El Llanterner

Un altre ofici que recorde amb certa enyorança de la meva infantesa és el de llanterner. Avui, tots els trastos de cuina, recipients i accessoris que utilitzem a la casa, són molt fàcils de substituir quan es deterioren. Ens hem tornat molt rics amb els anys, afortunadament.

Temps en el qual es dia: "el jornal entra per la porta i se'n ix pel fumeral", perquè tot ell s'empleava només per a menjar el poc que es podia comprar.

Jo encara recorde a finals dels anys 60 a qui, probablement, fos l'últim llanterner dels quals contínuament passaven per Castelló, el gitano José, assidu junt amb la seva esposa María, de llargues temporades al nostre poble.

Treballava de jornaler a qualsevol feina que hi trobava, i tant durant les campanyes fruiteres de principis d'estiu com en la tarongera d'hivern, sempre tenia el seu jornal. Era molt treballador i excel·lent persona, tant ell com la seva dona.

Vivien al seu carro, assentat a qualsevol solar dels voltants, on els xiquets podíem veure pasturar la seva burreta i tocar-la, i María treballava ajudant qualsevol treball domèstic a què fos requerida per tot el veïnat, on era molt apreciada. Quan el temps no permetia guanyar-se el jornal, o entre temporades, José treballava per tot el poble exercint de llanterner, i pel que sembla, molt bé.

Un sac a l'espatlla per portar les seves eines, un banquet per asseure's a treballar, i a la mà una espècie de pot llarg de ferro ple de carbó encès, i del qual sortien els mànecs de dos soldadors amb puntes de coure de diferent tipus. "El llanterneeerr! Apaaanye perols i cassooooles veeelles! Llanteerneeerrrr! ". Amb l'última "erre" ben forta i clara, el crit del professional foradava l'aire dels carrers i de les places del poble. La gorreta al cap i el cigarret a la boca, pantaló de pana, faixa negra i armilla sobre camisa a ralles.

El setrill que perdia oli, la lletera que degotava, el perol que llagrimejava per una esquerda, la cassola que te tant cremar-se el cul es desculava, la paella que havia perdut el seu mànec, la ferrada ferida, el cossi fart de tant rentar roba que es foradava.

Qualsevol accessori metàl·lic, llanterna o cresol, de qualsevol metall soldable, ferro, coure, bronze, zenc, etc., era apte perquè el llanterner el tornés a deixar complint amb el treball per al qual havia estat fet. Per netejar la zona de treball, una ampolleta de salfumant rebaixat a base de deixar en el seu interior un trosset de zenc fins que no bullís l'àcid, que llavors es retirava i llest. Per soldar, barres de diferents grossors d'aliatge de plom i estany, i els soldadors del seu pot de carbó. Uns minuts, la seva destresa de mestre artesà, i llest.

En el seu regne de metall també entraven els estris de fang, gerres, gibrells, fonts de taula, plats grans, gerres, cassoles de fang, estris fràgils que sovint s'esquerdaven d'un cop i fins i tot es partien. Avui els usem de plàstics o els substituïm amb facilitat. Però l'argila continua tenint un lloc insubstituïble en la nostra cuina si volem un arròs al forn amb el seu sabor degut, una olives curades com toca, hem d'usar els recipients de fang. Però avui són tan barats que ja no els reparem.

El llanterner feia uns xicotets forats que arribaven fins a la meitat de la grossor de la ceràmica, usant el seu trepà manual, un a cadascun dels costats de la ruptura i li col·locava unes grapes en forma de U que prèviament havia posat a roig viu al seu pot de carbó; una vegada col·locades es refredaven aquestes i les peces quedaven perfectament unides, després l'empastava amb un material refractari fet a base d'argila, òxid de plom i oli de llinosa i l'estri, una vegada ple d'aigua, no perdia cap gota.

Perols i cassoles de terrissa que hui encara ne podem trobar, però no a l'adobador que els apanyava. Perquè, ara, quan una gerra suma massa o una botija o un cossi es bada, es trenca, i es tira al fem. Referent a aquest ofici hi ha poc més que aquesta cobla:

Ai Marieta, cuida'm bé,
que tinc l'ofici de llanterner.
Jo fent llanternes
i tu filant, passem la vida
i anem menjant.

En el seu carro, quan no sortia, José també exercia la part de fabricació d'accessoris de llauna i planxa, des de fer un senzill cresol de xapa plegada, una llanterna de carro o una de mà d'oli, o fins i tot paelleros de llenya fets amb la transformació d'un bidó d'oli de 200 litres. A casa meva li'n comprarem un que va durar molts anys complint el seu treball admirablement be.

"Ieee el llanterneeer! ".

Temps era temps...

Llegir més...

El Matalafer.

Fer i desfer. Feina de matalafer. I no era una feina de poc treball, mes be el contrari.

L'equip del matalafer és molt escàs i poques les eines que utilitzen, son lleugeres i fàcils de transportar. Normalment, dins d'un cabàs o de una cartera, un coixinet pels genolls, dos agulles de cosir, una agulla "de tres cantons" o de "fer a l'anglesa", una agulla de passar veta, un didal de matalafer, un punxó, un capdell de fil de cànem, trenzilla de matalaf, un llapis de grafit, un llapis roig o blau de marcar, una maquineta per fer punta al llapis, unes tisores y dos bastons o garrots de fusta de codonyer.

Els matalafers, com molts altres artesans tradicionals, exercien el seu ofici de forma ambulant, de casa en casa amb les seues escasses eines, muntant cada vegada el seu taller improvisat al carrer, a les cambres o als terrats de les cases, allí on calia fer o adobar un matalaf o una màrfega, en el cas de les famílies més pobres.

Els matalafs de molls son un invent europeu del segle XVIII, però la generalització no va arribar a les nostres terres fins als anys 60 del segle XX, i el de matalafer era un ofici artesà imprescindible per a cuidar del descans de tothom. L'ultim matalafer de Castelló l'he conegut molt bé. Era un home del meu carrer, el tio Eduardo, excel·lent persona, excel·lent veï y artesà fins a la mort enamorat del seu ofici. Encara ressonen als meus oïts els cops de les seues vares sobre la llana, estovant-la davant de la portella de sa casa, amb la seua boina al cap i el cigarret a la boca mentre reomplia els matalafs. Cada poble tenia un o varis matalafers o matalaferes, que les dones eren tan bones com els homes, i la majoria exercien el seu ofici de manera continuada al llarg de tot el any.

El treball tenia dos moments ben diferenciats: per una banda, la feina dedicada a la llana, que bàsicament consistia en comprar els vellons de llana en el moment en que s'esquilaven els animals, i netejar-los amb diferents escaldats i després estovar-los. Per un altra banda, la feina dedicada a elaborar el matalaf, bàsicament preparar les teles, farcir-les amb la llana adobada, i cosir les diferents costures per fer el matalaf definitiu.

Actualment, qui utilitza matalafs de llana recorre a les botigues i a algunes bugaderies especialitzades que disposen de maquinaria industrial, i que son molt escasses. L'ofici a canviat molt. Les maquines de centrifugar la llana i les industrials de cosir han substituït el treball manual en totes les operacions que realitzava l'artesà, algunes molt pesades com les de rentar i estovar la llana, en les quals s'invertien moltes hores de dura feina.Fer i desfer. Feina de matalafer. I no era una feina de poc treball, mes be el contrari.

L'equip del matalafer és molt escàs i poques les eines que utilitzen, son lleugeres i fàcils de transportar. Normalment, dins d'un cabàs o de una cartera, un coixinet pels genolls, dos agulles de cosir, una agulla "de tres cantons" o de "fer a l'anglesa", una agulla de passar veta, un didal de matalafer, un punxó, un capdell de fil de cànem, trenzilla de matalaf, un llapis de grafit, un llapis roig o blau de marcar, una maquineta per fer punta al llapis, unes tisores y dos bastons o garrots de fusta de codonyer.

Els matalafers, com molts altres artesans tradicionals, exercien el seu ofici de forma ambulant, de casa en casa amb les seues escasses eines, muntant cada vegada el seu taller improvisat al carrer, a les cambres o als terrats de les cases, allí on calia fer o adobar un matalaf o una màrfega, en el cas de les famílies més pobres.

Els matalafs de molls son un invent europeu del segle XVIII, però la generalització no va arribar a les nostres terres fins als anys 60 del segle XX, i el de matalafer era un ofici artesà imprescindible per a cuidar del descans de tothom. L'ultim matalafer de Castelló l'he conegut molt bé. Era un home del meu carrer, el tio Eduardo, excel·lent persona, excel·lent veï y artesà fins a la mort enamorat del seu ofici. Encara ressonen als meus oïts els cops de les seues vares sobre la llana, estovant-la davant de la portella de sa casa, amb la seua boina al cap i el cigarret a la boca mentre reomplia els matalafs. Cada poble tenia un o varis matalafers o matalaferes, que les dones eren tan bones com els homes, i la majoria exercien el seu ofici de manera continuada al llarg de tot el any.

El treball tenia dos moments ben diferenciats: per una banda, la feina dedicada a la llana, que bàsicament consistia en comprar els vellons de llana en el moment en que s'esquilaven els animals, i netejar-los amb diferents escaldats i després estovar-los. Per un altra banda, la feina dedicada a elaborar el matalaf, bàsicament preparar les teles, farcir-les amb la llana adobada, i cosir les diferents costures per fer el matalaf definitiu.

Actualment, qui utilitza matalafs de llana recorre a les botigues i a algunes bugaderies especialitzades que disposen de maquinaria industrial, i que son molt escasses. L'ofici a canviat molt. Les maquines de centrifugar la llana i les industrials de cosir han substituït el treball manual en totes les operacions que realitzava l'artesà, algunes molt pesades com les de rentar i estovar la llana, en les quals s'invertien moltes hores de dura feina.

  La llana en vellons se comprava bruta del corder i s'escaldava per treure la sutja. Al rentar-la, sempre perd. Per un matalaf de matrimoni en brut, entren uns trenta quilos de de llana, uns quinze en net, o fins i tot divuit si se volia mes alt.

Per començar, s'estén la tela a terra i després picar bé la llana, per netejar-la i estovar-la fins que queda esponjosa utilitzant els bastons de codonyer (una fusta al mateix temps forta i flexible), d'un metre o poc mes de llarg. Amb ells es pica la llana voleiant-la i deixant-la anar consecutivament, en proporcions cada cop més menudes. Es la feina més pesada, tant per la polseta que desprèn la llana, encara que sia neta, com per l'esforç.

  Treballaven millor al carrer, però a vegades els tocava treballar dins casa, perquè plovia o per una altra cosa... Abans no era com ara, hi havia més deixadesa, més pols a les cases. Cada munt de llana picada, es va col·locant damunt la tela, llistada o adamascada, tot seguint un procés fix, que depèn de cada artesà. Un cop repartida la llana, es desplega per sobre la tela restant i es cus el matalaf: primer s'embasten les costures, després es posen les betes i, per fi, es cusen les diferents costures. Embastar i cosir es fa amb la mateixa agulla; la beta (abans s'utilitzava trenzilla de matalaf) s'enfila a l'agulla de passar beta, una agulla llarga, dobla i en la punta aplanada i acabada en tres cantons, per travessar així la llana més fàcilment.Les bastes del matalaf són provisionals i es fan molt clares, només per treballar millor quan es posen les betes. Cada beta es passa pels ullets i amb els dos caps, que s'estrenyen fort, de manera que les dos cares del matalaf gairebé es toquen, es fa una llaçada ben apretada. Els ullets es cusen en punt de trau, els matalafs de matrimoni duen quatre parells d'ullets per ample i cinc parells per llarg. Les betes i les llaçades es posen per tal de fixar la llana del matalaf perquè no es desplace en el moment de dormir o quan s'estovés el matalaf.

Per acabar el matalaf, es cusen les diferents costures a punt d'agulla. Primer els dos costats de la tela, en puntades fortes i espesses, i a continuació les quatre puntes del matalaf, que es fiquen endins i es cusen com les costures. Estes dos operacions, requereixen més habilitat que força. I és que travessar la llana és una feina difícil. En cada operació, i abans d'enfilar l'agulla, els matalafers passen l'aguller de fil de cànem per cera nova, per fer-lo flexible perquè així forade millor la tela i passe més bé entre la llana. Tot i això, en algun moment al matalafer li cal utilitzar la força de tota la mà per espentejar l'agulla, és per això que el didal de matalafer no es posa als dits sinó al palmell de la mà, que té‚ forma còncava i que du a l'interior petites incisions circulars, on apuntalar l'agulla.

El matalaf està enllestit després de cosir les cantonades. Si és fet a l'anglesa, encara cal cosir el bordó, donant la volta al matalaf. Fer els bordons del matalaf és la feina més entretinguda del matalafer, la que requereix més temps després de la de picar la llana, que és a més a més la més dura. Després de cosir el bordó, una mena d'aresta de tela amb llana al seu interior, de les dues cares del matalaf, amb una agulla especial, només cal donar una puntada a cada cantonada entre bordó i bordó. Són les darreres puntades que es fa al matalaf.

Encara que avui el farcit de llana ens sembli el més comú, amb aquest equip s'han farcit i cosit, al llarg de molts anys d'ofici, matalafs d'un bon nombre de materials: llana, plomes, suro, pallorfa de espiga de dacsa, escuma, miraguano...

Llegir més...

Els Caragols.

Els caragols en Castelló són bàsicament (Però no exclusivament) un producte de principis de tardor, associats a les tempestes del final de l’estiu que els fan sortir dels caus als marges de pedra seca, o junt als feixos de canyes, o als braçals i sèquies de les terres baixes, o simplement per els marges dels bancals, i que cal localitzar sota la pluja, si es dèbil, o molt poc després, preferentment de nit i amb l’ajut d’algun llum (avui de qualsevol tipus, sobre tot a bateries o piles, però abans de carburo).

Després, un cop recollits, cal fer-los dejunar o purgar unes dies tancats a la caragolera de vímet o terrissa, encara que, a voltes, els alleugerim el dejuni amb herbes aromàtiques que en perfumen la carn (romaní, timó, fonoll), preludi de l’anada a l’olla on, un cop ben rentats, són ‘enganyats’ amb una cocció molt suau en aigua que evita que queden amagats dins la closca, a punt per anar a la cassola amb la corresponent salsa. Si les dies son bones, se deixa la cassola al sol i s’estalvia el foc per a calfar-la durant l’engany. Per la vorera se fa un cavallonet de sal per que no fugen. El que no trau la molla, viatja cap al fem abans de la cuita.

A Castelló i a tota la Ribera hi ha infinitat de maneres de preparació tradicional, amb ceba i vitet, amb tomaca, en arròs caldós, en la paella, en salsa, ja dic, de mil maneres i totes delicioses.

Un exemple?

Utilitzant una cassola de fang gran, sofreginem una poca tomaca, ceba i el vitet, tot això tallat molt fi. Quan ja ens sembla gairebé fet, afegirem la menta o herba sana, sal al gust, i els caragols (Mai menys de dues dotzenes per barba, per anar bé), amb un vaset de vi blanc, removent tot molt bé, i deixarem coure tapat a foc moderat durant uns minuts, fins que redueixi la salsa al nostre gust.

Es treu la cassola a la taula, i a mullar pa i menjar-se els caragols, amb l'ajuda d'un escuradents. I una bona ampolla de vi per a remullar.

És clar que, sovint, els impacients volen avançar un tast i en posen uns quants, just rentats, damunt d'una planxa plana o qualsevol atuell pla, espolsats de sal i pebre i regats amb un rall d'oli, per coure’ls torrats. Abans, potser, ho feien com a completant el magre menjar, i que al camp se feia tapant un grapat de caragols acabats de recollir amb fenàs sec que s'encenia “fins que els caragols xiulaven”, senyal que indicava que els moros, les xonetes o els cristians ja eren cuits.

També hi ha una collita per a iniciats: els caragolets emparrats a la canya seca del fonoll. Amb el toc d’anís de la planta, però de mida que no permet aspirar a la llauna, acompanyaven un deliciós arròs caldós dels de xuplar-te fins als colzes.

Llegir més...

La matança

El progrés, unes vegades beneït i d'altres maleït, com tot, a estat la causa de que a poc a poc, excepte en uns quants reductes de l'interior, que segueixen fins i tot amb la tradició festiva, hagi desaparegut el costum de la matança del porc.

A Castelló eren moltes, la major part, les cases on els llauradors criaven un o diversos porcs, segons les seves possibilitats, per poder gaudir de les seves carns durant tot l'any. Podien fer-se matances en qualsevol moment, però les tradicionals eren a finals de l'hivern i inicis de primavera, abans que arribés la calor, i en tardor, novembre i principis de desembre, abans que arribessin els freds hivernals.

Es compraven els porquets (En una granja o a un tractant. Us sonen a Castelló la família de el Moreno Porquerís? Probablement va ser l'últim castelloner dedicat a aquest negoci, encara que no l'únic.) quan es desmamaven, entre les set o vuit setmanes, i si s'arribaven a criar tot un any, podien arribar fins a les dotze o catorze arroves  (al voltant de cent cinquanta a 160 quilos), encara que el normal és que es matessin amb unes 8 molt abans d'aquell temps. Tot allò que no es menjaven les persones, era apte per al porc, eternament famolenc. Fulles d'enciam, fruita passada, pells de fruites i verdures, restes de menjar de qualsevol classe, les sobres del dinar o el sopar, carn que s'espatllava. A casa rica, fins a garrofes, veces i dacsa.

Aquest porc, del qual s'aprofitava tot, era la supervivència durant tot un any per a la família que el matava, que si era mes o menys adinerada, en podia criar dos o alguns, per anar gaudint-ne tot l'any sense tanta conservació.

Normalment, la matança començava la vigília, amb el pelat, trossejat, bullit i escorregut sobre un canyís de la quantitat de ceba que fos necessària per a les botifarres que es calculessin segons la mida de l'animal, i la preparació de tots els condiments, espècies, eines i estris que fossin necessaris (llibrells, safes, embuts, canyissos, calderes de coure, perols) i es comprava vi, anís, mistela, cassalla, i pastes en general. Després del dia de la matança, que es faria llarg, encara quedaven un parell de dies més per acabar amb tot el treball.

El propi dia, eren necessàries fins i tot mitja dotzena de persones per a tota la feina al voltant de la matança. L'escorxador solia ser un professional, carnisser o no, que en l'època solia anar de casa a casa amb el seu ajudant, que l'ajudava en el trasllat d'eines i taula de matança.

Arribat el moment, es treia el porc i el matador li clavava sota el paladar un ganxo de ferro i, una vegada que l'ajudaven a pujar-lo a la taulal, ligat o aguantat per altres homes, li clavava un ganivet degollador, en un lloc molt precís, pel coll cap al cor, a pocs centímetres de les potes davanteres.

Pel forat obert no deixa de brollar sang a borbollons que cau directe a un llibrell, on una dona, generalment l'ama de la casa, preparada amb un bon davantal blanc, no deixa de remoure-la per evitar que qualle. Finalment, el porc para de fer sacsons i mor.

Ha arribat el moment de socarrar la pell amb un feix de sisca, que serà rellevat per un altre cada vegada que es consumeix, i rascant la pell amb el ganivet anomenat "de foc". Si es podia, de vegades s'usava aigua bullint en comptes de foc. Se'n li anaven afaitant tots els pelets que poguessin quedar fins i tot tenir la pell bé blanca i a punt.

Ara, se'l planta agenollat sobre la taula, se li talla el cap, i se li fa un tall des del clatell fins a la cua, traient tota l'espina dorsal o corbet, deixant-lo obert per dalt. Se li treuen tots els òrgans i els intestins, i després es fa a trossos que es solen anar col·locant sobre un canyís preparat amb una tovallola. Descarnant i classificant, molent i amerant amb la sal i espècies corresponents, aquell que no feia una hora era un porc enorme que grunyia, està a punt de convertir-s'en embotit: es picarà la carn corresponent, s'afegiran les espècies, s'embotirà, és lligarà i és penjarà a la cambra o al fumeral perquè s'asseque. Les botifarres i botifarrons es couran i seguiran el mateix camí.

Per embotir, les dones hauran netejat acuradament totes les tripes de l'animal, que segons la seva grossor serviran per a diferents embotits, botifarres, botifarrons, blanquets, xoriços normals i coents. Embotir enrotllant com una mànega sobre una cassola de fang com la de fer arròs al forn, i després lligar porcions formant les peces. Amb la randa de l'estómac es folraran les "coquetes de fetge", anomenats en La Marina "figatells".

Ja quasi s'havia acabat el primer dia. Després, en un parell de dies seguits, ja amb menys gent, vindrà el salat dels pernils, de la cansalada i parts, com a orelles, potes i morro, que es conservaven amb aquest curat, i vindrà també l'embotit o curat de lloms o el fregit de carns, que es guardava introduïdes en gerres amb oli, el tradicional "fregit". S'aprofitarà el greix, el tradicional "sagí", generalment embotit per conservar-lo millor, es faran "tostons" amb la pell, etc.

Ni una sola fracció del porc deixa d'utilitzar-se, de la pell als ossos.

Aprofitant les carns residuals, el dinar serà "arròs al forn en tanda", preparat per alguna de les dones i cuit a un forn el mes aprop possible. La nit del dia de matança, serà de celebració, amb els convits on tots passen les millors hores. Els participants solien ser veïns, amics i familiars. Cap de contractat. Avui per tu i demà per mi.

Temps era Temps.

Llegir més...

Sant Martí.

A cada porc li arriba el seu Sant Martí. Novembre, dia 11, Sant Martí. D'on ve aquest refrany? No podem dir que sigui valencià. El mateix es diu per tota Espanya. Té les seves raons.

Des de molt antic se celebrava aquesta festa de tardor, i gairebé a tot arreu hi havia el mateix costum. Els organitzadors de la festa, gairebé sempre clavaris, compraven cada any un porquet desmamat, de set a nou setmanes, (8 a 10 quilos) que el dia de Sant Martí era beneït pel capellà, i al qual se li donava llibertat per tot el poble. Els veïns l'alimentaven amb sobres dins de les possibilitats de cadascú. Creïlles que s'estaven espatllant, moniatos, ceba, sobres de menjar del tipus que anés,  tot anava a parar sense falta al porc, que sempre tenia fam.

L'animal era de tots i gandulejava al seu aire per tot arreu durant tot l'any. En apropar-se la festa, unes setmanes abans, començava la venda de cupons per al sorteig, i amb la recaptació de la seva venda es faria la festa popular.

La vigília de Sant Martí, el 10 de novembre, se sortejava el porc que era propietat del veí afavorit, i l'endemà, el nou porquet prenia el seu torn com a nou porc popular. Fins i tot que arribés el seu Sant Martí.

A Castelló pocs ancians tenen memòria d'aquest tipus de festa, que s'ha celebrat com tot arreu, però si que tenen memòria, i molts no tan ancians també la tenim, de les matances per tot el poble dels animals criats per a això. A poc a poc han deixat de criar-se animals a les cases i han deixat de matar-se. Primer els carnissers van anar fent innecessària l'acumulació de carns i embotits curats, en poder proporcionar-los en qualsevol època de l'any.

Finalment, ja dins dels anys 70 del passat segle van ser les lleis i normatives locals, no soles en Castelló, les que van acabar totalment amb el costum de la criança, amb les seves corresponents olors i molèsties, i amb la matança, amb les lleis sanitàries que es van acabar imposant, obligant primer que es fessin en escorxador i després fent desaparèixer els propis escorxadors locals per raons higièniques i sanitàries.

A poc a poc, s'ha aconseguit que molts joves creguin que les llonganisses vénen del supermercat sense saber de què animal es fan, i les salsitxes poden ser de qualsevol cosa fins i tot sense carn.

En el pròxim escrit parlarem d'aquesta matança que es feia a Castelló, no molt diferent de totes les que es feien per tot arreu. En zones amb climes mes adequats es continuen fent i s'està intentant fins i tot recuperar la tradició i es fan viatges organitzats, a portar a personal interessat, que s'assabentin del qual ja sol recorden els seus pares o avis.

Llegir més...

La Font Amarga.

Un dels racons mes entranyables per a qualsevol castelloner. Gravat a foc en la memòria infantil, en l'ànima, des de sempre. Un bonic lloc i un espai natural notable.

Recorde els estius infantils quan hi havia, cap a l'interior del barranc, una petita bassa amb pretensions de piscina i ús de balneari, on tant castelloners com forasters anaven a refrescar-se mentre aprofitaven les bondats de les seves aigües, gairebé saturades de "sal de la figuera" (Tècnicament, clorur potàssic), i molt valuoses per combatre malalties de la pell i digestives. Primer el bany a la piscina, després a beure a la font. Sota la font, dins del barranc, la bassa gran. No recordo haver-la vist funcionar més que com a bassa de reg.

A Pasqua, a "regolar la mona" als seus voltants i en el "Terrer Roig", a pocs centenars de metres. Passejant, en bicicleta, dins del remolc d'una "mula mecànica" a finals dels anys 60, de vegades (poques) en cotxe. Quants records.

Després van venir els anys de l'especulació i el negoci. Quan es va posar una embotelladora, d'escassos recursos i incert avenir, per aprofitar les bondats curatives de les aigües. Va ser un fracàs i una ruïna que va perdurar uns anys al mig d'un incomprensible moviment de terres al costat de la bassa gran. Després, ambdues van ser cadàvers alhora.

L'especulació va estar a punt de emportar-se del tot els voltants en forma d'urbanització, afortunadament parada després, encara que no sense problemes ni conseqüències, per part del nostre Ajuntament.

Finalment, avui renaix com a un bonic espai de tots, memòria i present. Les piscines ja han estat eliminades. Els espais naturals s'estan recuperant amb molt esforç, a poc a poc, però sense pausa. Com a concessió al present, un ampli aparcament ocupa el peu de la font, sobre aquell solar de demolicions que va ser l'embotelladora i el lloc de la bassa gran. Han aparegut llocs on asseure's en grup i berenar, llocs on descansar admirant l'entorn, i, sobretot, reneix el valor de la nostra estimada Font Amarga, a poc a poc.

Quan la visito, veig gairebé sempre algun foraster que omple garrafes amb les seves aigües i que ha vingut de molt lluny perquè coneix les seves propietats, com la majoria de castelloners. Ens diuen, per les normatives actuals, que les seves aigües no són potables. No ho són. Són molt més, són un regal de la naturalesa per a alleujament d'aquests mortals insensats que moltes vegades les han menyspreat. Que se'l preguntin a gent que, després de venir de molt lluny i sense solució per a les seves malalties, han acampat durant setmanes o mesos als seus peus per aprofitar-la i, després, quan han guarit amb medecina tan valuosa, han marxat deixant en la font les seves benediccions, el seu infinit agraïment.

Molts castelloners, jo inclòs, li devem molt a la nostra estimada Font Amarga.

Les entranyes de la nostra memòria, els nostres llocs emblemàtics, la Font Amarga, El Terrer Roig, El Castellet, a poc a poc tornen al present després d'haver estat en perill de ser sol això, memòries d'un poblet.

Llegir més...

Les Cavalleries al camp.

Avui tot el treball fort a la terra el fan màquines de diferents tipus, encara que això no es molt vell. Tota la vida al llaurador l'han ajudat les cavalleries en la seua labor tan sofrida. Les feines que els animals realitzaven es poden diferenciar en dos grups segons es treballara a les terres de marjal (A Castelló, sobre tot, les partides de les Foes i Mitjans), dedicades al conreu de l'arròs, o a l'horta i al secà. S'han perdut els noms d'aquestos treballs de la terra. No hi ha al poble cavalleries de treball.

Al secà o a l'horta:

Si s'havia de treballar a la muntanya o al secà s'utilitzaven preferentment muls i burros ja que la seua alimentació és fàcil d'aconseguir a la muntanya perquè toleren millor el menjar sec, i a banda, tenen unes potes estretes que els permet d'agafar-se millor als desnivells de la muntanya.

Els treballs eren:

Rompre: consistia en trencar la terra endurida, bé per haver-la deixada erma, bé per estar molt compactada. Aquesta acció es realitzava amb la rella que trencava la superfície del sòl en terrossos. El forcat es muntava sense orelleres que són una mena de planxes que pentinen la terra en solcs. També es requeria un bon animal perquè l'esforç era considerable.

Llaurar: aquesta operació es realitzava després de passada la primera rella o quan la terra estava més tova, per exemple quatre o cinc dies després de ploure. Per a llaurar, s'emprava també la rella però amb les orelleres. Si la rella no estava ben ferrada tenia tendència a pujar cap amunt amb la força de l'animal, la qual cosa li suposava al llaurador una lluita constant amb aquest estri. És d'ahí d'on ve la dita de "ser més cabut que una rella" o "estar més sord que una rella"...

Obrir solc per a sembrar, per conduir l'aigua, etcètera: feines que també es fan amb el forcat.

Vernejar: es treballa amb el vernet, una mena de fulla metàl·lica amb la forma adient per girar la terra a fi que s'assolege.

Entaular: consisteix en planejar la terra i colgar les llavors després de la sembra. Es realitzava amb una post de fusta sobre la que pujava el llaurador i que rebia el nom d'entauladora. Aquesta podia portar claus o ganivets per desfer els terrossos.

Trenitjar: consistia en anivellar el terreny perquè l'aigua circulara bé i així regar per gravetat. L'estri que s'utilitzava era la trenitja, una mena de caixa de fusta o metall amb la part davantera descoberta que permetia agafar la terra sobrant d'un lloc i omplir els desnivells o els clots.

Carrejar: els animals s'utilitzaven per transportar càrrega. Aquesta podia ser ben diversa: llenya per als forn i els rajolars, pedra, fem, la collita dels horts, etcètera. El carregament es duia al llom de l'animal o en carro. El carreter havia de lluitar sovint amb la tossudesa dels animals perquè estiraren de la càrrega i sembla que moltes vegades el geni se li escapava per la boca com ho fa suposar la dita "tindre llengua de carreter". Els viatges llargs es feien inacabables amb l'única companyia del tabac, d'ahí allò de “fumar més que un carreter".

Batre: era una tasca que es realitzava a l'era. Aquest indret era una zona plana de sòl dur on es dipositaven les garbes d'arròs i on es feia passar moltes vegades els animals a fi de separar el gra de la palla. Als animals se'ls posava una mena d'antifaç per evitar que es marejaren amb les voltes. Aquest instrument es coneixia com ulleres de batre. Quan es batia amb més d'un animal, s'encollaven un al costat de l'altre perquè marxaren conjuntament. L'últim animal, el que rodava per fora, era el que més caminava. Així, es deia que batia per la forana. Aquesta imatge s'empra també per referir-se a que "u li toca batre per la forana" quan fa més feina que els altres.

Regar en sénia: la força dels animals s'emprava perquè l'arbre de la sénia girara i els caixons de zinc o els catúfols tragueren l'aigua. També s'utilitzaven les ulleres de batre perquè els animals no es marejaren.

A la Marjal.

El treball que s'ha fet amb animals a la marjal ha estat dedicat al conreu de l'arròs. Ací es preferia treballar amb haques ja que tenen l'unglot més ample i aleshores s'estaquen menys en la terra fangosa.

Per ordre, se succeïen les següents operacions:

Xarugar: és la primera feina que se mamprenia a fi de preparar la terra per a plantar l'arròs. Es realitzava amb el camp fangós. Equival a vernejar però amb aigua. És fa amb la xaruga de pala que va girant la terra perquè s'airetge i que el rostoll de la collita anterior quede cobert i puga podrir-se.

Fanguejar: consisteix en passar tot el camp amb una post de claus o de ganivets a fi d'anivellar i que no queden buits. Calia que el camp tinguera una mà d'aigua.

Repartir planter: s'utilitzava una barqueta de marjal sense quilla per apropar les garbes de planter als plantadors.

Traure les garbes d'arròs: amb la mateixa barca de repartir planter es treien les garbes per dur-les a l'era.

I per últim, una altra activitat que es feia sovint era la d'arreplegar els cagallons que els animals deixaven pel carrer. L'arreplega la duien a terme normalment els xiquets i després el fem s'aprofitava com a adob. Sense arribar a ser una professió va esdevindre un quefer rellevant quan n'hi havia tants animals, dels quals s'aprofitava ben bé tot. Temps era Temps...

Llegir més...