Festeig i ma casa.

Saps per què et vaig explicar abans que als dèsset anys ja anava en carro? Pareix trivial, però no. Abans els treballadors érem com l'exèrcit, d'infanteria o de cavalleria, com si això fóra un grau més, però era molt prompte perquè estava prohibit portar un carro fins als díhuit anys, i per això l'amo em deia: "Quan vages a València, si et para a la Guàrdia Civil i et pregunta l'edat, tu digues que tens díhuit anys". I com llavors no teníem encara carnet d'identitat, per tant díhuit anys, avant i Au...

El carnet me'l vaig traure l'any 58 o per ahí, perquè em vaig comprar una moto, i com quasi que era el mateix, em vaig traure el carnet de segona.

Passeig  en colla

Anem d'una al que ens interessa. Em vas demanar que t'explicara el festeig. Per tant mira, la cosa va ser que la meua dona em va veure i em va enganyar com els caragols. Llavors eixíem a passejar pel poble, era el que s'acostumava, sobretot pel carrer major, com voleu recuperar ara els diumenges. Llavors era de veritat i tots els dies. Ara tots aneu amb cotxe i els jóvens amb moto. Nosaltres usàvem els peus, que estan per a això, no et cregues. Ací s'estilava passejar, que a més era barat, pegar voltes pel poble. Llavors les xicones anaven en grups d'almenys dos o tres, o més, i nosaltres, paregut per no dir igual. 

Quan alguna t'agradava, buscaves posar-te al seu costat passejant, però abans, buscaves fer-te el trobadís primer, després l'encreuament "casual", i si ella no volia res amb tu, prompte t'arriava allò de "Xe, fora d'ací que no vull veure't." i si no et deia res, al final acabaves primer al seu costat, i al final, fins que et posaves a festejar. Atenció, que ni llavors vos podíeu quedar mai un instant sols, que l'endemà ja anàveu els dos de boca en boca per tot el poble...

Pasqua 1955

Quan me'n vaig anar a la mili, ja festejàvem set anys. Ja et vaig explicar que jo vaig demanar a la meua dona dos vegades, primer a la seua tia que era la que vivia en sa casa, i després a sa mare quan vaig anar a Sevilla a posta. Ara, la xiqueta arriba a casa del braç d'un xic i li solta als pares, "Bones, mireu, que este és el meu nóvio". I els pares, que diran, per tant que bé. Llavors, si et posaves a festejar sense demanar la mà, el normal era que al dir la xiqueta allò de "Mire, que jo festege amb aquest xic", li contestaren allò de "No, no volem a eixe, eixe no, no el volem", i si la xiqueta s'oposava, ja estava l'embolic armat, i bé gros. I si no ho deixaven, mai podria entrar a casa, i el festeig seria un infern.

Si la mare de la nóvia, o son pare, no el volien el nóvio, no sols tenien tots els problemes de no entrar a casa, sinó inclús per a casar-se, perquè no hi hauria reunió de famílies, ni res, i inclús a vegades la xica se n'anava de casa i no hi havia ni reconciliació després de la boda. Hui els pares no es fiquen en això afortunadament. En el poble ens coneixem tots, i això a vegades és bo i altres vegades és roín. Quan una xica volia festejar, venia allò que si eixe té poc, o té molt, si és bon xic, si és mal xic, que família ve, que casa, si era bona casa o mala casa.

Ballant

Perquè et faces una idea. Jo tinc un germà més jove que jo, que ja ha faltat fa uns anys. Es va posar a festejar amb una, bo a eixir encara, i mon pare es va assabentar prompte, que en un poble xicotet les notícies corren de pressa, i mon pare li va dir: "Juan, per ahí no vas bé, eixa per a, eixa per a tu no m'agrada.", i ell "Perquè, a mi sí que m'agrada", i mon pare "Els pares aconsellem, i vas malament. Conec la seua família, conec els seus pares, i així com els pares, així són els fills, que ací ens coneixem tots", i ell, encapritxat amb la xica, i al final no va fer cas de mon pare. Mon pare no posà problemes, que no era d'eixos i volia donar confiança als fills, però el meu germà sí que va tindre problemes, molts, a muntó, seguit, seguit, i la cosa va acabar molt malament. 

La xica va eixir una mala indivídua, que se'l va deixar, després va tornar, després se'l va tornar a deixar, en fi... que si haguera cregut mon pare, res d'això hauria passat i no haguera patit tant ni passejat entre llengües durant diversos anys. Encara sort que al final va trobar una xica com Déu mana i va poder ser feliç, però perquè ella va fer ulls cecs i orelles sordes a la història d'ell i va saber veure el fons, que valia la pena, que sinó...

També havien arreglaments que eixien bé, però perquè eren arreglaments sense forçar, només per a fer fàcil l'acostament. A vegades dos mares s'ajuntaven, "El meu xic i la teua xica farien bona parella, vols que ho arreglem?" i la mare del xic li deia, "Mira, veus aquella xica?, si t'agrada, no et rebutjarà". No eren forçats, no, però sí que eren arreglaments, clar. La majoria de les vegades, era pels problemes que tots sabien. El que els xics i xiques es conegueren sense acabar entre llengües era molt complicat, així que sempre acabava intervenint algú pròxim, les mares, les ties, les amigues, qui fóra, per a facilitar l'acostament, perquè les xiques, encara que estigueren sospirant per un xic, no podien donar la mínima senyal sense caure en falta, i els xics, tenien una por mortal al rebuig de les famílies. Si a això li afiges moltes vegades un poc de timidesa juvenil, es podria haver acabat l'espècie amb eixes formes de relació si ningú haguera fet un poc de Celestina quasi sempre.

Boda al octubre de 1954

Mira, tu anaves cap a una xica i li deies, "Tu i jo podríem festejar, Vols festejar amb mi?", i ella et Deia posant-te la cara roja, "Bo, m'ho pensaré...". Tu, morint-te de vergonya, als dos o tres dies li preguntaves, " Què, Com has quedat amb el que vam parlar?", i al final, amb sort et deia, "Ei, doncs bé".

Ella tenia el seu problema, i se'n solia anar a sa mare, primer per a veure si li pareixia bé pel que hem parlat, i si li pareixia bé, no podia donar la resposta clara i ràpida, que si pegava la cabotada massa prompte, es desvalorava, i havia de fer-se de pregar per a quedar com toca. És que una dona, perquè te la guanyes, sempre t'ha de fer patir un poc... Si t'ho dóna fàcil, per tant ja no. Pareix que la vols més si et fa patir un poc. Potser, quan eixíem a passejar de nit, sempre amb amics i amigues, potser se n'anava del teu costat a l'altre costat per a fer-te patir un poc, sense dir-te res, i tu et quedaves pensant, "Ai la mare, què hauré fet jo que esta se'n va a l'altre costat." i no havies fet res, només era per a fer-te patir un poc.

I després, el que està clar és que a casa mana sempre la dona, i el que et diga una altra cosa, mentix. Per alguna cosa se la diu ama de casa. Ella és la que dirigix la casa, la que porta els comptes i té els diners. Llavors, a més, havia de ser així per moltes raons. Una de les més importants, és que els hòmens necessiten moure's, eixir, han d'anar als bars a buscar treball, han de relacionar-se, i llavors hi havia poques distraccions de qualsevol tipus. Com resultat, hi havia molts borratxos. Si l'home tenia els diners, imagina el resultat. Així que la dona agafava el jornal, i controlava el que li donava perquè no s'emborratxara, només li donava el justet perquè es prenguera un gotet de vi, que llavors hi havia pocs que pogueren prendre licors, vi del tonell o el cuiro i Au...¡¡¡.

A la porta del bar del xato, anys 50

Perquè no l'agafara molt gran, i llavors fan: "Xé, tu, en eixa casa, en eixa casa mana la dona" i mana la dona perquè és necessari perquè jo et diré, el tio de la meua dona també era així, la, la tia de la dona a on estàvem nosaltres, ella manava ella, ell no manava gens, li agradava però ell agafava i deia: "bo, per tant, Nyas...¡¡¡", llavors, li donava dos quinzets, que era mitja pesseta llavors i se n'anava a la taverna i demanava 50 cèntims de vi i posaven el vi i se'l bevia, no s'emborratxava però ell arribava i feia: "posa'm una altra i apunta" si li posava una altra i apuntava allí en la taverna, ja venia a casa, ja...

Jo també he tornat a casa a vegades prou content. Borratxo no, però prou content, sí senyor, prou content. Per això la dona era sempre la que administrava. Era precís, sí senyor, o haguera sigut la ruïna. Sempre ha sigut així. Ha de ser així. No, és que, és que ha de ser així sí, i, ací hi ha hòmens ara que són molt jugadors de la maquineta, o de les cartes, i això i llavors, el que és jugador la dona té que, ha d'administrar els diners perquè si li'l dóna a ell, aquell ho llança a perdre i és al revés també, hi ha dona que és jugadora també i l'home ha de dir: "eh, orde, açò per a anar a comprar i vull veure el que has comprat i vull veure"... controlar-la a veure tu que és el que fas dels diners, això depén conforme siga u.

És la vida. Eixes coses no canvien amb el temps... 

Llegir més...

Treballant de jove.

Escola franquista.

Quan jo era xicotet, anava, primer anava, nosaltres l'anomenàvem escoleta de cagons, als xiquets xicotius, bo després anàvem a les escoles del govern.

Si, és que les mares, ara les anomenen guarderies, llavors agafaven els xiquets, que sempre anaven sense pantalons i sense res, i els portaven a una casa, a una dona que tenia falta de diners o alguna cosa els tenia a casa a tots allí, allí tots sentadets, i els cuidava, i els xiquets uns cagant, altres cagant, cada u per un lloc, i bo, per tant això, i després van vindre els 6 anys, que als 6 anys ja entraves a l'escola, que eren escoles autoritzades del govern, escoles pagades i ja podies entrar. 

Milicians a Serra.

Al poc de temps es va acabar la guerra i van començar ja els rancors. El mestre que hi hi havia el van llevar i poc després vingué un altre mestre d'escola, que li anomenaven Don Esteban, Este home, per tant era de la part de Franco, de la Falange, i al principi sempre anava amb la camisa de la Falange, amb les fletxes ací dalt, i clar, com ací érem zona roja deien, que eren dels que havien lluitat contra Franco, que molts no sabien ni contra què lluitaven, que els van agafar en sa casa i encara que no volgueren se'ls emportaven a pegar tirs, obligats els portaven, com a mon pare se se'l van emportar. Este mestre amb la guerra acabada va vindre molt cabrejat, i ens deia als xiquets: "rojos, maleïts rojos".

La Pava, Junkers JU-52.

Si, llavors t'arriaven amb açò (pren una vara) açò que tenien i feien així, claca... No és que ho diga jo, feien així, al cap, amb açò, el regle que tenien els mestres en l'escola, i bo, total, que mon pare em diu, "bo per tant, com ací no t'ensenyen res, fora, a una altra escola encara que siga pagant", i em va traure d'allí. No et puc dir com era abans l'escola, perquè jo només vaig anar en l'època de Franco, que ja vaig començar de veritat l'escola amb la guerra acabada. Quan entràvem ens feien resar i cantar el Cara al Sol. Primer resar i cantar, formant com si fossem militars, tots ferms, i després, a l'escola.

Refugi al Asil de Carcaixent.

De la guerra recorde algunes coses, encara que era molt xicotet. Sobretot, recorde un avió a què anomenaven "La Pava", Era un avió que venia a tirar bombes, encara que no recorde que tirara cap en Castelló. Ma mare m'agafava i m'amagava davall de l'escala cagadeta de por. 

Després vaig saber, anys després, que no teníem per què tindre por de la Pava, que venia a tirar bombes a les estacions del tren del Nord, a Xàtiva, la Pobla i a Carcaixent, i allí sí que va fer molt de dany i va matar molta gent, però ací ens amagàvem igual. Per si de cas. 

Bombardeig a
Carcaixent.

Com la part de davall de l'escala era el més resistent de la casa, i ens deien que en els bombardejos no es trencaven mai, per tant ala, tots baix l'escala. Alguns eren tan bèsties que s'amagaven davall d'una taula.

A mon pare se se'l van emportar una nit amb un cotxe a què anomenàvem "El Cangur", que arreplegava a la gent i se l'emportava. No et deien mai on anaven, però quan ja estaven en el destí, els deixaven escriure a casa i dir a on havien anat a parar. Mon pare va anar a parar ni més ni menys que a Llíria. 

Com ja sabíem on estava, ma mare diu, "Ara anem i li portem de tot". Jo era xicotet, així que de preguntar-me res, m'agafava de a mà, i a un germanet meu, i au, a portar-li menjar a mon pare. 

Búnquer en Serra.

Jo em recorde quan entrem en Serra, en un magatzem molt gran que era de guardar garrofes, com si fóra un graner gran, i allí estaven tots els hòmens assentats en terra amb una manta, cada un en el seu lloc, i allí estava mon pare, i ma mare li va portar el menjar i després ens vam tornar capa casa, i quan tornàvem se'ns va fer de nit.

Estàvem a Paterna, i ma mare va dir que allí coneixia una dona molt velleta que vivia en una cova, que allí viuen molts en coves crec que inclús hui. Era família llunyana seua, i la vam trobar. La dona era molt pobra i no tenia ni per què sopàrem els xiquets, però vam poder dormir a cobert i seguir camí al matí següent. 

Junquers JU-52 restaurat.

A l'eixida de València va passar un camió i va parar als senyals de ma mare. Era només una plataforma amb dos varals, i allí ens pugem els tres molt contents, perquè anava fins a Carcaixent. Quan estàvem més cap ací d'Algemesí, apareix la Pava, el xòfer frena en sec, i ix del camió tirant-se a la cuneta. 

Nosaltres, quiets en un racó de la caixa coberts amb una panera que portàvem i tremolant. Al final, se'n va anar la Pava i no va passar res, però jo em vaig cagar damunt. Al final, vaig arribar a casa cobert de merda però content de tornar.

Largo Caballero a Badajoz

Després, a mon pare el van traslladar a Extremadura. Ens contava que no parava de pensar,  "Si ací només ens donen de menjar cada dia una ceba per a dos, Què estaran menjant els meus xiquets?". Al final, ell i un company seu que era sergent, es van escapar del front, i passant les mil calamitats van aconseguir vindre des d'allí fins casa, mon pare a Castelló i el seu amic a Sellent. 

Segurament algú degué veure'l i es van xivar de seguida, i a les poques hores ja van vindre a buscar-lo. "On està el seu marit?", "El meu marit està a Extremadura en el front", "El seu marit està a casa", "Perquè no entren i ho veuen vostès mateixos". Ma casa era de planta baixa i cambra, i la del costat només planta baixa. 

Milicians.

El buscaven per totes les bandes, punxaven la pallissa... El que ells no sabien, és que entre la ximenera de ma casa i la del veí hi havia un buit on a penes cabia mon pare, i que no es veia ni des de baix ni des de dalt per culpa de la sutja, però es podia entrar si es coneixia. 

L'anomenaven el penal, un buit entre les dos ximeneres, obert a una perquè no rebentara l'obra. Van vindre moltes vegades a buscar-lo, van amenaçar d'emportar-nos a ma mare i a nosaltres presos, però no van poder fer res i no el van trobar mai.

València en guerra.

Per si ens interrogaven els xiquets, mon pare no va deixar mai que el vérem, ni a l'arribar del front ni mai. Només eixia quan estàvem en l'escola o a la nit a l'adormir-nos, que era quan ens veia. Ho vam saber tot després de la guerra, perquè no poguérem delatar-lo si ens forçaven. Les va passar molt putes durant més d'una any que va estar amagat el pobre. 

Sempre que algú tocava a la porta, eixia corrent a amagar-se, i sempre assegurant-se que no quedava rastre d'haver-hi a casa més d'una persona, per si de cas. Era un sense viure continu, i més l'amagar-se dels seus propis fills, a qui només desitjava poder abraçar al cap de tant de temps, i tenint-los al seu costat.

Bueno, ja està bé de batalletes de iaio. Al final, vaig deixar d'anar a escola ja amb 15 anys, i als 16, a treballar al camp. En això vaig ser un privilegiat. Molt privilegiat. Quasi tots els meus amics ja treballaven als 11 o 12 anys, de carrejadors de taronja, amb alguna que altra varada al cul del cap de colla quan es distreien, i cobrant la mitat del jornal d'home. Mon pare treballava en una casa de llauradors forts, amb moltes terres, i mon pare treballava seguit per a ells, tots els dies allí al mateix lloc. 

Garbera de sacs de guano.

Això era una sort enorme, i quan jo vaig ser bo per a treballar, la carrera que em va donar mon pare va ser eixa, treballar amb ell, i jo, per tant bo, a treballar amb ell, birbar arròs, plantar, segar, i tota la resta. En eixa època no hi havia maquinària, el que havien eren cavalleries, i les terres les treballàvem amb animals, i llavors ja em van donar a mi un rossí grandàs, que un rossí és un cavall molt gran, i un carro.  

Als 17 anys ja anava jo amb un carro, i m'enviaven a totes parts, a Xàtiva, a Alzira, a Algemesí, i els viatges costaven un muntó d'hores. A vegades anava al Grau, a carregar guano, que eren sacs de 100 quilos cada u, i carregava 27 sacs en el carro, uns dos mil huit-cents quilos entre guano i sacs. Eixia a les dotze de la nit per a estar allí a mitjan matí i poder carregar, i després cap a casa.

Xarugant en dos animals.

Quan calia treballar les terres per a preparar-les, era amb la xaruga, tirada per tres animals al mateix temps, i amb ells anàvem dos hòmens, i vinga tot el dia a llaurar. Anaven dos animals en llança, un junt amb l'altre, i un tercer davant, el punter. 

El punter era un animal de raça belga, portat de Bèlgica, uns rossins grans i poderosos, el doble de grans que els d'ací (el nostre pesava quasi mil quilos i media quasi 2 metres d'alt) i amb dos hòmens i tres animals xarugavem dotze o tretzes fanecades en un dia, vam arribar una vegada fins a les quinze, no cregues. Després van vindre els tractors i ho van fotre tot. Un Ferguson de 27 cavalls portava dos pales, no una com els animals, i en un dia feia, amb un sol home, entre 30 i 50 fanecades segons anessen les coses.

Rossí Belga.

El rossí belga sempre es posava de punter per una raó poderosa: la seua enorme força. Si el posaves en el balancí de la llança, els dos emparellats no anaven igualats. 

Havien de ser animals iguals, per a anar anivellats, i el de davant ja era una rècula, que com més força tinguera, més ajudava als altres dos. Hi havia vegades que ell sol feia quasi tota la força. Eren uns monstres poderosos i treballaven molt dur, sent a més molt dòcils i tranquils.

En aquella època, el que tenia 15 fanecades d'arròs i set o huit de tarongers, que això no és gran cosa, ja treballava només per a ell. No necessitava anar a jornal mai i podia viure bé. 

Si tenia menys, havia de complementar-ho amb anar a fer jornals i eixir algunes nits a l'Obrera, a llogar-se. Allí anaven els capatassos de les cases o els amos directament, i assenyalaven als que els agradaven "Tu tens treball?", "No", "Per tant demà per a mi", i així fins que tenien els peons necessaris. Però nosaltres mai vam necessitar això.

Nosaltres només teníem 4 fanecades d'arròs i poc més d'una de tarongers, però com mon pare tenia jornal tots els dies al mateix lloc, i després jo també, vivíem molt bé. De dilluns a dissabte, treballàvem per a l'amo, i els diumenges ens apanyàvem amb el nostre de sobra, i no feia falta mai llogar-se. Mon pare va treballar tota la seua vida per a la mateixa casa. Tota la vida a jornal, però tota la vida per a la mateixa casa. I després jo el mateix. Mai vaig eixir a llogar-me. Sempre amb treball per a la mateixa casa.

Ensacant arròs.

Sempre vam treballar les mateixes collites, arròs i taronges, res més. No obstant això, mon pare m'explicava que quan era jove, quasi no hi havia taronja, que se va anar plantant després, i quasi tot el que no era arròs era terra blanca, i se sembrava blat, dacsa, melonar, tomaques, i es feien planters per a casa i tot això. 

Tenien animals a casa, la dacsa per a les gallines, es feien la seua pròpia farina, i tot això, però amb el temps van passar de tantes complicacions. En la casa del nostre amo, ho van plantar tot de tarongers. Pensa que llavors, inclús el que es podia canviar d'arròs a taronja, es canviava, perquè amb una fanecada de taronja es treia més que amb tres d'arròs.

Castelló i el Albaida.

Encara va quedar terra blanca, però quasi tota era en bancals xicotets que la portaven els seus propis amos, tots jornalers, i quasi tots eren xicotetes collites per a consum propi. Després, amb els anys de la tristesa del taronger, ja van anar canviant les coses i es va repartir més la quantitat de terra blanca dedicada a collites comercials i va disminuir prou el taronger, que ja no és, ni de lluny, el negoci que era. A més, en Castelló ja fa prou anys que no es veu ni un sol arrossar, encara que siga per a mostra. 

Hui els jóvens no teniu, per sort per a vosaltres, ni la més remota idea del que és un arrossar. És el que més s'assembla a la Inquisició. És quasi l'infern en la terra, encara que ha fet molts milionaris en el seu temps, però ha omplit molts cementeris amb les moltes malalties que provoquen els aiguamolls. I més en aquella època que els metges ni tenien medicines ni sabien el que causava les malalties.

Hui és una altra cosa tot. En l'arròs, tot ho fan els tractors, i on el seguixen sembrant, no val ni la pena. Fa poc vaig parlar amb un amic meu de Sueca, que no pot fer una altra cosa amb les seues terres que estan dins de l'Albufera, i em va dir que al traure comptes dels gastos de maquinària, sembrat, adob i jornals (molt pocs), l'arròs se'l menja el dimoni, i ell no sap amb que viuria si no tinguera la seua pensió, que és de la meua quinta i està igual d'arrugat i pansit com jo.

Al final, el millor ha sigut el que vaig fer jo. Quan fa pocs anys la terra estava a bon preu, ho vaig vendre tot, fins una caseta amb bassa que tenia, i no vaig deixar ni un pam sense vendre. Vaig repartir els diners entre els fills, que cap és llaurador ni vol saber res de la terra, i tots feliços. Jo amb ma casa, la meua dona i la meua pensió, m'apanye com puc i Au...

Si enyore els temps passats? Els collons. Mai he viscut millor que ara, amb crisi i tot. Ma casa, la meua dona i jo, i a més el meu gos, i amb els néts venint a veure'm i a traure'm algun euro de tant en tant, sóc el més feliç de Castelló, i "que me quiten lo bailao", que deia el gitano...

Llegir més...

De Castelló a Sevilla.

Jo vaig nàixer l'1 de gener de 1932 a casa dels meus pares, on només vivien ells. No vos estranye el que dic, que llavors hi havia moltes cases on vivien dos, tres o quatre famílies juntes. No hi havia diners per a comprar una casa, i llavors, quan es casaven, els fills es quedaven a viure amb els seus pares, a vegades dos o més germans en el mateix cas, i la casa acabava dividint-se en diverses al mateix temps on cada família s'apanyava com podia i es compartia el que no hi havia més remei que compartir.

Paret mitjanera entre la Fonda
i la Venta, enderrocada fa anys.

Pitjor ho tenien ací en el poble els que vivien en casetes de camp perquè no podien ni viure així en el poble, sense aigua ni lavabos ni res i et podria assenyalar algunes que encara existixen en les que et sorprendries si et diguera quanta gent vivia al mateix temps. 

No t'ho creuries. Si almenys eren familiars, menys problema, però en molts casos no ho eren, i inclús a vegades eren rellogats o grups de gent que treballaven per a l'amo de la casa. Havia de tot. Si es portaven be entre ells, tira cap avant. Sinó, acabaven a garrotades, i que no fora més..

La majoria de vegades, en el poble, es casava un germà i vivia amb els seus pares, després la germana i el mateix. Ja eren tres famílies, però si es portaven tots bé, no passa res. Pitjor era quan per un motiu o un altre, a vegades per l'herència, s'acabava partint la casa en dos o en tres. Normalment s'acabava en desastre, i conec diversos casos on els néts dels primers propietaris han acabat comprant parts als seus cosins per a acabar tenint un sol la casa original partida en diverses per eixa raó. Segur que tu coneixes també alguna. 

Hi ha hagut casos de tots els colorets, inclús ridículs, en els que qui ha comprat una casa per a derrocar-la i fer-la nova, ha hagut d'acabar comprant la del costat perquè les habitacions s'entrecreuaven entre les dos cases tant baix com dalt i no hi havia forma de tirar una casa sense que caiguera l'altra, i llavors s'ha assabentat que originàriament eren només una que es va partir. Encara queden més de quatre per ací.

La casa de la Barca, partida en 3

Com hui no passa res d'això i cadascú té sa casa encara que siga arrendada, ens sona rar. Pensa que Castelló, des dels anys 50, s'ha fet molt més del doble de gran que era, però continua tenint els mateixos habitants pam dalt o baix, i hui quasi ningú viu en el camp com no siga en un bon xalet, no en porqueries de casetes com llavors.

A més, el normal era que una casa tinguera una sola escriptura, i si al començar a reformar i partir no s'havia reflectit en ella, després venien problemes en l'herència, i a vegades, alguns han acabat molt malament. Jo conec un que va acabar a escopetades entre cunyats. No era el normal, però tampoc era molt estrany. Una altra cosa eren els arreglaments i millores en les herències quan hi havia prou béns a repartir entre diversos fills. Et vaig a contar un cas molt pròxim: el de la família de la meua dona.

Els seus pares van haver d'emigrar a Sevilla per a treballar en una gran finca d'arrossars com a encarregats i masovers. Es van emportar a dos fills i dos filles, i la meua dona es va quedar amb una tia viuda ací en el poble per a cuidar-la i que no estiguera sola. Amb els anys, el meu sogre es va fer allí amb terres i dos cases. Amb l'herència, va repartir les terres igual entre els quatre i als fills els va millorar amb una casa a cada un amb l'excusa que ells van treballar més que les filles per a fer el patrimoni. Llavors, encara que les dones treballaven allí en el camp i en la casa, no se les valorava molt. 

El poble dels anys 50

Ells se van anar a convertir un mas, que criava bous i res més, en terrenys d'arrossars, que llavors era bon negoci. Com el meu sogre entenia molt d'arròs, els va anar molt bé i van fer patrimoni. Se'ls anomenava colons, i al final, tota la família de la meua dona es van quedar allí, són ara els sevillans, i ella ací a soles. 

Abans anar i vindre era una aventura de dies. Ara, vas al matí i tornes a la vesprada, com un rellamp. Quan es va casar la meua última neboda, bo, de la meua dona, ens en vam anar divendres a la vesprada, vam estar el dissabte de boda, i el diumenge a mitjan matí per a casa. Pareix com quan abans anàvem a la fira de Xàtiva a peu. 

Los Palacios y Villafranca actualment

És a Los Palacios y Villafranca (dos pobles veïns que s'uniren en un), uns 25 quilòmetres més cap enllà de Sevilla cap a Jerez, als maresmes, a quatre passes de El Rocío i de Doñana, però amb el riu Guadalquivir per el mig. Ara es un poble preciós, i ja li peguen a totes les verdures com ací a demés del arròs. Fan uns melons d'Alger de categoria, t'ho dic jo. Allò es una meravella de lloc i molt bona gent. Es palpen els diners per aquell rogle. Ara, fa calor de collons.

A altres els va pegar per França o Suïssa, però els que se'n van anar cap a Sevilla des de tota la Ribera s'han fet quasi rics o sense el quasi, transformant aquelles terres que només servien per a criar un poc de bestiar amb banyes o cavalleries, que a més no era per a menjar. 

La gent d'allí no tenien ni idea d'una altra cosa, i els d'ací van descobrir com es plantava l'ou de Colom, amb terres verges i aigua per a ofegar sardines. L'arròs es criava com si l'unflaren amb manxa. 

3 de febrer del 2012

Els meus sogres i cunyats se les veien negres per a menjar a Castelló, i ara són quasi quasi senyorets andalusos. No et cregues, no sols anaven pobres. El famós Puchades, el futbolista, que era de Sueca, va invertir el que va guanyar en terres de la zona per a fer arrossars i es va fer multimilionari, i hi ha més gent, molta. Si te'n vas cap a la Ribera Baixa, són moltes les famílies que van fer el mateix en tots els pobles. En totes les marjals del Guadalquivir hi ha més valencians que sevillans, però de lluny. Hi ha pobles que es parla més valencià que una altra cosa.

Segant a Sevilla als anys 50

Tornem al que estàvem. Quan jo vaig conèixer la meua dona, que festejàrem 7 anys, ella vivia a casa dels seus tios, amb la germana de sa mare. No, van ser més, perquè eren 7 anys quan me'n vaig anar a la mili, i ens vam casar quan vaig tornar del servici. Quan ens vam casar en ma casa no quedava lloc per a mi, que ja vivien en ella els meus pares, dos germans i una germana amb els seus consorts i ja hi havia un parell de nebots pel món, així que va vindre el primer problema. 

La tia va plantejar de seguida que visquérem allí amb ella, però a mi no em pareixia bé perquè tenia com a nebots als quatre germans de la meua dona i dos més, i no era qüestió d'arreglar una casa que després fóra per a altres. Però la tia ens va agafar l'endemà als dos i ens va portar a la notaria. Allí, va posar la casa a nom de la meua dona i va dir, "problema solucionat".

A més, amb la casa de garantia, vaig poder traure un préstec de 30.000 pessetes a pagar en deu anys, amb el que vaig obrar en la casa i em vaig casar d'amo i senyor. El vam anar pagant a poc a poc. La tia va viure amb nosaltres, però cal reconèixer que no era una vella problemàtica. Era molt bona persona. A més, la meua dona quasi que s'havia criat sempre amb ella i es volien com a mare i filla. 

Com ella no va tindre fills, la meua dona sempre estava en sa casa, fins que va acabar fent-li una habitació per a ella, així que va ser normal que quan tots se'n van anar a Sevilla, ella es quedara amb la seua tia. Ella la cuidava, però no com una criadeta, sinó com una filla, que era com la tractava la seua tia, que l'adorava. Es volien molt les dos.

Camí de El Rocío 2012

Després, com ella va cuidar de la seua tia sempre fins que es va morir, la tia li ho va deixar tot a ella. No sols la casa, sinó una caseta de camp i unes poques terres que tenia, tot per a ella que la va cuidar. Els altres nebots no van tindre res, ni ho van reclamar, com ella tampoc va tindre res d'això dels seus pares de Sevilla, en el que no va participar, i ningú va posar cap problema a res amb les herències. 

Això no ho va inventar la família de la meua dona. Era prou normal que les famílies "prestaren" un fill o filla als parents fadrins perquè no estigueren sols (i els alleugeriren les seues pròpies càrregues de fills) i al final estos acabaven heretant als que havien cuidat. D'eixos et puc explicar muntons.

La seua tia feia de mare, així que la petició de mà li la vaig fer a ella, que això llavors era molt important. Jo he tingut sempre dos sogres, sa mare i la seua tia, dos per falta d'una. Llavors, quan festejaves havies de demanar l'entrada a casa de la nóvia, i això era passar una vergonya molt gran, i jo la vaig passar dos vegades. 

Primer vaig anar a casa de la seua tia, "Bones, que ací estic jo, que sóc Antonio i vull ser el nóvio de la seua neboda". Ací ens coneixem tots, que Castelló és xicotet. "Jo vull que la meua neboda es case amb un xic que siga bon xic i treballador". Jo li vaig dir: "Bon xic i treballador sóc jo, que tot el que és treballador és perquè és bon xic, perquè el que és roín no és treballador."

Maresmes a
Los Palacios yVillafranca.

I no es va acabar ací, perquè em va tocar anar a Sevilla a demanar-la a sa mare, amb com sóc de vergonyós jo. "Tú et portaràs bé amb ella i tot això, veritat?" i jo, "Sí". I cap a Castelló una altra vegada. 

A tot això, crec que anem a pams i comencem la casa a mitja alçària. Perquè de jove no hem parlat gens i jo recorde fins a l'escoleta de cagons. Quan vulgues, parlem d'això. Perquè a l'escola jo vaig començar a anar amb la guerra acabada, i abans, a l'escoleta.

Bo, per tant, comencem amb això...

Llegir més...

Ferramentes de segar.

Corbelles

La corbella és una ferramenta que s'empra per a segar herba o collites com el blat, arròs ... i que consistix en una fulla corba de ferro acerat, dentada per la part còncava. Un dels extrems acaba en punta i l'altre en una espiga enclavada en un mànec de fusta. L'ús comporta un cert perill quan se subjecta l'herba i la corbella talla per davall dels dits, per a això s'utilitzaven didals de pell per a no ferir-se'ls. 

Quan la mà esquerra s'ompli d'herba es deixa en el sòl i forma el que s'anomena un falcat. Després, els falcats (6 u 8) s'ajunten formant una gavella o una garba que es lliga amb un vencill de la mateixa herba. 

Sovint la corbella topava amb les pedres i es trencava alguna dent,  pel que perdia efectivitat, llavors calia anar a casa del ferrer per a dentar-la amb un martell i un tallaferro especial. Recorde de xiquet i adolescent haver vist centenars de vegades el procés darrere de ma casa, en el taller dels germans Grau. 

Enclusa

Era un treball que solia fer Federico, el major d'ells. Primer, adreçava cuidadosament la punta d'espiga i treia el ferro del mànec. Després, venia el treball de passar per la farga per a destempler el ferro i poder treballar-lo, i si feia falta, el retocava un poc en l'enclusa abans de passar-lo un poc per la pedra d'esmolar amb aigua. Després, sobre el seu suport especial, venia el treball que per a mi era tot un art, el de fer, u per un i colpejant cuidadosament perquè totes fossen iguals, les dents amb el martell i el tallaferro. 

Finalment, tornada a la farga per a calfar el tall i refredar-lo de colp en aigua per a temperar de nou l'acer. Acabava posant de nou el mànec si este estava bé o col·locant un altre nou si feia falta, i tornava a doblegar cuidadosament l'espiga per a fixar ambdós. 

Era un dels centenars de diferents treballs dedicats a les eines agrícoles de tota mena del seu ofici de mestre ferrer, un gran artesà que va exercir amb el seu germà Pepe, i que moltes vegades era, més que un ofici, un art. No tardarem molt en parlar de l'ofici de ferrer i la seva gran importància.

El corbeller era un dispositiu al varal del carro, en la quadra o en el cobert per a col·locar una o més corbellas. Els hòmens, habitualment la portaven enganxada a la corretja o en la faixa. És una ferramenta que vaig arribar a dominar prou bé de jovenet, perquè en ma casa criàvem conills, i tots els dies requeia en les meues mans, durant anys, el proporcionar-los l'herba tendra segada pel horts del terme. Hui s'empren massa productes químics i no es podria fer sense matar-los d'enverinament

Corbellot

El corbellot de desbarbar és una variant de la corbella de fulla molt més llarga. Després de segar l'arròs es lligaven les gavelles amb un vencill o lligam fet de la mateixa palla. El treball de 'desbarbar' consistia a separar les espigues de la tija o palla. La persona que utilitzava el corbellot col·locava la gavella entre les cames i amb força i traça la seccionava per complet. Era una feina molt dura, que se solia fer entre tots rellevant-sovint, excepte quan en la quadrilla havia algú de complexió molt forta que estiguera disposat a descarregar als altres del demolidor treball. 

Encara podeu conèixer a través dels més ancians les proeses d'alguns d'ells. A mi m'han explicat moltes vegades les d'Eduardo Ferrús, que després va ser tractorista a la Cooperativa i gran amic de casa, i que serrava les garbes d'un sol tall (solen ser necessaris almenys dos) i era capaç de no fer res més en tota la jornada que serrar. Mai he conegut a ningú més fort ni més alegre que Eduardo, que ja fa anys que ens va deixar, gran persona a més de persona gran.

Després les espigues eren transportades a l'era, treball conegut com 'garbejar', per a batre o trillar. Naturalment l'arròs servia per al consum humà i la palla s'utilitzava per a les barraques del planter de tomacar, alimentar al bestiar, recer de les hortalisses durant l'hivern, llit dels animals, per a embalar, etc. Quan acabava la temporada, es greixava bé la fulla per a evitar que s'oxidara, i s'embolicava cuidadosament amb una espècie d'embena de cotó que la preservava durant els mesos en què no era necessària.

Dalla

La dalla és una ferramenta per a segar herba de farratge, cereals... formada per una fulla de ferro acabada en punta amb tall per una vora, més llarga i menys corbada que la corbella, i fixada per un extrem a un mànec de ferro i fusta molt llarg. És molt pràctica si se sap utilitzar amb els braços en posició horitzontal i moviment en semicercle, paregut al colp de manró del joc de pilota valenciana. 

D'altra banda, el bon dallaire ha de tindre molta cura del tall, l'ha d'esmolar, o llussiar, amb una pedra d'esmolar i ha de picar amb un martell especial sobre una xicoteta enclusa. Picar la dalla tenia com a finalitat corregir les rebaves del tall produïdes per les pedres perquè la dalla segava a rinxo terra. 

L'última vegada que la vaig vore usar va ser fa ja molts anys, segant farratge per a les seues vaques i cavalleries al Tio Manetes, espòs de la meua tia Luisa, cosina de ma mare, hui ja molt anciana i malalta. 

Temps era temps...

Llegir més...

Figues de pala.

Els últims anys una malaltia assola els palerals del país. Pocs s'han lliurat de la plaga de cotxinilles del Perú (Dactylopius coccus) que extrauen la saba de la palera (Opuntia ficus indica) i la invadixen amb una espècie de teranyina o cotó. Les pales o fulles, a poc a poc, es marcixen i moren. 

Alguns pensen que com no ha sigut una espècie nativa de la zona, sinó importada, encara que fa centenars d'anys, la seua desaparició només posa les coses en el seu lloc. Potser sí, però si es perden per sempre, perdrem un poc més que una planta forastera, que ja ni es recorda quan ha deixat de ser-ho, atés que ha enriquit els nostres paisatges i la nostra cultura des de fa segles. 

Són tan familiars les paleres entre nosaltres que els europeus septentrionals les associen als clixés de les cultures mediterrànies i especialment a les islàmiques. Van ser pintades pels romàntics huitcentistes que viatjaven per terres de València buscant reminiscències orientals.

Asalvatjada en la serra, la palera del poble era cultivada en marges i talussos per a evitar solsides i a la vegada proporcionar aliment estacional als humans i a les bèsties. Nomenats són encara els densìssims palerals, autèntiques tanques que rodegen d'aigua en conserva i punxes les cases i les masies. Són una de les més delicioses fruites de l'estiu. 

En el mateix lloc on apareixen les espines, prèviament trobem unes xicotetes fulles de curta vida que s'assequen i cauen amb relativa rapidesa. 

Les flors del figuera de pala també naixen sobre les pales, sobretot en les seues vores, i són les que formaran el fruit. Com totes les flors dels cactus, són especialment belles i efímeres.

Recorde fa anys el mercat, on almenys dos vegades a la setmana es podien comprar per a ser paladejades les figues per aquells que no volgueren prendre's el treball de collir-les per si mateixos.  Hi havia un home, no recorde ara el seu nom, que tots els anys collia i pelava les figues dels contorns pa vendre-les com la delícia que són a tot el poble dient: "Figues de pala, ací se les pele! "

Per bé que el seu consum ha decaigut des dels anys de 1950 fins ara, a l'arribar l'estiu sempre hi ha hagut gent aficionada a fer figues paleres. En esta estació tan propensa a les diarrees, els seus poders astringents són apreciats. Estos eren els passos que seguia el recol·lector:

El principal obstacle de les paleres són les rostes i després el brancatge extraordinàriament compacte que dificulta l'accés al fruits. Per a eixir victoriosos en esta empresa s'han de fer, per tant, les coses amb cervell de llaurador. La primera cosa que caldrà fer és buscar una bona i llarga canya madura. En un espessit canyar, es tria i talla una. Una vegada pelada, amb una navaixa li practica dos talls en el cap de, més o menys, un pam de llarg i aconseguix així quatre tallades que faran de dits. 

A continuació li embotix una pedreta dins del buit de la canya, i que expandirà els dits fins a tindre l'amplària d'una figa; li fa una lligassa i ja té l'instrument acabat, el tradicional cóp. Endinsa la canya en el paleral, enganxa la figa, el roda, la dessoca i al cabàs.

Al ser collides les figues, hem d'arrancar-les les punxes, el que també té el seu secret. Si el que vols és disfrutar-les acabades de collir, agafa la falç i talla un grapat de rametes d'arbustos per a confeccionar una granereta. Aboca les figues en el sòl i les agranes, mesclant-les amb la pols del bancal. Amb quatre agranades les espines desapareixen majoritàriament. Si són per a vendre-les, interessa que el seu aspecte siga lluent i atractiu, i per tant, no es realitza l'agranat, sinó que es mantenen en cabassos fins a la seua venda.

Fira d'agost de Xàtiva.

Ja en el mercat, el nostre home té la seua modesta parada formada per un xicotet banc en què s'assenta, el cabàs de les figues a un costat, i enfront de si un poal gran d'aigua, a què va bolcant les figues del cabàs a poc a poc quan van desapareixent les que té a remulla, perquè l'aigua ablanix les pues fins a fer-les inofensives. 

Les seues ferramentes: una simple però esmolada navaixa. Quan algú li demana unes figues, tradicionalment venudes a dotzenes, pren una a una les figues del cabàs amb la seua mà nua, i amb l'altra talla d'una llesca cada un dels dos extrems del fruit. 

Després fa un tall longitudinal en la pell i la desplega arrancant-la del cor del fruit. L'envàs tradicional de venda: el caputxo de paper d'estrassa. Cada poc de temps, es buida el poal d'aigua amb les rostes que continga dels fruits tractats, es buida en l'albelló, i es torna a omplir de la font del mercat, reiniciant el procés. El sistema és el mateix que podeu veure en la foto, de la fira d'agost de Xàtiva.

El sabor és deliciós, una de les millors fruites per al paladar. Té centenars de xicotetes llavors, les vinces, que fan molest el seu consum a la gent que les retira de la boca. Són perfectament consumibles i innòcues. En algunes zones de la costa s'estan collint hui per a fer amb les seues delicioses carns cremes de gelat, després de triturar-les i colar-les, fent les delícies de la clientela de gelateries de categoria i restaurants destacats.

La seua reproducció és molt fàcil. Qualsevol tros de pala (fulla) que plantem (o tirem sobre qualsevol sòl fèrtil) arrelarà i brollarà formant una nova planta. Quan tallem un tros a una pala per qualsevol raó, serà pel tall per on brolle una nova (o diverses) pales. Només requerix ple sol i una terra porosa i ben drenada.

Hi ha nombroses varietats de palera, nopal, chumbera, tuna, alquitira, chumbón, choya, penco, tasajillo, etc, o com vulgueu anomenar-la. 

Però hi ha una destacada, que en alguns països es cultiva per això, la varietat 'Burbank's Spineless', molt moderna (i de la que jo he tingut dos exemplars, que vaig acabar havent d'arrancar per invasors en zona no desitjada), i és apreciada per una sola raó: La seua planta no té espines, excepte alguna molt xicoteta en alguns brots, encara que el fruit és idèntic als altres i amb les seues minúscules punxes-pels tan molestes i punxegudes com la resta.

Hi ha una molt important aplicació de la figuera de pala, i que també, com moltes altres, s'ha perdut en la nostra comarca, i és la medicinal. A banda de l'efecte astringent que hem anomenat, té un moltíssim més important: és el seu potent efecte antidiabètic. I este efecte no és dels fruits, sinó de les pròpies fulles, les pales. 

El seu consum és molt senzill. Es tallen, es preparen soles arrancant les rostes, i a partir d'ací es poden liquar i ser begudes o tallar i ser consumides en ensalada o ser cuinades de mil maneres, i a més tenen un sabor agradable semblant la de les bajoquetes. Si no t'agrada la seua textura bavosa, que soles te crua, després de tallar-la la cous en aigua amb sal durant 5 minuts. 

També està deliciosa torrada en planxa o en graella. Es un menjar molt apreciat a Àsia i a tot Amèrica, i ací ens hem oblidat d'ella, inclosos els anys de tanta gana durant la postguerra, que sols aprofitàvem els fruits.

És reductor del colesterol i ajuda a previndre l'osteoporosi, controla la gana i reduïx l'acumulació de greixos, sent molt ric en fibres i afavorix la diüresi. Recordem a més que, com tots els cactus, són les fonts naturals d'aigua dolça i potable de les zones desèrtiques o molt àrides. A més, són un excel·lent farratge per al bestiar. 

I com més avança la nostra societat, més s'oblida la nostra pròpia cultura i menys importància i valor es dóna al que ens oferix gratuïtament la nostra naturalesa. Com sempre, el més car es el millor i la Mare de Déu de més lluny, fa més miracles.

Temps era temps...

Llegir més...