Procés tradicional de cultiu del arròs. 4ª part. Trilla i Assecat

La Trilla

Trillant a l'era.

Trill vist per dalt i per baix-

Forcall

Si l'arròs anava a l'era, que era el més habitual, s'encarregaven els animals o els carros de transportar-lo, feina anomenada "garbejar". Arribades les garbes al sequer, les deslligaven formant un cercle, una tongada damunt de l'altra. Allí es procedia a trillar o "batre" l'arròs. El trillat consistia a separar el gra d'arròs de l'espiga.

Pujaven els animals damunt de les garbes ja soltes, mentre un home, situat al centre del cercle manava del ramal de l'animal que anava pegant-li voltes xafant l'arròs i fent-lo soltar de les espigues. Ho feien després els homes, primer utilitzant un "trill" tirat per animals, una espècie de taula patí amb la part baixa plena de llesques de pedra de quars , i després amb "forcalls" voltejant les espigues d'arròs perquè el gra es deixés anar.

Aventant l'arròs

Pales de ventar

Un últim procés consistia en enlairar la palla amb unes pales de fusta, això sí, quan bufava el vent, la "aventa" de l'arròs, amb la finalitat de separar els grans bons de les xicotetes palletes que podien haver quedat. Quanta pols hi ha a l'era!. La pala de "ventar" està formada per una làmina de fusta rectangular, amb una certa concavitat, unida a un mànec bastant llarg.

En canvi la pala utilitzada en la mineria o la construcció és de fulla metàl·lica. Cal remarcar que la pala i el mànec estan fets d'una sola peça.

Trilladora mòvil

A la fi del S.XIX la introducció de la trilladora a vapor va evitar tot aquest treball de trillar i aventar ja que la mateixa realitzava tot aquest procés. En els anys 40 la utilització del gasoil com a font d'energia va permetre la utilització de trilladores mòbils que es desplaçaven fins als "sequers" i allí mateix trillaven l'arròs.

Finalitzat el viatge a la trilladora, llançaven les garbes damunt de ella i, de tornada a fer el mateix.

El més dolent era per descarregar, ja que anaven descalços i abundaven les espigues d'arròs en la zona de la trilladora.

Era de la Cooperativa

Aquestes acabaven fent-los sangrar les tendres molles de les plantes dels peus. Semblaven llimes polint els dits.

Les ùltimes eres a Castelló encara podem trovar-les dedicades a diferents usos. L'era de la Cooperativa (Magatzem d'abonos), la trilladora de Llagaria (Casa de descans), la trilladora d'Aznar (Casa de descans), la trilladora D'Alandes (Vivenda i negoci de piscines).

L'Assecat i Emmagatzemat

Llaurant l'arròs al sequer.

Tiràs de mà

Després del trillat venia el procés d'assecat de l'arròs. L'assecat de l'arròs  es feia escampat-lo mitjançant un 'rascle' al llarg de tota l'era. Amb una "llauradora" de fusta es feien solcs a la superfície estesa d'arròs de manera que els rajos del sol  pegaren sobre una superfície d'exposició major.

La llauradora es passava en diferents adreces al llarg del dia girant el gra per permetre un bon assecat. Quan es feia de nit l'amuntonaven amb el tiràs de mà per evitar que la rosada el banyara i, l'endemà tornaven a escampar-lo fins que era sec per guardar-lo.

Muntó tapat.

Tiràs de cavalleria

Un dia assolellat amb vent sec de ponent podia ser suficient per assecar l'arròs. Una vegada assecat s'amuntonava en munts grans mitjançant el tiràs o "traílla" que era tirada per una cavallería. Després d'amuntonar l'arròs ja podia ser recollit i emmagatzemat en un graner.

Quan ja era sec el posaven en sacs de tela o de jute i se'ls enduien a casa i, cada vegada que els feia falta per cuinar, calculaven la quantitat i el picaven amb grans morters de pedra massissa colpejats per una massa amb clauets arredonits en la base que posseïa un llarg mànec per poder imprimir-li major força (totes les cases del poble en disposaven). 

Faltava moldre'l-lo (eliminar el pallús) per deixar nu el gra. Una gran part d'agricultors utilitzaven com a graners la part superior de les seves pròpies cases (cambres).

Ensacant l'arròs

L'arròs era transportat fins a allí en sacs des de l'era. Per pujar-ho a les cambres podia utilitzar-se els serveis d'una colla de carregadors.

Massa de picar

Una altra alternativa era vendre part de la collita directament des de l'era. És molt important l'assecat de l'arròs perquè de no assecar-se bé podria produir-se un procés de fermentació que compactaria l'arròs espatllant-ho. Si això ocorria calia escampar-ho de nou per ventilar-ho, assecant-ho de nou.

A Castellò, la Cooperativa montà a l'era una gran trilladora modèrna i un sequer artificial de gasoil per a poder assecar l'arròs quant la pluja ho feia impossible al aire lliure, procès que era car, però podia salvar la collita.

Si el trasllat de l'arròs per al seu emmagatzematge, després d'amuntonar-ho, no era possible es procedia a tapar-ho amb lones per evitar que si plovia es mullés, evitant aquest procés de fermentació.

Magatzem d'arròs.

Durant tot aquest procés l'agricultor seleccionava el millor arròs per utilitzar-ho en la "barrejà" de la collita de l'any següent. Al llarg de l'any la resta de l'arròs es venia, a excepció d'una part, el "contingent", que es destinava al sindicat arrosser.

El contingent era una espècie d'impost que cobrava l'estat a través d'aquest sindicat. A la postguerra, fins als anys cinquanta que se retirà la targeta de racionament, l’estat intervenia tota la collita i ningú no podia comprar-ne si no era d’estraperlo, un negoci il·legal, perillós per als estraperlistes i car per al client. El cobrament del contingent no es va eliminar fins a ben entrats els anys setanta.

El Mòlt

Consequències del mòlt.

El procés d'eliminació del pallús també era dut a terme per alguns molins. L'últim procés perquè l'arròs arribe al públic i siga apte per al consum és moldre'l-lo.

Moldre l'arròs consisteix a separar la pela del gra. Una vegada retirada la pela, queda un gra d'un cert color marró. Aquest gra és el denominat avui dia arròs integral.

A aquest gra encara se li ha de llevar una primera capa que encara que té moltes vitamines també conté molt midó. Una vegada polit aquest gra ja obtenim aquest gra d'arròs de color blanc que es ven per al consum.

Llegir més...

Procés tradicional de cultiu del arròs. 3ª part. Sega.

Arribats al mes de setembre, de vegades principis d'octubre, després d'haver patit o sortejat els temporals que donen pas a la tardor, l'espiga ja ha crescut i és el moment de la recol·lecció. Una quadrilla d'homes anava segant l'arròs a mà amb una corbella. 

Corbelles

Corbellot

Conforme segaven anaven fent garbes amb les espigues d'arròs. Després de segar l’arròs es lligaven les garbes amb un vencill, o lligassa, fet de la mateixa palla. El treball de "desbarbar" o "serrar" consistia a separar les espigues de la palla. La persona que feia servir el corbellot o "corbella de serrar" col·locava la garba entre les cames i amb força i traça la seccionava per complet. Aquestes es col·locaven sobre aquelles parts humides, els restolls de les mateixes garbes, per ser inservibles, de manera que no tocaven l'aigua.

Era aquest un procés molt pesat que precisava a més ser molt ràpid, ja que aquest període és de molta humitat i es corre el perill que es produïsquen tempestes que podrien inundar l'arròs recentment collit humitejant-ho tot. 

Segant l'arròs

Si això ocorria s'havia d'esperar al fet que s'hagueren assecat les garbes en el camp podent ocórrer que amb la calor germinés de nou el que ho faria inútil. A mesura que els feixos s'assecaven es treien al camí amb el "carro de garbejar" proveït d'uns patins i tirat per un cavall. D'allí, es carregaven els carros que el duien a l'era.

Així, doncs, el treball dels segadors era un dels més durs i penosos d'aquells que es donen al món agrícola. Els jornalers passaven tot l'estiu d'arrossar en arrossar "aquells que tenien la sort de tenir la faena contínua".

Preparant el vencill

Quan acabaven de segar un camp i se n'anaven a un altre, era molt dur veure'ls marxar cap a un altre amb tan sols dos pedaços de roba, la faixa, la corbella a la mà i un cabàs a l'esquena. Amb quinze o setze hores de treball diari, molt més que de sol a sol —la majoria de les colles començaven abans de rompre l'alba— fins a més enllà de la poqueta nit.

Per llit usaven un muntó de palla o unes garbes, de sostre un cel estel·lat i per a menjar, tan sols un plat de calent diari consistent en un simple guisat de creïlles.

Traguent arròs

De tant en tant, se solia guisar una paella amb uns pocs trossets de carn que alguns se'ls havien de rifar per tastar-los. Una vida dura i sacrificada que el nostre inconscient col·lectiu no ha dubtat a voler oblidar.

Els mes vells dels jornalers castelloners ben bé recorden aquells anys qu'anaren a arrancar planter, plantar i segar no sols a les terres del terme. Coneixen molt bé l'Albufera i les marjals de tots els pobles que l'envolten. Les han patejat totes per dins del fang, han treballat, menjat, maldormit i patit molt baix del seu cel en unes condicions penoses. Molts d'ells coneixen també el delta de l'Ebre en les mateixes condicions.

Llegir més...

Procés tradicional de cultiu del arròs. 2ª part. Plantada.

A principis de la dècada dels seixanta, l'arrossar era un paisatge comú encara en les marjals castelloners, perquè, en un mitjà exclusivament rural com era el nostre, l'activitat agrícola i el territori paisatgístic han estat en íntima connexió. El monocultiu de l'arròs adaptat a un clima temperat càlid, amb un terreny de molta humitat, abundant d'aigua generava guanys suficients en terres on les hortalisses o els cereals de secà resultaven totalment inviables.

Cap al mes de maig la mata de l'arròs sembrat ja havia crescut entre 30-40 cm i era el moment de procedir a arrancar-lo.

Aquell que tenia poca terra, s'ho feia tot ell mateix, però si l'extensió del terreny era major, es contractava quadrilles per a fer el treball.

Arrancant planter

Arrancant planter

Una quadrilla d'hòmens, amb aigua als turmells, arromangats fins als genolls, amb les sangoneres xuplant-los la sang, arrancava les mates i els reunia en guaixos, formant amb ells "garbes" d'arròs d'un grandària de 30-40 cm de diàmetre. Posteriorment, netes de fang, les traslladaven des del  planter fins el camp d'arrossar on les mates serien replantades.

Traure planter

Poc abans d'iniciar el planter, s'iniciava el procés de preparació dels bancals als què es trasplantaria l'arròs. Estos camps de la marjal havien passat inundats una part de l'hivern (entre desembre i febrer) per a que es produïra el procés de descomposició de les restes orgàniques de la collita de l'any anterior a fi d'enriquir la terra. Cap a febrer estos terrenys començaven a eixugar-se i es procedia a llaurar-los per mitjà de l'aladre, ferramenta de què tira un animal o dos, la qual cosa permet llaurar terres compactes.

Repartint planter

Després s'iniciava en ells el mateix procés realitzat per a preparar el planter: s'inundaven els camps, i es molia la terra i l'aigua produint un fang fi, el fanguejat. A partir d'este moment es procedia a la plantació de l'arròs. Les gavelles d'arròs procedents del planter, es repartien uniformement per tot el camp per mitjà de "carrets de garbejar" tirats per el rocí. 

Plantant l'arròs

Després les quadrilles de plantadors d'arròs s'encarregarien de replantar les mates. En grups de quatre hòmens, o fins a set si el bancal era gran, replantaven en el terreny els guaixos formats entre 3 i 5 mates d'arròs. I caminant cap arrere per a comprovar, alçant de tant en tant la vista, si les files d'arròs plantades seguien l'orde degut, i a més per a no xafar sobre el ja plantat, i eren guiats per l'home amb mes experiència, que era el que ocupava la part de l'interior del bancal. Era el "tallaor", perquè tallava l'orde del plantat.

Amb la calor de la primavera, l'arròs creix de forma molt ràpida. Però cal tindre molta atenció en esta època de l'any perquè també es produïx el creixement d'un altre tipus de plantes que són perjudicials per a l'arròs: el llepó, el gram, la llengüeta, el serreig i la xunsa. La mala herba habitava els camps dificultant el desenrotllament adequat dels guaixos.

En el passat l'eliminació d'estes plantes es feia a mà ajudats d'una falç i sobre el fangar, birbant l'arròs, després d'haver-hi ells mateixos buidat l'aigua del camp per a fer un treball mes ràpid i eficaç. Quan acabaven, tornaven a omplir el bancal. Es feia abans que en la mata començara a nàixer l'espiga, hui en dia s'utilitzen herbicides per a evitar el seu creixement.

I ja anem a segar l'arròs.

Mes avant, acabant l'estiu, els segadors finalitzaven el desenrotllament de les mates d'arròs. Buidaven de nou el camp i repetien l'operació de birbar, buidant definitivament el camp. Les quadrilles, amb la corbella en la mà dominant, sobre el fang per dins del camp sense assecar, barret de palla al cap, anaven deixant cada vegada el terreny mes preparat per a entrar a la sega.

Llegir més...

Procés tradicional de cultiu de l'arròs. 1ª part. Planter.

Si hi ha un cultiu amb què estem lligats de pell a ossos els valencians és el de l'arròs. Hui ja no se sembra en Castelló, però fa pocs anys de la seua desaparició com a cultiu local. En Castelló eren diverses les partides del terme que eren verdaders aigüesmolls, zones pantanoses en què l'aigua naix a pocs centímetres de l'actual superfície i encara hui es convertixen en fangars de llarga duració cada vegada que plou un poc més del normal, molts anys després d'haver estat aterrades, Foies, Mitjans, Motxals, Barca, etc, eren ocupades quasi totes elles per l'arròs, i això era beneficiós econòmicament per al poble, però no era gens adequat per a la salut dels seus habitants. 

Plagues enormes de mosquits i altres insectes, lligades a les zones d'aigües estancades, minvaven la seua qualitat higiènica. S'intentava reduir al mínim la mortalitat lligada al paludisme, les aigües estancades durant mesos calorosos i la proximitat del cultiu a zones habitades a més de la gran necessitat mà d'obra del cultiu.

A tot el País Valencià es delimitaren els llocs de conreu de l'arròs. L'ordre reial de 1753 reduïa l'espai per a sembrar a "les terres pantanoses que per la seua situació foren inútils per al cultiu d'altres fruits" i fixava poble per poble quins podien ser aquells llocs. La presió dels grans propietaris d'arrosars, així com la d'alguns llauradors, feia que s'ampliaren els espais. Les epidèmies de 1751 i de 1784 foren la justificació per insistir en els termes de l'esmentada ordre reial.

Malaltía i diners estaven íntimament relacionades amb el conreu de l'arròs, i d'aquí la dita popular de l'època que diu "Si vols viure poc i fer-te ric, vesten a Alberic, si en vols mes, a Masalavés". Fixeu-se si estem prop. L'audiència valenciana emetía en 1805 un "Memorial Ajustat" que pal-liava la força dels senyors, laics i eclesiàstics, com a grans senyors arrossers.

Explicarem un poc, sense massa detall, qual era el procés de cultiu de l'arròs, encara que no serà possible fer-ho tot en un sol escrit, per la qual cosa anem a seccionar-ho en diversos seguits. 

Procés tradicional de cultiu de l'arròs.

1ª Part : La sembra del Planter.

Xarugant el bancal

El cultiu tradicional de l'arròs abastava un any complet. S'iniciava en ple hivern amb la sembra de farratge en un camp de cultiu que mesos després és convertia en el 'planter'. El farratge (ferratja, fabó) creixia durant tot l'hivern. Arribat el mes de març, és molia amb la terra sobre la qual s'havia sembrat amb la finalitat d'enriquir-la xarugant els bancals. Els arrels d'este farratge retenen i son riques en nitrogen i això afavoria molt el creixement de l'arròs en la seva primera etapa. Els agricultors feien els marges del 'planter' amb la finalitat que l'aigua quedes retinguda dins del mateix. 

Inundant el bancal

Fanguejant

Col·locaven fang en els marges i utilitzaven un cavall per 'patejar-lo' fins a fer-ho dur de manera que no fos possible que és filtres l'aigua a través d'ell. Una vegada fets els marges, els basses que conformaven els marges del "planter" és cobrien d'aigua. S'utilitzava llavors una "post de ganivets" tirada per un cavall que donava voltes a la terra barrejant-la amb l'aigua fins a fer d'ella un fang fi. Amb tot el procés anterior, el planter quedava preparat per la sembra de l'arròs. El "barrejat" consistia a repartir els llavors "a voleo" pel camp. 

Passant la post de ganivets

Sembrant a voleo

Amb la finalitat que quedaren escampades de forma suficientment uniforme, l'agricultor les repartia  mentre mesurava els seus passos seguint un camí recte que enfilava amb unes canyes que situava en els extrems del camp. Esta fase acabava a mitjan març. El planter és realitzava en un camp de cultiu molt proper a l'habitatge de l'agricultor ja que, al principi, el cultiu de l'arròs requereix unes cures molt especials. 

En el període de març a maig, l'aigua estancada del planter és va escalfant gradualment, afavorint la seva germinació però també l'aparició de tot un seguit de microorganismes, insectes i plantes que son perjudicials per al seu desenvolupament en les primeres setmanes. 

Birbant planter

L'agricultor havia de vigilar constantment el planter a fi d'eliminar-los "birbant" per tot ell. Actualment la utilització de tot un seguit de substàncies químiques eviten el desenvolupament d'estos microorganismes el que facilita molt la tasca de l'agricultor. 

La opinió que l'autor de l'escrit te d'aquest productes químics ha estat censurada per a no embrutir les tecles de l'ordenador mes enllá del raonable.

Llegir més...

El sistema monetari.

Quan en 1234 Jaume I va conquerir València es va trobar amb una terra musulmana amb un comerç extremadament desenrotllat, i que a nivell monetari no tenia els problemes amb què es trobava en tot el seu regne, on cada comtat i cada senyoriu encunyava la seua pròpia moneda, amb diferents metalls i aliatges, amb metalls baixos i sense plata, i en els que les conversions de valors eren molt complicades, i mes encara si tenim en compte l'enorme facilitat amb què es falsificaven totes elles. 

A més, des de 1024 les monedes valencianes d'or ja circulaven per tot el regne d'Aragó i eren molt apreciades per la seua puresa, fins al punt que en moltes transaccions només s'admetien elles com a mitjà de pagament, moneda àrab en terra cristiana.

I el sistema àrab que s'usava en València li va agradar, fins al punt en què es va limitar a reformar-lo mínimament i el va consagrar en 1247, instituint com a unitat el "Ral de València", i a més va estendre el seu ús al regne de Mallorca.

Diner de Jaume I, 1271

Quan va veure que el sistema funcionava i el canvi del Ral de València es mantenia estable en un valor de 3 "diners", la seua moneda única i patró en tot el Regne d'Aragó, i d'encunyació reial amb valor en or, i va veure que es canviava 12 "Rals de València" per 18 "diners de Barcelona", va crear en 1258 el "Diner Barceloní de Tern", amb un valor de 3 diners, " a imitació del Ral de València.

Amb això, va establir la unitat monetària en el regne d'Aragó ja de fet, per tant açò va significar la mort comercial de totes les altres monedes sotmeses a l'avarícia dels diversos senyorius feudals, ja només admeses, i a desgana, dins del comerç en l'interior dels comtats on s'encunyaven,  pel que van anar morint gradualment i ràpidament.

Les equivalències del Ral de València eren:

Moneda base: La "Lliura"

1 Lliura = 20 Sous

1 Sou = 12 Diners

Per tant, el valor de la moneda valenciana patró, el Ral, que valia 3 Diners, quedava per tant en 1/4 de Sou. Quedeu-vos amb eixa equivalència de Ral = 25 centèsimes de Sou.

No sé si vos n'haureu adonat, al pensar en els antics orígens d'este sistema monetari, com sonen de pareguts els diners, sous i lliura als molt romans de "denarii", "solidi" i "librae", o al molt musulmà "dinar", o que la seua proporció sona a la d'Anglaterra, on una Lliura té 20 Xílings, i cada Xíling 12 Penics. Curiosament el símbol del Xíling és "s", de solidi i el del Penic és "d" de denarii, sense tindre en compte el seu nom anglés.

Curiosament, mai es van encunyar monedes de valor superior al "diner", per la qual cosa totes elles eren simples valors comptables per a ús comercial i d'hisenda, no valors de carrer. Es van seguir, amb permís reial, encunyant valors mes xicotets de monedes antigues i es van continuar encunyant valors àrabs, mossàrabs i inclús estrangers, valorant cada un sempre segons el seu pes i llei d'aliatge en relació al valor de la moneda patró del Ral de València.

Duro de 1870

Amb este sistema monetari, van anar passant els anys i els segles, fins que el 19 d'octubre de 1868, després de la revolució (anomenada "La Gloriosa") que va derrocar Isabel II, que va tindre lloc al setembre, es va crear una unitat monetària nova per a tota Espanya, i basada en el Sistema Mètric Decimal, la Pesseta.

2 pessetes Alfonso XII 1879

En un principi, les monedes que es van encunyar van ser:

D'or de 100, 50, 20, 10 i 5 pessetes.

D'argent de 5, 2 i 1 pessetes, i de 50 i 20 cèntims.

De bronze, de 10, 5, 2 i 1 cèntim.

En 1925 es van llançar les de 25 cèntims de cuproníquel. 

25 cts Alfonso XIII 1925

Van ser les últimes monedes en què el seu valor econòmic era el real del metall en què estaven encunyades. A partir d'ací, la moneda ja només representava un valor instrumental, perquè estava avalat per les reserves de metalls preciosos del país, i no pel seu valor propi. Va nàixer també amb això el paper moneda. Posterirmente, apareixen monedes de 2,50 pessetes i de 25 pessetes.

Els valencians teníem un nom per a cada un dels valors representatius de la moneda, a banda de qual fóra el seu nom oficial, i que han perdurat el mateix temps que els valors han existit. Els més xicotets, han anat desapareixent al ritme que la depreciació del seu valor les ha fet inútils i han desaparegut, alhora que han aparegut valors mes alts de monedes i bitllets. Estos noms eren:

25 cts any 1937

Cèntim

Gallet = 5 cèntims.

Xavo = 10 cèntims.

Quinzet = 25 cèntims. El Quinzet era l'equivalent al "Ral de València" i valia 25 cèntims, com este, servint la gent de referència en la conversió de les velles a les noves monedes.

2 Quinzets = 50 cèntims.

Pesseta = 100 cèntims.

10 Quinzets = 2,50 pessetes.

Duro = 5 pessetes. 

10 pessetes 1935

A partir d'ací, tots els valors s'anomenaven en duros:

Cinq duros = 25 pessetes. Deu duros = 50 pessetes. Vint duros = 100 pessetes. Cent duros = 500 pessetes. Doscents duros = 1000 pessetes. Mil duros = 5000 pessetes, que és el màxim valor que es va arribar a imprimir en pessetes abans de la seua desaparició l'1 de gener del 2002, en el que va desaparéixer en el cresol europeu de l'Euro dels nostres actuals pesars.

1 pesseta 1948

Però hi ha una cosa que encara tardarà molts anys a desaparéixer de la nostra memòria col·lectiva, i encara diem allò de:

1000 pessetes 1946

Café, copa, puro i xica d'a duro.

Pessetes any 2000

No deure un diner a ningú.

No tinc ni un xavo.

No tinc cap de gallet.

Em falten dinou quinzets per a un duro.

No valdre ni un cèntim.

Això val quatre xavos.

Rodar mes que un duro fals.

Tindre mes cara que un sac de xavos.

Ningù ven duros a quatre pessetes.

Llegir més...

Unitats mètriques valencianes.

Abans que en 1849 durant el regnat d'Isabel II s'adoptara en tota Espanya de forma oficial el sistema mètric decimal, en tota València existien unes unitats pròpies de mesura des de temps immemorials, amb orígens àrabs, romans i inclús fenicis, i que després de la conquista es van consagrar amb el "Llibre dels repartiments" de Jaume I, i que eren pròpies i diferents de totes les usades en la resta dels regnes de de l'època, inclosos els altres integrats en la corona d'Aragó. Lògicament, totes van nàixer amb el comerç i es van desenrotllar amb ell.

Encara hui perviuen moltes d'aquelles unitats ancestrals, tan arrelades en la nostra memòria col·lectiva i costums, i que s'han resistit a la desaparició oficial. Ens sonen i usem barcelles, almuds, arroves, fanecades, etc..

Farem un breu repàs a totes elles.

Unitats de pes:

Quintar gros o Càntir (52,224 Kg) = 144 lliures (és correspon en el pes del "Talent" àtic fort)

Arrova (12,330 Kg) = 34 lliures

Lliura de taula (362,66 gr)= 12 onzes (es correspon en la "mina" fenícia)

Marc de taula = 8 onzes

Onça (30,221 gr) = 2 x mitjes onzes = 4 x quarts d'onces = 8 x Argenços = 16 x mitjos Argenços

Argens (1,89 gr) = 18 grans 

Grà = 0,1 gr (existien encara el Quart i l'octau de gra)

Barcella, Mitja Barcella i Almud

Les relacions de pes en grams o en quilos són aproximades, no exactes, perquè a més existien diferents variacions segons el producte a pesar, perquè existien la "Lliura de Carn", que tenia 36 onzes, o la "Lliura major del peix salat", que tenia 18 ( es correspon en la "Mina Aqueménida" mera de 544 grams) o la "Lliura del peix menut fresc" que tenia 16, la "Arrova de Farina" que era de 32 lliures, o el "Doble marc de Cambra o dels Argenters" que tenia 15 onzes, amb la qual cosa variava la conversió de tots els múltiples i divisors de la mateixa, havent-hi per tant diverses Arroves i diversos Quintars per eixe motiu. No obstant això, el valor de l'arrova que hem relacionat és el que encara hui empren els llauradors per a vendre la seua taronja i altres productes.

Unitats de volum per a líquids, àrids i gra:

Cànter i Mig Cànter

Per a vi, el cànter Vinader (10,27 litres), dividit en dos mitjos cànters, quatre quartes i  vuit mitjes quartes. Una arrova de vi equival a 16,133 litres.

Per a oli, l'arrova oliera (12,563 litres), i la mitja arrova, la lliura (0,397 litres)

Per a grans, el cafiç de 12 barcelles, la faneca, de dos barcelles, la barcella (16,75 litres), la mitja barcella, l'almud (1/4 de barcella) i el mig almud. El almud tenia quatre quarterons, i cadascún d'ells feia 2 mitges o vuit mesuretes.

Faneca

Les unitats de longitud i de superfície.

Corda (40,77 m) = 45 alnes o vares = 20 braces

Alna o Vara (906 mm) = 4 pams = 3 peus

Braça o Canya = 9 pams 

Pam = 12 dits = 144 línies

Peu = 12 polçades

Mides antropomètriques:

Colze, Passa, Milla (1000 passes)

Eixem: Distància entre el dit gros i segon estirats.

Unitats de superfície:

Jovada = 6 Jornals = 36 fanecades = 29919,47 m2

Cafissada o Jornal = 6 fanecades = 4986,5 m2

Fanecada = 200 braces quadrades = 831,09645 m2

Mitja fanecada = 100 braces quadrades

Quartó = 50 braces quadrades 

Braça quadrada = 81 pam quadrat

Pam quadrat = 144 dits quadrats

Dit quadrat = 144 línies quadrades

Una altra definició de fanecada és la següent:

Fanecada  (f)

Mesura agrària de superfície que correspon a l'extensió de terra que és pot sembrar amb una faneca de gra. (La faneca és una mesura de capacitat equivalent a dues barcelles, el contingut d'un sac o 33 litres i mig.) Una fanecada equival aproximadament a la dotzena part d'una hectàrea.

En el sud d'Alacant, hi ha una altra mesura de superfície per a terres, la "Tafulla", equivalent a dotze fanecades.

I encara queden mesures genuïnes de València:

Per al cabal d'aigua tenim la "Fila". Una fila és l'aigua que ix per un forat d'un pam quadrat a una velocitat d'aigua de cinc pams per segon, o siga, cinc pams cúbics per segon

A un conjunt de dotze dotzenes l'anomenem "Grossa".

Com este escrit no és un estudi complet, s'han quedat moltes unitats de diferent tipus en el tinter. En un pròxim, parlarem de les unitats monetàries antigues i menys antigues.

Temps era temps...

Llegir més...

Les estrenes.

"Per Nadal, qui no estrena, res no val".

El dia de Nadal, els carrers de Castelló s'omplien de famílies ben mudaes fent visites als seus familiars mes o menys pròxims. Era el millor moment per a poder conéixer quina era la prole de cada família.

Després, el dinar de Nadal. Res més acabar, arribava el moment de les Estrenes, amb la cerimònia ancestral del besamà als majors en senyal d'agraïment. El ritual marcava que alhora que es besava als majors, es posava la mà, i es pronunciava la frase necessària de "a l'any que ve, que estiguem tots vius". Primer, els que compartien taula: els fills als pares i iaios, els mes xicotets als tios. A canvi, les esperades Estrenes en forma d'una, mes o menys, xicoteta quantitat de diners.

Després, el costum era visitar els parents mes o menys pròxims en les seues cases, padrins de bateig, tios, etc... Els carrers bullien de xiquets i jóvens. Per regla general, tot es feia el dia de Nadal, però si no es podia, s'allargava al dia 26, Sant Esteve, o qualsevol dels següents dies durant totes les festes.

Els padrins esperaven els seus fillols per a donar-los unes Estrenes el mes substancioses que permeteren les seues butxaques.

Les cases estaven obertes de bat a bat per a rebre fills, néts, fillols. A més, estaven ben equipades de dolços elaborats per l'esposa, mantegades, rosegons, pastissets de moniato, coquetes de sagí, rosquetes d'anís, pastissets de glòria, peladilles...

A més, hi havia altres Estrenes. Eren les que en la resta d'Espanya es coneixien com "Aguinaldo". Des de poc abans de començar les festes, des del dia 22, el sorteig de loteria de Nadal (1763) i que ens consten com a costum des del segle XIV, apareixien per totes les cases del poble, i de tots els pobles i ciutats, els serenos, fanalers, carters, pregoners, agranadors, repartidors de botigues, vigilants, i molts més, a demanar les seues Estrenes.

Hui serien la seua doble paga, els seus lots d'empresa, i tan nadalencs com les nadales, les targetes de felicitació i la mateixa loteria.

Pareix, segons ens diuen els historiadors mes sensats, que l'origen de la tradició està en l'època en què la península ibèrica era un territori davall el poder de l'Imperi Romà, i el seu nom ve de les ofrenes a la deessa savina Strenia, i deriva dels regals augurals (strenae) que els romans es feien per les calendes de gener. Segurament és així, però...

Temps era temps...

Llegir més...