La despellorfà i la dacsa roja.

De dacsa hi ha  moltes varietats i diferents colors, però en Castelló sempre se ha criat la dacsa groga, i pera casa, algunes mates de Dacsa rosera.

Quan s'arreplegava la collita de la dacsa, es traslladava a casa amb el carro i se solien descarregar en mig de l'entrada de la casa, perquè no compensava de cap manera guardar les espigues i pujar-les a la cambra tal com venien del camp, sense pelar i massa tendra. 

Eixe dia, s'avisava a tot el veïnat perquè, després de sopar, acudiren a fer la despellorfà de les espigues, si podia ser en una nit millor que en dos. Es convertia el dur treball en una festa.

Per a això, l'ama de la casa havia preparat prèviament al forn uns moniatos, i carabasses, inclús creïlles, i algunes bones pastes de sagí, coca de llanda, junt amb unes botelles de vi, moscatell i aiguardent per a remullar la gola dels ajudants. Era una manera d'agrair al veïnat l'ajuda pel seu treball i aclarien la casa en poques hores. Eren molts els veïns a qui ajudar en pocs dies a les mateixes labors.

En les cases on havien xics o xiques jóvens, la festa era mes animada. Abans, en el poble, quant es feia boqueta nit, i sobretot a l'estiu, els jóvens tornaven del camp, es llavaven i es vestien amb la roba d'eixir a passejar, i eixien a passejar. El mateix feien les xiques, i cada xicon buscava a la seua xicona preferida. Quan algú deia "Demà arrepleguem la dacsa en ma casa", al dia següent acudien tots els amics i amigues a ajudar-se els uns als altres.

Totes les cadires de bova rodejant el muntó, i al costat de les cadires, els cabassos buits a punt, i a l'arribada, mosset i traguet, i al treball. S'anaven arrancant pallocs i tirant-los a terra, i les espigues netes als cabassos de palma, 

La dacsa té un color groguenc, però de tant en tant, apareixia una espiga de gra roig. Qui treia una espiga roja, tenia el privilegi de besar la xica (o xic) que més li agradava. I ací venien la festa i les rialles... El xic sempre anava directe a buscar a la seua preferida. Les xiques tenien també el seu dret, però s'amagaven o dissimulaven com que ho feien, però com sempre es donava compte algú, besarien qualsevol xic que li era indiferent, per a dissimular, i mes rialles i mes festa.

Entre treball, mosset, beguda, festa i rialles, anava passant la vetlada i se n'anava despellorfant la dacsa, eixien a col·lació totes les xafarderies del poble, es contaven històries passades i succeits, es cantaven les cançons de moda, i s'acabava convertint el treball en una agradable vetlada festera mentres entre tots feien una profitosa labor per als amos de la collita.

Mon pare li va dir una vegada a una amic en la collita del qual eixien moltes espigues roges, "Xe, quina sort", "de sort res", li va respondre, "tots els anys guarde unes espigues rotges i les vaig sembrant cada any, eixa és la sort".

Després de la despellorfà, la dacsa es deixava assecar abans de desgranar-la i posar-la a la venda, però sempre es quedava a casa la llavor de l'any pròxim, i la que serviria per a alimentar les gallines perquè els seus ous foren millors, i les del porc perquè la seua carn siga mes saborosa, i etc i mes etc...

Temps era Temps....

Llegir més...

La dacsa.

La paraula "dacsa" és un arabisme que emprem en valencià per a identificar totes les varietats de la gramínia "Zea Mays", que no coneixíem fins que en el segle XVI es va importar d'Amèrica. En el segle XV s'havia portat unes primeres varietats des de Bahames que, ni van agradar, ni es van aclimatar al nostre clima mediterrani.

Des de llavors és un producte que va quedar lligat a la nostra cultura i tradicions per sempre. Diuen que és el porc agrícola, perquè d'ella també s'aprofita tot, donant origen a quantitat de productes i usos diferents. És una herbàcia que arriba fins a uns 2,5 metres, de tija grossa, el canyot, de grans fulles estrets i allargades, el dacsó, que junt amb el canyot són un magnífic farratge, i també s'extrauen diversos productes químics. És unisexual, pel que té una flor mascle, en la punta del canyot, que forma cabelleres d'estams plens de pol·len, i flors femenines implantades en la part mitjana i superior de la tija agrupada en espigues protegides per unes baines, les pallorfes, que deixen veure les cabelleres formades pel final dels estigmes, el "pel de panolla", que arreplegaran este pol·len i faran que germine en forma de grans sobre el espigó, i que constituïxen la panolla.

Cadascùn dels fulls de la pallorfa se diu palloc, i de ells es feien les famoses "márfegues" (o siga, matalafs de tela ratllada farcits amb ells en compte de llana, que eren usats en les cases de camp o en les dels més pobres), o que s'usaven per a tirar en els estables al sòl per a fer de llit als animals de tir fent fem, aconseguint un fem de primer orde per als camps.

El pèl de panolla en forma d'infusió, és molt diürètica, i s'empra per a alleujar i curar les irritacions de les vies urinàries i les infeccions de veixiga, o siga, per a fer pixar.

L'espigó es guardava amuntonat o ensacat per a servir a l'hivern per a fer foc i calfar la casa, o fer funcionar les "cuines econòmiques" junt amb el carbó, o les estufes de ferro. Eren fàcils d'encendre i feien un bon foc. Abans de l'aparició del paper higiènic, també cobrien esta labor tan convenient en els excusats dels llauradors durant segles.

El gra, la dacsa, és extremadament ric en midó, líquids colorants, vitamina A i proteines diverses. És un ric aliment emprat també en ramaderia i avicultura, i d'ell s'extren diversos rics olis vegetals i una farina anomenada "maizena" ideal per a confiteria i règims alimentaris, i molt rica per a sopes i papilles infantils.

Hui hi ha moltes varietats, algunes híbrides i inclús transgèniques, que produïxen més i són mes fàcils de cultivar. És una bona excusa per als grans sembrats de les multinacionals que a poc a poc ens van enverinant amb els seus meravellosos cultius. Però la dacsa en Castelló era un més dels cultius tradicionals en xicotetes explotacions, moltes d'elles inclús d'autoconsum pel propi llaurador.

Es plantava cada any amb les llavors reservades de la collita anterior pròpia, o que s'havia intercanviat amb les d'altres llauradors de poblacions pròximes per a anar augmentant la riquesa genètica i la producció no envellira i minvara, i unes vegades complementava uns cultius i altres era ella la suplementada. Es podien fer dos cultius diferents, de varietat primerenca, plantada a principis d'abril, o tardana sembrada al maig o inclús juny i arreplegada al principi de la tardor.

Per a aprofitar al màxim la terra, els llauradors solien plantar en el propi dacsar, junt amb cada canyot, una mata de bajoqueta, hui quasi desapareguda com a varietat, anomenada "fesol de careta", que aprofitava el canyot per a emparrar-se per ell durant el cultiu, i que era sega al final del mateix junt amb el canyot per a ser usada com a farratge pels animals.

Era un tipus de bajoqueta molt especial per al arròs caldos, a què donava un sabor i un color molt especial i apreciat. El pitjor era quant calia anar a agafar-la en ple estiu, el que significava eixir del dacsar ple de picors pel pèl de la dacsa i perquè les fulles són molt aspres i apegaloses.

En ple mes de juliol, les varietats de dacsa primerenca estaven granant, però molt tendres, pel que els xiquets disfrutàvem quan els nostres pares portaven a casa algunes espigues tendres per a torrar. Resulta difícil oblidar eixe perfum d'estiu que omplia tota la casa quan estaven en el foc, i el seu deliciós menjar, que disfrutàvem rosegant fins a arribar al encara tendre espigó.

Després parlarem de més costums lligats al cultiu de la dacsa i la nostra cultura.

Llegir més...

Arrop i talladetes.

Aquestos curiosos personatges apareixien per Castelló en arribar l'hivern duent del ramal el ruc àrab carregat amb la sària, tota ella farcida de gerres planes que contenien la sucosa menja, el deliciós "arrop i talladetes". L'arrop es feia tradicionalment amb el most del raïm rossetti, i també podia ser elaborat amb el most de les figues dolces, molt més fàcil i barata aquesta modalitat. Resultava fàcil reconèixer l'entrada de l'arroper perquè a grans crits deia: "Dones i xiquets, eixiu que vos porte arrop i talladetes, mel per a les xiquetes!". Darrerament, una furgoneta substituïa l'ase.

Es pronuncia popularment "arrop i tallaetes".

Com s'abandonen i acaben perdent-se gustos gastronòmics ancestrals, preparacions culinàries de segles!

L'arrop i talladetes és el cordó umbilical de les menges de tradició àrab que ens lliguen a la nostra cultura, a la nostra terra i a la nostra mar. És el començament dels postres ancestrals, fet amb productes casolans a l'abast de tothom. És el berenar antic, la golafreria primigènia i primitiva. És, junt a l'arròs amb fesols i nap, el rovell de l'ou de la nostra gastronomia.


L'arrop és un xarop a base d'almívar concentrat de most de raïm de sabor molt dolç i aspecte molt fosc. Fonamentalment és el producte del de raïm, blanc o roig, filtrat per mig d'una tela i sotmès al foc, en una caldera de coure, a un procés d'ebullició i evaporació, perquè vaja concentrant-se. Quan ja és mig concentrat, s'hi afig la "terreta", és a dir, uns grapats de terra blanca verge rica en calç. Com el raïm porta, juntament amb la glucosa, una part d'àcid tartàric, la terreta (carbonat càlcic) neutralitza eixa acidesa, evitant l'agror que faria malbé la dolçor del most concentrat.

Es torna a passar el suc una altra volta per una tela i es torna a la caldera i al foc, per que bulla de nou i concentrar-lo més, fins a un punt de sucre i densitat convenient. En l'últim moment, es llancen les talladetes de carabassa o de meló d'Alger despullades de la corfa dura exterior; s'hi poden afegir igualment altres fruites confitables, com prunes o préssecs. Per a preparar les talladetes es tallen xicotetes llesques de carabassa de torrar o de confitar, d'uns cinc o sis milímetros de grossària, que haurem tingut tota la nit anterior a remulla dins d'aigua de calç dèbil, per a endurir-les per fora, donant-los una suau turgència; finalment, se sotmeten a un lleuger bull que les ablanirà per dins.

El resultat és un líquid negre i espés, un xarop com l'oli d'engreixar, melós i dolçastre, que impregna uns bocins tellosos i passats i que, tanmateix, es tallen amb el ganivet i es deixen mastegar amb un esforç relatiu.

El gust vol semblar-se a l'extracte de regalíssia, però a última hora deriva en direcció al vi vell i la mistela. Al paladar resulta dens, apegalós, i la durícia dels bocins mesclada amb el xarop esvarós provoquen en la boca sensacions fortes i contrastades.

En conjunt, la mirada, la tallada, la punxada, la masticació i la deglució de l'arrop i talladetes ens porten en un viatge en el temps, una excursió cap a una època no tan remota en què els sabors no tenien manies; era el segle del dolç de tomaca, el codonyat, les fruites confitades, l'almívar, els orellons, el panfígol i les figues seques amb ametles torrades; un temps en què la mel (i la fel), no coneixien barreres.

Aquest dolç era elaborat de manera tradicional, però en molt llocs on abans era habitual la seua elaboració, hi ha quasi desaparegut, ja que el seu sabor i olor resulten força estranys comparats amb els dolços comercials de fabricació industrial en els que molts ingredients son artificials.

Els venedors ens venien de la Marina o de la Vall d'Albaida, i ha estat sempre famós l'elaborat a Benigánim, i podem trobar referències a ell des de molt antic, sent la seva elaboració gairebé sempre en grans quantitats, que després eren venudes en fires i mercats i repartides a domicili per venedors de carrer que recorrien totes les poblacions per guanyar-se la vida amb això, com ocorria amb els dàtils i molts altres productes.

El producte és sempre el mateix i els pesos i mesures, les que el venedor de Benigànim havia heretat del seu besavi: uns platets de llautó nugats amb uns cordellets que pengen dels braços de la balança i uns pesos de ferro massís, circulars, amb els kilograms gravats al damunt i una anella per a agafar-los, juntament amb uns cantalets de riu, xicotets i lluents com un ou d'americana.

Els envasos són l'olleta o el perolet que porta de sa casa cada client, o la gerreta, i no els actuals i esgarrifosos recipients de plàstic transparent amb tapadora de pestanya en què ens venen el paté a les xarcuteries dels supermercats.

Temps era temps...

Llegir més...

El granerer.

Un cop passat el tràngol de la canícula i les primeres tempestes de l'agost, els castelloners d'aquells temps (tan recents al calendari i tan llunyans pels usos i costums actuals) es dedicaven, de ple, a preparar les festes majors.

Emblanquinadors, matalafers, sastres, modistes, obrers i una rècula de professionals de tota mena (sobre els quals, potser, també escriurem quan arribe el moment) havien de deixar les cases, i el mobiliari domèstic dels conciutadans, més netes que una patena, mentre els més humils s'aviaven per compte propi encara que, al capdavall, totes les veïnes acabaven per trobar-s'al carrer granera en mà.

Per continuar, haurem d'explicar als joves de què parlem quan ens referim a les graneres tradicionals, uns objectes de culte als actuals museus etnològics. Segons l'Alcover-Moll (Diccionari Català-Valencià-Balear), una granera és un utensili compost d'un feix de branques primes o de palmes, subjecte a l'extrem d'un mànec de fusta o de canya, i que serveix per a arreplegar i llevar de terra o d'altre lloc la pols, pedruscall i altra brutícia. També hi havia graneres de bruc ("brezo" en castellà) que solien usar-se per agranar l'era, el corral, l'estable i aquelles àrees, en definitiva, de brutícia a l'engròs. I, per suposat, les graneres més fines o de mill ("mijo"), és a dir, d'aquest arbust riberenc que ha donat nom al nostre riu i poble veï en valencià, Millars (però també en castellà, Mijares).

El granerer, o fabricant de graneres, anava ambulant pels pobles corrent més que un xavo rovellat i ningùn d'ells se feia d'or. Era un ofici que donava poc per a menjar, per la qual cosa es realitzava com una activitat complementària quasi sempre. Anava de carrer en carrer amb una sària, o bossa d'espart, a l'esquena, guarnida de pell de conill perquè no se l'escorxés, ple de palmes de margalló preparades amb les seues eines.

L'ofici de granerer, com quasi tots, es transmetia de pares a fills al si d'una mateixa família. Eren els mateixos granerers els que es proveïen de les matèries primeres, ja que anaven a tallar les palmes, o el mill, als terrenys erms, així com les canyes per al pal, transportant-les fins les seues cases on les emmagatzemaven. D'ací anaven proveint-se del material necessari per a realitzar el seu treball.

Eren molt famosos els granerers de Torrent, que recollien les seves palmes en El Palmar (us sona la raó del nom?) i a la Devesa, on abundava el margalló, creuant l'Albufera des del port de Catarroja. Tallaven les palmes, els treien les punxes amb el falçó i les estenien i les assecaven perquè no agafessen floridura i després les carregaven en carros per portar-les al poble. Cada un tenia la seva cambra en la qual podia emmagatzemar les palmes durant tot l'any i anar fabricant graneres.

En sa casa fabricaven amb la palma les graneres que després eixien a vendre, i els pinzells del mateix material. Els pinzells que s'elaboraven antany servien, en molts casos, per pintar les parets de les cases amb calç viva. No es podien utilitzar les mans perquè te les cremaves. Amb les palmes que es rebutjaven de les graneres es fabricaven després aquestes brotxes.

Quan el granerer arribava al poble, per vendre les seues graneres o apanyar les fetes malbé, solia passejar-se pels carrers cridant allò de «El granereeeeeer! Dones, empalme graneres!» o, imitant una mica el pregoner, fent sorolls amb una trompeta per cridar l'atenció del veïnat. Però, de vegades, quan alguna dóna tenia alguna granera per fer, solia ocórrer a l'inrevés, es a dir, era la dóna qui treia la granera de casa i, ara, era ella la que cridava el granerer, el qual, al bellmig del carrer, la desfeia, la tornava a muntar amb palma nova ben lligada amb cordell d'espart que tensava amb l'ajuda dels peus, i, quan creia que estava ben rematada, li lliurava l'encàrrec a la mateixa porta de ca la clienta.

Amb una habilitat i rapidesa que deixava bocabadades a les criatures que amb curiositat l'observaven obrint uns ulls com a llanternes, i sense fer pols ni remolí, refeia les graneres gastades que les dones li treien per canviar-les el ramàs deixant-les noves de trinca. Si a més li compraven alguna de les que ja duia fetes, podia augmentar el minso jornalet que es treia dia a dia. Els oficis ambulants eren per gent amb autèntica vocació de servei. S'ajudava amb unes alenes amb les què acoltellava les palmes, i un falçonet per retallar-los el final perquè quedessen uniformes i amb forma de campana.

L'introducció de nous materials, com ara el plàstic, que abaratien els costos, l'asfaltat dels carrers que eliminava la pols secular i la pàtina de brutícia dels carrers del poble, la popularització dels nous electrodomèstics (com ara els aspiradors), o l'extraordinari invent del motxo (que alliberà, definitivament i sense acritud (perquè era així!), els genolls femenins) que s'aplicà sobre els nous sòls ceràmics (Made in Vila-real) que, juntament amb els canvis i la modernitat que comportaren els seixanta i els setanta, sobretot amb l'arribada dels Ajuntaments democràtics el 1979, han fet que la granera comence a ser una peça d'estudi per part dels antropòlegs, dels sociòlegs i, fins i tot, dels arqueòlegs.

De segur que, preguntant els més menuts de cada casa, us explicarán millor què es una agranadora mecànica, que no una granera de palma com la que exhibien (tampoc fa tants anys!) els agranadors municipals.

Els darrers granerers van anar deixant l'ofici en arribar la dècada dels vuitanta, la del canvi (de la pols pel brillantor?) i ja no queda un ni per a llavor desde fa massa anys.

Llegir més...

Nostàlgia

Crec que ja he dit alguna vegada que per a mi, qualsevol temps passat, jo era mes jove. Castelló és un d'aquests pobles que imprimeix caràcter als que hem nascut en ell, i que a més acaben impregnant a aquells que han arribat des d'altres llocs i porten temps residint, i a més sempre ha mantingut subtils però marcades diferències entre els diferents barris que el formen, mes que res per les diferències entre els oficis i el dia a dia dels seus habitants, quan parlem dels barris perifèrics, o entre el seu poder econòmic, quan parlem d'aquests o del Carrer Major, residència de les famílies mes adinerades.

Hi ha una cosa en la qual mai no hi va haver diferència: cada veïnat era una gran família, amb totes les coses bones i dolentes que porta aquest tracte. El meu barri, en el que em van parir i amb el qual mai no he perdut contacte malgrat haver-lo abandonat com a resident des de molt jovenet, és el de "El Calvari", i concretament el carrer de Cervantes.

Mai recorde la porta de ma casa tancada amb clau, ni la de cap altra del veïnat. El meu pare m'explicava que, sent molt xicotet, la seva mare va passar prop d'un any malalta al llit, amb la clau de la porta posada al pany per l'exterior, el meu avi treballant per poder mantenir tant la casa com la despesa provocada per la malaltia, ell a l'escola, en la del senyor Esteban Sánchis. En tot aquest temps no va faltar una sola vegada la veïna que acompanyés al metge durant les seves visites, ni les que van mantenir la casa neta i en condicions per fora i per dins, ni les que es van preocupar de la roba i del menjar del meu avi i del seu, tant de comprar-lo com de fer-lo, i de totes les cures necessàries per a la meva àvia mentre estava sola.

Era suficient un mínim crit perquè el carrer s'omplís tot seguit de veïns per veure què passava i ajudar en tot el possible. Era un veïnat pobre, en el qual a ningú no li faltava de res que tingués qualsevol altre veí.

Totes les vesprades de temps agradable, la plaça de l'Ermita quedava mig plena pel grup format per totes les veïnes que podien acudir a ajuntar-se per fer les seves tasques juntes, cosir, brodar, qualsevol cosa en grup. Era sempre un grup enorme però variable, en el qual es parlava del diví (poc) i de l'humà (gairebé tot), i en el qual s'acabava pelant viva la no assistent, com sempre passa en els grups. Recorde a la meva àvia quan es retirava boqueta nit. Recollia la seva cistella, que posava sota el braç, agafava la seva cadireta de bova i s'acomiadava amb un "Bo senyores, el que diran de mi seran vostès", i marxava a casa seguida del jurament de les altres que mai no es ficaven amb cap d'elles.

Els homes compartien sempre en el que podien tot el treball a les seves menudes collites, es buscaven feina uns als altres, compartien el seu escàs temps lliure, es deixaven el seu temps en les tasques després de les collites (recorde algunes vetllades fent "la despellorfá de la dacsa").

Els carrers i la plaça eren el vell oest, o el camp de batalla, o el camp de futbol, o la selva perduda, o una mica de tot això al mateix temps, segons el joc que en aquell moment portés entre mans tota la bandada de mocosos que les envaíem al final de la vesprada quan sortíem de l'escola. També els camps dels voltants formaven part del territori de la nostra propietat absoluta en la fantasia infantil.

Us estranya que senta nostálgia? Cada un supose que la sentirà del seu barri. Enyore les antigues i pobres festes de Santa Bàrbera, estendard del barri i els seus veïns, el forn de "Patxeco", el comerç de Camilo, la botiga de María "La Bellesa", la taverna del "Tio Xuso", el vell Hospital al costat de l'Ermita, el pou de la plaça amb la seua pica, el vell llavador a la sortida del poble, també desaparegut amb el "desenvolupament" del barri.

I sobretot enyore tots els veïns, un per un. Temps era temps.

Llegir més...

Les dones i la taronja.

És de veres que, darrerament, les dones s’estan incorporant a mercats concrets de treball on, històricament, se’ls havia barrat el pas. Sense anar més lluny, institucions tradicionals han tardat molts anys en incorporar a la dona als seus serveis directius.

Però no és menys cert que, de vegades, fins i tot es fa demagògia amb allò de la incorporació de la dona al mercat laboral, com si parlàrem d’un fenomen recent i com si ja s’hagueren equiparat, laboralment, amb els treballadors de sexe masculí.

Les dones llauradores han treballat a Castelló des de que existeix aquest poble i en tota classe de feines agràries i de cara al carrer, i no solament com a ama de casa: en la verema, en la recol·lecció de les fruites, de les verdures, i, per suposat, de la taronja, però també com a passejadores (l’antecedent dels cangurs?) o posades en amo com a criades d’una casa benestant, de dones de la neteja, al front de les escoles de cagons (l’antecedent dels actuals jardins d’infància o parvularis?), de mestres, telefonistes, telegrafistes, modistes, comares, infermeres, resadores de soterrars, monges al servei de Déu i dels més necessitats, carnisseres, revenedores del mercat, botigueres, taverneres, i, fins i tot, com a dones de companyia de altres dones adinerades, que això sempre s’ha portat...

Però si haguérem de triar una professió femenina, representativa dels darrers cent anys, aquesta no és altra que la dedicada per les dones a la confecció de la taronja als diversos magatzems castelloners.

Des d’aquells temps on quasi tot es feia a mà fins la mecanització dels darrers anys, en que quasi tots han tancat portes, han canviat molt les coses, però la dona del magatzem s’ha guanyat un lloc ben merescut en l’epopeia de transformació d’aquest poble.

El personal dels magatzems sempre ha estat essencialment femení i tant el seu nombre com la seua productivitat estava condicionat pel volum de producció i el grau de mecanització. De tota manera, entre el personal femení que treballava al magatzem hi havia diversos graus de responsabilitats i funcions.

En primer lloc, trobem l’Encarregada del magatzem, una espècie de gerent a peu d’obra que dirigia el treball dels diversos equips de dones. Segons anava la prega, els equips augmentaven i fins i tot vetlaven, treballant per les nits, els dies de major demanda o amainaven, quan hi havia poca gana de taronges, i, naturalment, quan es rebaixava la mà d’obra les crítiques anaven que volaven contra la primera autoritat femenina del magatzem per part de les que no tenien la sort, o el beneplàcit, de seguir treballant.

Els equips de treballadores del magatzem, per explicar una distribució clàssica, solien estar formats a mitjans del segle passat per 2 triadores, 1 talladora, 2 empaperadores, 1 marcadora, 2 encaixadores i 1 tiradora que, normalment, solia ser la més jove o més novençana en la feina. També hi havia feines masculines, com ara de fuster, muntador, embalador, cabassejador, peó i cap o encarregat, però a un magatzem que treballaren unes 200 persones només trobaríem, com a màxim, 30 o 40 hòmens, és a dir, la majoria era personal femení.

Les raons d’aquesta majoria femenina, evidentment, també eren econòmiques: mentre un peó major d’edat podia cobrar al voltant de les 25 pessetes de jornal (a finals de la dècada dels quaranta), l’Encarregada, que era la mà d’obra femenina més cara, a penes si arribava a les 23 pessetes i una triadora havia de conformar-se amb unes 17 que, al capdavall, era justament la meitat del jornal que cobrava l’encarregat de fusteria, per exemple, que solia arribar a les 34. A l’hora de la veritat, però, els jornals encara eren més baixos que els trets d’estadístiques oficials, sobretot en aquells temps quan això de la pressió sindical i social era un tabú, fins i tot, per als mascles.

El pitjor del cas és que, a nivell municipal, podríem fer un llarg llistat, com aquell dels jueus o llista d’Schlinder, amb els noms de totes les joves d’aquells temps que han arribat a la tercera edat i a les que no se’ls ha reconegut ni una hora de magatzem a l'efecte de jubilar-se: voleu noms i cognoms? El problema és que s’ha de tenir proves documentals i durant la postguerra i el franquisme els papers, quan no es destruïen, solien viatjar cap a Salamanca.

Una vegada descarregada la taronja al magatzem, buidant els cabassos d’un en un al seu respectiu muntó, l’Encarregada dissenyava l’estratègia, de vegades rutinària, de la confecció de la taronja. Les dones triadores, quasi sempre per parelles, anaven destriant les taronges en tres cabassos diferents per a les més bones, les més bastes i per a les podrides o en mal estat.

Després de la intervenció dels cabassejadors venia l’operació de rectificar la destria per la parella anterior. A continuació, entrava en joc la talladora del paper seda, normalment timbrat, que havia de retallar les bales de paper per ajustar-lo a mida de la taronja, segons la varietat. Les empaperadores, també per parelles, i assegudes al voltant del muntó de taronja triada i rectificada, procedien a realitzar la seua operació tot procurant deixar el timbrat o marca del magatzem de l’endret, cap a la part de fora, i el revers a tocar de la pell de taronja per anar omplint els cabassos amb el fruit empaperat. 

Aleshores és quan la tiradora entrava en acció, llançant les taronges a les encaixadores que, molt delicadament, anaven col·locant-les a les respectives caixes que, finalment, la marcadora deixaria enllestides per a les tasques masculines finals que preparaven el producte per a l’exportació: caixer tapador, embalador, carreter i ferrocarril o, més endavant, camió per tot arreu.

Qui no recorda les processons de dones amb baveret, corre que te cagues, cap al magatzem de bon matí, o al migdia amb un tros de pa sota el braç o venint cap a casa al capvespre, sempre de pressa, per fer el sopar per al marit que, de segur, havia eixit a llogar-se a la plaça per al dia següent i per als fills, que portaven tot el dia jugant al carrer i als que tan sols havia vist un instant al migdia mentre recalfava el bullit de la nit anterior amb una mà i els preparava l’entrepà amb l’altra, i ara estaven esperant-la per sopar i desitjar-li una bona vetlada, altra vegada, al magatzem...

Però més valia així, que pitjor van ser els anys de les gelades que segons li havia contat el seu avi n’havia hagut una de molt forta el 1886, o la que li explicà el seu pare del 1926, però, què li anaven a dir a ella que havia sofert la més forta, la del 1946, i no diguem la del 56 quan s’acabava de casar o la del 63... quins temps més fotuts!

Potser hem fet tard, perquè les dones del magatzem, a Castelló, es mereixen més d’un monument !!!

Llegir més...

L'Esmolador

Curiosament es un dels pocs oficis que, des de que el món és món, te la particularitat de ésser ambulant. Els que tenim una edat podem recordar aquells esmoladors sempre caiguts dels núvols, que portaven un carro molt peculiar. Es tractava d’una gran roda de fusta amb llanta metàl·lica, que girava  gracies a l’acció del peu de l’esmolador sobre un gran pedal de fusta i feia girar una mola d’un gra molt fi, a més que refrigerava la peça que esmolava amb un rajolí d’aigua. 

L’esmolador avisava al veïnat que havia arribat, fregant un tros de planxa de ferro sobre la llanta de la roda, quan aquesta estava girant, el resultat era un xiulet molt estrident i característic.

Després, el crit: "Eiiii, xiqueeees! L'esmoladoooooor!", i es parava davant de les cases i esperava una estona perquè, empesos pel reclam del so, sortiren homes i dones a deixar el seus encàrrecs en bones mans per quatre xavos. Hi havia esmoladors que complementaven la seva activitat amb l’arranjament de paraigües.

Amb el pas dels anys hi van haver progressos, i els carrets es van començar a canviar per bicicletes, i més endavant, per motos equipades al seu darrera amb un motor que feia girar la pedra d’esmolar, l’ evolució també  va arribar amb la manera de fer saber la seva presencia. El nou sistema, una especie de flauta–xiulet, anomenada bufacanyes o flauta de Pan, amb forma d’arpa, però de plàstic, que també dona un so molt particular. I les dones eixien al carrer, per fer valdre de nou aquelles tisores menjades, o per donar tall als ganivets gastats, amb fulla cada vegada més estreta, tal era la potència de la mola rebaixant i enllestint-la de bell nou. Després, només trobàvem el xiulit i el crit cada dos o tres mesos.

Un altra curiositat es l’origen dels esmoladors, que majoritàriament eren originaris de Galícia, sobretot de la província d’Ourense. Hi ha una dita que diu “Ourense terra da chispa” fent referència a les espurnes que fan els esmoladors quan esmolen un ganivet o estri de tall. Ofici dur, de conèixer món, teniu que pensar que cada dia, a la marxeta, visitaven varis pobles i es quedaven a agafar la son al poble en que se’ls hi feia de nit per l’endemà seguir fent el seu camí, rodant mes que una sénia, i guanyant-se un tros de pa, que com t'encantes...

Antigament, abans que apareguessin els esmoladors, la tasca d’esmolar la feien nomes els daguers i el ferrers, però la comoditat que donava l’esmolador que venia a la porta de ta casa, va fer que els daguers i ferrers es quedaren sense la feina d’esmolar, tot i això hi havia eines sobre tot del camp, escarpes o punxons, que  quan  estaven oscades, abans d’esmolar es tenien de llossar, i consistia en escalfar la peça a la fornal fins al punt que el ferro es poses de color roig cirera i tot seguit repicar amb el martell la peça oscada a sobre l’enclusa fins refer l’àrea del tall malmesa. Per fer aquest treball l’esmolador no tenia mitjans.  

Actualment, esmoladors ambulants no crec que en queden gaires. Diuen que son del temps de Maria Castanya. L’activitat s’ha quedat molt limitada, tot i així encara es pot trobar alguna botiga on et puguen solucionar el problema, i on, a més d’esmolar, pots comprar-hi ganivets i altres eines de tall noves.

Un altra imatge que avui ja no es dona era quan els carnissers o peixaters anaven a fer un tall, i fregaven el tall del ganivet amb una barreta rodona, de fet era una pedra d’esmeril d’un gra molt fi. Ho feien per tal de tenir el tall del ganivet amb una qualitat optima.

Un dia, però, algú portà d'Andorra uns ganivets amb fulla com de serra que no calia afilar, d'acer "inoxidable" (deien aleshores, perquè sí agarrava l'òxid). Aquells útils, en principi de collons de mico, es posaren a un preu a l'abast de tothom. Això ens deien i ens ho van fer creure.

L'esmolador passava pel poble més de tard en tard, i ja tenia els dies comptats. Actualment, el progrés ens permet l'ús de ganivets o tisores que no cal afilar. I la figura de l'afilador desapareixia dels carrers. El crit i el xiulet estrident ja no s'han sentit més.

La nova societat de consum que tenim de fa quatre dies, amb el principi d’usar i tirar, disparant amb pólvora de rei, sense solta ni volta, a deixat en un racó aquest ofici que està basat en l’aprofitament de l’estri, que quan a perdut la seva funció de tallar, a causa del seu us, en contes d’esmolar-lo, es llença. Actualment, diuen, els acers dels que estan fetes les eines de tall son de molt bona qualitat i ja no cal fer-ho, encara que siguen de mira'm i no em toques i se venen esmoladors elèctrics en les botigues.

Però, això son figues d'un altre paner.

Llegir més...