorde, i d'algunes maldats, que feia moltes, que sí que em recorde, i algunes molt grans, que era molt bord jo, que em recorde. 

Una d'elles, molt gran, després resulta que li la vaig fer a un cunyat meu, que es va casar després amb una germana meua, que encara està per ací per sort. Resulta que en la faena de l'hort mon pare feia de bracer, i el que feia la faena de l'hort amb l'animal, amb l'haca o el rossí, li deien el tio Milio, portava un xiquet major que jo, tres o quatre anys major que jo, el que resulta que després va ser cunyat meu. 

Llavors, mon pare m'havia avisat que allí havia un vesper en un lloc determinat, unes vespes molt roïnes d'eixes que fan el vesper davall de terra, i em va dir "ací no t'acostes, que hi ha un vesper i se't menjaran", i jo no em vaig acostar. Però vaig fer acostar a l'altre i quasi se'l mengen. Li vaig dir "Vicent, allà hi ha un niu de pardalets en el sòl", i ell se va anar a furgar el niu de pardalets, i quan el va tocar van començar a eixir d'allí vespes i quasi se'l mengen. Si és de veritat, si, que era prou bord jo.

Llavors s'estilava molt això de treballar les terres d'altres, i és normal, pensa que en el poble hi hauria 30 o 40 persones que eren propietaris de més o menys terres, i tots els altres treballarien per a ells. Jo he anat molt. Vaig estar més de 10 anys treballant per a la mateixa persona, tots els dies de l'any, que era una persona que té una hisenda gran per a llavors. No érem assalariats de tant al mes, sinó que el dia que anaves cobraves, i el que no, perquè plovia o el que fóra, per tant res. Llavors es treballava dissabtes i diumenges si hi havia faena. Potser treballaves el diumenge i el dilluns no treballaves. Era un ritme de vida molt diferent, tan diferent... Imagina't tu allò si pots, que només fa 60 anys, pareixen potser molts anys, que jo tinc ara 80, per tant quan jo vaig eixir de l'escola, que llavors eixíem jóvens, que jo tenia 12 anys, ja començàvem a treballar. 

Jo vaig començar amb mon pare, a aprendre l'ofici, es pot dir que sense cobrar, o siga, sense cobrar res, fins que es podia dir que ja sabies l'ofici. Llavors et començaven a pagar una part del que cobraven els hòmens, i a poc a poc, segons el teu treball s'anava acostant al treball normal d'un home, per tant t'anaven apujant el jornal, fins que ja eres un home, encara que a vegades ja feres més treball que molts hòmens, però havies de saber bé l'ofici i ja tindre una certa edat.

Que qual ofici em va ensenyar mon pare? Ni ofici ni benefici. El de llaurador. El que ell sabia. Fer tots els treballs del camp, tots, des de plantar arròs fins a cebes, collir, tots els treballs manuals del camp, que molts d'ells hui les fan les màquines, però llavors no hi havia, només hòmens i cavalls. Treballs que hui fan les màquines els feien els hòmens, treballs molt pesats, si, cavar la terra amb una aixada, buff…, allò era terrible, i es feia, sí, en els horts, els horts hui quasi que no els treballa ningú, o els polvoritzen per a l'herba, els sulfaten per a l'herba i no els treballa quasi ningú, però els que els treballen ho fan les màquines, però llavors els cavaven els hòmens. Jo, jo he cavat molt d'hort, molt, i molts anys, que les últimes vegades ja tenia més de quaranta anys, i sempre he anat a fer totes eixes faenes...

Nosaltres no teníem res a veure amb la collita, que era de l'amo dels camps. Nosaltres anàvem a jornal, segons es pagara en cada època. Jo vaig començar a treballar a 10 pessetes el jornal, i amb els anys va anar apujant, a 12, després a 25, va haver-hi un temps que va estar diversos anys a 100 pessetes. Per als jornals, Castelló sempre ha sigut un bon poble. En altres, un jornal sempre ha sigut des que ix el sol fins que es pon, no era un horari, però en Castelló no era així, i no em preguntes per què. Ací, la gent treballava molt més dur que en altres indrets, diguem que era un treball més intensiu, però el jornal estava en unes 5 hores de treball. 

No obstant això, es rendia més que en altres llocs de sol a sol, i hi havia molts treballs, com el cavar, que solia ser a una espècie d'estall, una fanecada, dos jornals. L'amo estava pendent que es fera com toca i ben fet, però si eres fort acabaves abans que el menys fort, i cobraves pel treball fet. Els jornalers ho preferien així i encara seguix eixe costum en la duració de la jornada.

Per ací va haver-hi un temps que el que tenia 20 fanecades ja era un propietari, però els havia de 200 i de més. Crec que no et mentisc si et dic que entre quatre famílies, més de la mitat del terme era d'elles. Algunes encara les tenen, altres s'han anat repartint entre hereus, etc... 

T'ho vaig a contar un poquet a soles...


Llegir més...

dijous, 9 d’agost del 2012

Festeig i ma casa.

Saps per què et vaig explicar abans que als dèsset anys ja anava en carro? Pareix trivial, però no. Abans els treballadors érem com l'exèrcit, d'infanteria o de cavalleria, com si això fóra un grau més, però era molt prompte perquè estava prohibit portar un carro fins als díhuit anys, i per això l'amo em deia: "Quan vages a València, si et para a la Guàrdia Civil i et pregunta l'edat, tu digues que tens díhuit anys". I com llavors no teníem encara carnet d'identitat, per tant díhuit anys, avant i Au...

El carnet me'l vaig traure l'any 58 o per ahí, perquè em vaig comprar una moto, i com quasi que era el mateix, em vaig traure el carnet de segona.

Passeig  en colla
Anem d'una al que ens interessa. Em vas demanar que t'explicara el festeig. Per tant mira, la cosa va ser que la meua dona em va veure i em va enganyar com els caragols. Llavors eixíem a passejar pel poble, era el que s'acostumava, sobretot pel carrer major, com voleu recuperar ara els diumenges. Llavors era de veritat i tots els dies. Ara tots aneu amb cotxe i els jóvens amb moto. Nosaltres usàvem els peus, que estan per a això, no et cregues. Ací s'estilava passejar, que a més era barat, pegar voltes pel poble. Llavors les xicones anaven en grups d'almenys dos o tres, o més, i nosaltres, paregut per no dir igual. 

Quan alguna t'agradava, buscaves posar-te al seu costat passejant, però abans, buscaves fer-te el trobadís primer, després l'encreuament "casual", i si ella no volia res amb tu, prompte t'arriava allò de "Xe, fora d'ací que no vull veure't." i si no et deia res, al final acabaves primer al seu costat, i al final, fins que et posaves a festejar. Atenció, que ni llavors vos podíeu quedar mai un instant sols, que l'endemà ja anàveu els dos de boca en boca per tot el poble...

Pasqua 1955
Quan me'n vaig anar a la mili, ja festejàvem set anys. Ja et vaig explicar que jo vaig demanar a la meua dona dos vegades, primer a la seua tia que era la que vivia en sa casa, i després a sa mare quan vaig anar a Sevilla a posta. Ara, la xiqueta arriba a casa del braç d'un xic i li solta als pares, "Bones, mireu, que este és el meu nóvio". I els pares, que diran, per tant que bé. Llavors, si et posaves a festejar sense demanar la mà, el normal era que al dir la xiqueta allò de "Mire, que jo festege amb aquest xic", li contestaren allò de "No, no volem a eixe, eixe no, no el volem", i si la xiqueta s'oposava, ja estava l'embolic armat, i bé gros. I si no ho deixaven, mai podria entrar a casa, i el festeig seria un infern.

Si la mare de la nóvia, o son pare, no el volien el nóvio, no sols tenien tots els problemes de no entrar a casa, sinó inclús per a casar-se, perquè no hi hauria reunió de famílies, ni res, i inclús a vegades la xica se n'anava de casa i no hi havia ni reconciliació després de la boda. Hui els pares no es fiquen en això afortunadament. En el poble ens coneixem tots, i això a vegades és bo i altres vegades és roín. Quan una xica volia festejar, venia allò que si eixe té poc, o té molt, si és bon xic, si és mal xic, que família ve, que casa, si era bona casa o mala casa.

Ballant
Perquè et faces una idea. Jo tinc un germà més jove que jo, que ja ha faltat fa uns anys. Es va posar a festejar amb una, bo a eixir encara, i mon pare es va assabentar prompte, que en un poble xicotet les notícies corren de pressa, i mon pare li va dir: "Juan, per ahí no vas bé, eixa per a, eixa per a tu no m'agrada.", i ell "Perquè, a mi sí que m'agrada", i mon pare "Els pares aconsellem, i vas malament. Conec la seua família, conec els seus pares, i així com els pares, així són els fills, que ací ens coneixem tots", i ell, encapritxat amb la xica, i al final no va fer cas de mon pare. Mon pare no posà problemes, que no era d'eixos i volia donar confiança als fills, però el meu germà sí que va tindre problemes, molts, a muntó, seguit, seguit, i la cosa va acabar molt malament. 

La xica va eixir una mala indivídua, que se'l va deixar, després va tornar, després se'l va tornar a deixar, en fi... que si haguera cregut mon pare, res d'això hauria passat i no haguera patit tant ni passejat entre llengües durant diversos anys. Encara sort que al final va trobar una xica com Déu mana i va poder ser feliç, però perquè ella va fer ulls cecs i orelles sordes a la història d'ell i va saber veure el fons, que valia la pena, que sinó...

També havien arreglaments que eixien bé, però perquè eren arreglaments sense forçar, només per a fer fàcil l'acostament. A vegades dos mares s'ajuntaven, "El meu xic i la teua xica farien bona parella, vols que ho arreglem?" i la mare del xic li deia, "Mira, veus aquella xica?, si t'agrada, no et rebutjarà". No eren forçats, no, però sí que eren arreglaments, clar. La majoria de les vegades, era pels problemes que tots sabien. El que els xics i xiques es conegueren sense acabar entre llengües era molt complicat, així que sempre acabava intervenint algú pròxim, les mares, les ties, les amigues, qui fóra, per a facilitar l'acostament, perquè les xiques, encara que estigueren sospirant per un xic, no podien donar la mínima senyal sense caure en falta, i els xics, tenien una por mortal al rebuig de les famílies. Si a això li afiges moltes vegades un poc de timidesa juvenil, es podria haver acabat l'espècie amb eixes formes de relació si ningú haguera fet un poc de Celestina quasi sempre.

Boda al octubre de 1954
Mira, tu anaves cap a una xica i li deies, "Tu i jo podríem festejar, Vols festejar amb mi?", i ella et Deia posant-te la cara roja, "Bo, m'ho pensaré...". Tu, morint-te de vergonya, als dos o tres dies li preguntaves, " Què, Com has quedat amb el que vam parlar?", i al final, amb sort et deia, "Ei, doncs bé".

Ella tenia el seu problema, i se'n solia anar a sa mare, primer per a veure si li pareixia bé pel que hem parlat, i si li pareixia bé, no podia donar la resposta clara i ràpida, que si pegava la cabotada massa prompte, es desvalorava, i havia de fer-se de pregar per a quedar com toca. És que una dona, perquè te la guanyes, sempre t'ha de fer patir un poc... Si t'ho dóna fàcil, per tant ja no. Pareix que la vols més si et fa patir un poc. Potser, quan eixíem a passejar de nit, sempre amb amics i amigues, potser se n'anava del teu costat a l'altre costat per a fer-te patir un poc, sense dir-te res, i tu et quedaves pensant, "Ai la mare, què hauré fet jo que esta se'n va a l'altre costat." i no havies fet res, només era per a fer-te patir un poc.

I després, el que està clar és que a casa mana sempre la dona, i el que et diga una altra cosa, mentix. Per alguna cosa se la diu ama de casa. Ella és la que dirigix la casa, la que porta els comptes i té els diners. Llavors, a més, havia de ser així per moltes raons. Una de les més importants, és que els hòmens necessiten moure's, eixir, han d'anar als bars a buscar treball, han de relacionar-se, i llavors hi havia poques distraccions de qualsevol tipus. Com resultat, hi havia molts borratxos. Si l'home tenia els diners, imagina el resultat. Així que la dona agafava el jornal, i controlava el que li donava perquè no s'emborratxara, només li donava el justet perquè es prenguera un gotet de vi, que llavors hi havia pocs que pogueren prendre licors, vi del tonell o el cuiro i Au...¡¡¡.

A la porta del bar del xato, anys 50
Perquè no l'agafara molt gran, i llavors fan: "Xé, tu, en eixa casa, en eixa casa mana la dona" i mana la dona perquè és necessari perquè jo et diré, el tio de la meua dona també era així, la, la tia de la dona a on estàvem nosaltres, ella manava ella, ell no manava gens, li agradava però ell agafava i deia: "bo, per tant, Nyas...¡¡¡", llavors, li donava dos quinzets, que era mitja pesseta llavors i se n'anava a la taverna i demanava 50 cèntims de vi i posaven el vi i se'l bevia, no s'emborratxava però ell arribava i feia: "posa'm una altra i apunta" si li posava una altra i apuntava allí en la taverna, ja venia a casa, ja...

Jo també he tornat a casa a vegades prou content. Borratxo no, però prou content, sí senyor, prou content. Per això la dona era sempre la que administrava. Era precís, sí senyor, o haguera sigut la ruïna. Sempre ha sigut així. Ha de ser així. No, és que, és que ha de ser així sí, i, ací hi ha hòmens ara que són molt jugadors de la maquineta, o de les cartes, i això i llavors, el que és jugador la dona té que, ha d'administrar els diners perquè si li'l dóna a ell, aquell ho llança a perdre i és al revés també, hi ha dona que és jugadora també i l'home ha de dir: "eh, orde, açò per a anar a comprar i vull veure el que has comprat i vull veure"... controlar-la a veure tu que és el que fas dels diners, això depén conforme siga u.

És la vida. Eixes coses no canvien amb el temps... 



Llegir més...

dimecres, 1 d’agost del 2012

Treballant de jove.

Escola franquista.

Quan jo era xicotet, anava, primer anava, nosaltres l'anomenàvem escoleta de cagons, als xiquets xicotius, bo després anàvem a les escoles del govern.

Si, és que les mares, ara les anomenen guarderies, llavors agafaven els xiquets, que sempre anaven sense pantalons i sense res, i els portaven a una casa, a una dona que tenia falta de diners o alguna cosa els tenia a casa a tots allí, allí tots sentadets, i els cuidava, i els xiquets uns cagant, altres cagant, cada u per un lloc, i bo, per tant això, i després van vindre els 6 anys, que als 6 anys ja entraves a l'escola, que eren escoles autoritzades del govern, escoles pagades i ja podies entrar. 

Milicians a Serra.
Al poc de temps es va acabar la guerra i van començar ja els rancors. El mestre que hi hi havia el van llevar i poc després vingué un altre mestre d'escola, que li anomenaven Don Esteban, Este home, per tant era de la part de Franco, de la Falange, i al principi sempre anava amb la camisa de la Falange, amb les fletxes ací dalt, i clar, com ací érem zona roja deien, que eren dels que havien lluitat contra Franco, que molts no sabien ni contra què lluitaven, que els van agafar en sa casa i encara que no volgueren se'ls emportaven a pegar tirs, obligats els portaven, com a mon pare se se'l van emportar. Este mestre amb la guerra acabada va vindre molt cabrejat, i ens deia als xiquets: "rojos, maleïts rojos".

La Pava, Junkers JU-52.
Si, llavors t'arriaven amb açò (pren una vara) açò que tenien i feien així, claca... No és que ho diga jo, feien així, al cap, amb açò, el regle que tenien els mestres en l'escola, i bo, total, que mon pare em diu, "bo per tant, com ací no t'ensenyen res, fora, a una altra escola encara que siga pagant", i em va traure d'allí. No et puc dir com era abans l'escola, perquè jo només vaig anar en l'època de Franco, que ja vaig començar de veritat l'escola amb la guerra acabada. Quan entràvem ens feien resar i cantar el Cara al Sol. Primer resar i cantar, formant com si fossem militars, tots ferms, i després, a l'escola.

Refugi al Asil de Carcaixent.
De la guerra recorde algunes coses, encara que era molt xicotet. Sobretot, recorde un avió a què anomenaven "La Pava", Era un avió que venia a tirar bombes, encara que no recorde que tirara cap en Castelló. Ma mare m'agafava i m'amagava davall de l'escala cagadeta de por. 

Després vaig saber, anys després, que no teníem per què tindre por de la Pava, que venia a tirar bombes a les estacions del tren del Nord, a Xàtiva, la Pobla i a Carcaixent, i allí sí que va fer molt de dany i va matar molta gent, però ací ens amagàvem igual. Per si de cas. 

Bombardeig a
Carcaixent.
Com la part de davall de l'escala era el més resistent de la casa, i ens deien que en els bombardejos no es trencaven mai, per tant ala, tots baix l'escala. Alguns eren tan bèsties que s'amagaven davall d'una taula.

A mon pare se se'l van emportar una nit amb un cotxe a què anomenàvem "El Cangur", que arreplegava a la gent i se l'emportava. No et deien mai on anaven, però quan ja estaven en el destí, els deixaven escriure a casa i dir a on havien anat a parar. Mon pare va anar a parar ni més ni menys que a Llíria. 

Com ja sabíem on estava, ma mare diu, "Ara anem i li portem de tot". Jo era xicotet, així que de preguntar-me res, m'agafava de a mà, i a un germanet meu, i au, a portar-li menjar a mon pare. 

Búnquer en Serra.
Jo em recorde quan entrem en Serra, en un magatzem molt gran que era de guardar garrofes, com si fóra un graner gran, i allí estaven tots els hòmens assentats en terra amb una manta, cada un en el seu lloc, i allí estava mon pare, i ma mare li va portar el menjar i després ens vam tornar capa casa, i quan tornàvem se'ns va fer de nit.

Estàvem a Paterna, i ma mare va dir que allí coneixia una dona molt velleta que vivia en una cova, que allí viuen molts en coves crec que inclús hui. Era família llunyana seua, i la vam trobar. La dona era molt pobra i no tenia ni per què sopàrem els xiquets, però vam poder dormir a cobert i seguir camí al matí següent. 

Junquers JU-52 restaurat.
A l'eixida de València va passar un camió i va parar als senyals de ma mare. Era només una plataforma amb dos varals, i allí ens pugem els tres molt contents, perquè anava fins a Carcaixent. Quan estàvem més cap ací d'Algemesí, apareix la Pava, el xòfer frena en sec, i ix del camió tirant-se a la cuneta. 

Nosaltres, quiets en un racó de la caixa coberts amb una panera que portàvem i tremolant. Al final, se'n va anar la Pava i no va passar res, però jo em vaig cagar damunt. Al final, vaig arribar a casa cobert de merda però content de tornar.

Largo Caballero a Badajoz
Després, a mon pare el van traslladar a Extremadura. Ens contava que no parava de pensar,  "Si ací només ens donen de menjar cada dia una ceba per a dos, Què estaran menjant els meus xiquets?". Al final, ell i un company seu que era sergent, es van escapar del front, i passant les mil calamitats van aconseguir vindre des d'allí fins casa, mon pare a Castelló i el seu amic a Sellent. 

Segurament algú degué veure'l i es van xivar de seguida, i a les poques hores ja van vindre a buscar-lo. "On està el seu marit?", "El meu marit està a Extremadura en el front", "El seu marit està a casa", "Perquè no entren i ho veuen vostès mateixos". Ma casa era de planta baixa i cambra, i la del costat només planta baixa. 

Milicians.
El buscaven per totes les bandes, punxaven la pallissa... El que ells no sabien, és que entre la ximenera de ma casa i la del veí hi havia un buit on a penes cabia mon pare, i que no es veia ni des de baix ni des de dalt per culpa de la sutja, però es podia entrar si es coneixia. 

L'anomenaven el penal, un buit entre les dos ximeneres, obert a una perquè no rebentara l'obra. Van vindre moltes vegades a buscar-lo, van amenaçar d'emportar-nos a ma mare i a nosaltres presos, però no van poder fer res i no el van trobar mai.

València en guerra.
Per si ens interrogaven els xiquets, mon pare no va deixar mai que el vérem, ni a l'arribar del front ni mai. Només eixia quan estàvem en l'escola o a la nit a l'adormir-nos, que era quan ens veia. Ho vam saber tot després de la guerra, perquè no poguérem delatar-lo si ens forçaven. Les va passar molt putes durant més d'una any que va estar amagat el pobre. 

Sempre que algú tocava a la porta, eixia corrent a amagar-se, i sempre assegurant-se que no quedava rastre d'haver-hi a casa més d'una persona, per si de cas. Era un sense viure continu, i més l'amagar-se dels seus propis fills, a qui només desitjava poder abraçar al cap de tant de temps, i tenint-los al seu costat.

Bueno, ja està bé de batalletes de iaio. Al final, vaig deixar d'anar a escola ja amb 15 anys, i als 16, a treballar al camp. En això vaig ser un privilegiat. Molt privilegiat. Quasi tots els meus amics ja treballaven als 11 o 12 anys, de carrejadors de taronja, amb alguna que altra varada al cul del cap de colla quan es distreien, i cobrant la mitat del jornal d'home. Mon pare treballava en una casa de llauradors forts, amb moltes terres, i mon pare treballava seguit per a ells, tots els dies allí al mateix lloc. 

Garbera de sacs de guano.
Això era una sort enorme, i quan jo vaig ser bo per a treballar, la carrera que em va donar mon pare va ser eixa, treballar amb ell, i jo, per tant bo, a treballar amb ell, birbar arròs, plantar, segar, i tota la resta. En eixa època no hi havia maquinària, el que havien eren cavalleries, i les terres les treballàvem amb animals, i llavors ja em van donar a mi un rossí grandàs, que un rossí és un cavall molt gran, i un carro.  

Als 17 anys ja anava jo amb un carro, i m'enviaven a totes parts, a Xàtiva, a Alzira, a Algemesí, i els viatges costaven un muntó d'hores. A vegades anava al Grau, a carregar guano, que eren sacs de 100 quilos cada u, i carregava 27 sacs en el carro, uns dos mil huit-cents quilos entre guano i sacs. Eixia a les dotze de la nit per a estar allí a mitjan matí i poder carregar, i després cap a casa.

Xarugant en dos animals.
Quan calia treballar les terres per a preparar-les, era amb la xaruga, tirada per tres animals al mateix temps, i amb ells anàvem dos hòmens, i vinga tot el dia a llaurar. Anaven dos animals en llança, un junt amb l'altre, i un tercer davant, el punter. 

El punter era un animal de raça belga, portat de Bèlgica, uns rossins grans i poderosos, el doble de grans que els d'ací (el nostre pesava quasi mil quilos i media quasi 2 metres d'alt) i amb dos hòmens i tres animals xarugavem dotze o tretzes fanecades en un dia, vam arribar una vegada fins a les quinze, no cregues. Després van vindre els tractors i ho van fotre tot. Un Ferguson de 27 cavalls portava dos pales, no una com els animals, i en un dia feia, amb un sol home, entre 30 i 50 fanecades segons anessen les coses.

Rossí Belga.
El rossí belga sempre es posava de punter per una raó poderosa: la seua enorme força. Si el posaves en el balancí de la llança, els dos emparellats no anaven igualats. 

Havien de ser animals iguals, per a anar anivellats, i el de davant ja era una rècula, que com més força tinguera, més ajudava als altres dos. Hi havia vegades que ell sol feia quasi tota la força. Eren uns monstres poderosos i treballaven molt dur, sent a més molt dòcils i tranquils.

En aquella època, el que tenia 15 fanecades d'arròs i set o huit de tarongers, que això no és gran cosa, ja treballava només per a ell. No necessitava anar a jornal mai i podia viure bé. 

Si tenia menys, havia de complementar-ho amb anar a fer jornals i eixir algunes nits a l'Obrera, a llogar-se. Allí anaven els capatassos de les cases o els amos directament, i assenyalaven als que els agradaven "Tu tens treball?", "No", "Per tant demà per a mi", i així fins que tenien els peons necessaris. Però nosaltres mai vam necessitar això.

Nosaltres només teníem 4 fanecades d'arròs i poc més d'una de tarongers, però com mon pare tenia jornal tots els dies al mateix lloc, i després jo també, vivíem molt bé. De dilluns a dissabte, treballàvem per a l'amo, i els diumenges ens apanyàvem amb el nostre de sobra, i no feia falta mai llogar-se. Mon pare va treballar tota la seua vida per a la mateixa casa. Tota la vida a jornal, però tota la vida per a la mateixa casa. I després jo el mateix. Mai vaig eixir a llogar-me. Sempre amb treball per a la mateixa casa.

Ensacant arròs.
Sempre vam treballar les mateixes collites, arròs i taronges, res més. No obstant això, mon pare m'explicava que quan era jove, quasi no hi havia taronja, que se va anar plantant després, i quasi tot el que no era arròs era terra blanca, i se sembrava blat, dacsa, melonar, tomaques, i es feien planters per a casa i tot això. 

Tenien animals a casa, la dacsa per a les gallines, es feien la seua pròpia farina, i tot això, però amb el temps van passar de tantes complicacions. En la casa del nostre amo, ho van plantar tot de tarongers. Pensa que llavors, inclús el que es podia canviar d'arròs a taronja, es canviava, perquè amb una fanecada de taronja es treia més que amb tres d'arròs.

Castelló i el Albaida.
Encara va quedar terra blanca, però quasi tota era en bancals xicotets que la portaven els seus propis amos, tots jornalers, i quasi tots eren xicotetes collites per a consum propi. Després, amb els anys de la tristesa del taronger, ja van anar canviant les coses i es va repartir més la quantitat de terra blanca dedicada a collites comercials i va disminuir prou el taronger, que ja no és, ni de lluny, el negoci que era. A més, en Castelló ja fa prou anys que no es veu ni un sol arrossar, encara que siga per a mostra. 

Hui els jóvens no teniu, per sort per a vosaltres, ni la més remota idea del que és un arrossar. És el que més s'assembla a la Inquisició. És quasi l'infern en la terra, encara que ha fet molts milionaris en el seu temps, però ha omplit molts cementeris amb les moltes malalties que provoquen els aiguamolls. I més en aquella època que els metges ni tenien medicines ni sabien el que causava les malalties.

Hui és una altra cosa tot. En l'arròs, tot ho fan els tractors, i on el seguixen sembrant, no val ni la pena. Fa poc vaig parlar amb un amic meu de Sueca, que no pot fer una altra cosa amb les seues terres que estan dins de l'Albufera, i em va dir que al traure comptes dels gastos de maquinària, sembrat, adob i jornals (molt pocs), l'arròs se'l menja el dimoni, i ell no sap amb que viuria si no tinguera la seua pensió, que és de la meua quinta i està igual d'arrugat i pansit com jo.

Al final, el millor ha sigut el que vaig fer jo. Quan fa pocs anys la terra estava a bon preu, ho vaig vendre tot, fins una caseta amb bassa que tenia, i no vaig deixar ni un pam sense vendre. Vaig repartir els diners entre els fills, que cap és llaurador ni vol saber res de la terra, i tots feliços. Jo amb ma casa, la meua dona i la meua pensió, m'apanye com puc i Au...

Si enyore els temps passats? Els collons. Mai he viscut millor que ara, amb crisi i tot. Ma casa, la meua dona i jo, i a més el meu gos, i amb els néts venint a veure'm i a traure'm algun euro de tant en tant, sóc el més feliç de Castelló, i "que me quiten lo bailao", que deia el gitano...



Llegir més...

diumenge, 22 de juliol del 2012

De Castelló a Sevilla.

Jo vaig nàixer l'1 de gener de 1932 a casa dels meus pares, on només vivien ells. No vos estranye el que dic, que llavors hi havia moltes cases on vivien dos, tres o quatre famílies juntes. No hi havia diners per a comprar una casa, i llavors, quan es casaven, els fills es quedaven a viure amb els seus pares, a vegades dos o més germans en el mateix cas, i la casa acabava dividint-se en diverses al mateix temps on cada família s'apanyava com podia i es compartia el que no hi havia més remei que compartir.

Paret mitjanera entre la Fonda
i la Venta, enderrocada fa anys.
Pitjor ho tenien ací en el poble els que vivien en casetes de camp perquè no podien ni viure així en el poble, sense aigua ni lavabos ni res i et podria assenyalar algunes que encara existixen en les que et sorprendries si et diguera quanta gent vivia al mateix temps. 

No t'ho creuries. Si almenys eren familiars, menys problema, però en molts casos no ho eren, i inclús a vegades eren rellogats o grups de gent que treballaven per a l'amo de la casa. Havia de tot. Si es portaven be entre ells, tira cap avant. Sinó, acabaven a garrotades, i que no fora més..

La majoria de vegades, en el poble, es casava un germà i vivia amb els seus pares, després la germana i el mateix. Ja eren tres famílies, però si es portaven tots bé, no passa res. Pitjor era quan per un motiu o un altre, a vegades per l'herència, s'acabava partint la casa en dos o en tres. Normalment s'acabava en desastre, i conec diversos casos on els néts dels primers propietaris han acabat comprant parts als seus cosins per a acabar tenint un sol la casa original partida en diverses per eixa raó. Segur que tu coneixes també alguna. 

Hi ha hagut casos de tots els colorets, inclús ridículs, en els que qui ha comprat una casa per a derrocar-la i fer-la nova, ha hagut d'acabar comprant la del costat perquè les habitacions s'entrecreuaven entre les dos cases tant baix com dalt i no hi havia forma de tirar una casa sense que caiguera l'altra, i llavors s'ha assabentat que originàriament eren només una que es va partir. Encara queden més de quatre per ací.

La casa de la Barca, partida en 3
Com hui no passa res d'això i cadascú té sa casa encara que siga arrendada, ens sona rar. Pensa que Castelló, des dels anys 50, s'ha fet molt més del doble de gran que era, però continua tenint els mateixos habitants pam dalt o baix, i hui quasi ningú viu en el camp com no siga en un bon xalet, no en porqueries de casetes com llavors.

A més, el normal era que una casa tinguera una sola escriptura, i si al començar a reformar i partir no s'havia reflectit en ella, després venien problemes en l'herència, i a vegades, alguns han acabat molt malament. Jo conec un que va acabar a escopetades entre cunyats. No era el normal, però tampoc era molt estrany. Una altra cosa eren els arreglaments i millores en les herències quan hi havia prou béns a repartir entre diversos fills. Et vaig a contar un cas molt pròxim: el de la família de la meua dona.

Els seus pares van haver d'emigrar a Sevilla per a treballar en una gran finca d'arrossars com a encarregats i masovers. Es van emportar a dos fills i dos filles, i la meua dona es va quedar amb una tia viuda ací en el poble per a cuidar-la i que no estiguera sola. Amb els anys, el meu sogre es va fer allí amb terres i dos cases. Amb l'herència, va repartir les terres igual entre els quatre i als fills els va millorar amb una casa a cada un amb l'excusa que ells van treballar més que les filles per a fer el patrimoni. Llavors, encara que les dones treballaven allí en el camp i en la casa, no se les valorava molt. 

El poble dels anys 50
Ells se van anar a convertir un mas, que criava bous i res més, en terrenys d'arrossars, que llavors era bon negoci. Com el meu sogre entenia molt d'arròs, els va anar molt bé i van fer patrimoni. Se'ls anomenava colons, i al final, tota la família de la meua dona es van quedar allí, són ara els sevillans, i ella ací a soles. 

Abans anar i vindre era una aventura de dies. Ara, vas al matí i tornes a la vesprada, com un rellamp. Quan es va casar la meua última neboda, bo, de la meua dona, ens en vam anar divendres a la vesprada, vam estar el dissabte de boda, i el diumenge a mitjan matí per a casa. Pareix com quan abans anàvem a la fira de Xàtiva a peu. 

Los Palacios y Villafranca actualment
És a Los Palacios y Villafranca (dos pobles veïns que s'uniren en un), uns 25 quilòmetres més cap enllà de Sevilla cap a Jerez, als maresmes, a quatre passes de El Rocío i de Doñana, però amb el riu Guadalquivir per el mig. Ara es un poble preciós, i ja li peguen a totes les verdures com ací a demés del arròs. Fan uns melons d'Alger de categoria, t'ho dic jo. Allò es una meravella de lloc i molt bona gent. Es palpen els diners per aquell rogle. Ara, fa calor de collons.

A altres els va pegar per França o Suïssa, però els que se'n van anar cap a Sevilla des de tota la Ribera s'han fet quasi rics o sense el quasi, transformant aquelles terres que només servien per a criar un poc de bestiar amb banyes o cavalleries, que a més no era per a menjar. 

La gent d'allí no tenien ni idea d'una altra cosa, i els d'ací van descobrir com es plantava l'ou de Colom, amb terres verges i aigua per a ofegar sardines. L'arròs es criava com si l'unflaren amb manxa. 

3 de febrer del 2012
Els meus sogres i cunyats se les veien negres per a menjar a Castelló, i ara són quasi quasi senyorets andalusos. No et cregues, no sols anaven pobres. El famós Puchades, el futbolista, que era de Sueca, va invertir el que va guanyar en terres de la zona per a fer arrossars i es va fer multimilionari, i hi ha més gent, molta. Si te'n vas cap a la Ribera Baixa, són moltes les famílies que van fer el mateix en tots els pobles. En totes les marjals del Guadalquivir hi ha més valencians que sevillans, però de lluny. Hi ha pobles que es parla més valencià que una altra cosa.

Segant a Sevilla als anys 50
Tornem al que estàvem. Quan jo vaig conèixer la meua dona, que festejàrem 7 anys, ella vivia a casa dels seus tios, amb la germana de sa mare. No, van ser més, perquè eren 7 anys quan me'n vaig anar a la mili, i ens vam casar quan vaig tornar del servici. Quan ens vam casar en ma casa no quedava lloc per a mi, que ja vivien en ella els meus pares, dos germans i una germana amb els seus consorts i ja hi havia un parell de nebots pel món, així que va vindre el primer problema. 

La tia va plantejar de seguida que visquérem allí amb ella, però a mi no em pareixia bé perquè tenia com a nebots als quatre germans de la meua dona i dos més, i no era qüestió d'arreglar una casa que després fóra per a altres. Però la tia ens va agafar l'endemà als dos i ens va portar a la notaria. Allí, va posar la casa a nom de la meua dona i va dir, "problema solucionat".

A més, amb la casa de garantia, vaig poder traure un préstec de 30.000 pessetes a pagar en deu anys, amb el que vaig obrar en la casa i em vaig casar d'amo i senyor. El vam anar pagant a poc a poc. La tia va viure amb nosaltres, però cal reconèixer que no era una vella problemàtica. Era molt bona persona. A més, la meua dona quasi que s'havia criat sempre amb ella i es volien com a mare i filla. 

Com ella no va tindre fills, la meua dona sempre estava en sa casa, fins que va acabar fent-li una habitació per a ella, així que va ser normal que quan tots se'n van anar a Sevilla, ella es quedara amb la seua tia. Ella la cuidava, però no com una criadeta, sinó com una filla, que era com la tractava la seua tia, que l'adorava. Es volien molt les dos.

Camí de El Rocío 2012
Després, com ella va cuidar de la seua tia sempre fins que es va morir, la tia li ho va deixar tot a ella. No sols la casa, sinó una caseta de camp i unes poques terres que tenia, tot per a ella que la va cuidar. Els altres nebots no van tindre res, ni ho van reclamar, com ella tampoc va tindre res d'això dels seus pares de Sevilla, en el que no va participar, i ningú va posar cap problema a res amb les herències. 

Això no ho va inventar la família de la meua dona. Era prou normal que les famílies "prestaren" un fill o filla als parents fadrins perquè no estigueren sols (i els alleugeriren les seues pròpies càrregues de fills) i al final estos acabaven heretant als que havien cuidat. D'eixos et puc explicar muntons.

La seua tia feia de mare, així que la petició de mà li la vaig fer a ella, que això llavors era molt important. Jo he tingut sempre dos sogres, sa mare i la seua tia, dos per falta d'una. Llavors, quan festejaves havies de demanar l'entrada a casa de la nóvia, i això era passar una vergonya molt gran, i jo la vaig passar dos vegades. 

Primer vaig anar a casa de la seua tia, "Bones, que ací estic jo, que sóc Antonio i vull ser el nóvio de la seua neboda". Ací ens coneixem tots, que Castelló és xicotet. "Jo vull que la meua neboda es case amb un xic que siga bon xic i treballador". Jo li vaig dir: "Bon xic i treballador sóc jo, que tot el que és treballador és perquè és bon xic, perquè el que és roín no és treballador."

Maresmes a
Los Palacios yVillafranca.
I no es va acabar ací, perquè em va tocar anar a Sevilla a demanar-la a sa mare, amb com sóc de vergonyós jo. "Tú et portaràs bé amb ella i tot això, veritat?" i jo, "Sí". I cap a Castelló una altra vegada. 

A tot això, crec que anem a pams i comencem la casa a mitja alçària. Perquè de jove no hem parlat gens i jo recorde fins a l'escoleta de cagons. Quan vulgues, parlem d'això. Perquè a l'escola jo vaig començar a anar amb la guerra acabada, i abans, a l'escoleta.

Bo, per tant, comencem amb això...


Llegir més...