La Nòria.

El diccionari ens diu que una Nòria és "Una gran roda del parc d'atraccions, de la que pengen les cabines o els seients on van les persones" i el mateix diccionari definix Sénia com "Màquina d'elevar aigua que consistix en una roda horitzontal, accionada per un animal que pega voltes subjecte a l'extrem d'un pal horitzontal solidari amb el seu eix, que engrana amb una altra roda vertical que mou una cadena sense fi, proveïda de catúfols en tota la seua longitud, i l'extrem inferior de la qual està submergida en l'aigua d'un pou".

El motor de la Nòria.

Com realment cap de les dos definicions s'ajusta a ella, no queda clar per què s'anomena "La Nòria" al primer motor d'elevació d'aigua que es va instal·lar en Castelló. Podria ser el que ja hi havia una partida del terme coneguda com "La Sénia". L'origen, com moltes coses més de Castelló, ve d'aquell any 1593 que se li va sol·licitar a Felip II el privilegi que va permetre la construcció de la Reial Sèquia Escalona, que va començar a funcionar acabada en 1605.

El quadre roig marca el recorregut
total de les instal·lacions del complex
de la Nòria.

La séquia va permetre posar en regadiu totes les terres del terme que quedaven per davall del seu nivell. Va ser un èxit que va convertir el poble i que encara hui disfrutem i ha configurat el nostre poble com és al cap de més de quatre segles. 

Però en 1876, un grup de llauradors de Castelló es van agrupar per a portar més enllà eixe repte, i posar en regadiu, per primera vegada i gràcies a la mateixa Escalona, més terres, però esta vegada, terres que estaven per damunt del nivell de la séquia, i no unes poques amb una sénia i un ase, sinó ni més ni menys que pujar fins una altura de 17 metres el cabal suficient per a regar 487 fanecades de secà, que amb el temps i les posteriors extraccions i aplanats de terrenys, han arribat a ser hui prop d'1.200. Al voltant de 100 hectàrees.

Panorama llunyà del recorregut de
la Nòria marcat per el requadre roig

La comunitat de regants de la Reial Séquia d'Escalona va celebrar el 6 de gener de 1877 una junta general en virtut d'una instància subscrita pels interessats, de terres secaneres de la partida d'El Pla i del Castellet, i va autoritzar la instal·lació en la séquia i sobre ella una turbina que, per mitjà dels mecanismes de transmissió adequats, donara moviment a un joc de dos bombes horitzontals de doble efecte.

Eixes bombes haurien d'extraure un cabal de 83 litres per segon del cabal de l'Escalona, i els elevarien a una altura de 17 metres. 

Es va instal·lar el mecanisme hidràulic en la séquia junt amb la casa coneguda com "El Corral d'Amorós", i d'allí partix una canonada subterrània de 40 centímetres de diàmetre interior en direcció sud, travessa el barranc del Castellet, i seguix després subterràniament pujant la vessant de la muntanya acabant en un recipient cobert i tancat en la vessant nord els 17 metres per damunt de la séquia, havent recorregut 250 metres, i alimentant el "Braçal Nou del Castellet". Les obres van acabar el 24 d'agost de 1878.

El equip de bombeig.

En les fotografies aèries podeu veure tot el recorregut complet des del motor fins al braçal, completament recte, i el seu pas sobre el barranc.

L'aparell hidràulic que alimenta el braçal només havia de  funcionar quan les aigües de l'Escalona, d'on les pren, no porten en dissolució terres procedents d'arrossegaments o avingudes, a fi de no perjudicar les bombes i les canonades.

Les seues ordenances definitives es van aprovar el 26-11-1904 modificant les primeres de 1893, i deixen clar que "l'aigua que discórrega pel braçal s'utilitzarà pels regants començant pel segon regueró o derivació en l'orde en què es troben estes aigües baix, i acabarà en la primera aigües amunt, i en cada regueró principiant pel primer camp que banyen aquelles en el seu descens i concloent pel més baix o llunyà, i el sistema de reg del qual és el de torn o tanda".

La turbina horitzontal

Va ser una autèntica novetat el que, en l'època del vapor, es construïra una màquina sense propulsió artificial, i que a més doná origen al naixement d'una nova partida del terme de Castelló, la de la Nòria, i que encara existix a pesar que fa anys que funciona amb un motor elèctric.

La màquina es va encarregar als tallers de l'enginyer Amador Pfeiffer, de Barcelona, que va instal·lar una turbina horitzontal utilitzant les pròpies aigües de la séquia, desviades per un túnel després de ser embassades per represa, per a generar la força necessària per a moure dos pistons horitzontals de doble efecte i quatre vàlvules cada u, i pujar l'aigua necessària al braçal. 

La represa de l'Escalona

El seu funcionament era molt simple i a més no consumia carbó,  pel que el seu funcionament era enormement barat. Es tractava d'una màquina de fabricació alemanya, adaptada per la pròpia enginyeria a l'ús destinat.

Els terrenys on es va instal·lar van ser cedits gratuïtament pel soci fundador Sixto Franco Bas i el cost total de les obres va ser de 52.800 pessetes, i es van emetre 960 accions de 55 pessetes cada una. 

Entrada i eixida d'aigua a la Nòria

Després de quasi cent anys de treball ininterromput, en 1969 es van començar a notar deficiències lleus en el seu funcionament, i se li va detectar que necessitava reparacions, necessàriament artesanals i d'alt cost. 

Es va decidir no fer-les i instal·lar una nova turbina o substituir-la per una bomba elèctrica. Finalment, en 1970 va guanyar esta opció, però periòdicament es posava en funcionament, durant tota la dècada dels 70, perquè no quedara inutilitzada. 

El seu maquinista, Eliséo López Francés, era qui coneixia, per tradició familiar, el funcionament correcte i rutinari de la vella turbina i tots els seus secrets.

Nova bomba elèctrica de 1970

Quan en 1982 es va produir la pantanada i l'afonament de la presa de Tous, l'Escalona va quedar inutilitzada durant molt, massa, temps, i amb ella, el motor de la Nòria, i la Junta de la Comunitat de Regants del Braçal Nou del Castellet va haver de prendre la decisió de construir un pou amb què regar els seus camps.

Quan en els anys 90 es va fer d'obra tota l'Escalona, es va tancar el tram que anava cap a la vella turbina eliminant per complet la possibilitat de entrada de aigua per a tornar a posar-la en funcionament, i la defunció a principis de l'any 2000 d'Eliséo López, deixava sense maquinista eixa ja quasi inexistent possibilitat.

Barranc de retorn de l'aigua a la
sèquia Escalona

Amb ambdós se ens va anar un tros de la nostra història i la dels nostres valents agricultors i la seua capacitat d'innovació i risc. La Nòria i el seu èxit van propiciar el naixement posterior de les comunitats que van acabar posant en reg les partides més altes i difícils del nostre terme, primer la d'Uchera, i després la d'Alts Regs, aconseguint amb això que Castelló no tinga pràcticament cap terreny de secà, i tots ells alimentats per la nostra Reial Séquia d'Escalona i els seus més de 400 anys d'història.

La canonada creua el barranc
Al fons dalt, la caseta on la
rebrà el braçal.

Encara que no vinga al cas, l'empresa Amador Pfeiffer era la més important del país d'enginyeria mecànica dedicada a l'agricultura i totes les seues indústries afins, fins que  "La Vanguardia" del 4 d'octubre de 1881 ens contava: "Una horrible catàstrofe ha ocorregut a les sis i deu minuts, d'este matí en la fàbrica de maquines agrícoles dels fills d'Amador Pfeiffer. Un crit d'horror van exhalar les persones que encertaven a passar per l'esmentat punt, així com els treballadors que cap a pocs moments es trobaven en el taller, van eixir precipitats cap al punt de la catàstrofe, i un quadro aterridor es va presentar a la seua vista. No quedava res d'aquelles habitacions: ni una sola paret en peu. Només es veia un muntó informe de runes, sent així que habitaven huit persones en el seu primer pis i cinc en el segon". El balanç va ser de 13 difunts i l'extinció quasi total de la família, de la que es va salvar una filla casada que no vivia allí i un xiquet que estava en un internat a l'altre extrem de la ciutat. Va ser la primera esquela col·lectiva de la història del periòdic.

La caseta d'eixida al braçal

Diumenge passat vam poder visitar la Nòria i totes les instal·lacions, gràcies a l'amabilitat de Josep Lluís Benetó, actualment al càrrec de les instal·lacions, i que ens va acompanyar per totes elles amb el màxim deteniment, mostrant-nos no sols les instal·lacions antigues i la bomba elèctrica nova amb el pou de socors de després de la riuada de 1982, sinó a més el modern sistema muntat sobre un nou pou i bomba que subministra aigua per goteig a tota la partida de La Nòria, i que per tant hui no se subministra ja de l'Escalona, sinó de l'immens aqüífer que hui se sap que discorre davall el barranc del Castellet a poc mes de 20 metres de profunditat i que prové del massis del Caroig segons ens diuen els tècnics de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, de la que depén i que controla les seues extraccions.

La bomba auxiliar en proves, i a la
part de front a ella, les eixides a la
sèquia de les altres dos.

El pou que es va fer després de la riuada servix hui com a pou d'auxili per sequera abastint amb altres dos construïts en les proximitats a la mateixa Escalona, i continua funcionant a ple rendiment sense problemes, com vam poder veure durant una prova de verificació periòdica que va coincidir amb la visita.

La Nòria no és passat. Com podeu veure, no sols és present sinó futur en els regs de Castelló i no sols de la seua partida ja. Una realitat ben viva.

Temps era temps...

Llegir més...

Cultiu del taronger.

El procés de mecanització general de l'agricultura ha canviat en certa manera el treball tradicional al camp. Els llaurador més experimentats, que han anat adaptant-se als nous temps, han conegut el mètode de conreu tradicional tal com se l'ha practicat fins ben entrada la dècada del 1960 i principis dels 1970.

El terme de Castelló va anar, cada vegada mes, abandonant el arròs i el seu conreu i passant poc a poc al de les verdures i la taronja, fins que aquest fora el majoritari del terme i a la desaparició final de l'arròs.

Al tarongerar, les faenes agrícoles estaven encapçalades per un intens treball del terreny o cavada efectuada amb l'aixada. Era una feina dura de rosegar. L'esforç físic era molt gran. L'aixada es un eina que consisteix en un planxa de ferro més o menys gruixuda, plana o lleugerament corba, de forma rectangular o trapezial. En un extrem té un ull per fixar el mànec d'un metre de llargària aproximadament (al voltant de tres pams i mig), quasi perpendicular al plànol de la planxa. 

Aixada

El treball realitzat amb aquesta eina se'n diu cavar o tonyar, és a dir, remoure la terra amb un o dos colps. També s'utilitza per extraure la collita dels tubercles com creïlles, moniatos, cacaus, etc. El treball amb aixada suposa un esforç esgotador, per això a l'hora de llogar-se, algun jornaler preguntava «si hi havia de traure», o siga, si s'havia d'arrancar alguna arrel o herba, en especial el gram, per tal de descansar un poc. Després d'haver cavat l'hort, calia deixar-lo sense regar tant de temps con fora possible perquè així l'eliminació de les males herbes fora més eficient. 

La preparació de l'hort per al reg, que era per immersió (reg a manta), requeria taules delimitades per cavallons. Es feia a mà, amb l'aixada o bé amb la cavallonadora tirada per una cavalleria si l'hort era gran. Els cavallons i les taules eren distints segons l'edat de l'arbreda. 

Per als plançons es disposaven taules estretes al mig de les quals quedava el  plançó, de manera que només es regava una part de la superfície del camp. A mesura que anaven creixent els arbres, s'eixamplava la distancia entre els cavallons, fins a aplegar a la situació definitiva de reg de la parcel·la sencera. En qualsevol dels casos, es tractava d'evitar que la soca de l'arbre entrara en contacte amb l'aigua del reg, per a la qual cosa, amb l'ajuda del llegó, s'anaven alçant cèrcols (orons) cada vegada de major diàmetre al voltant de la soca de cada peu de taronger.

LLegons i birbadora

Durant la resta del període d'activitat vegetativa del tarongerar (primavera, estiu i part de la tardor), a continuació de cada regada, s'eliminaven les males herbes (birbar) i es  refeia l'esctructura de cèrcols i cavallons de la parcel·la. Les birbades s'efectuaven a mà, amb l'ajuda del llegó. Aquest instrument de figura corba potser siga el més polivalent de tots. Serveix bàsicament per rascar (birbar) la terra i també per regar (tallar i fer parades), sembrar, fer cavallons, obrir solcs, omplir cabassos de terra, pastar calç... 

Per a cada treball hi ha un llegó de la grandària més convenient. El llegó de sembrar és el més menut. En tots els casos resultava d'una gran utilitat. Del llegó podem distingir tres parts: el mànec, de fusta de dos pams de llarg, la dolla i la fulla de ferro. La dolla unia el mànec encaixat en forma de con amb la fulla soldada a l'altre extrem.. 

Al voltant de l'any 50 la birbadora va substituir parcialment l'ús del llegó. La birbadora o ragueta és una espècies de llegó amb la fulla més menuda i el mànec de més d'un metre; per aquests motius el maneig de la birbadora resultava més lleuger i al mateix temps la llargària del mànec dispensava de doblegar tant l'esquena. De la resta de faenes relacionades amb el cultiu del taronger, algunes les feia el mateix llaurador i unes altres, uns equips d'especialistes.

Entre les primeres, hi ha el fet d'apuntalar els arbres amb canyes per a evitar el trencament de certes rames o el contacte de les taronges de la bragada amb la terra i la humitat. Entre les segones, estan la poda i l'aclarida, amb les ferramentes corresponents (destraleta, tisores, formó i el xerrac); l'empeltada, per a canviar la varietat, i l'arruixada o fumigació. 

La finalitat d'aquesta última operació es la de tractar l'arbre amb productes químics que eliminen o redueixen l'acció dels paràsits i les plagues: mosques, aràcnids, fongs, etc.

Abans que d'introduïren els tractaments d'inseticides aplicats amb maquines de pressió, les fumigacions s'efectuaven mitjançant un sistema de tendal. Cada arbre es cobria totalment i hermèticament amb una lona adequada i, en l'atmosfera confinada, s'intoduïa un pot amb aigua i àcid sulfúric, al qual un operari afegia,  contenint la respiració, cianur potàssic o sòdic. Aquest preparat asfixiava els insectes (es el mateix preparat que es gastava a les cambres de gas per aplicar la pena de mort als Estats Units d'Amèrica). L'evident perillositat del mètode i la complicació de l'aplicació afavoriren la substitució per polvoritzacions amb pressió, i es va passar a utilitzar-hi olis minerals, insecticides i acaricides.

La venda i la recol·lecció de la taronja es feia bé per mitjà de la cooperativa o bé pel lliure comerç. La recol·lecció la duia a terme una colla de gent, en què el llaurador collia de vegades la taronja con un jornaler més. Després es duien les taronges a la cooperativa, on es pesaven. Després de la venda, el llaurador rebia la part corresponent a la quantitat de fruita que hi havia aportat. Pel que fa al lliure comerç, generlalment, es feien tractes a pesar o a ull, amb escassa documentació contractual. 

Hi destacava la figura del corredor, agent de l'empresa compradora que feia tracte en nom d'ella, i que després en controlava la recol·lecció. Colles de collidors a jornal o a destall, contractades pel comerciant o el seu comprador, eren les que realitzaven l'operació recol·lectora. 

Bàscula, arrova i mitja

El llaurador assistia a les faenes col·laborant amb els collidors i controlava el pes de la collita en una bàscula portàtil on es pesaven els cabassos de taronges. Una vegada pesats, els cabassos es pujaven a un carro on se'n col·locaven fins tres nivells, de manera que no es fera malbé la fruita, i així és com els portaven al magatzem corresponent. Quant el camió substituí al carro, el caixó feu el mateix amb el cabás.

Les varietats de les taronges han anant canviant al llarg del temps. El llaurador no sol dubtar en el reempelt d'una plantació quan troba que la varietat ha perdut competitivitat. 

Les varietats de taronges més antigues han desaparegut de l'àmbit comercial i agrícola: la comuna, la blanca, la cadenera, la sanguina... Totes donaren pas a varietats de més vàlua comercial, com són les del grup de les navels. El mandariner comú fou també durant molts anys l'única varietat conreada de mandarina, a la qual s'incorporaria amb el temps la satsuma i després la clementina.

Fins ací, la teoria no queda gens malament, però ja parlarem de la pràctica real per al poble i els seus llauradors i jornalers. 

Temps era temps...

Llegir més...

Calefacció i aigua correnta.

Cuina econòmica.

Fins fa molt pocs anys, podríem dir que fins a finals dels anys 60, no hi havia calefacció en quasi cap casa del veïnat. Tampoc és que Castelló estiga situat en la Sibèria, però hi havia anys que el clima era prou extrem, ajudat per la humitat que aporten els nostres volguts rius.

Algunes cases, poques, tenien el foc de llenya amb una cuina econòmica amb forn i foguers. Eren de ferro colat i cremaven llenya o carbó. Es podia cuinar i al mateix temps et calfaves, però només en la cuina o el menjador, la resta de la casa, res de res. La resta, foc en el sòl en la llar i la ximenera.

Foc a la llar.

Junt amb el foc de la llar, només et calfaves per davant, perquè la ximenera demanava tir d'aire per a no fer molt de fum, i perquè haguera tir, feia falta un poc de corrent d'aire. Este aire, feia que et calfares només per davant i et refrescares per darrere.

Els hiverns d'aquells anys eren freds, llargs i durs per als que no tenien recursos, la majoria, i no acabaven mai.

Llum de carburo

Fins als anys cinquanta, hi havia casa que no disposaven de llum elèctrica (entre les cases de camp, cap) i es feien servir de llum de carbur i altres, i quasi tot el món guisava amb foc en terra amb llenya, carbó vegetal i amb foguers fets de fang. 

Cuinant a tèrra

Moltes cases no tenien portes vidrieres en l'entrada, només una gruixuda cortina i la gran porta de fusta al carrer, amb el que a l'hivern eren un verdader colador per al fred.

En la cuina, junt amb el foc, s'estava relativament bé, però a l'anar a dormir, tant la cambra com el llit eren una autèntica nevera.

Calfador de llit.

Per a calfar-nos el llit, molts tenien uns bidons xicotets fets de llautó de dos o tres litres de capacitat, fets per a usar-los de calfadors de llit.

Tenien un tap roscat, s'omplien d'aigua molt calenta una mitja hora abans d'anar a gitar-se, i es col·locaven entre els llençols. Es ficaven dins d'una espècie de funda de fil gruixut i es lligava la punta. Al gitar-se, es desplaçava cap a la zona dels peus i tan a gust.

Alguns, que no tenien recipient per a l'aigua, calfaven un rajola massissa i feien el mateix treball amb ell. Altres, es despullaven només a mitges.

Bosses d'aigua de goma. 

A mesura que en el mercat apareixien coses noves, es van posar a la venda unes bosses fetes de goma, també amb tap de rosca, que s'usaven per a calfar llits. 

Eren pràctiques i efectives, i s'usaven també per a calmar dolors de malalts omplint-les d'aigua calenta o freda segons la necessitat, i encara hui es venen en farmàcies.

Pou mitger al corral.

En moltes cases del poble no hi havia aigua corrent. Fins que es va fer el pou dels Gallego no hi havia cap. El veïnat agafava l'aigua dels pous que tenien en les cases i dels pous públics.

A l'hora de construir una casa, els veïns es posaven d'acord i molts d'ells construïen el pou "a mitges". Els pous es feien redons, d'uns sis pams de diàmetre, i es traçaven en la mitgera: una mitat quedava a casa d'un veí, i l'altra en la de l'altre.

D'eixa manera tenien prou amb un sol pou, una sola va corriola i un sol poal. Se'ls anomenava així, pous mitgers, i hi havia molts.

El pou de l'Ermita.

Havia també pous comunals, públics, dels que se servia tot el món, i la corda i el poal els posava l'Ajuntament. 

Hi havia diversos en el poble, i hui encara queda, restaurat, el del meu barri, el de la plaça de l'Ermita, orgullós en el mig de l'esplanada, presidint la vida diària del barri, encara que ja fa molts anys que no li dóna de beure.

A pesar de tindre el pou a casa, recorde l'ardu de la tasca quan calia llavar la roba. Per a omplir el safareig de ma casa, hi havia que poar una vintena de poals de 10 o 12 litres d'aigua, que a més eren de llanda. 

Era un treball pesat que sovint ens repartíem entre grans i xicotets. Per això, quan la bugada era abundant, totes les veïnes anaven a fer-la al llavador públic, que era més fàcil fer-la. 

Llavors no hi havia neveres, i un parell d'hores abans de dinar o sopar, a l'estiu, es ficava el porró de vi dins del poal i s'abaixava al fons del pou, i així estava bé fresquet a l'hora de la taula.

Temps era temps...

Llegir més...

A granel o al cabàs.

Recorde que abans, fa no massa temps, o si el fa, segons el punt de vista que s'utilitze, però realment potser farà entre trenta i quaranta anys, bé, la qüestió és que jo ho recorde perfectament, recorde que anava a comprar amb ma mare i pràcticament no existien les bosses de plàstic en cap botiga de Castelló, així com quasi cap altre tipus d'envàs fabricat.

Les dones (i dic les dones perquè d'esta tasca s'ocupaven quasi exclusivament elles) compraven amb els seus cabassos de palma. Compraven, i el botiguer o botiguera en qüestió, mai posava la compra en bosses de plàstic. Hi havia productes que si que venien ja envasats, i estos anaven directament al cabàs sense bosses de cap classe, com les conserves i botelles.

La majoria de productes es venien a granel, com els cigrons, els fesols, l'arròs, les llentilles, inclús els líquids, com l'oli, el vi, o inclús el flit, per als quals els envasos s'havien de portar de casa. En el Calvari, la nostra botiga "de capçalera" per proximitat i amistat, era la del Sr. Camilo Badenes, i després a Califòrnia, i per la mateixa raó, van ser les de Sala, en el carrer Sant Vicent, i la de Carmencita, en Remigio Sánchis. Hi havien moltes altres botigues en Castelló com elles.

Inclús quan se n'anava a la perfumeria, es portaven els envasos per a posar a granel les unces o mitges unces de la compra, o quan se n'anava a la drogueria a per qualsevol líquid, inclús el petroli de cremar, l'alcohol, la benzina, o qualsevol altre. Els sòlids s'envasaven amb paper si calia fer-ho, com els aliments, la sosa o al carbur, el bicarbonat o el que fóra. Si existien envasos fabricats de qualsevol tipus, costaven diners, i no estava el forn per a torrar cacau.

El rei dels embolcalls en la botiga era el paper d'estrassa, paper dur i de textura gruixuda i resistent i color marró grisenc. És el mateix paper d'embalatge amb què hui es fabriquen boniques bosses inclús amb anses per a usar i tirar, però llavors les solien comprar en fulls a raimes, i les tallaven a la grandària adequada plegant-les i partint amb un ganivet gran. 

Era el sistema d'estalviar un poc. Hui, més refinat, es continua usant per a tot tipus d'embalatges i se sol vendre a rotllos, que faciliten el seu tall a les grandàries adequades, i se sol conéixer com a paper Kraft o paper Manila segons la seua qualitat i resistència.

Tenien una habilitat extrema amb este paper per a enrotllar, agafaven un full de paper, la posaven en sentit diagonal, posaven el producte al mig i després, agafaven el paper per dos dels seus extrems oposats, i amb l'ajuda dels dits polze, índex i mitjà de les dos mans, feien una espècie de maniobra amb ells de la que resultava una cosa  espectacular, que era el tancat quasi hermètic del producte. Tinc gravada la imatge íntegrament en la meua memòria, però per molt que he intentat reproduir eixa activitat, m'ha resultat impossible aconseguir-ho.

Per al vi o el vinagre, la gent es portava la seua botella buida, i te l'omplien del vi que demanares. Normalment, tenien un banquet amb tres garrafes, que contenien tres tipus de vi, negre, blanc i daurat. A casa érem de negre (mon pare, i molt escasses vegades un poquet mon mare). El vinagre es guardava en una altra garrafa ben allunyada del vi, a banda, per a evitar confondre's i donar-te vinagre per vi.

Recorde que el paper de diari també s'usava de manera habitual com a envàs, sobretot per als ous. Es posaven sobre el full de tres en tres, i els embolicaven de manera magistral perquè no es trencaren camí de casa. Les sardines salades es posaven sobre el paper d'estrassa amb la màxima atenció una per una i s'anaven envoltant per simple plegat del full sobre elles en zig-zag, i a l'acabar es tancava només un dels dos extrems plegats. Les diferents formes de plegat segons el producte eren un verdader art. Recordeu els caputxos de cacau o pipes de gira-sol o carabassa?

Omplir el cabàs amb tot es feia amb extrema atenció perquè els productes més resistents i pesats anessen en el fons del cabàs, i els més delicats, com els ous, anessen dalt del tot. 

Les botelles anaven de peu o inclús en la mà, per a més seguretat i que el líquid no s'isquera dins del cabàs arruïnant la compra.

Eixes bosses de plàstic  que eren inexistents, hui han arribat a inundar-nos. Hui va tot en bosses de plàstic i fem un ús abusiu d'elles. Les usem per a posar en elles productes ja envasats en plàstic, una dins de l'altra, i en les grans superfícies, que han acabat amb les nostres botigues d'antany, agafem més bosses de què necessitem i acabem posant un sol producte per bossa moltes vegades.

Tinc el costum en ma casa de separar el fem, el vidre d'una banda, els rebutjos orgànics d'una altra, plàstics i envasos d'una altra, una molèstia, però és necessari fer-ho. Si ho comprovem, el contenidor mes ple sol ser el de plàstic i envasos, quasi sempre totalment ple. 

M'agraden els avanços, i precisament per això, deuríem mirar arrere i tornar a posar en pràctica alguns vells costums com la de fer la compra, diària o no, amb el cabàs, i si se'n va a les grans superfícies, usar menys o cap bossa de plàstic, posar dins del maleter del cotxe cabassos o caixes de cartó per a posar allí els productes directament des del carro de compra i d'eixa manera anar prescindint a poc a poc de bosses de plàstic i envasos innecessaris.

Una idea desgavellada? Crec que no, però si diferent, i crec que necessària cada vegada més, abans que el fem innecessària es menge el nostre món.

Temps era temps...

Llegir més...

Treballant la terra.

Els testimonis pictòrics permeten saber que 5000 anys abans del present ja s'utilitzava l'arada a Egipte i Pròxim Orient. Al País Valencià en època ibèrica del segle IV a.C ja apareixen testimonis d'ofrenes votives amb arades miniaturitzades (Covalta, a la Vall d'Albaida) . 

Aladre

L’eina més antiga de totes era el aladre, anomenat forcat quant es per a treballar amb un sol animal, que ja s’utilitzava en l’època dels romans. Estava format per la rella o arada, peça triangular de ferro utilitzada per a fer el solc i que anava encaixada al dental amb orelleres. 

Davant de la rella i en posició vertical anava el coltre o coltellina, fulla de ferro en forma de ganivet de carnisser que realitzava el tall preliminar i que, tot seguit, la rella aprofundia i eixamplava. La profunditat de la llaurada s'ajustava amb la tenella o telera, que es una pessa travessera de ferro entre el dental i la cameta  i gradua la inclinació de la rella. 

Forcat

Per a encarar bé la rella, diirigir el forcat i aconseguir un solc recte, s’utilitzava una peça de fusta d’anouer anomenada esteva.

Darrere de l’esteva es trobava la post, que s’emprava per eixamplar més el solc. Una falca de taronger fixava l’esteva i la rella al dental. 

El dental s’ajustava a la cameta, peça sòlida triangular de fusta d’anouer en forma de i grega (Y), d’on arrancaven els braços del forcat de fusta d’om que s’anomenaven timó. 

Forcasset

El forcat porta als extrems davanters tres forats verticals per on passen els tellols i les clavilles de fusta que serveixen per lligar les colleres i el forcasset de l’animal als timons mitjançant unes corretges especials conegudes com eixanguers. 

També s’acostumaven a posar unes xicotetes argolles per passar els ramals de conducció que subjectava el llaurador. El forcat s’utilitzava per a fer els solcs i sembrar dacsa, cacaus, fesols...

La xaruga té molta similitud amb el forcat, ja que té els mateixos elements constitutius en general i la mateixa nomenclatura. 

De la xaruga, el fuster només en feia la cameta de fusta d’anouer i els braços de fusta d’om. 

La resta d’elements, per ser tots de ferro, era cosa dels ferrers. La xaruga es feia servir per a preparar el camp en acabar la collita: voltar la terra, airejar-la, eliminar la brossa i fer guaret per a la sembra posterior.

Triturant amb el trole

El trole era una eina formada per un eix quadrangular de ferro on anaven subjectes uns discos també metàl·lics de 30 centímetres de diàmetre aproximadament. 

Unes peces cilíndriques de fusta evitava que els discos pogueren desplaçar-se per l’eix. El trole s’emprava per a triturar els hédrols que es plantaven per a femar la terra per a fer planter d’arròs.

Rutló

El rul·lo o rutló era un cilindre de fusta de forma lleugerament troncocònica per afavorir el moviment circular. Al llarg del cilindre anaven inserides unes platines de ferro d’uns deu centímetres. S’utilitzava a l’era per a batre el blat o l’arròs i separar el gra de la palla.

L’entauladora de ganivet era una post de fusta de pi amb unes fulles de ferro curtes però prou profundes i de forma triangular. S’utilitzava per desfer les gleves quan es xarugava; així la terra quedava tova fina i plana.

L’entauladora d’aplanar era una simple post d’anouer sense cap altre additament que servia per a cobrir la llavor i aplanar la terra i mantindre millor la saó.

L’entauladora de tall tenia dotze fulles llargues i de poca profunditat per a trencar la crosta superficial de la terra quan s’assecava després del reg.

L’entauladora de raspall era una post de fusta de pi plena de cilindres de fusta de la dimensió d’un dit, un poc inclinats, que s’emprava per a eliminar les brosses de la marjal quan els feixos d’arròs ja estaven ben agarrats. També es feia servir per a llevar el borró quan apareixia en alguns bancals embassats.

Les entauladores solien tindre entre 1,50 i 2,20 metres de llargària i 0,40 d’amplària, en funció de la força de l’animal. Per a funcionar, s’enganxaven a l’haca i es desplaçaven amb el llaurador dret damunt d’ells.

Garbejant amb el carret

El carret de fanguejar era una plataforma de fusta que es desplaçava arran de terra per el bancal ple d’aigua per a eliminar alterons i carrejar fang per anivellar la terra. També s’emprava per a escampar el planter d’arròs. 

El carret de garbejar s’utilitzava per a traure les garbes d’arròs dels bancals. Era una plataforma de fusta sobre dos espècies d’esquís de fusta de figuera que tenia una alçada aproximada de 50 centímetres perquè no es banyaren les garbes.

Un model de birbadora

La draga, la birbadora i els ganxos generalment es feien servir per a treballar els horts quan estaven en saó.

La draga era una post amb cinc o sis fulles de ferro en forma de ve (V) amb un braç més llarg que l’altre i s’utilitzava per a remoure la terra a nivell superficial i arrancar la brossa. 

La birbadora era una post amb tres o quatre braços cadascun dels quals subjecta una fulla semblant a la punta d’una fletxa o a la rella del forcat i feia la mateixa funció que la draga però a un nivell més profund. 

Els ganxos era una eina formada per una peça de ferro on s’acoblaven sis ganxos, dos més llargs que els altres quatre i actuava a un nivell més profund que la birbadora.

Xarugant la terra

Amb la utilització de les màquines agrícoles a motor, a les darreries dels anys 50 del segle passat, les condicions de treball dels llauradors milloraren substancialment.

Les eines antigues es deixaren d’utilitzar. La majoria acabaren per desaparèixer; algunes encara dormen en pallisses i en cases de camp, i altres s’exhibeixen en museus etnològics.

Llegir més...

Sopar a la fresca

El tema que vos presente hui, encara que està plantejat per mitjà de la meua pròpia experiència i records d'infància, no és un tema personal. L'època va portar que un plantejament vital anàleg el visqueren alguns centenars de castelloners al llarg de la segona mitat de la dècada dels cinquanta i tota la dels seixanta de passat segle, en la que, a més, es va incrementar per diversos motius: un d'ells va ser la vinguda al poble de famílies que havien viscut a cases repartides per tot el terme municipal en condicions prou precàries, un altre el repartiment en diferents vivendes individuals de famílies que havien viscut unides compartint una mateixa casa, i la tercera, que va ser la meua, la millora econòmica provocada per una emigració que va proporcionar diners per a millorar el nivell de vida de moltes famílies.

La Plaça de l'Ermita

Tot això va provocar el que, sense incrementar en absolut el cens de veïns, Castelló va incrementar prou la seua dimensió, construint noves vivendes i creant nous carrers, el que va millorar, i molt, les condicions de vida generals dels veïns, a canvi de xicotetes dosis de desarrelament local, cap d'elles greu ni de bon tros, i el canvi de conceptes de convivència local en la població. Castelló no va ser un cas aïllat en este tema, perquè este fenomen es donà per tota Espanya, però en la zona de llevant, especialment en València i Barcelona, de forma molt especial.

Ma casa natal, al Calvari

Ja a mitjan anys seixanta, després de tornar amb els meus pares de l'emigració a França de quasi dos anys, i amb els diners guanyats gràcies a ella, mon pare va comprar una casa prou mas gran que aquella en què vaig nàixer en l'Ermita. No obstant això, sent xiquet, em vaig sentir descol-locat amb el canvi de casa. Ma vella casa tenia moltes altres cases sempre obertes, i vivien en ella molts veïns molt volguts que compartien tota la seua vida entre elles, i també tots els meus amics d'infància primerenca amb què havia compartit els meus jocs, les baralles de xiquet, totes les meues alegries i les meues penes... i de sobte, tot desapareixia.

Part mes vella del Calvari

Ens vam traslladar al cap del món, a l'altre extrem del poble on estava creixent un nou barri, el de Califòrnia, un poc així com un desterrament del meu món, on, a més d'haver-hi pocs veïns encara, i per això pocs xiquets, no coneixia a ningú i cada un procedia de diverses parts del poble. Com es fuig de l'exili? Aplicant la tàctica de desaparéixer d'ell totes les hores possibles a base d'anar-se'n al vell barri del Calvari, al lloc amat i enyorat, a jugar amb els meus amics i a veure al meu veïnat. Primer van ser moltíssimes, quasi totes, les hores disponibles. A poc a poc, amb el pas dels anys, van anar disminuint, però encara hui són prou, i eixe continua sent el meu barri encara i ho serà sempre.

El Calvari des de fora del poble

Que ningú pense que en el nou es vivia malament. Res d'això. Primer que res, els carrers eren mes amples, i la casa era moltíssim mes gran i moderna, encara que no tinc clar si això de moderna és una millora. En ella ja teníem totes les comoditats de l'aigua corrent. Vam passar del vell pou en el corral (que ja era un luxe) i del "excusat" que calia buidar periòdicament, al lavabo amb tassa, pica i dutxa, cosa increïble dins de la seua exagerada estretor. El corral era més gran, i hi havia una part coberta, hui cotxera, que era més de deu vegades l'espai de la cuadra i pallissa de la vella casa. Les habitacions eren més grans, la cuina molt millor i amb aixeta a la pica, i cuina de gas, el saló era mes o menys igual, amb ximenera i tot, i en general molt més còmoda i tot, dormitoris inclosos, en planta baixa.

Altra imatge del Calvari

Llavors no tenia obra alta. Uns pocs anys després es va fer una primera planta com a andana, hui distribuïda en dormitoris i un gran saló. De nou varis anys després, un segón pis com a andana. No obstant això, a un xiquet menut, entendreu que tot això li portava al fresc, i el que enyorava era als meus amics i el meu estil de vida en el meu carrer. 

El nostre trasllat, a més, va ser en ple hivern. Recorde que la casa estava preparada un parell de mesos abans, però la meua iaia va ser radical: "Jo ja sóc molt vella, i quan em tragueu d'ací no tornaré a veure les festes de Santa Bárbara, pel que no em traieu de casa fins que no passen les d'este any com no siga morta". I així va ser. Vam passar el nadal i any nou i les festes de Santa Bárbara, i només passar el dia de reis, vam començar el trasllat. 

La meua iaia va acabar tenint tota la raó, perquè dies abans de Sant Josep, a les portes de la primavera, ens va deixar per sempre i lluny de casa. Encara hui trobe a faltar els seus acollidors braços, el seu afecte, aquelles calloses mans que tant de treball tenien fet i encara sabien donar tant d'amor, la bellesa del somriure del seu rostre creuat de les profundes arrugues del temps cada vegada que em mirava, la sensació de relaxar-me a l'abric del seu abraç al bressolar-me...

Barri de California actual

A poc a poc, la nova barriada es va anar omplint de veïns i de xiquets, i pel que es veia, tots igual de descol·locats que nosaltres. Probablement va ser això el que va fer que prou prompte es començara a formar una comunitat molt dispar, però que buscava desesperadament una "normalitat" perduda. Ja durant el primer estiu va començar el nostre nou carrer amb el costum, estesa per totes les bandes del poble i de tots els pobles, del sopar a la fresca. Al poc de començar amb la tauleta a la porta de cada casa i les cadires baixes de bova, van començar les reunions de varis sopars en taules juntes a qui un veí aportava la salmorra, un altre els cacauets, l'altre tenia tramussos, l'altre tomaques del terreny acabats d'agafar, encisams frescos, olives...  

Les mares cridant als seus rebrots enmig del carrer quan el sopar estava llesta. "Vicentííííííín...." "Salvadooooooor...." "Daniiiiiiii..." "Ampariiiiin..." "Paquitaaaaaa....". Les sentíem a vegades des de centenars de metres, hui no m'explique ni com. Després, els xiquets, cada un amb el seu entrepà, assentats en el rastell de la vorera (cada casa tenia un trosset propi, cada un d'una grandària i model, i algunes cases ni tenien encara, i el carrer era de terra), i després a jugar pel mig del buid i ample carrer, pe el que rarament passava alguna bicicleta o ciclomotor, un parell de cotxes al dia, i a vegades el camió del tio Juan Moscardó (sempre renegant, però molt bona gent), i molt poc més.

Altra mes zenital de California

En acabant de sopar, sempre apareixia algun meló del terreny i algun meló d'Alger "de sang de bou", tan delicatss com enormes i deliciosos. Després venien les xarrades davall la lluna estiuenca, amb les que a poc a poc tots se van anar coneixent millor i formant eixa comunitat que tots enyoraven, i els jocs dels xiquets ens van anar creant amistats que hui perduren i es van reforçar en l'adolescència. La tertúlia es prolongava al menys just per a posar-se al dia de les últimes corre-cuites del poble, i després, al llit, que demà cal alçar-se enjorn.

Altra actual de California

No van durar molts anys les tertúlies i els jocs, i la culpa la van tindre els primers televisors. Quan va aparéixer el primer, a l'acabar el sopar es partien tots, grans i xicotets, en dos grups. D'una banda, els que continuaven xarrant com abans. D'un altra, els que se n'anaven a la casa del propietari de l'aparell, que sobre la seua taula mòbil, com totes les primeres taules de televisor, la posava volta cap al carrer i amb la veu prou alta perquè la sentiren tots. En el carrer, files formades com si fóra el cine, tots mirant la tele, per descomptat en blanc i negre i una sola cadena, que al voltant de la mitjanit, feia el tancament, encara que a eixes hores l'audiència ja era molt escassa. 

Els anys van anar augmentant el nombre d'aparells i el nombre de grups que els miraven, cada vegada formats per menys gent, fins que cada família veia la televisió en sa casa amb la seua família, tots callats, incomunicats i embadalits cara la caixa bova fins a arribar als límits insofribles de hui. 

Al carrer li van nàixer, primer, les voreres que hui manté, amb els rastells de calcaris repicats i taulells de ciment premsat, com les de la resta del poble. Després, el carrer de ciment que anys després es va asfaltar, i va anar creixent el trànsit fent mes complicat el joc en el carrer i l'estada nocturna que l'ocupaven. Arribava la modernitat.

A poc a poc van disminuir els sopars a la fresca fins a desaparéixer espentades per l'augment de trànsit i soroll, els xiquets van anar vagarejant cada vegada menys pels carrers, i no cal que vos relate el final, que ja el sabeu tots. No obstant això, els anys que van durar eixes estones de convivència van forjar un veïnat a partir de gents disperses, i hui seguix sent-ho amb els canvis habituals i les variacions de veïns, i ja és un veïnat com un altre qualsevol en un poblet com el nostre, en el que es viu a gust i són molt estranys i xicotets els problemes entre veïns.

No obstant això, trobe a faltar un detall quan, de nit, vaig a alguna part pel carrer. Abans, estava tot el món a la porta de casa, sopant, xarrant, o simplement estant a la fresca. I era tota una lletania, un rosari de civisme "bona nit, bona nit, bona nit, bona nit...". Són sensacions de solidaritat pacífica que m'han marcat molt.

Temps era temps....

Llegir més...