Diccionari de carros.

1925 al port de València.

Canvien els temps i passen les coses. Hui tenim televisió, mòbils, ordinadors, cotxes, gps, llibres digitals, etc. Abans, la majoria de la gent treballava en el camp, eren jornalers o llauradors majoritàriament, i usaven unes ferramentes molt característiques. Tot el que podia tenia un carro tirat pel seu animal, normalment haca o ruc, i un aladre per a llaurar i sembrar el camp.

Hui sabem conduir un cotxe, usar un mòbil, una càmera digital, navegar per internet, gravar vídeos o jugar videojocs. Abans, fins fa molt poc, no existia res d'això, i el que era necessari aprendre era a portar un carro i a l'animal en el camp per a treballar i llaurar el bancal. Com ja hem dit, el carro de la Ribera solia ser el d'escala, i l'aladre, hereu del romà, solia ser tirat per un sol animal i s'anomenava forcat.

Parts d'un carro (1)

Per què els mes jóvens vagen entenent el que eren, els preparem un xicotet diccionari amb els noms i descripcions de les parts del carro i dels aparells dels animals. Ja seguirem amb la resta:

Aiguadera f. Ormeig compost de quatre o sis senalles còniques sense cul, que es posen meitat a cada banda de la bèstia i s’empren per a traginar gerres d’aigua.

Aigüera f. Barxa d’espart amb tapadora, que els carreters duen en el carro sobre el varal per portar-hi l’aigua i la berena.

Aixar v. tr. Fer anar arrere una cavalleria, fer-la recular.

Aixaderes f. pl. Reculants. Cadascuna de les corretges o cadenes que van de la retranca a les vares del carruatge, passat pel mig del cos de la bèstia, i serveixen per a permetre que l’animal puga recular i fer seguir amb ell el vehicle, sobretot en les baixades.

Parts d'un carro (2)

Aixavegó m. Compost de quatre samugues encreuades, amb una tela fixa al damunt que va sobre l’albardó de la bèstia i serveix per a portar blat, arròs, palla, etc.

Albarda f. Guarniment de les bèsties de càrrega de peu redó que consisteix essencialment en un coixí ple de palla, de borra, etc., que s’adapta al llom de l’animal i sobre el qual es col.loquen les sàries, els arganells, etc.

Albardar v. tr. Posar l’albarda a una bèstia.

Albardó m. Casta albarda.

Alcalades f. pl. Peça de metall que formava part de les guarnicions de cavalcadura.

Alitranca f. Peça de cuiro que passa per damunt de les anques de les cavalleries enganxades.

Aparell m. Arreus per a muntar o carregar les bèsties de bast.

Aparellada f. Guarniments de la bèstia de càrrega o de tir.

El cub de la roda

Arçó m. Arc de fusta que hi ha davant i darrera de la sella i del bast, i que serveix d’ànima a aquests ormeigs.

Arganells m. pl. Portadores.

Aro m. Cercle de ferro que enrevolta la roda d’un carruatge.

Arquillo m. Cada un dels arcs de fusta que sostenen la vela del carro.

Arri interj. Interjecció amb què s’estimula una bèstia a caminar o a accelerar la marxa.

Ase m. ZOOL. Mamífer perissodàctil de la família dels èquids (Equus asinus), d’aspecte similar al del cavall, però més menut, d’orelles llargues i de cap gran, que s’utilitza generalment com a bèstia de càrrega.

Balancí m. Bastó que du dues cordes (una a cada cap) que s’enganxen a una bèstia, i enmig té una anella per a enganxar-se amb una cosa que la bèstia ha de posar en moviment, com per exemple, una arada, un trill, etc.

Banda f. Postissada que va col.locada a cada costat del carro i forma la paret lateral d’aquest.

Barana f. Barra que va col.locada horitzontalment en tota la llargària del buc del carro, i que té forats dins els quals van ficats els caps superiors dels palancs o estaques que formen la banda.

Barra m. Peça que forma el braç i la cuixera de cada part del carro.

La cabeçada

Barriguera f. Corretja que per sos extrems du passats els braços del carruatge i que, passant per davall la panxa de la bèstia, serveix per a evitar que el vehicle s’alce.

Bast m. Albarda curta que porten les bèsties de càrrega.

Boixa f. Peça de ferro fus, cilíndrica o troncònica, que va ficada dins la cuba del carro i abriga el cap del fusell.

Botó m. Peça cilíndrica de fusta que ocupa el centre de la roda de carro i a la qual convergeixen els radis. Cubo.

Bou m. ZOOL. Mamífer remugant de la família dels bòvids, de la subfamília dels bovins (Bos taurus), amb potents banyes punxegudes recorbades enlaire.

Brida f. Fre o mos del cavall, el mul, etc., amb les regnes i les altres corretges que serveixen per a subjectar-lo al cap de l’animal.

Burro m. ZOOL. Ase.

Cabasset m. Virolla de ferro que va a cada cap del fusell del carro, al costat de la boixa i que és travessada pel piu.

Cabeçada f. Conjunt de corretges entrelligades que subjecten el cap de la bèstia cavallina quan ha d’estirar un vehicle.

Cabeçó m. Conjunt de corretges que subjecten el cap de la bèstia per a estirar el carro.

Cabestre m. Corda o corretja que es lliga al cap d’una bèstia per a portar-la o subjectar-la.

Camó m. Cada una de les corbes que formen la roda del carro. Corba.

Carreter m. Persona que té per ofici portar carretes o carros. m. Persona que construeix carretes o carros (Mestre d'aixa).

Carrillera f. Rodera, solc produït en terra per les rodes dels carros.

Carro m. TRANSP. Vehicle per a transportar càrrega constituït per un marc o una caixa amb una perxa o dos vares on van enganxats els animals i un fusell fixat en la part inferior, en l’extrem del qual giren lliures dos rodes.

Cavall m. ZOOL. Mamífer de la família dels èquids (Equus caballus) de grans dimensions i de constitució forta i àgil al mateix temps, que s’utilitza com a animal de tir, de sella, etc.

Carrejant vímet.

Cércol m. Llanda de ferro de les rodes del carro. Aro.

Cingla f. Cinta ampla de cordell de cànem o d’altra matèria resistent, especialment la utilitzada per a subjectar l’albarda, la sella, etc., per davall del ventre de l’animal.

Cinglar v. tr. Assegurar la sella o l’albarda.

Clàviga f. Clavilla, especialment la que, en un fusell o una barra que s’introdueix per un cap en el forat d’un objecte (roda, jou, etc.), s’hi clava travessant-lo a fi que no puga escapar-se.

Collera f. Coixí que es posa en el coll de l’animal per junyir-lo a l’aladre, a la carreta, etc.

Colleró m. Classe de collera de bèstia de més grossària que la collera ordinària.

Contraperna f. Barra horitzontal de les baranes dels carros on van emmetxats els extrems inferiors de les estaques i dels contratirants.

Contratirant m. Barrot de ferro que es col.loca entre la contraperna i la banda superior per a reforçar la barana superior d’un carro.

Corba f. Cadascun dels segments corbs de fusta, que, units uns amb altres per llurs extrems, formen l’encorbat de la roda del carro.

Corretjot m. Corretja ampla que passa per damunt de l’animal de tir i serveix per a sostenir els braços del carro.

Costella f. Cadascuna de les dos peces corbes de fusta o d’altra matèria sòlida que formen l’ànima de la collera o collar de tirar a carro.

Cubo m. Peça cilíndrica de fusta que ocupa el centre de la roda de carro i a la qual convergeixen els radis.

Descans m. Mosso. Pal que va agarrat per un cap al braç del carro i per l’altre cap, abaixant-lo, pot recolzar en terra quan el carro està parat, i així donar-li un nou punt de suport que evita que puga balançar de davant o de darrere.

Tartana.

Egua f. Femella del cavall.

Eix m. Peça de fusta, de metall o d’altra matèria dura, de forma cilíndrica o cònica, que està fixa i serveix de sosteniment i centre de revolució a una o diverses rodes o altres peces que revolten.

Escala f. Cada un dels braços travessers del carro o tartana.

Escaler m. Animal que en una reata va a l’escala, o sia, entre els braços del carro, a barres.

Escaleta m. Prolongació de l’escala del carro, feta per mitjà d’una post sostinguda amb cordes, que té per objecte permetre d’augmentar la càrrega. Pessa de ferro amb escalons per ajudar a pujar al carro.

Estaquilla m. Cadascuna de les estaques de fusta que formen l’escala del carro.

Francalet m. Corretja de la collera o forcasset.

Frontalera f. Corretja o corda de les morralles que passa per damunt del front de l’animal.

Fuell m. Eix d’un carruatge.

Galtera f. Peça de guarniments que tapa els ulls i galtes d’un animal, per a fer que soles mire al davant.

Guardapols m. Peça de cuiro que va enrotllada damunt el coixí de parell i que s’hi estén quan plou o quan hi ha molta pols.

Haca f. ZOOL. Cavall menut i vigorós, l’alçada del qual no passa de catorze decímetres.

Haveria f. Bèstia de càrrega.

Carruatge funerari.

Jouet m. Mena de collar format de dues cames de fusta unides per la part superior, amb uns ganxos de ferro on es passen els francalets, i que es posa al coll de l’animal per a llaurar amb forcat o per a tirar carro.

Jònec m. ZOOL. Brau o bou jove, de menys de dos anys.

Junyir v. tr. Posar el jou a un animal o un parell d’animals.

Llança f. Peça llarga de fusta unida pel seu extrem inferior al joc de la part de davant d’un carruatge, a cada costat de la qual, s’enganxa un cavall, una mula, etc.

Matxo m. Mul.

Mestre d’aixa m. Fuster de carros.

Morralles f. pl. Conjunt de corretges que envolten el cap d’una bèstia de tir o de tragí, especialment d’un mul, per a subjectar-la i guiar-la.

Morrera f. Peça de corda o de corretja que passa per damunt els morros de la bèstia i forma part de les morralles.

Mosso m. Descans; pal damunt el qual descansa un braç del carro quan aquest està desjunyit.

Mula f. ZOOL. Mul femella.

Ollaó interj. Crit del carreter per fer anar l’animal cap a la dreta.

Oixque interj. Crit del carreter per fer anar l’animal cap a l’esquerra.

Perxa f. Barra col.locada a la part central i superior de l’arquillada d’un carro.

Pina f. Corba de roda de carro.

Galera, el transport pesat.

Piu m. Xicoteta peça ixent que serveix per a encaixar en un buit, moure un ressort, fer de suport a un cos giratori, etc.

Portadores f. pl. Conjunt de dos caixons de fusta destapats lateralment, que van col.locats un a cada costat de bast o albarda d’una bèstia, a manera d’arganells, i serveix per a portar-hi cabassos i cistells plens de fruita.

Pujador m. Pedrís, escampell, etc., que ajuda a pujar a cavall, en un carruatge, etc.

Rabasta f. Tafarra. Banda de cuiro, cànem, etc., que subjecta la sella, el bast, etc., per darrere passant per davall de la cua de la bèstia.

Radi m. Cada un dels barrots, les tiges, etc., que uneixen el botó d’una roda amb la seua circumferència.

Ramal m. Tros de corda lligat al morro d’una bèstia, per a portar-la.

Reata f. Corda amb què es lliguen les bèsties perquè unes segueixen les altres, o corda amb què es lliga la càrrega, sobretot en garbejar.

Reculant m. Cadascuna de les corretges o cadenes que van de la retranca a les vares del carruatge, passat pel mig del cos de la bèstia, i serveixen per a permetre que l’animal puga recular i fer seguir amb ell el vehicle, sobretot en les baixades.

Carregant al port de València
en 1930

Regnes f. pl. Cada una de les dos corretges o brides amb què es governa el cavall o l’haveria.

Retranca f. Rabasta. Tafarra.

Reülls m. pl. Conjunt de dos peces de cuiro que formen part dels guarniments del cap d’una bèstia i li tapen els ulls lateralment perquè sempre mire cap avant.

Rossí m. Cavall vell, decadent i de poc vigor per al treball.

Ruc m. ZOOL. Ase.

Samuga f. Cadascuna de les quatre barres que formen l’ormeig, el qual és anomenat aixavegó.

Sària f. TRANSP. Recipient molt gran, generalment d’espart, que forma una bossa a cada un dels extrems i que es posa damunt del llom d’una bèstia per a transportar terra, palla, fem, etc.

Sella f. Seient de cuiro, de forma especialment adaptada a l’esquena del cavall, o d’un altre animal de sella, amb la superfície lleugerament còncava, de manera que el genet hi puga seure còmodament.

Selló m. Sella amb respatller i amb post per a descansar els peus, que servia perquè les dones anaren còmodament damunt muls i cavalls.

Serretó m. Peça de ferro semicircular amb una vora dentada, que se subjecta sobre el morro de la bèstia de tir, perquè en estirar-li les regnes a les quals va unida la dita peça, l’animal es deixe guiar.

Carro de ma, 1923.

So interj. Crit del carreter per fer parar l’animal.

Soc m. Peça de fusta del fre del carro, aplicada per la part corba damunt la llanda de la roda per a frenar-la i impedir-ne el gir.

Somera f. Burra.

Sorra f. Teixit d’espart que portava el carro en la part inferior, davall de la caixa, i servia per a dur-hi algunes coses i fer contrapés.

Soto m. Postissada que va penjada amb cadenes sota el fusell del carro i que serveix per a transportar-hi coses i per anar-hi els qui viatgen amb aquell vehicle.

Tafarra f. Rabasta. Retranca.

Tartana f. TRANSP. Carruatge lleuger de dos rodes, amb coberta redonenca, ballestins de suspensiò i amb seients laterals, destinada generalment al transport de perssones.

Telera f. Barana llevadissa del carro.

Timó m. Llança d’un carro.

Tiro m. Cadena del carro que s’enganxa al cabestre d’un animal que el tira.

Tirants m. pl. Cordes revestides de cuiro amb què es lliguen entre si o al cap de vares els animals que van davant de l’escaler.

Carrejant taronja al port de
València als anys 20.

Torn m. La peça més davantera del bast, de cuiro en forma de mitja lluna, que va col.locada immediatament davant de l’arçó anterior.

Tralla f. Regna, corretja per a frenar o dirigir.

Travessanya f. Barra que subjecta per darrere les baranes del carro.

Vara f. Les dues barres del carro enmig de les quals va junyit l’animal que tira el carro.

Varal m. Barra horitzontal dins la qual van ficats els caps superiors de les estaques de la barana del carro.

Vela f. Tela que cobreix el carro per a defensar els viatges contra el sol o la pluja.

Vencilló m. Corretja que va fixa a cada costella del collar i serveix per a lligar este amb el braç del carro o del forcat.

Ventrera f. Barriguera.

Espere no haver-me deixat moltes, i en les fotos podreu anar identificant cada una d'elles. Seguirem a poc a poc amb els carros i les cavalleries.

Temps era temps...

Llegir més...

El Mestre d'Aixa

El mestre d'aixa. Gravat antic.

Segons el diccionari, un "mestre d'aixa" és un fuster especialitzat a fabricar o reparar peces de qualsevol tipus d'embarcació. No obstant això, en les comarques valencianes, el nom és el que designa el mestre constructor de carruatges de qualsevol tipus.

Potser se dega al fet que ambdós treballs no són tan distints, i empraven, com a ferramenta fonamental, la mateixa, l'aixa, que és un instrument per a desbastar la fusta amb un mànec curt i fulla d'acer temperat, esmolada i tallant. També hi havia amb dos talls, un horitzontal i un altre vertical al costat contrari, un usat com a destral i l'altre com a aixa. Inclús alguns substituïen la destral per un cap de martell.

Aixa antiga.

No sols construïen carros, sinó que, si calia completar treball, es fabricaven i reparaven eines agrícoles, com aladres, xarugues, acaballonadores, etc.. El "mestre d'aixa" havia de ser un bon fuster, però també un bon ferrer, ja que havia d'ajuntar en el seu ofici les tècniques d'ambdós especialitats, bàsiques per a la construcció dels carruatges.

Carro d'escala

El carro era el vehicle indispensable en la societat rural, i la seua construcció requeria una gran mestria. Eren indispensables sobretot a partir de la segona mitat del segle XIX i la primera del segle XX, quan la millora dels camins i l'augment de la capacitat econòmica del llaurador propietari van provocar una àmplia expansió de la seua utilització no sols en els pobles, sinó en el naixent comerç que facilitava la millora en el transport que incrementava la rapidesa, quantitat i qualitat del maneig de grans quantitats de mercaderies. 

Parts d'un carro d'escala (1)

Entre les diverses parts del carro, les mes complexes i de mes difícil construcció eren, sens dubte, les rodes, protegides per un cércol de ferro o "cércol", a què s'acoblaven cada un dels "camóns" o "corbes" que formaven el perìmetre, i els "radis" que convergien en el "cub", element complex format per diverses peces que unien les rodes a un sòlid eix de ferro destinat a suportar tot el pes del vehicle i la seua càrrega.

Parts d'un carro d'escala (2)

El tipus de carro mes usat, amb diferència, en tota València era el "carro d'escala" anomenat així per la forma de la seua estructura, formada per dos barres longitudinals, "barres", i les travesseres, "escales", que li donaven esta aparença bàsica. Sobre les rodes es fixava esta armadura consistent en una caixa per a la càrrega amb una o dos "posts" en el seu sòl i els laterals o "varals". Si la càrrega era mes llarga, es podien afegir davant i darrere de la caixa unes peces addicionals o "teleres". Si era necessari, es podia carregar per davall de l'eix fins quasi el sòl afegint una plataforma anomenada "soto" que penjava amb cadenes regulables de l'estructura en escala, a la que s'accedia apartant el sòl del carro, el que multiplicava la seua capacitat.

Parts del cub de la roda.

L'animal de tir s'enganxava entre les barres amb nombrosos elements de guarnició de què anirem parlant. Anirem tractant a poc a poc les parts tant del carro com dels guarniments de l'animal, però de moment, vos faig avanç d'unes imatges amb els noms de les principals per a anar fent boca.

Les fustes mes emprades per a fabricar carros eren les d'alzina, ullastre (olivera borda) i anouer, encara que no eren les úniques. Existix també el verb "aixar", que significa fer recular a l'animal. Les haques reculen amb facilitat, però és molt difícil aconseguir que ho facen els ases.

Aixa amb martell modèrna.

En el taller del "mestre d'aixa" s'empraven infinitat de ferramentes, i sobretot, destacava una farga de carbó amb una manxa d'aire, de la que treien amb unes descomunals tenalles grans peces, que eren rítmicament colpejades amb el mall sobre l'enclusa per a donar-los la forma necessària segons el seu mecanisme. Dos colps mes suaus, seguits d'un altre molt fort, eficaç i contundent, després de precisar qual era el lloc mes convenient per a donar-lo. Finalment, amb les mateixes tenalles, el submergia en una gran pila d'aigua per a temperar-lo. De sobte, tot el carrer s'omplia d'un núvol blanquinós i una olor característica i intensa.

Altres vegades, era el soroll de la serra amb diversos tons segons el tipus de fusta o el grossor de la taula. 

Carro d'escala restaurat.

Els carros no eren construccions en sèrie ni seguien normes fixes en la seua construcció i grandàries. Eren construïts segons les necessitats i indicacions de qui els encarregava, encara que pam dalt, pam baix, les necessitats dels llauradors eren molt semblants. Els d'escala solien tindre una longitud màxima d'uns 320 centímetres, una amplària d'al voltant de 142 i un diàmetre de roda de 140. La seua càrrega màxima que solien transportar arrossegat per un sol animal era d'entre 16 i 20 quintars.

El client visitava el taller i tancava amb el mestre un tracte respecte als diners que costaria el carro, les seues dimensions i capacitat, i a vegades demanava particularitats fora del normal, com a rodes mes altes, que tinguera 20 radis en compte dels 18 habituals, o 16 per a alleugerir-lo, etc...

Abeurant a la font.

En el procés de fabricació, totes les peces es produïen per separat i després s'engegaven en conjunt. Moltes peces era necessari tindre-les fabricades per endavant, com les rodes, la fusta de les quals requerix un assecat d'al voltant d'una any abans de poder acoblar-la.

En el taller del "mestre d'aixa" no sols es fabricaven carros de llaurador. També feien altres vehicles semblants, com carros de mà, carros de viatge, tartanes, cabriolets, galeres, i altres.

Carro d'escala amb soto restaurat.

Entrem en un dels temes mes amplis i atractius de la nostra història de poble rural. Poc a poc seguirem amb ell. A Castelló hi havien varis, i bons, mestres d'aixa. Parlarem d'ells.

Temps era temps...

Llegir més...

Arròs i res.

S'han acabat els Carnestoltes. El senyor Carnal s'ha anat i arriba la Quarema amb el seu final en Setmana Santa. 

A pesar de l'antiga tradició d'ambdós esdeveniments, durant molts anys a partir de la guerra van estar prohibits els primers, i protegida i obligada la segona. Moltes eren les prohibicions durant l'època quaresmal, i van tardar molts anys a suavitzar-se davall la dictadura, i mes encara per la força de la institució eclesiàstica.

Ja parlarem alguna vegada de tot això, que temps tindrem. Una de les coses mes visibles, i que mes recorde de xiquet, eren totes les imposicions a l'hora d'omplir l'estómac, i això que jo sóc dels que ja no vam passar penúries, afortunadament, perquè només vam viure els últims anys. Jo només recorde coses a partir dels primers 60, i ja s'havia començat l'eixida del túnel. 

Castelló no es diferència en eixe tema de la resta de València, i teníem per això mil maneres de sortejar les prohibicions alimentàries de qualsevol tipus, els dejunis i les abstinències. I qui es crega que no trobàvem la forma de disfrutar amb un plat davant, està molt equivocat.

Només es variava un poc d'ingredients, o de la seua forma d'elaborar-los. Quan es prescindia de u, s'usava un altre i en pau. No es pot menjar carn? Es menja peix. I s'usa i abusa de la rebosteria, es trau tot el partit a les verdures, i al final, s'acaba disfrutant com un canonge. Aprofitarem estos llargs dies per a donar un repàs a la cuina quaresmal i veurem com es passen els patiments de portes dins de les cases valencianes.

Com a bon poble arrosser, començarem per un bon plat d'arròs penitent....

Arròs i res.

Arròs i res.

Per a quatre persones:

- 4 cebes grans

- 2 creïlles mitjanes

- 1 tomaca mitjana

- 1 pebre roig mitjà.

- 2 dents d'all

- arròs

- unes molles d'abadejo dessalat (mes o menys abundants segons gust i butxaca)

- Oli d'oliva (El suficient per a daurar bé la ceba) 

- Sal, molt poca.

- Cigrons cuits (optatiu) 

Preparació:

Es talla la ceba en lamines al llarg i l'all de la mateixa manera, es daura bé a foc lent i quan ja quasi estiga, se li afig la tomaca, tallada xicoteta. La tomaca ha de sofregir fins quasi caramel·litzar-se. A mig fregir, se posa el pebre tallat grandet. En oli a banda es dauren les creïlles tallades a rodanxes gruixudes. 

En l'anterior sofregit de tomaca i ceba amb pebre s'afig una tassa de café plena d'arròs per cada comensal i se li va donant voltes uns cinc minuts. A continuació s'afig l'aigua (com sempre, dos mesures d'aigua per una d'arròs). Quan porte bullint a foc mig uns deu minuts se li afigen les creïlles prefregides per damunt, i és el moment d'afegir també les molles d'abadejo.

Als vint minuts d'ebullició es baixa el foc i s'acaben de coure a foc lent. Sol coure's amb perol o cassola de fang. Este arròs és un poc melós per efecte de la ceba. Hi ha qui també li afig uns cigrons cuits per damunt (poden ser de pot, ben rentats).  Al gust.

Si vos agraden les postres dolces, tenim per ací moltes possibilitats, però vos propose un que el mateix ens va a servir en Quaresma que en Nadal, molt antic, d'origen àrab com la majoria dels els nostres, perquè som terra morisca, i són les Gemes. Recordeu que entre els productes de què cal abstindre's no estan ni els ous, ni la llet (per cert, tampoc els caragols, ja els arribarà el torn).

Gemes.

Gemes.

Per a 4 persones:

- 6 rovells d'ou.

- 300 gr de sucre.

- 300 mil·lilitres d'aigua.

- 200 gr de sucre glas (sucre mòlt molt fi).

- Canella en branca.

- Ratlladura de la pell d'un llima.

Preparació:

En un casset a foc lent posem a bullir el sucre, l'aigua, la ratlladura de llima i una branqueta de canella, removent amb suavitat, fins que aconseguixes la textura de xarop a punt de bri.

Retirem del foc, llevem la canella, afegim els rovells d'ou i batem molt bé. Tornem a posar a coure a foc lent fins que adquirisca la consistència d'una massa dura. En este moment, es trau del foc i es deixa refredar.

Quan estiga fred, afegim la tercera part del sucre glas, pastem i formem després amb la massa un rotllo llarg, que tallarem a trossos xicotets i es treballa cada trosset per a formar una boleta un poc mes xicoteta que un rovell d'ou.

Cada una de les boletes s'arrebossa en el sucre glas, fins que entre totes absorbisquen tot el que quede formant una pell sobre l'interior de la Gema.

Es conserven en la nevera i se servixen fredes o es deixen temperar, al gust.

Per a començar, em conforme amb això per hui, però no és ni un aperitiu entre tot el que hi havia en les taules de Castelló entre els patiments de les dates. Ja anirem parlant dels costums de qualsevol tipus i de la taula que les alimentava. Hi ha que patir, però sense enveja.

Temps era temps...

Llegir més...

Oficis al voltant dels animals de treball.

Rocí a barres.

Fins fa molt pocs anys, en la majoria de cases de Castelló, com en els altres pobles agrícoles, hi havia tota classe d'animals domèstics a banda dels destinats a millorar l'alimentació de la família, i em refereisc als de treball, ases, haques, matxos, i inclús a vegades bous, utilitzats per a fer els treballs mes durs en el camp.

Al voltant de tots ells, existia un entorn de professions dedicades al seu manteniment, comerç i abastiment d'accessoris, eines i ferramentes necessàries per a realitzar els diferents treballs. Alguns d'ells, encara es conserven en l'actualitat, però han canviat molt la seua manera de fer i la majoria de verbs referits a ells es conjuguen en passat quan ens referim al seu exercici antany.

Ases emparellats.

Els animals que un llaurador tenia en la seua quadra depenien de diverses coses, però principalment del treball a què estigueren dedicats i de la inversió econòmica que es poguera realitzar a l'adquirir-los. Per a això, es recorria sempre al tractant. Encara que sempre fóra una professió de mercadeig i tramoia, sempre existien certes categories dins d'ella.

L'apel·latiu de tractant, el tenien els comerciants majoristes, aquells que es podien permetre la compra de tota una rècua acudint al seu lloc de cria, per a tindre-la en les seues quadres i anar revenent després.

El ramal de l'haca.

A continuació, existia la figura del "ramaler", considerat un tractant de segona fila, que acudia a casa del venedor, i d'allí portava l'animal "del ramal" a la quadra de casa del comprador, d'ací el nom, sense tindre les possibilitats del tractant a l'hora de comprar majors quantitats d'animals. En Castelló, recorde les vegades que el meu iaio em va contar que durant anys, si volies un animal amb totes les garanties d'encertar en l'elecció, t'havies de dirigir al tio Ramón "El Gitano", el major coneixedor de tots els animals de la zona i totalment honrat i incapaç de de disfressar les condicions d'un animal a favor del comprador ni del venedor. Era el que millor coneixia les necessitats cada un i sempre buscava un animal capaç de satisfer-les per un preu just per a ambdós parts.

Sovint, les transaccions es feien en l'hostal, donant al tracte realitzat la categoria de tracte "de casa o d'hostal", i implicava l'acceptació d'una sèrie de normes prèviament establides entre comprador i venedor. Entre elles, es possibilitava la devolució de l'animal si passat un cert temps es descobria algun defecte dels anomenats "redhibitoris", que inutilitzaven parcialment o greument a l'animal. En este cas, el venedor havia de tornar els diners al comprador descontent. S'excloien com redhibitoris aquells defectes que estaven a la vista i que el comprador no va apreciar durant la compra.

Fira als anys 50.

En molts casos, el propi hostaler havia de mediar com a home bo, i a vegades partia les diferències en els tractes realitzats en sa casa i podia prendre els animals en depòsit si sorgia algun pleit o desacord.

Un altre tracte diferent era l'anomenat "de fira", que impossibilitava la devolució de l'animal després de la seua compra. Precisament, les fires van nàixer per a desembarassar-se dels animals complicats de vendre en els pobles xicotets, on tot el món coneixia els animals del veí.

Ferrant la peüngla.

Un altre dels oficis de primera importància era el de "manescal" o veterinari, que tractava les malalties, assistia els parts complicats i ressenyava els animals, és a dir, descrivia, a petició dels seus amos, les caracteristiques físiques i anatòmiques dels animals. Sovint, la visita del manescal a la quuadra es feia acompanyat del propi ferrer. Caldria descriure un poc la diferència entre el ferrer i el ferrador. 

El ferrador ùnicament ferrava els animals i realitzava alguns treballs de retall en les peüngles. El ferrer també retallava cues, aplicava foc en les ferides, i realitzava operacions en les potes, i alguns inclús capaven animals, encara que açò últim solia tindre un professional especialitzat, el capador.

Esquilant l'ase.

Un altre professional important era l'esquilador. La majoria tenia el seu treball fort en l'esquilat de les ovelles, però el treball verdaderament compromés era amb els èquids. S'entenia que un bon esquilador devia ser capaç amb el seu treball de realçar les virtuts d'un animal i dissimular els seus defectes perquè no perdera valor, el que anomenaven "tallar i callar". Per exemple, als ases i als muls se'ls retallava el llom per "Tots Sants" per a facilitar el ràpid eixugat de la suor despresa del treball.

Quan un animal estava molt vell o malalt, es cridava al "peller" perquè el sacrificara a canvi de quedar-se amb la pell, que una vegada convertida en cuiro es destinava a la confecció de "colleres" i "albardes".

Albarda.

Després, hi havia tota una sèrie de professions al voltant del món dels animals, i de les quals parlarem un poc en el futur, perquè eren d'especial importància en el dia a dia de l'economia del poble. Anaven dirigides a la fabricació de qualsevol classe de ferramentes, accessoris, eines i apers, utilitzats en el treball agrícola amb els animals.

Albarder: confeccionava albardes i colleres Les albardes eren utilitzades perquè la càrrega no danyara els animals, i consistia en un coixí ple de palla o borra que s'adaptava perfectament al llom. La collera feia el mateix paper sobre el coll de l'animal davant de les anques davanteres per al tir.

Corretger: Transformava la pell en corretjams, ramals, etc..

Cordeller: Fabricava cordes per a carros, i també xàbigues i xabigons que eren una espècie de xarxes trenades amb cordells, que se solien emprar per a transportar la palla i càrregues voluminoses.

Sarria d'espart.

Sarrier: Teixia les sarries amb espart. Es col·locaven damunt de l'animal sobre l'albarda, per a portar la càrrega, formant un a cada costat de l'animal com uns departaments semblants a grans butxaques (cornelons). També eren els professionals que fabricaven grans estores d'espart per a protegir el mig de casa del pas dels animals cap al pessebre, També vestien els carros, confeccionant els forros del fons i dels costats amb el mateix material.

Herbaser: Cultivava herba i alfals per a vendre despreses garbes d'herba fresca. Subministrava herba a les quadres sobretot en les poblacions grans i ciutats, perquè en els pobles eren els propis amos dels animals els que cultivaven i segaven l'herba.

Aladre.

Mestre d'aixa: dedicat a la construcció de carros, treballant tant la fusta com el ferro.

Aladrer: fabricava aladres o forcats, era ferrer i fuster de gran qualitat, com el Mestre d'aixa.

A poc a poc, anirem parlant de cada un d'ells i de la seua especialitat.

Prompte parlarem també de moltes paraules i refranys que són hui un record d'aquells temps passats però perviuen hui entre nosaltres:

• Parle jo o passa un carro?

• Para el carro!

• Algemesí, ni dóna ni rossí.

• Pare, esta haca l'he treta, l'altra haca, la trac?

• A burro vell, albarda nova.

• Com el burro Victòria, sense pena ni glòria.

• Estar mes sord que una rella.

• Cunyats i relles de forcats, sols son bons soterrats.

Estos són una mostra molt xicoteta. Hi ha moltíssims. Veurem alguns més prompte.

Temps era temps.

Llegir més...

La Comare

Mare no hi ha mes que una i sempre li deurem la pell, però tan veritat com això és el que només alçar per primera vegada el cap, trobem al seu costat a algú més, i per ara no és un comercial d'una empresa de telefonia mòbil, però tot es caminarà. En Castelló, fins fa uns trenta anys, era la comare.

Junt amb ella, a vegades alguna veïna o amiga, i rares vegades el pare. Jo no sé qui estava en el meu cas, perquè pel que s'ha vist anava un poc despistat, però com les meues germanes, tinc el certificat de producte artesanal, nascut a casa, i que des del primer moment vam començar a crear gasto, perquè va caldre pagar a la farmàcia i a la comare.

Segons m'han contat, el meu pipó, proporcionat per la meua iaia paterna (el meu iaio ja havia mort), era un tros de llonganissa seca, o a vegades una garrofa de les què solia guardar en la pallissa. Vist al cap dels anys té per a mi un especial encant.

A la meua germana major i a mi, ens va assistir (m'han contat) la mateixa comare. A la xicoteta, la seua filla, que a més va heretar l'ofici. No recorde els seus noms, però si recorde que ambdós han tingut fama de ser molt bones en el seu ofici. Ambdós eren ja comares titulades, infermeres especialistes que exercien en el poble, i són centenars els veïns de Castelló que van portar al món, centenars les dones a qui van ajudar. No van ser elles soles. No eren les úniques.

Les farmàcies del poble tenien sempre una farmaciola preparada amb tots els medicaments i auxiliars que podien ser necessaris per al part, i quan arribava el moment, el futur pare o un familiar pròxim acudien a arreplegar-la per a portar-la a casa, a disposició de la comare. A l'acabar, es tornava, i la farmàcia cobrava el que s'haguera usat.

Comare en 1850

L'ajuda femenina durant el part, primer, i de la comare després, és una cosa compartida en totes les cultures del nostre món, i ha evolucionat des del mes rudimentari i supersticiós, des de les falses creences, fins a la sofisticació i la manipulació que permet l'actual tecnologia. Lògicament, la partera desitja tindre al seu costat a algú que sàpia per experiència que és el mes adequat en cada moment. També és cert, que en algunes cultures, el part és una cosa íntima de la dona, que a l'arribar el moment es retira dels seus parents i fa front, sola, a tots els problemes que poden precipitar-se per moments.

En el món rural, les dones embarassades continuaven complint amb les seues obligacions fins a l'últim moment, el que a vegades suposava parir en el camp o en el carro, sense temps per a arribar al poble.

Una cosina meua, que hui viu en Alaquàs, era coneguda de xicoteta com "la xiqueta del pont", perquè va nàixer davall el pont del camí vell de La Pobla sobre la que seria la via a Carcaixent, hui desaparegut, assistida sa mare pel seu marit, en ple mes de gener, i amb els obrers que ho estaven construint ajudant a base de fer unes quantes fogates al seu voltant perquè poguera suportar el fred. Es dirigien amb bicicleta a l'Hospital de Castelló, en la plaça de l'Ermita, a on al final van arribar amb la xiqueta embolicada en una tovalla en el cotxe de l'enginyer de l'obra que va arribar de visita per casualitat quan la xiqueta ja estava en el món, afortunadament molt bé.

La Plaça de l'Ermita i la seua
font. Darrere, a l'esquerra, el
Hospital, i a la dreta, lErmita.

En la nostra actual cultura, les condicions al voltant del part són molt diferents de les del passat. Com en la resta de mamífers, les femelles de la nostra espècie, totes les dones, saben parir des del moment que vénen al món. És la cultura en què viuen la que determina la forma en què hauran de fer-ho, i ha anat canviant en cada moment al llarg de la història.

Fins que a poc a poc van desaparéixer les comares dels nostres pobles, en totes parts es va poder nàixer en la llar paterna. Com ja vaig dir, fins fa poc mes de trenta anys es va poder ser "Made in Castelló" completament. Després va vindre l'haver-hi d'anar a hospitals, com l'antic d'Alzira, o després al de Xàtiva, o a algun privat que triaven els que podien pagar-lo creient que seria millor, el que no sempre ocorria. 

Fins que les lleis van canviar, durant anys cap castelloner era nascut en Castelló, excepte alguns, el pare del's quals, va enganyar el funcionari del registre amb l'ajuda del metge que va assistir el part. Tots eren de Xàtiva, d'Alzira o de València.

En l'antiguitat, l'ofici de comare era transmés de mares a filles o aprés d'altres comares experimentades, de les que aprenien els seus coneixements empírics, dones com elles sempre. L'ofici estava vetat als hòmens. Era un procés sagrat i motiu de celebració, i es confiava en el destí, perquè no poques vegades les coses no anaven bé. Durant segles, el nivell sanitari, social i econòmic portava que les dones pariren en males condicions i la majoria ajudades només per altres dones de la seua família. 

Les primeres escoles de comares van aparéixer a finals del segle XVIII, i no va ser fins als últims anys del XIX quan se'ls va començar a exigir la titulació d'infermeria, i a pesar dels avanços del seu ofici i de la medicina, després de superar el seu període de pràctiques, les que eren habilitades havien de provar a més que dominaven l'administració del baptisme, per si de cas, ja que no eren pocs els xiquets que naixien en pèssimes condicions (ni de mares que morien en el part).

Una de les condicions per a ser admesa en la matrícula de comare, era ser casada o viuda. Les casades havien de presentar a més el permís dels seus marits per a seguir els estudis, i tant unes com altres havien de presentar un certificat del seu capellà, de bona vida i costums.

Una simple cadira

Durant la postguerra, la professió va anar evolucionant a poc a poc, i es va aconseguir a poc a poc reduir les morts postpart, aplicant els coneixements sanitaris adquirits en les escoles d'infermeria. En Castelló, en 1949, es va fundar, annex a l'ermita, el Centre Maternal d'Higiene, en el que coneixem com l'Hospital, anteriorment anomenat, en el local que fóra anteriorment Hospital Municipal de la vila des de 1892, quan es va traslladar allí (per a ampliar-lo i a més poder ampliar el quarter de la Guàrdia Civil que estava al seu costat) des del seu molt antic emplaçament junt amb la Capella de la Sang, i que va ser fundat el 21 d'agost de 1467, com a Hospital de Sant Jaume.

Que no es tan simple

Quan es va establir l'assistència al part en hospitals, moltes dones es negaven a anar, perquè consideraven que els hospitals eren per a persones malaltes, i les que encara tenien comares que sempre van treballar així, van seguir durant anys gaudint del privilegi de parir els seus fills en sa casa, fins que a poc a poc se van anar jubilant les comares.

El part era entés com a procés natural, i no es cridava la comare fins que el procés estava avançat, i parien com volien i en la postura que mes còmoda els resultava. En moltes cases fins tenien una cadira paridora, que se solia usar.

Temps era Temps...

Llegir més...