El granerer.

Un cop passat el tràngol de la canícula i les primeres tempestes de l'agost, els castelloners d'aquells temps (tan recents al calendari i tan llunyans pels usos i costums actuals) es dedicaven, de ple, a preparar les festes majors.

Emblanquinadors, matalafers, sastres, modistes, obrers i una rècula de professionals de tota mena (sobre els quals, potser, també escriurem quan arribe el moment) havien de deixar les cases, i el mobiliari domèstic dels conciutadans, més netes que una patena, mentre els més humils s'aviaven per compte propi encara que, al capdavall, totes les veïnes acabaven per trobar-s'al carrer granera en mà.

Per continuar, haurem d'explicar als joves de què parlem quan ens referim a les graneres tradicionals, uns objectes de culte als actuals museus etnològics. Segons l'Alcover-Moll (Diccionari Català-Valencià-Balear), una granera és un utensili compost d'un feix de branques primes o de palmes, subjecte a l'extrem d'un mànec de fusta o de canya, i que serveix per a arreplegar i llevar de terra o d'altre lloc la pols, pedruscall i altra brutícia. També hi havia graneres de bruc ("brezo" en castellà) que solien usar-se per agranar l'era, el corral, l'estable i aquelles àrees, en definitiva, de brutícia a l'engròs. I, per suposat, les graneres més fines o de mill ("mijo"), és a dir, d'aquest arbust riberenc que ha donat nom al nostre riu i poble veï en valencià, Millars (però també en castellà, Mijares).

El granerer, o fabricant de graneres, anava ambulant pels pobles corrent més que un xavo rovellat i ningùn d'ells se feia d'or. Era un ofici que donava poc per a menjar, per la qual cosa es realitzava com una activitat complementària quasi sempre. Anava de carrer en carrer amb una sària, o bossa d'espart, a l'esquena, guarnida de pell de conill perquè no se l'escorxés, ple de palmes de margalló preparades amb les seues eines.

L'ofici de granerer, com quasi tots, es transmetia de pares a fills al si d'una mateixa família. Eren els mateixos granerers els que es proveïen de les matèries primeres, ja que anaven a tallar les palmes, o el mill, als terrenys erms, així com les canyes per al pal, transportant-les fins les seues cases on les emmagatzemaven. D'ací anaven proveint-se del material necessari per a realitzar el seu treball.

Eren molt famosos els granerers de Torrent, que recollien les seves palmes en El Palmar (us sona la raó del nom?) i a la Devesa, on abundava el margalló, creuant l'Albufera des del port de Catarroja. Tallaven les palmes, els treien les punxes amb el falçó i les estenien i les assecaven perquè no agafessen floridura i després les carregaven en carros per portar-les al poble. Cada un tenia la seva cambra en la qual podia emmagatzemar les palmes durant tot l'any i anar fabricant graneres.

En sa casa fabricaven amb la palma les graneres que després eixien a vendre, i els pinzells del mateix material. Els pinzells que s'elaboraven antany servien, en molts casos, per pintar les parets de les cases amb calç viva. No es podien utilitzar les mans perquè te les cremaves. Amb les palmes que es rebutjaven de les graneres es fabricaven després aquestes brotxes.

Quan el granerer arribava al poble, per vendre les seues graneres o apanyar les fetes malbé, solia passejar-se pels carrers cridant allò de «El granereeeeeer! Dones, empalme graneres!» o, imitant una mica el pregoner, fent sorolls amb una trompeta per cridar l'atenció del veïnat. Però, de vegades, quan alguna dóna tenia alguna granera per fer, solia ocórrer a l'inrevés, es a dir, era la dóna qui treia la granera de casa i, ara, era ella la que cridava el granerer, el qual, al bellmig del carrer, la desfeia, la tornava a muntar amb palma nova ben lligada amb cordell d'espart que tensava amb l'ajuda dels peus, i, quan creia que estava ben rematada, li lliurava l'encàrrec a la mateixa porta de ca la clienta.

Amb una habilitat i rapidesa que deixava bocabadades a les criatures que amb curiositat l'observaven obrint uns ulls com a llanternes, i sense fer pols ni remolí, refeia les graneres gastades que les dones li treien per canviar-les el ramàs deixant-les noves de trinca. Si a més li compraven alguna de les que ja duia fetes, podia augmentar el minso jornalet que es treia dia a dia. Els oficis ambulants eren per gent amb autèntica vocació de servei. S'ajudava amb unes alenes amb les què acoltellava les palmes, i un falçonet per retallar-los el final perquè quedessen uniformes i amb forma de campana.

L'introducció de nous materials, com ara el plàstic, que abaratien els costos, l'asfaltat dels carrers que eliminava la pols secular i la pàtina de brutícia dels carrers del poble, la popularització dels nous electrodomèstics (com ara els aspiradors), o l'extraordinari invent del motxo (que alliberà, definitivament i sense acritud (perquè era així!), els genolls femenins) que s'aplicà sobre els nous sòls ceràmics (Made in Vila-real) que, juntament amb els canvis i la modernitat que comportaren els seixanta i els setanta, sobretot amb l'arribada dels Ajuntaments democràtics el 1979, han fet que la granera comence a ser una peça d'estudi per part dels antropòlegs, dels sociòlegs i, fins i tot, dels arqueòlegs.

De segur que, preguntant els més menuts de cada casa, us explicarán millor què es una agranadora mecànica, que no una granera de palma com la que exhibien (tampoc fa tants anys!) els agranadors municipals.

Els darrers granerers van anar deixant l'ofici en arribar la dècada dels vuitanta, la del canvi (de la pols pel brillantor?) i ja no queda un ni per a llavor desde fa massa anys.

Llegir més...

Nostàlgia

Crec que ja he dit alguna vegada que per a mi, qualsevol temps passat, jo era mes jove. Castelló és un d'aquests pobles que imprimeix caràcter als que hem nascut en ell, i que a més acaben impregnant a aquells que han arribat des d'altres llocs i porten temps residint, i a més sempre ha mantingut subtils però marcades diferències entre els diferents barris que el formen, mes que res per les diferències entre els oficis i el dia a dia dels seus habitants, quan parlem dels barris perifèrics, o entre el seu poder econòmic, quan parlem d'aquests o del Carrer Major, residència de les famílies mes adinerades.

Hi ha una cosa en la qual mai no hi va haver diferència: cada veïnat era una gran família, amb totes les coses bones i dolentes que porta aquest tracte. El meu barri, en el que em van parir i amb el qual mai no he perdut contacte malgrat haver-lo abandonat com a resident des de molt jovenet, és el de "El Calvari", i concretament el carrer de Cervantes.

Mai recorde la porta de ma casa tancada amb clau, ni la de cap altra del veïnat. El meu pare m'explicava que, sent molt xicotet, la seva mare va passar prop d'un any malalta al llit, amb la clau de la porta posada al pany per l'exterior, el meu avi treballant per poder mantenir tant la casa com la despesa provocada per la malaltia, ell a l'escola, en la del senyor Esteban Sánchis. En tot aquest temps no va faltar una sola vegada la veïna que acompanyés al metge durant les seves visites, ni les que van mantenir la casa neta i en condicions per fora i per dins, ni les que es van preocupar de la roba i del menjar del meu avi i del seu, tant de comprar-lo com de fer-lo, i de totes les cures necessàries per a la meva àvia mentre estava sola.

Era suficient un mínim crit perquè el carrer s'omplís tot seguit de veïns per veure què passava i ajudar en tot el possible. Era un veïnat pobre, en el qual a ningú no li faltava de res que tingués qualsevol altre veí.

Totes les vesprades de temps agradable, la plaça de l'Ermita quedava mig plena pel grup format per totes les veïnes que podien acudir a ajuntar-se per fer les seves tasques juntes, cosir, brodar, qualsevol cosa en grup. Era sempre un grup enorme però variable, en el qual es parlava del diví (poc) i de l'humà (gairebé tot), i en el qual s'acabava pelant viva la no assistent, com sempre passa en els grups. Recorde a la meva àvia quan es retirava boqueta nit. Recollia la seva cistella, que posava sota el braç, agafava la seva cadireta de bova i s'acomiadava amb un "Bo senyores, el que diran de mi seran vostès", i marxava a casa seguida del jurament de les altres que mai no es ficaven amb cap d'elles.

Els homes compartien sempre en el que podien tot el treball a les seves menudes collites, es buscaven feina uns als altres, compartien el seu escàs temps lliure, es deixaven el seu temps en les tasques després de les collites (recorde algunes vetllades fent "la despellorfá de la dacsa").

Els carrers i la plaça eren el vell oest, o el camp de batalla, o el camp de futbol, o la selva perduda, o una mica de tot això al mateix temps, segons el joc que en aquell moment portés entre mans tota la bandada de mocosos que les envaíem al final de la vesprada quan sortíem de l'escola. També els camps dels voltants formaven part del territori de la nostra propietat absoluta en la fantasia infantil.

Us estranya que senta nostálgia? Cada un supose que la sentirà del seu barri. Enyore les antigues i pobres festes de Santa Bàrbera, estendard del barri i els seus veïns, el forn de "Patxeco", el comerç de Camilo, la botiga de María "La Bellesa", la taverna del "Tio Xuso", el vell Hospital al costat de l'Ermita, el pou de la plaça amb la seua pica, el vell llavador a la sortida del poble, també desaparegut amb el "desenvolupament" del barri.

I sobretot enyore tots els veïns, un per un. Temps era temps.

Llegir més...

Les dones i la taronja.

És de veres que, darrerament, les dones s’estan incorporant a mercats concrets de treball on, històricament, se’ls havia barrat el pas. Sense anar més lluny, institucions tradicionals han tardat molts anys en incorporar a la dona als seus serveis directius.

Però no és menys cert que, de vegades, fins i tot es fa demagògia amb allò de la incorporació de la dona al mercat laboral, com si parlàrem d’un fenomen recent i com si ja s’hagueren equiparat, laboralment, amb els treballadors de sexe masculí.

Les dones llauradores han treballat a Castelló des de que existeix aquest poble i en tota classe de feines agràries i de cara al carrer, i no solament com a ama de casa: en la verema, en la recol·lecció de les fruites, de les verdures, i, per suposat, de la taronja, però també com a passejadores (l’antecedent dels cangurs?) o posades en amo com a criades d’una casa benestant, de dones de la neteja, al front de les escoles de cagons (l’antecedent dels actuals jardins d’infància o parvularis?), de mestres, telefonistes, telegrafistes, modistes, comares, infermeres, resadores de soterrars, monges al servei de Déu i dels més necessitats, carnisseres, revenedores del mercat, botigueres, taverneres, i, fins i tot, com a dones de companyia de altres dones adinerades, que això sempre s’ha portat...

Però si haguérem de triar una professió femenina, representativa dels darrers cent anys, aquesta no és altra que la dedicada per les dones a la confecció de la taronja als diversos magatzems castelloners.

Des d’aquells temps on quasi tot es feia a mà fins la mecanització dels darrers anys, en que quasi tots han tancat portes, han canviat molt les coses, però la dona del magatzem s’ha guanyat un lloc ben merescut en l’epopeia de transformació d’aquest poble.

El personal dels magatzems sempre ha estat essencialment femení i tant el seu nombre com la seua productivitat estava condicionat pel volum de producció i el grau de mecanització. De tota manera, entre el personal femení que treballava al magatzem hi havia diversos graus de responsabilitats i funcions.

En primer lloc, trobem l’Encarregada del magatzem, una espècie de gerent a peu d’obra que dirigia el treball dels diversos equips de dones. Segons anava la prega, els equips augmentaven i fins i tot vetlaven, treballant per les nits, els dies de major demanda o amainaven, quan hi havia poca gana de taronges, i, naturalment, quan es rebaixava la mà d’obra les crítiques anaven que volaven contra la primera autoritat femenina del magatzem per part de les que no tenien la sort, o el beneplàcit, de seguir treballant.

Els equips de treballadores del magatzem, per explicar una distribució clàssica, solien estar formats a mitjans del segle passat per 2 triadores, 1 talladora, 2 empaperadores, 1 marcadora, 2 encaixadores i 1 tiradora que, normalment, solia ser la més jove o més novençana en la feina. També hi havia feines masculines, com ara de fuster, muntador, embalador, cabassejador, peó i cap o encarregat, però a un magatzem que treballaren unes 200 persones només trobaríem, com a màxim, 30 o 40 hòmens, és a dir, la majoria era personal femení.

Les raons d’aquesta majoria femenina, evidentment, també eren econòmiques: mentre un peó major d’edat podia cobrar al voltant de les 25 pessetes de jornal (a finals de la dècada dels quaranta), l’Encarregada, que era la mà d’obra femenina més cara, a penes si arribava a les 23 pessetes i una triadora havia de conformar-se amb unes 17 que, al capdavall, era justament la meitat del jornal que cobrava l’encarregat de fusteria, per exemple, que solia arribar a les 34. A l’hora de la veritat, però, els jornals encara eren més baixos que els trets d’estadístiques oficials, sobretot en aquells temps quan això de la pressió sindical i social era un tabú, fins i tot, per als mascles.

El pitjor del cas és que, a nivell municipal, podríem fer un llarg llistat, com aquell dels jueus o llista d’Schlinder, amb els noms de totes les joves d’aquells temps que han arribat a la tercera edat i a les que no se’ls ha reconegut ni una hora de magatzem a l'efecte de jubilar-se: voleu noms i cognoms? El problema és que s’ha de tenir proves documentals i durant la postguerra i el franquisme els papers, quan no es destruïen, solien viatjar cap a Salamanca.

Una vegada descarregada la taronja al magatzem, buidant els cabassos d’un en un al seu respectiu muntó, l’Encarregada dissenyava l’estratègia, de vegades rutinària, de la confecció de la taronja. Les dones triadores, quasi sempre per parelles, anaven destriant les taronges en tres cabassos diferents per a les més bones, les més bastes i per a les podrides o en mal estat.

Després de la intervenció dels cabassejadors venia l’operació de rectificar la destria per la parella anterior. A continuació, entrava en joc la talladora del paper seda, normalment timbrat, que havia de retallar les bales de paper per ajustar-lo a mida de la taronja, segons la varietat. Les empaperadores, també per parelles, i assegudes al voltant del muntó de taronja triada i rectificada, procedien a realitzar la seua operació tot procurant deixar el timbrat o marca del magatzem de l’endret, cap a la part de fora, i el revers a tocar de la pell de taronja per anar omplint els cabassos amb el fruit empaperat. 

Aleshores és quan la tiradora entrava en acció, llançant les taronges a les encaixadores que, molt delicadament, anaven col·locant-les a les respectives caixes que, finalment, la marcadora deixaria enllestides per a les tasques masculines finals que preparaven el producte per a l’exportació: caixer tapador, embalador, carreter i ferrocarril o, més endavant, camió per tot arreu.

Qui no recorda les processons de dones amb baveret, corre que te cagues, cap al magatzem de bon matí, o al migdia amb un tros de pa sota el braç o venint cap a casa al capvespre, sempre de pressa, per fer el sopar per al marit que, de segur, havia eixit a llogar-se a la plaça per al dia següent i per als fills, que portaven tot el dia jugant al carrer i als que tan sols havia vist un instant al migdia mentre recalfava el bullit de la nit anterior amb una mà i els preparava l’entrepà amb l’altra, i ara estaven esperant-la per sopar i desitjar-li una bona vetlada, altra vegada, al magatzem...

Però més valia així, que pitjor van ser els anys de les gelades que segons li havia contat el seu avi n’havia hagut una de molt forta el 1886, o la que li explicà el seu pare del 1926, però, què li anaven a dir a ella que havia sofert la més forta, la del 1946, i no diguem la del 56 quan s’acabava de casar o la del 63... quins temps més fotuts!

Potser hem fet tard, perquè les dones del magatzem, a Castelló, es mereixen més d’un monument !!!

Llegir més...

L'Esmolador

Curiosament es un dels pocs oficis que, des de que el món és món, te la particularitat de ésser ambulant. Els que tenim una edat podem recordar aquells esmoladors sempre caiguts dels núvols, que portaven un carro molt peculiar. Es tractava d’una gran roda de fusta amb llanta metàl·lica, que girava  gracies a l’acció del peu de l’esmolador sobre un gran pedal de fusta i feia girar una mola d’un gra molt fi, a més que refrigerava la peça que esmolava amb un rajolí d’aigua. 

L’esmolador avisava al veïnat que havia arribat, fregant un tros de planxa de ferro sobre la llanta de la roda, quan aquesta estava girant, el resultat era un xiulet molt estrident i característic.

Després, el crit: "Eiiii, xiqueeees! L'esmoladoooooor!", i es parava davant de les cases i esperava una estona perquè, empesos pel reclam del so, sortiren homes i dones a deixar el seus encàrrecs en bones mans per quatre xavos. Hi havia esmoladors que complementaven la seva activitat amb l’arranjament de paraigües.

Amb el pas dels anys hi van haver progressos, i els carrets es van començar a canviar per bicicletes, i més endavant, per motos equipades al seu darrera amb un motor que feia girar la pedra d’esmolar, l’ evolució també  va arribar amb la manera de fer saber la seva presencia. El nou sistema, una especie de flauta–xiulet, anomenada bufacanyes o flauta de Pan, amb forma d’arpa, però de plàstic, que també dona un so molt particular. I les dones eixien al carrer, per fer valdre de nou aquelles tisores menjades, o per donar tall als ganivets gastats, amb fulla cada vegada més estreta, tal era la potència de la mola rebaixant i enllestint-la de bell nou. Després, només trobàvem el xiulit i el crit cada dos o tres mesos.

Un altra curiositat es l’origen dels esmoladors, que majoritàriament eren originaris de Galícia, sobretot de la província d’Ourense. Hi ha una dita que diu “Ourense terra da chispa” fent referència a les espurnes que fan els esmoladors quan esmolen un ganivet o estri de tall. Ofici dur, de conèixer món, teniu que pensar que cada dia, a la marxeta, visitaven varis pobles i es quedaven a agafar la son al poble en que se’ls hi feia de nit per l’endemà seguir fent el seu camí, rodant mes que una sénia, i guanyant-se un tros de pa, que com t'encantes...

Antigament, abans que apareguessin els esmoladors, la tasca d’esmolar la feien nomes els daguers i el ferrers, però la comoditat que donava l’esmolador que venia a la porta de ta casa, va fer que els daguers i ferrers es quedaren sense la feina d’esmolar, tot i això hi havia eines sobre tot del camp, escarpes o punxons, que  quan  estaven oscades, abans d’esmolar es tenien de llossar, i consistia en escalfar la peça a la fornal fins al punt que el ferro es poses de color roig cirera i tot seguit repicar amb el martell la peça oscada a sobre l’enclusa fins refer l’àrea del tall malmesa. Per fer aquest treball l’esmolador no tenia mitjans.  

Actualment, esmoladors ambulants no crec que en queden gaires. Diuen que son del temps de Maria Castanya. L’activitat s’ha quedat molt limitada, tot i així encara es pot trobar alguna botiga on et puguen solucionar el problema, i on, a més d’esmolar, pots comprar-hi ganivets i altres eines de tall noves.

Un altra imatge que avui ja no es dona era quan els carnissers o peixaters anaven a fer un tall, i fregaven el tall del ganivet amb una barreta rodona, de fet era una pedra d’esmeril d’un gra molt fi. Ho feien per tal de tenir el tall del ganivet amb una qualitat optima.

Un dia, però, algú portà d'Andorra uns ganivets amb fulla com de serra que no calia afilar, d'acer "inoxidable" (deien aleshores, perquè sí agarrava l'òxid). Aquells útils, en principi de collons de mico, es posaren a un preu a l'abast de tothom. Això ens deien i ens ho van fer creure.

L'esmolador passava pel poble més de tard en tard, i ja tenia els dies comptats. Actualment, el progrés ens permet l'ús de ganivets o tisores que no cal afilar. I la figura de l'afilador desapareixia dels carrers. El crit i el xiulet estrident ja no s'han sentit més.

La nova societat de consum que tenim de fa quatre dies, amb el principi d’usar i tirar, disparant amb pólvora de rei, sense solta ni volta, a deixat en un racó aquest ofici que està basat en l’aprofitament de l’estri, que quan a perdut la seva funció de tallar, a causa del seu us, en contes d’esmolar-lo, es llença. Actualment, diuen, els acers dels que estan fetes les eines de tall son de molt bona qualitat i ja no cal fer-ho, encara que siguen de mira'm i no em toques i se venen esmoladors elèctrics en les botigues.

Però, això son figues d'un altre paner.

Llegir més...

Nostàlgia

Recorde quan era menut i en tots els carrers hi havia cases amb una cadira a la porta, amb o sense un bàsquet sobre ella, amb mostres de fruites i verdures amb les que l'ama de casa podia comprar de tot sense haver d'anar al mercat: creïlles, cebes, melons, síndries, pebrots, tomàquets, bledes, fesols, herba per als animals ... I no era només a Castelló, sinó en qualsevol poble de tota la Ribera i altres comarques valencianes. Avui, com diuen que som més civilitzats, el més segur és que desapareguessin mercaderies, bàsquet i cadira en poc temps.

La llauradora, per si no tenia prou feina a casa, fins gaudia venent tot el que li acabava de portar del camp el marit. Unes vegades, perquè eren xicotetes collites que no valia la pena vendre al comerciant majorista, altres, perquè del remitjó que es deixava per casa hi havia per gastar, donar i vendre. Però donat el cas que ningú s'ha fet mai ric per donar, i encara que molts eren els productes de l'horta que es regalaven a les veïnes, eren més els que es venien, fins i tot a les mateixes que tenien també igual naps que xirivies que enciams o raïms per la mateixa raó i per al mateix que elles.

Així i tot, per si l'ama de casa ni tenia temps o ganes d'anar al mercat o de donar un tomb per el seu veïnat, passaven cridant pel carrer una infinitat de venedors de tots els plomatges i molta gent que de manera ambulant oferia els seus treballs i productes: el sabater, el llanterner, el draper, el cadirer, el droguer (venedor de polsos i mata-rates), l'espolsador i granerer, la castanyera, la moniatera, el cacauer, la peixatera, la lletera, el matalafer, l'arroper ( el del arrop i tallaetes i confitura de Benigànim), el terreter, el matalafer, el safraner, el palleter, el vinater, el peller ...

Avui, són tots ells personatges que ens porten records nostàlgics, com després una majoria de botigues de poble que van desaparèixer per a major glòria dels supermercats. Ja ho deia la vella cançó:

Com en el món hi ha de tot
També hi ha peix dins la mar
però sempre el peix mes gros
al menut és sol menjar.

Era un temps que es passava més badallant que menjant. Avui comptem per quilos i no per lliures, i passem de les pessetes als molt comunitaris euros, mentre que llavors:

Huitanta pessetes te
l'onça d'or, segons la cobla
i jo deu cèntims no tinc
per a comprar-me una coca.

Fa poc vaig escoltar un esmolador, que passava motoritzat i no a peu. Recorde abans que xiulava sense parar, i el seu pas era compassat i musical. Ara, motoritzat, ni camina ni xiula, perquè un casset li evita xiular de tant en tant.

La veritat es molt simple: qualsevol temps passat, jo era mes jove.

Temps era temps ...

Llegir més...

El Calciner i el forn de Calç

Des de l'època dels romans tenim documentada la forma de fabricar i utilitzar la calç, i ja Marco Porcio Catón (234-145 a.c.) va explicar a la seva obra "De Agricola" i en perfecte detall com ha de ser un forn de calç.

Pel que sembla, en 2200 anys no ha variat gairebé la tècnica, ja que els tradicionals forns que van funcionar fins a la dècada dels anys 80 són pràcticament idèntics als que van usar els romans. Un forn de calç és una cavitat rodona que pot arribar fins 5 a 6 metres d'alçària i fins a més de 4 de diàmetre, excavat generalment contra el marge d'un desnivell, i construït amb forma de gerra amb la seva zona mes àmplia en la seva part central. Les parets se solien folrar de pedra i fang, que podia aguantar moltes coccions sense problemes.


El tema d'excavar-los en un desnivell era el que els carros podien arribar a la seva part superior per facilitar l'ompliment i realitzar mes còmodament les operacions de càrrega i descàrrega del material, que podia sobrepassar fins i tot les 2000 arroves.

En la part inferior hi havia la boca del forn, per on s'alimentaria el foc, i que també servia per muntar i desmuntar el forn. En la part de baix, l'interior del forn formava una espècie de banquet, que servia d'arrencada a la volta inicial de pedres que seria la base de les altres. sobre elles, la següent volta aproximava les filades, sense usar cap tipus de cintra, usant pedres en forma de llosa posades horitzontalment. Quan s'acabaven les voltes amb les pedres centrals, ja començava l'ompliment des de la part superior, posant les pedres mes grans a baix i després reduint la seva mida mentre s'anava omplint fins a dalt amb les pedretes menors.

Però a més, calia cuidar-se en col·locar ordenadament les pedres, no només de fabricar una volta resistent, sinó que la calor produïda pel foc a la llar del forn, s'estenga per igual per tota la massa pètria que ocupa la totalitat del forn. És essencial que entre les pedres es vagin deixant buits, pels que passen les flames i a més en el seu conjunt faran de xemeneia. Totes les pedres han d'entrar en contacte amb el foc per cremar-se per incandescència.


Una paret davantera es muntava amb fang tapant la porta, menys en la seva part inferior, en la qual es deixava la boca per alimentar el foc de llenya. Una vegada que començava la cocció, el procés no podia parar fins al final, tres dies amb les seves dues nits, i es calia rellevar-se alimentant un foc fort que portés al forn a poc a poc per sobre dels 1000 graus. Nit i dia sense parar, suportant la calor de la boca del forn, vint-i-cinc o trenta hores sense parar fins que acabés la cocció de la calç. Per saber-ho, calia vigilar el fum.

Per a això, s'havia de preparar abans grans quantitats de llenya,

Quan començava la fornada sortia un fum negre, però cap al final es tornava groguenc o gairebé blanc, i gairebé desapareixia. Quan s'havia assolit la temperatura, es tapava la boca inferior excepte la seva base i el cim del forn, menys una xicoteta xemeneia perquè es mantingués el tir. Després, es deixava refredar lentament de forma natural.

Quan es treia la calç, se seleccionava les pedres mes blanques i perfectes per a l'emblanquinat de cases, i la resta per a diferents usos, acabant les menys pures en la construcció. Els usos eren molts, desinfecció d'espais, pintada, manteniment d'aljubs i pous, enfoscats, morters, etc.

A Castelló, l'últim forn de calç era en el que coneixem pel seu nom, El Calsinar, i els seus amos, Leonor i Vicent, van ser els últims artesans en el mil·lenari ofici de preparar la calç, tan utilitzada durant la nostra història. Era un treball tan dur i sacrificat com antic i necessari, i que l'actual indústria química ha acabat de canviar per modernes instal·lacions i diferents tècniques modernes que han finalitzat per fer impossible de conservar el vell ofici.

El procés començava a la pedrera, que havia de ser triar una pedra calcària com mes pura millor, el mes propera possible al marbre, per tenir menys impureses i, per tant, millor qualitat. Mai no ha de ser de menys del 95% de puresa per tenir les seves propietats correctes.

La química de la calç és tan simple com efectiva. Partint de la pedra calcària, formada per carbonat càlcic, quan s'apropa als 1000 graus de temperatura es descompon en diòxid de carboni i òxid de calci, anomenat comunament calç viva. Quan barregem aquesta calç viva amb aigua, reacciona desprenent calor i formant hidròxid càlcic, anomenat calç apagada, d'aspecte pastós, que ja es pot utilitzar. Al llarg dels anys, l'hidròxid càlcic va absorbint diòxid de carboni de l'aire i es converteix en carbonat càlcic, la seva pròpia composició original com a pedra calcària, i fins i tot va cristal·litzant a poc a poc, endurint-se cada vegada més en fer-se mes vell. Podríem seguir, però ja crec que ens eixirem de la raó de ser del blog.

Parlarem en successius escrits dels diferents usos de la calç i dels oficis que la tenien entre les seves eines principals, que eren molts i importants.

Temps era temps...

Llegir més...

Palomes i Canaris.

Una de les begudes mes clàssiques de les tavernes i tendes, tant de Castelló com de totes les valencianes, que res tenen que veure amb els moderns bars que han evolucionat des d'elles, però que encara conserva la seva essència, és la cassalla, el vell anís sec, d'orígens molt diferents i qualitats segons la del propi local i la de la seva clientela, segons l'ase, l'albarda.

De soca i arrel, sempre ha estat tant una beguda de dies de treball com de dies de festa. Tant li fa ser beguda d'hivern com refresc estiuenc, segons la forma de prendre-la, i la seva aroma dolça i molt familiar anuncia sempre algaravia. Al de matí, i en dejú, els homes tenien per costum prendre’s un got de barrejat (combinat de cassalla amb moscatell). Deien que era per netejar l’estómac i matar el cuc.

En acabar el treball al migdia, al castelloner mai se li socarra l'arròs, i sempre ha estat un costum dels homes el passar per la taverna a prendre "la dinaora" per a fer boca. En aquelles hores es poden veure ordenades a la porta els animals, les bicicletes, o finalment les mobilets i els vespinos, tal com (salvant les distàncies) esperaven els pacients cavalls lligats a la porta del "saloon" del oest americà mentre els seus amos prenien els seus " whisky ".

Entre dos clarors, l'olor de l'anís era el recordatori de la fidel unió entre el treball i l'esbargiment, quan els homes surten a cobrar el jornal i a llogar-se per al dia següent. Com un premi després d'una àrdua jornada, l'excusa per reprendre el fil de la xerrada d'ahir, gastar saliva de bades, fumar un cigarret i si feia falta, preparar el treball de demà. La cerimònia que feien els fumadors (el mon no se va fer en un dia) començava posant-se primer el paperet de fumar als llavis, després treien la petaca i deixaven caure un poc de tabac solt a la mà esquerra, com podien, sols amb la dreta, tancaven i guardaven la petaca, que la processó es llarga i el ciri curt. Després agafaven el paperet i li abocaven el tabac. Finalment, girant un poc el cap i posant la boca torta treien la llengua i mullaven el paperet que enrotllaven amb el tabac dins.

Poques són les variants que tenia en la forma de prendre-la: S'acompanya simplement amb aigua, que fa la vista clara. D'allà li ve el seu nom de "paloma", del color blanc que pren la mixtura quan l'anís es dilueix en l'aigua. Cadascú elegeix al seu gust l'ordre i proporció en la barreja, que, a tot estirar i de tard en tard, s'acompanyava d'uns quants cacauets i tramussos, sense mes contemplacions, al gra.

On hi ha una bona diversitat és en la forma de degustar-la: d'un glop, de dos, a poc a poc... doncs es tracta d'un anís molt fort i sec, d'alta graduació, i que, si no s'està acostumat, prompte s'acaba calent d'orelles, i ha provocat mes d'una carassa a l'hora de provar-la i passar per la gola.

La forma d'afluixar-la una mica és barrejar-la amb un poc de xarop de llima i aigua de seltz o sifó, o simplement aigua freda. D'allà el seu nom de canari, del color que que incorpora el xarop cítric que endolcirà l'ímpetu alcohòlic i acomodarà el seu tast. D'aquesta forma, és una variant molt idònia per a les calors estiuenques.

Abans, els locals mes importants tenien la seva pròpia màquina per fabricar la seva aigua amb gas, anomenada aigua de seltz, i avui coneguda com a soda. Si no era així, es comprava en ampolles o envasada en sifons, com també es podia comprar per a casa. Era una distinció entre els grans locals, tavernes importants o casinos, per assenyalar la seva oferta sobre les petites tavernes i les tendes.

Normalment, l'oferta incloïa dos tipus de cassalla, la "correnta", mes barata, i la bona, gairebé sempre de la marca "Tenis", de la famosa destil·leria del mateix nom en Monfort del Cid, a Alacant. A cada un se li serveix la que demana, sense trampa ni gat per llebre, que als pobles ens coneixem tots i te jugues la camisa.

Si anem a mirar, la cassalla sempre ha estat, llevat de molt comptades excepcions, una beguda d'homes, però per un sol motiu: qui la beu no pot negar que ho ha fet, ja que des de molt lluny li delata el seu alè, i això mai no ha estat propi de l'educació de les dones, molt mes discretes a tots els terrenys. Eren altres temps en què calia deixar-se dur per la corrent, si no es volia quedar com un drap brut. Aquell temps ja ha passat afortunadament.

Hi ha moltes maneres de matar puces. L'ordre de la presa entre el licor i l'aigua, va al gust. El mateix es rebaixa l'anís amb una mica d'aigua, formant el núvol que anuncia la posterior tempesta i es beu a poc a poc, que es tira directament el licor al gallet i se l'empeny després amb un glop d'aigua. N'hi ha que primer beuen l'aigua i després la cassalla en sec. Els mes adobats de gola. Els altres pardals.

Llegir més...