El que em passa

El que em passa és que no aconseguisc caminar pel món tirant coses i canviant-les pel model següent només perquè a algú se li ocorre agregar-li una funció o reduir-lo un poc de grandària.

No fa tant, rentàvem els bolquers dels nadons, els penjàvem a la corda junt amb altra robeta, els planxàvem, els doblàvem i els preparàvem per a què els tornaren a utilitzar. I ells, els nostres infants, a penes cresqueren i tingueren els seus propis fills es van encarregar de tirar-ho tot per la borda, incloent els bolquers. S'entregaren inescrupulosament als rebutjables!

Si, ja ho sé, a la nostra generació sempre li va costar tirar les coses. Ni les deixalles ens resultàren molt rebutjables, i així caminàrem pels carrers guardant els mocs en el mocador de tela de la butxaca. No, jo no dic que això era millor, el que dic és que en algun moment em vaig distraure, vaig caure del món i ara no sé per on s'entra. El més probable és que això d'ara estiga bé, això no ho discutisc. El que passa és que no aconseguisc canviar l'equip de so una vegada a l'any, el mòbil cada sis mesos o el monitor de l'ordinador tots els Nadals.

Guarde fins als gots rebutjables, rente els guants de làtex per a usar-los de nou, és que vinc d'un temps en què les coses es compraven per a tota la vida, és més, es compraven per a la vida dels que venien darrere. La gent heretava rellotges de paret i de butjaca, jocs de copes, vaixelles i fins palanganes, i ara resulta que en el nostre no tan llarg matrimoni, hem tingut més cuines que les que hi havia en tot el barri en la meua infància i hem canviat la nevera tres vegades i quatre el televisor, que va vindre fa només 50 anys, amb una sola cadena en blanc i negre i ratlles incloses, i ara té ni se sap quants canals i en alta definició, so reforçat "dolby surround" i pantallades blaves de bades.

Ens estan emprenyant. Jo els he descobert. Ho fan a posta. Hui tot es trenca, es gasta, s'oxida, es trenca o es queda antic al poc de temps per a què tinguem que canviar-ho. Res es repara. L'obsolet és de fàbrica. On són els sabaters arreglant les mitjes-soles de les tennis Nike? Algú ha vist a algun matalafer escardant matalafs de làtex casa per casa? Qui arregla els ganivets elèctrics? L'esmolador o l'electricista? Hi haurà tefló per als llanterners o seients d'avions per als basters? Quans cotxes arregla el mestre d'aixa?

Tot es rebutja i, mentrestant, produïm més i més i més escombraries. L'altre dia vaig llegir que s'han produït més deixalles en els últims 40 anys que en tota l'història de l'humanitat. El que tinga menys de 50 anys no creurà açò: Quan jo era xicotet, per ma casa no passava el que arreplegava el fem, a qui hi havia que pagar (misèries, però no tots en tenien), perque encara no era un servei del poble . Ho jure. Totes les deixalles eren orgàniques i anaven a parar al galliner, als ànecs o als conills del corral de casa (i no estic parlant del segle XVII, que mon pare encara va pel món).

No existia el plàstic ni el nylo, la goma només la vèiem a les rodes dels pocs cotxes, motos i bicicletes i les que no estaven rodant, les cremàvem en la Festa de de Sant Joan o per Sant Antoni. Les poques deixalles que no es menjaven els animals, servien d'abonament o es cremaven. De per ahí vinc jo i no és que hi haja sigut millor, és que no és fàcil per a un pobre tipus a qui el van educar amb el "guarda i guarda que alguna vegada pot servir per a alguna cosa", passar-se'n al "compra i tira que ja ve el model nou ".

El meu cap no resistix tant. Ara els meus parents i els fills dels meus amics no sols canvien de mòbil una vegada per setmana, sinó que, a més, canvien el número, l'adreça electrònica i fins a la direcció real. A mi em prepararen per a viure amb el mateix número, la mateixa dona, la mateixa casa i el mateix nom. Em van educar per a guardar-ho tot, el que servia i el que no, perquè algun dia les coses podien tornar a servir. Li donàvem crèdit a tot.

Si, ja ho sé, vam tindre un gran problema: mai ens explicaren quines coses ens podien servir i quines coses no. I en l'afany de guardar (perquè érem de fer cas als majors), guardem fins al melic del nostre primer fill, la dent del segon, les carpetes de l'escola infantil i no sé com no guardem la primera merdeta del nadó.

Com fer entendre a eixa gent que em costa desprendre'm del meu mòbil als pocs mesos de comprar-lo? Si, a més, encara no acabe d'entendre les deu mil coses que sap fer (ell, jo cap) i per no tindre, ni tecles té i jo pel món amb aquestos dits com botifarres que toquen cent coses a l'hora en la pantalla de plàstic. Serà que quan les coses s'aconseguixen fàcilment, no es valoren i es tornen rebutjables amb la mateixa facilitat amb què es van aconseguir? A casa teníem un moble amb quatre calaixos. El primer calaix era per els mantells i els tovallons, el segon per als coberts i el tercer i el quart per a tot el que no fòra mantell, tovalló ni cobert.

I guardàvem. Com guardàvem! Tot ho guardàvem. Guardàvem fins a les tapes dels refrescs. Com que per a què? Per a neteja-sabates, les posàvem davant de la porta per a  llevar-nos el fang clavades a una fusta. També, enganxades a una fusta penjades de fils, es convertien en cortines per al corral, la casa i fins als bars.

Ah, les coses que usàvem!: fanals, agulles, botons que perdien a les seues camises i carrets que es quedaven sense fil, s'anaven amuntonant en el tercer i en el quart caixó... Parts de llapis que algun dia podíem tornar a utilitzar. Tubets de plàstic sense la tinta, tubets de tinta sense el plàstic, caputxons sense el bolígraf, bolígrafs sense el caputxó, encenedors sense gas, o encenedors que perdien el moll, molls que perdien al seu encenedor, etc.

Quan el món s'espremia el cervell per a inventar encenedors que es tiraven en acabar el seu cicle vital, inventàvem la recàrrega dels encenedors descartables. I les fulles Gillette gastades, i fins partides per la meitat, es convertien en afilallapis per a tot l'any escolar. També afilaven algun dit que altre.

I els nostres caixons guardaven les clauetes de les llandes de sardines, pels dubtes que alguna llanda vinguera sense la seua clau. I les piles! Les piles, passaven del congelador al sostre de la casa perquè no sabíem bé si calia donar-los calor o fred per tal que visqueren una miqueta més. No ens resignàvem a que s'acabara la seua vida útil, no podíem creure que alguna cosa visquera menys que una rosa.

Les coses NO eren rebutjables. Eren guardables. Ah, els diaris! Servien per a tot: per a fer plantilles per a les botes d'aigüa, per a posar al pis en els dies de pluja i per sobre totes les coses, per a embolicar els plàtans o el peix. Ah, les vegades que ens assabentàvem d'alguna notícia llegint el diari apegat a un tros de carn!

I guardàvem també el paper platejat del xocolate i dels cigarros per a fer de guies de pinets de Nadal i les imatges del calendari per a fer quadres, els comptagotes de les medicines per si algun medicament no portava el comptagotes, els mistos usats perquè podíem encendre un fogó amb ells, les caixes de cartró de les sabates que es convertiren en els primers àlbums de fotos i les ampolletes de les injeccions amb tapetes de goma s'amuntonaven aneu a saber amb quina intenció i les baralles de cartes es reutilitzaven encara que faltara alguna, amb la inscripció a mà en un quatre d'espases que deia "aquest és una sota de bastos".

Jo sé el que ens passava: ens costava molt declarar la mort dels nostres objectes, així com hui les noves generacions decidixen "matar-los" a penes aparenten deixar de servir, aquells temps eren de no declarar mort a res, ni tan sols a Walt Disney, al que es guardava congelat.

I quan ens venien gelats en copetes de les què la tapa es convertia en base i ens deien: "Menge's el gelat i després tire la copeta", nosaltres diguérem que sí, però, ¡Els collons del mico que l'anàvem a tirar! Les posarem a viure al prestatge dels gots i de les copes, les llaunes de tomaques i de bresquilles es tornaren testos i fins telèfons infantils.

Les primeres botelles de plàstic es transformaren en ornaments de dubtosa bellesa. Els cartrons dels ous esdevingueren en depòsits d'aquarel·les, les tapes de bombones en cendrers, els pots de cervesa en portallapis i els suros esperaren trobar-se amb una botella de vidre, i em mossegue la llengua per a no fer un paral·lel entre els valors que es rebutgen i els que preservem.

Ah, no ho faré! M'estic morint per dir que hui no sols els electrodomèstics són d'un sol ús, que també el matrimoni i fins l'amistat són descartables, però no cometré el ¿error? de comparar objectes amb persones. Em mossegue la llengua per a no parlar de la identitat que es va perdent, de la memòria col·lectiva que es va tirant, del passat efímer. No ho faré. No vaig a barrejar els temes, no diré que al perenne l'han tornat caduc i al caduc l'han fet perenne. No vaig a dir que als ancians se'ls declara la mort només comencen a fallar en les seues funcions, que els cònjuges es canvien per "models" més nous, que a les persones que els falta alguna funció se'ls discrimina o que valoren més als "guapos" o "guapes", amb "brillantor i glamour"

Açò només és una crònica que parla de bolquers i de mòbils. Altrament, si barrejarem les coses, llavors caldriá plantejar-me seriosament això d'entregar a la dona com a part del pagament per una senyora amb menys quilòmetres i alguna funció nova. Però jo sóc lent per a transitar aquest món de la reposició i com altres, còrrec el risc de que siga jo el entregat a compte.

Temps era temps...

Castelló en 1915

Mentre Europa es dessagnava en l’anomenada Guerra Europea o Primera Guerra Mundial, al País Valencià es vivia en pau. El conflicte bèl•lic, però, va incidir sobre la societat valenciana, especialment sobre les classes populars. Castelló tenia uns 4.800 habitants, que vivien sobretot de l’agricultura. Es cultivava arròs, taronja, blat i melons, principalment.

Estació antiga de Castelló, 

inaugurada l'11 de juliol de 1915

En una publicació recent ja m’he referit al fet més important de 1915, la primera arribada del ferrocarril a Castelló.  Ací ens referirem a altres fets, esdeveniments, successos i circumstàncies d’aquell any.

[1] Centenari de l’arribada del trenet a Castelló: 1915-2015, Ajuntament de Villanueva de Castellón, 2015. També podeu llegir l’edició facsímil de la crònica 11 de julio 1915.

Qui era qui?

L’alcalde era Vicente Alandes Soro; el secretari, Federico Picornell Lorente; el president de la Reial Séquia, Ricardo Martí Caldés.

El mes d’octubre és nomenat jutge municipal Vicente Domingo Llagària Soro, pare de l’advocat Eduardo Llagària, i suplent Alberto Martí Martí. El secretari del jutjat era Eduardo Simarro Ortiz. També és nomenat notari Dionisio Grima Lloret.

El rector era don Rafael Gallart, els vicaris eren Vicente Laques Crespo, Vicente Rosell Llavarias i José Pla Garcia.

Els metges de Castelló eren Francisco Lacasa Pascual, José Pérez Cabello i Àngel Llàcer.

A Castelló hi ha ensenyament públic i privat. A l’Escola Nacional hi havia la mestra de pàrvuls Josefa Momparler, la de xiquetes Mercedes Ballester i la de xiquets, de Miguel Badenes. A banda de les dominiques també feien classe particular Aurelio López i Salvador Garcia Vidal.

Hi havia dues farmàcies, la de Braulio Moscardó Prades i la de José Roig Mendoza.

Els polítics

Les persones més influents de Castelló eren Elies Varó Marqués, Vicente Alandes Soro, Pasqual Serra Bataller, Severino Torres Baixauli, Federico Soro Gregori, Rogelio Martínez Soro, Eusebio Peris Caldés, Pasqual Uberos Soro, Valeriano Soro Pla, Salvador Franco Liñana, Juan Franco Talens, Ricardo Vidal Climent, Ricardo Martí Caldés, Francisco Ferri Martí, Juan Gallego Muñoz i Vicente Pons Garcia. Eren terratinents, comerciants, arrendataris o procuradors. Els uns eren liberals i els altres conservadors. Tots els esmentats ocuparen en algun moment de la seua vida les més altes magistratures municipals i de les comunitats de regants.

A l’esquerra hi havia els republicans, entre els quals destacava el veterà Salvador Martorell Fuertes. Al diari El Pueblo escriu un parell de vegades des de Castelló José Torregrosa Arbona.

A la dreta hi havia els carlistes, que formaven una Junta Local Jaimista, presidida per Rafael Soro Bo; tenien un casino, el Círculo Jaimista, que presidia Bautista Chafes Bohigues. N’eren vocals Manuel Gil i Vicente Ribes. També hi havia Juventud Jaimista, que presidia Luis Martí Bas.

Naixements

José Roig Agrasot

Aquell any van nàixer, entre altres, Pepita Martorell Martínez, a la qual ja m’he referit en un altre lloc (2),  Salvador Climent Reig —que fou alcalde de la vila—, Francisco Ribes Soro —que fou tinent d’alcalde—, Higinio Candel Martínez —que fou president de la Societat Musical—, Maria Aranda Català, Isabel Benetó Caldés, Josefa Candel Pareja, Federico Gómez Tormo, Vicente Pons Torres, Joaquín Sala Aviñó, Amparo Soro Franco, Eliseo Pausà Francés, Hortènsia Talens Guixart, Arcadio Aràndiga Garcia i la que seria la seua esposa Genoveva Martorell Candel... 

Però el qui amb el temps seria el castellonenc més estimat de la seua època va ser José Roig Agrasot, nascut el 5 de desembre de 1915 i conegut com “el practicant Pepe Roig”. 

L’Ajuntament li dedicà una plaça uns anys després del seu decés, ocorregut el 26 de juny de 1967.

[2] Ibídem, pp. 7s.

L’oratge

Per als castellonencs de 1915 eren tan incomprensibles les lleis del mercat com els fenòmens meteorològics. Els primers dies de l’any ja hi va haver una riuada del Xúquer que va destruir un pont provisional conegut com “del Rei” a la carretera de Madrid i, per tant, s’interrompé la comunicació entre Alberic i Castelló. A Antella i a Alzira el nivell de les aigües del riu superava els 4 metres.

El 23 de febrer els alcaldes de Castelló, Alzira, Carcaixent i Algemesí telegrafiaren al senyor governador i l’informen que un vendaval havia deixat els arbres sense taronja. I Els últims dies d’abril hi va haver un temporal d’aigua. 

Les collites

La collita de l’arròs va ser molt bona, a pesar de la malaltia de la “roja” que afectava les tiges de l’arrossar. La varietat més abundant s’anomenava Benlloch, però també es cultivava l’arròs Pesetero, Bomba i Amonquili. Una representació de Castelló acudeix a l’Assemblea arrossera celebrada a València el 18 de febrer. El 6 d’abril Las Provincias publica en primera pàgina una carta de José Cifre Uberos des de Castelló, on comença dient que “Entre los cosecheros de arroz de esta villa reina el mayor disgusto, por el mal que indirectamente se les hace á ellos confundiéndoles con los acaparadores”. Opina que, si hi ha excés d’arròs, el govern hauria de permetre la seua exportació. 

El 25 d’abril el corresponsal del Diario de Valencia informa que els arrossars s’acabaran d’embassar en la primera desena de maig; també, que el blat es ressent de l’excés d’humitat a causa de les pluges persistents dels últims dies. De manera semblant informa La correspondencia de l’endemà, que afig que el temporal d’aigües també fa estralls en els planters d’arròs, que necessiten sol; en els tarongers la pluja és beneficiosa, però està caent fruita dels arbres a causa de la humitat.

El 10 de maig ja començaren alguns llauradors els treballs de plantació d’arròs “teniéndose la seguridad de que si cesan las lluvias, la plantación se generalizará en todo el término á fines de la semana actual” (informa La correspondencia de Valencia de l’11 de maig).

A mitjan juny “está en todo su apogeo la siega del trigo, añadiendo que en las partidas segadas no cunde mucho el grano, porque las últimas lluvias causaron mucho daño”. La collita és prou bona “á excepción de algunos campos, que por estar completamente encamados, no rendirán lo debido” (La correspondencia del 14 de juny).

A la primeria d’agost l’arròs presenta molt bon aspecte, i es va fer una reunió per tractar de constituir una entitat de préstec que salvara el petit propietari arrosser de la usura de la qual n’era víctima.

Comunicacions

El 7 d’abril l’alcalde de Castelló remet al governador certificació de les dues actes de subhasta de les obres d’eixample i millora del camí de Santa Anna. Els més beneficiats en foren els usuaris dels banys de Santa Anna, que viuen una època d’esplendor. Amb l’arribada del ferrocarril, la direcció posava a disposició dels clients un carruatge que els duia de l’estació al balneari. La temporada oficial començava l’1 de juny i acabava el 30 de setembre, dies en què fins i tot hi havia un metge, el doctor Bernardo Landete.

Diario de Valencia, nº1523, 1915 maig 30, p. 8

Sobre el riu d’Albaida hi havia un pont de propietat i gestió privada. Per travessar-lo calia pagar un pontatge. La Sociedad Puente de Villanueva de Castellón, presidida per Antonio Aparicio Llorca, solia fer junta general en els primers dies de l’any.

A banda del tramvia a l’estació de la Pobla, hi havia un servei de carruatges d’Alberic a Xàtiva per Castelló. El bitllet del tramvia costava 35 cèntims; el del carruatge, una pesseta.

Vària

Al número 5 de la plaça
 de l'Església estava la
caserna de la Guàrdia
Civil fins a l'any 1915.
I molt abans s'hi trobava
l'Hospital de Sant Jaume. 

Aquest any també es va inaugurar la caserna nova de la Guàrdia Civil, construïda al carrer de Sant Doménec sobre un solar adquirit el 16 de gener. S’hi va traslladar des del nº 5 de la plaça de l’Església, on es trobava també el “fielato” de consums. Aquesta casa va ser adquirida en pública subhasta el 15 de juliol per Salvador Chinesta Granero.

El corresponsal del Diario de Valencia denuncia el 25 d’abril la falta de civisme d’alguns castellonencs, que havien arrencat alguns dels arbres que s’havien plantat al camí del Cementeri durant el pas de Pasqual Serra Bataller per l’alcaldia (1907-1908). Tot ve a propòsit de l’anunci de la construcció d’un camí que uniria l’estació amb la carretera (la futura Gran Via) i de la celebració de la Festa de l’Arbre.

Ordenanzas y reglamento 
del Sindicato y Jurado de 
Riegos de la Comunidad 
de Regantes de la acequia 
de la 'Villa' de Villanueva 
de Castellón

En 1915 s’edita Ordenanzas y reglamento del Sindicato y Jurado de Riegos de la Comunidad de Regantes de la acequia de la 'Villa' de Villanueva de Castellón, [Imprenta de V. Climent Vila, Valencia] s.d. [de 28 de novembre de 1913, aprovades per R. O. de 30 de novembre de 1914]. El president era Salvador Montón.

El 25 de gener Govern Civil acorda la demarcació de la mina “Josefina”, nº 734, al terme de Castelló. Deu ser la mina de lignit d’Arturo Boïgues Sempere.

El conflicte de les aigües

A la primeria d’agost revifa el conflicte d’aigües amb la Vall de Càrcer. Veïns de la Vall van volar amb dinamita un tros de la séquia d’Escalona, a l’Arcada del Riu, i van causar uns danys valorats en 3.000 pessetes. Davant de l’atemptat una comissió, constituïda pels diputats La Iglesia i Muga, l’exdiputat Eduardo Llagària, l’alcalde de Castelló i el president de l’Escalona, va viatjar a Madrid i va visitar el president del Govern i els ministres de la Governació, Guerra i Foment, per tal de demanar-los una solució al conflicte. El senyor Dato va prometre resoldre l’afer en el següent Consell de Ministres. Sabem, però, que no va resoldre res.

Entreteniment

L’any 1915 hi ha els següents casinos: Casino Reformista, Centro de Unión Republicana, Círculo Castellonense, Círculo Legitimista, Club Castellonense i l’Obrera.  Ens consta que també hi havia dos clubs taurins: el Belmonte i el Gallito.

En alguns casinos es jugava a jocs prohibits.

Al teatre Ideal, inaugurat en 1914, es fan espectacles variats i cinema. El teatre Club Castellonense havia sigut clausurat per no reunir condicions el local, però de fet seguix funcionant, amb gran risc del públic. Té inutilitzades les portes d’eixida.

Les festes

A banda de la gran festa de l’arribada del trenet a Castelló l’11 de juliol, se celebren les festes acostumades. El Diario de Valencia del 7 de juny informa sobre la gran solemnitat amb què es va celebrar el Corpus Christi. La vespra, 2 de juny, va haver-hi cercavila i serenata a càrrec de la Lira, i en la missa major de l’endemà es va cantar la missa coral de “Gloria” de Salvador Giner, dirigida pel prevere organista Vicente Rosell. Hi va assistir la Corporació Municipal “precedida de los maceros con gramallas”.

Les festes patronals es van celebrar els dies 24, 25 i 26 d’octubre. Misses solemnes amb eloqüents oradors sagrats, processons, focs d’artifici i bona música constituïen la festa. La Lira feia una serenata i dos concerts. La cosa més nova de l’any va ser la benedicció d’una imatge de la Puríssima, regal de les senyores Concepció i Francesca de Paula Soro [Benetó].

Les Congregacions Marianes celebraren la festa el 14 i el 15 de novembre.

També es va celebrar la Fira de Santa Llúcia durant cinc dies. Els diaris deien que, com que el tren ja arribava, “se espera que la concurrencia de forasteros ha de ser muy grande”.

La Lira

És ben segur que en 1915 la Lira Castellonera ja fa concerts al Teatre Ideal.

L’11 de juliol, Alberto Martí, escriu al Diario de Valencia, sobre la necessitat de proporcionar-los, als músics de la Lira, uns tratges d’hivern, perquè “allá por el Diciembre, cuando se celebra nuestra popular feria, tienen que presentarse ante el público como disfrazados con los trajes blancos del verano, que son los únicos que tienen”. 

Proposa que don Salvador Montón inicie una subscripció popular, a la qual haurien de contribuir en primer lloc les societats locals “mas los señores de Baró, Alandes, Serra, Baixauli, Soro, Martínez, Peris, Uberos y otros varios”. I amb el seu producte caldria comprar-los unes guerreres d’hivern.

Successos

El 4 de gener la Benemèrita va detenir el roder José María Ibarra, que havia fugit el 27 de desembre anterior del càrcer de Cocentaina i s’havia dedicat a fer maleses per Castelló i la redor. El van trobar dins d’una barraca i portava un revòlver, un coltell llarg, una navaixa i una capsa de càpsules.

El 6 de febrer de La correspondencia de Valencia informa sobre la resolució del juí promogut contra Miguel Gil Huertas. L’acusat, “confiado con las bondades de su caballo, iba tranquilamente por Villanueva de Castellón”, però l’haca va fer una espantada i va atropellar dues xiquetes que jugaven al carrer. “Como el rucio retozón no pudo ser procesado, pagó los vidrios rotos su pobre conductor”, diu el diari. Defensat hàbilment per Eugenio Roldán i gràcies a un informe favorable del veterinari Juan Izquierdo, el fiscal va retirar l’acusació i el carreter va quedar lliure.

A les 5 de la vesprada del 6 de juny, el sergent de la Guàrdia Civil Amadeo Romà Cervera, avi d’Amadeo Romà Martorell, i el guàrdia Rafael Zarraquina Magalló trobaren en un arrossar de la partida de la Paixarella el cadàver de Vicente Sánchez Aranda, de 45 anys. La víctima i dos més, tots tres veïns de la Llosa, pescaven amb xàrcia al riu Xúquer i van ser pillats per dos guardes de la pesca fluvial. Quan els donaren l’alto, pegaren a fugir i els guardes dispararen les terceroles i un dels projectils li va arribar a la susdita víctima. Tant els guardes com els furtius van ser detinguts.

En esta casa del carrer del 
Ravalet vivia Ludgarda Daràs 
Adrián que el 19 d’abril de 
1914 va rebre 5 destralades de 
José Pellicer Martínez.

El mes de juny comença el juí contra José Pellicer Martínez, acusat de robatori amb homicidi en la persona de Ludgarda Daràs Adrián. Els fets van ocórrer al carrer del Ravalet de Castelló el 19 d’abril de 1914. El defensor, Leandro Garnelo. El presumpte homicida li va assestar 5 destralades. El 10 de juny el jurat va pronunciar un veredicte de culpabilitat i va ser condemnat a cadena perpètua.

Cap a la darreria de setembre el llaurador Rafael Tormo Puchol, que havia pujat dalt d’un arbre, va tindre la desgràcia de caure des de les rames més altes. Fou arreplegat moribund.

El primer accident de trens a Castelló va ocórrer el 5 de desembre, quan encara no feia cinc mesos de l’arribada del primer ferrocarril. El tren nº 4 va xocar a l’estació contra tres cotxes de tercera “que sufrieron importantes desperfectos, saltando de la vía y derribando la tapia de la estación”. No hi va haver desgràcies personals.

I, per últim, el 30 de desembre, a les 7 de la vesprada, la guàrdia civil va matar el criminal José González Jiménez, àlies Guixa.

Autor: Francesc Xavier Martí i Juan.

Llegir més...

El Pellero

Anava pensant des de fa un temps en reprendre eixe agradable però dur treball d'investigació per a seguir endavant amb Memòries de Poblet, i encara que vá a costar-me per ma mala salut de ferro, vullc intentar-ho encara que haja de ser a un ritme més pausat i sense presses .

Pensant en això, torne una miqueta a la crònica del que érem, els nostres costums i els oficis que s'han perdut gràcies a la modernitat que ens atabala tantes vegades i a la nostra nova i accelerada vida.

La familia de la ploma

Recorde quan anava a l'escola i després tenia una feina ineludible totes les vesprades (si no plovia, que ací tots sabem que no plou ni quan plou, i quan ho fa es per fer un desastre quasi segur) i havia d'eixir als horts a segar, per a portar sempre un saquet (de vegades considerable) d'herba per als animalets domèstics que habitaven la terrassa de la casa. 

Solia portar llicsons, paraelles, corrinxoles, conillets, cua de cavall, dent de lleó, vesses, i moltes altres, procurant sempre que foren les que millor es menjaven.

I molts ous

No érem els únics en tindre de tot a casa. Quasi totes les cases del poble estaven habitades al seu corral, terrassa o pati, per una més o menys abundant col·lecció de gallines, ànecs, polits, coloms, tórtores, conills, i alguns fins per un porc o un bou. De tot hi havia per ahí. 

Era una forma de complement necessaria de l'economia domèstica, una forma treballosa però barata de disposar d'ous, carn, etc... A casa, per al meu capritx, també hi havia una gabieta amb conillets d'índies (cobais), amb els quals a més em deixaven jugar, encara que deixant-me clar que res de encapritxar-se, que eren per a l'arròs caldós.

La conillera de fusta

S'alimentaven amb eixa herba que buscàvem en els camps dels voltants, i també de peladures, corfes i de les sobres de casa, comptant que n'hi hagueren, que de vegades ni això. A casa, les gallines eren per a ous, que sempre hi havia a mansalva, i per al perol. Eixe era un nou luxe que ja ens podíem permetre, que ma iaia Conxa em contava que en els seus temps, a la Pobla, venien els pollastres al ric del barri, el del molí arrosser del final del carrer, que deia que "els rics es mengen el que els pobres no volen", encara que la veritat era tan diferent com que amb els diners que cobrava la iaia pel maleït pollastre comprava per a poder menjar sardines diversos dies tots els de casa en comptes d'una sola menjada amb el pollastre.

Pells de conill

Els conills eren tots per a la cassola, encara que de vegades, molt poques, es venia algun al veïnat, i tots vam arribar a dominar l'art de tallar-los el coll i pelar-los, que al pati de casa encara es troba instal·lat al seu lloc un suport de ferro ben fort que li vaig fabricar de jove a ma mare perquè poguera penjar d'ell els animals i pelar-los sense doblegar l'esquena, que ja la doblava massa en altres menesters i en el magatzem encaixant taronja.

Els criàvem en gàbies construïdes a base de qualsevol llistó que es trobava, fil d'aram, claus o tatxes, i tela metàl·lica que fabricaven enrollant cables, i que es comprava prou barata. Els caixons per a criador, reciclats de caixons vells de taronja dels abundants magatzems del poble, incloses les tatxes, que les recorde redreçar a martellades contra una pedra o el rastellet de la vorera per estalviar la compra.

Caixa de pells sense netejar

De conills n'hi havia de tots els pelatges, els més normals grisos i marrons, però també havien blancs, amb taques negres, i fins i tot totalment negres, encara que eren menys freqüents. I ací sorgia un subproducte de la matança domèstica que també ajudava a l'economia de casa: la pell del conill. Amb elles es nodria la indústria de la pell per a la confecció de peces de vestir, abrics, folres, colls, estoles, i moltes més coses.

I ací apareixia el nostre ofici perdut, amb un pintoresc personatge imprescindible per a relacionar la producció a xicoteta escala amb la indústria, i que era el Pellero. 

Hi havia prou, jo encara he conegut diversos, encara que tots eren llavors forasters, però al poble recorde a dos, un que ja ho havia deixat per eixa època dedicant-se a altres oficis, el senyor Pepe Sebastiá, bon amic, i que moltes vegades m'ho contà personalment com ho feia de jove, i al pare d'un amic meu i també gran persona, el senyor Gonzalo Tolsá. Si havien més, no ho recorde, era jo molt jove.

Quan pelaves un conill, la pell es treia estirant amb força, i eixia sencera i del revés, el que era bo perquè s'assecara el inerior a l'aire sense deteriorar-la, i la forma de conservar-la era molt simple: es llançava contra la paret del corral amb força, en una zona buida, i es quedava estirada i enganxada allà durant uns dies, fins que se sentia pel carrer eixa veu de "El pelleeerooooo¡¡¡ es compren pells de coniiiiiiiiill''. Quasi sempre passava dissabte, i fins i tot el mateix diumenge, aprofitant les matances per a la paelleta dominical. Hi havia moltes famílies que mataven el conill prompte per aprofitar la visita i arribar a temps quan passava i no deixar la pell tota la setmana fins al següent viatge.

Pelant el conill

El Pellero carregava les pells en un sac o un atre estrí a l'esquena. En arribar, revisava minuciosament la pell per assegurar-se que no tenia esgarranys o estava en mal estat, i segons el diagnòstic, es fixava el preu. Per una pell normal, es pagaven al voltant de 2 quinzets (50 cèntims de pesseta), i si eren blanques o negres sense taques, es podia arribar inclús a la pesseta. Les molt seques, amb forats, esgarranys, etc, de vegades no es pagava res, o com a molt 10 o 20 cèntims. Eren pocs diners, però de vegades arribava per a l'esmorzar d'un dia, que a sovint era el seu menjar principal. Ma mare de vegades em donava eixos diners per anar al cine o per a llepolies, que en la meua època ja no eren tan importants per a l'economia casolana.

Conill pelat i pell girada

De fet, tot era proporcional a eixos preus, fins i tot al que es guanyava com a sou en l'època. El que no era molt proporcional era la quantitat d'hores que havia de treballar llavors la gent per guanyar-se eixe sou. Calia passejar molt, veure i discutir amb molta gent i tirar-li hores, per a poder ficar al sac pells suficients amb les que traure un jornal, i que després calia netejar de restes raspant i salar per a conservar-les fins dur-les a vendre a la fàbrica de pells, allà on estiguera, on serien curtides i treballades.

En els últims anys del Pellero, quan ja eren menys les cases on podia comprar perquè s'anava abandonat la criança domèstica, quasi sempre es va acabar recorrent al baratar, i es canviaven les pells per caixes de mistos segons el seu valor, i que les ames de casa havien de comprar de totes maneres. A poc a poc, un dia vam deixar de veure'ls i les pells van passar a ser un fem domèstic més mentre a casa seguirem tenint animals, poc de temps com tots. Passaren en pocs anys de ser una ajuda a casa per a ser una molèstia al veïnat.

Temps era temps...

Llegir més...

Vicentica (4)

Recorde quan vaig conèixer al meu home. Ell era també d'ací del poble i els seus pares també. Jo tenia catorze anys, i ell anava a fer 18, i mira, ens vam conèixer i ens vam fer amics.

Aleshores passejàvem pel carrer major, per tot, i els xics passejaven en grups en una direcció, en quadrilles, i les xiques igual però en l'altra direcció, i es miraven, i si s'interessaven alguns, doncs procuraven trobar-se, fins que si s'agradaven, acabaven ajuntant-se. 

Ens agradava molt la música, i sempre que hi havia ball anàvem. Hi havia vegades que era només un amb un acordió, i altres que era amb orquestra, que ací sempre hi ha hagut bons músics i els músics joves s'ajuntaven per formar orquestres i tocar. Recorde l'orquestra Rall, i hi havia més. Quan em vaig posar a festejar amb ell, ja te dic que encara no havia fet els quinze anys. Festejant i també, passejant i quan podíem ballant.

Després, quan les famílies ho van aprovar, ja va demanar el meu home l'entrada a casa, i la hi van donar. Llavors ja érem nòvios oficials, i venia cada dia a casa a festejar, que no era com ara que agafen el cotxe i se'n van i vénen quan volen, eh? Aleshores no, el xic anava a casa i estava un ratet a poqueta nit, i així fins que em vaig casar.

D'estar sols, ni pensar-ho, ni pensar-ho. Sempre hi estava la mare. Hi havia mares que quan el xic se n'anava, deixaven que la xicaa isquera a acompanyar-lo a la porta, i algunes eixien. Ma mare feia: "Quan s'alce d'ahí que agafe la porta i fins demà, però tu ací assentadeta". Ni tan sols anar a la porta. Les coses eren així.

Ma mare no volia per si de amagat ens donàvem algun beset, que això passava, eh?, Els homes s'acostaven un poc, però res més, però ma mare això no ho consentia: "Tu ací, ací sentadeta", i ell agafava la porta. Jo em vaig ajuntar amb totes les germanes, les tres, amb la major i amb la més menuda, totes festejant, els tres nòvios a casa. Quan la menuda es va posar a festejar, la major ja s'havia casat, però com vivien a casa tots junts, ja era com si foren els tres, tots a casa festejant.

Recorde el dia de la meua boda, molt, ja ho crec. Jo em vaig casar de blau marí, i el meu home estava molt guapo amb el seu traje marró, de lo més modern. Estava molt guapo, i encara tinc el retrato, que el tinc a dalt, si no te l'ensenyaria, però les cames ja no em deixen fer molts viatges.

Hui es casen totes de blanc o de marfil, però llavors no. De blanc es casaven les riques, però les altres havíem de triar un vestit de color que després poguérem gastar per mudar quan fera falta, que no podíem tirar els diners per una sola vegada d'usar-lo.

Els rics podien fer una boda amb banquet, que els pagaven tots els homes, amb molts convidats, però els altres ens arreglàvem amb una convidada als amics i a la família com es podia, de vegades amb una paella per dinar a casa d'algun dels nòvios, i nosaltres ens apanyarem amb un entrepà a casa del meu home. Després passaven la bandeja de seguida, que el regal que te donaven era això, diners a la bandeja, i amb això vam tenir per poder fer el viatge, perquè no teníem més.

De boda

Nosaltres vam poder anar una setmana a València, en una pensió, i vam anar una vegada al teatre a veure Juanita Reina, que a mi m'agrada molt. Després vam anar a Xeraco a passar una altra setmana a casa d'una parella amiga.

Ho vam passar molt bé, i quan vam tornar encara ens quedaven quaranta duros amb els que vam poder passar un poc de temps fins començar a guanyar diners altra vegada en la botiga.

Quan jo em vaig casar, de seguida ens vam posar a viure a casa amb els pares. A ells els va paréixer bé, i a ma mare encara li va paréixer millor, perquè amb lo xicoteta que era la casa, i ja hi vivien la meua germana major i el meu cunyat. La casa de dalt de la botiga era prou gran.

Aleshores, la missió de les xiques era casar-se. Si no es casaven, no era com hui que van a treballar, ixen i viuen. No era igual, ni pensar-ho. De aleshores a ara, ni pensar-ho, no s'assembla en res, per sort, no et cregues, per sort, que ara les dones són algú. Aleshores no eres res sense un home.

Jo vaig festejar des de l'any 35 fins que em vaig casar l'any 47. No cregues que era molt de temps. Algunes tardaven més, era el normal. Podria haver sigut més curt el festeig, però es va posar la guerra pel mig i el meu marit va haver d'anar i ja te dic que el van ferir, així que al final festejarem fins al 47, que ell ja estava bé i ja tenia muntada la botiga. Molts em deien: "Vicentica, i ara que faràs?", quan el van veure fotut de les cames. Però jo estava enamorada d'ell i sempre ho vaig tenir clar.

El vaig esperar, el vaig cuidar, ens vam casar, i m'ha anat molt bé. Sempre va ser el meu home i mai em vaig arrepentir, perquè he tingut una bona vida i una bona família, i això és el que importa.

Hai, quins temps...

Llegir més...

Vicentica (3)

El tema de l'herència era un poc complicat quan la família era més o menys llarga. Per ací no hi havia diferències per ser fill o filla, ni per ser el major o el menor. Tots els fills eren iguals i les herències es repartien, encara que no es podien tallar amb un ganivet.

Amb això te vull dir que cap herència es pot fer sempre en parts iguals per a tots, i com normalment els "arreglos" es feien pels propis hereus, se solien posar d'acord en el repartiment, i a uns li interessaven més terres, a altres cases, altres volien diners i a altres potser els era igual. Però en partir l'herència, es procurava que totes les parts tingueren un valor paregut i no partiren finques si podia ser.

Castelló, més llarg que redó.

També es tenia en compte el que es deia millorar. A lo millor, un dels fills havia estudiat i tenia una carrera, i llavors hi havia un altre que no tenia i es dedicava a la terra, llavors milloraven a este fill que no tenia carrera, perquè l'altre tenia carrera i guanyava un sou fix i tenia més diners, llavors li milloraven la seua part de terra o de cases donant-li més que l'altre, perquè tots al final quedaren en unes condicions més emparellades.

Hi havia potser un germà que estava estudiant o que no li agradava la terra, o que no podia per alguna cosa, se li donava un poc més per compensar-ho amb qui ja treballava o en el que havia acabat la carrera. A lo millor un germà o germana no s'havia casat, i era el que havia mantingut més anys el patrimoni familiar o havia cuidat més dels pares, doncs a eixe se li millorava i agafava un poc més d'herència per a compensar.

Normalment no solia haver problemes, encara que de vegades sí que els hi havia i acabaven en pleits o no es tornaven a parlar en la vida per l'herència. Eren tots de la mateixa mare, però acabaven en pa i ceba. Com el rosari de l'aurora. També passava.

Bon sabó.

Ma mare era pobra, i quan ella va faltar, seguíem tenint només la caseta, així que la vam repartir per a les tres germanes. Entre les tres la valorem, i al final se la va quedar una de les meues germanes i ens va anar pagant a poc a poc a les altres dos la nostra part, sense que tinguerem cap problema.

Ma mare no va deixar testament, perquè sabia que no tindríem cap problema entre nosaltres i ho repartiríem tot per igual, i no hi havia tant perquè ens barallarem.

No era tan difícil com pareix. No sempre eren les cases per a les filles i les terres per als fills, ni de bon tros. Si la filla estava casada i el marit era llaurador, o si a ella li agradava la terra encara que fóra soltera, se la podia quedar com els homes sense cap diferència, o a lo millor algun dels home no volia treballar la terra o tenia un ofici o carrera i preferia agafar casa en comptes de terres. Això era arreglo entre fills, i era igual si eren xics o xiques.

Eixes coses quasi sempre estaven ja mig arreglades des d'abans. Quan un fill es casava i es volia arreglar ell sol, li donaven ja una quantitat de terres per a ell i que s'administrara, separant-ho del patrimoni de casa. Llavors quedaven reduïdes les terres dels pares i ja es deixava acordada la seua reducció de l'herència quan fóra. Al final, si tot anava normal i els fills s'anaven independitzant, ja només quedava a repartir el que tingueren els pares de vells, que eren quasi sempre la part menor i ja estudiada per al repartiment.

I donaven cupons.

Cada vegada hi havia menys, però el que quedava era per al repartiment. Alguns volien treballar la seua part, altres a lo millor la venien, si podia ser entre els propis germans per a no desfer el patrimoni familiar, però de tot hi havia. Si no s'atenien, doncs cases riques hi ha hagut que s'han desfet. Uns fills han sigut més treballadors o els han eixit bé les coses, a altres menys bé i han acabat venent-ho tot, perquè les coses vénen així, passa de tot.

Sempre han hagut coses, perquè encara que eren parts iguals, potser a algú no li semblava bé perquè creia que les seues terres no eren tan bones com les de l'altre, o l'altre li havia tocat alguna fanecada més, o perquè a algú no li semblava bé els arreglaments que havien fet abans els pares. En este món hi ha gent per a tot.

A l'hora de la veritat, quan va faltar el meu marit, a un dels fills no li va parèixer bé la seua part i vam tindre mal humor per això, un poc de mal humor per això, encara que no va arribar la cosa a majors, perquè era una correcció del seu pare i cap germà podia dir res de que un altre haguera intervingut, però a mi em va afectar prou.

La botigueta.

Nosaltres no teníem terres. El meu marit era llaurador de jove, però el van ferir en la guerra i tenia els dos peus malament, i com ja no podia treballar a la terra perquè eren les dos cames malament, doncs va decidir posar una botiga. Una botiga d'ultramarins quan es va acabar la guerra, i les coses li van anar bé. Llavors encara érem solters, i després quan ens vam casar vam continuar amb la botiga, i ens va anar prou bé.

Després quan va morir Franco i va entrar el rei, que encara teníem prou poc encara que no vivíem gens malament, al meu marit li van donar una paga per haver sigut mutilat de la guerra a la zona republicana, i amb el que li van donar i el que havíem anat guanyant, vam començar a comprar cases del poble.

Entre el que vam anar comprant i el que vam heretar del meu germà major que va morir sense fills, al final li deixarem al meu fill gran dos cases, al xicotet tres pisos, i a la meua filla la casa on viu i la de la botiga, que llavors ja la portava ella amb el seu pare, i que anys després l'ha acabat tancant quan s'ha jubilat, perquè el seu fill, el meu nét, és advocat, i no la volia, així que la va tancar al final.

Tota una vida, ja t'ho dic, a la botiga, des de que érem nòvios. Que com era quan érem nòvios?, T'ho explique una miqueta, si vols ...

Llegir més...

Vicentica (2)

Collint creïlles al 1954

Com et Deia, la meua germana major era quasi cinc anys major que jo, i a ella li agradava més anar a la taronja, i a l'estiu a totes les collites que es feien en el camp, que llavors no hi havia tants tarongers com ara, i es feia més verdura. Per tant a ella li agradava més anar a collir bajoca, tomaca, a desullar, i tot això. No era ella sola, eren un muntó les que anaven al camp, i a ella li agradava més això, que es guanyava més.

A mi em pareixia millor allò altre, perquè venia l'hora de dinar i dinaves, la d'esmorzar i esmorzaves bé, i es menjava millor que a casa, i a mi m'agradava més això encara que guanyara menys, i així vam estar, fins que em vaig casar.

El magatzem de l'Agruna

La taronja la collien i la portaven al magatzem, llavors era així, així com ara hi ha màquines, llavors eren dones les triadores, i s'assentaven i es posaven tres o quatre cabassos i posaven la taronja menuda en u, després hi havia una altra que era mitjana, una altra més gran,i després la més grossa, i un altre cabàs que era destrio, que si estava picada de la mosca, o ramejada, o el que fóra, llavors era destrio. 

Triant taronja

Després estaven les empaperadores, que agafaven la taronja i l'empaperaven, així com ara no sé si les empaperen. Llavors s'empaperaven, ara pense que no. 

En el magatzem estava la fusteria, que feien les caixes amb espitlleres perquè es vera la taronja, i les encaixaven en elles i eren per a enviar-les fora, unes en tren i altres amb vaixell.

Empaperant

En el magatzem treballaven totes les dones que podien entrar, el mateix si eren fadrines que casades, i una era la meua germana, i una altra ma mare, que en el temps de la taronja també anava a la taronja, eh? 

I després, tot el que havia de llavar, quan arribava a casa ho llavava, perquè teníem un pou i una pica gran que vam posar per a poder llavar a casa, i encara ho llavava com podia, per a no perdre la clientela per a quan no hi havia taronja.

La fusteria del magatzem

En el poble hi havia llavadors grans i amplis, en l'ermita, en l'escorxador, que estava anant al institut, i ara no em recorde però hi havia més, crec que sols queda el de la fàbrica i fet pols, i en ells corria molta aigua, i així es podia llavar roba blanca i de color sense problemes.

Se n'anava allí i es llavava, i quan tancaven les séquies per netejar-les, llavors se n'anava al riu a llavar, o s'apanyava una a casa si podia com nosaltres, però la roba gran calia anar al riu, que la pica no donava per a tant.

Carregant al port

Totes les que podien entrar en el magatzem de taronja, entraven, perquè la taronja és de temporada, de temporada d'hivern, com ara, no tan llarga com ara, i llavors les persones s'apanyaven com podien a casa per a poder anar a treballar i es podien arreglar un poc les economies de les cases, que llavors la majoria eren arrendades, i calia guanyar un poc de diners per si de cas, que encara que tingueres algun bancal de verdures o d'arròs, a vegades amb qualsevol temporal se n'anava tot a fer punyetes i et veies aigüa al coll, i si eres jornaler més, així que tots els de casa havien d'arriar amb el que pogueren per a estalviar un poc, i moltes vegades, quasi totes, ni així es podia. 

Llavant al riu

No et cregues que sempre ha sigut com ara, que amb la crisi que hi ha, no veig molta gent passant ni la mitat de necessitats que els millor arreglats dels jornalers de llavors. Allò si que era roín, que hi havia molta misèria, molta, massa misèria.

Ara hi ha molts camps del terme que s'estan abandonant perquè les collites no valen prou per a pagar els gastos y no es poden mantindre. Llavors quasi totes les terres del terme eren propietat d'unes quantes famílies, 5 o 6, no et cregues que més. Els que les treballaven eren arrendadors i pagaven uns bons diners a l'any, passara el que passara. Alguns, pocs, anaven a mitges amb els amos de la terra. 

Pica de formigó

Amb les cases del poble, quasi que era igual. Hui quasi tots viuen en sa casa o en lloguer en una casa ells sols. Llavors hi havia casa que pareixia un magatzem de gent, amb diverses famílies juntes per a poder arrendar una sola casa, i allò era una inquisició. Fins a les casetes xicotetes del camp estaven plenes de gent, i treballant tot el dia com a burros, a penes es podia menjar, quan es menjava, quan es menjava, que per a molta gent no era sempre.

Els temps van anar canviant i les finques es van anar repartint per les herències, igual que les cases, i després, quan molts fills i néts hereus havien anat estudiant fora i tenien bones ocupacions, de metges, d'advocats, del que fóra, van anar venent a la gent que treballava la terra i a poc a poc es va arribar que quasi tots tingueren un poc de terra seua que treballar junt d'anar a jornal el que pogueren, i el poble va millorar molt.

Abans, passava el contrari. Els rics es casaven entre ells, el fill d'un ric amb la filla d'un altre o al revés, i les terres s'anaven ajuntant i tenien més, com les cases i tota la resta. Després es van anar acabant els casaments per interés. La gent rica va començar a casar-se amb qui li donava la gana perquè es volien, i no per a ajuntar herències com abans. Abans eixes bodes les arreglaven les famílies, entre amics, i era més fàcil que si ho intentaren ara. Llavors, les dones eren pudoroses, i no eixien de casa més que per a anar a missa i amb companyia, i res de discoteques ni de balls. 

Quan les manaven casar-se, ala!, a l'altar i mut. Si es resistien, les amenaçaven de ficar-les monges. A més d'una li ha passat. Després passava el que havia de passar, que tot eren embolics de faldes i pantalons d'amagat. Ara les coses són normals i naturals. Llavors, era un niu de rates quasi tot en les famílies amb diners i terres.

T'he d'explicar un poc com era tot això de les herències, que no era a vegades tan fàcil com partir.

T'ho vaig a contar...

Llegir més...

Vicentica (1)

Jo vaig nàixer l'any 1920 en Castelló, en una altra casa, no en esta, perquè vaig canviar almenys 3 o 4 vegades de casa des de que vaig nàixer fins que em vaig casar, en la que llavors era la casa dels meus pares i dels meus iaios.

La meua iaia descendia de Castelló per son pare i de Senyera per sa mare, però els meus altres iaios eren d'Alberic, encara que el pare de mon pare tenia de segon cognom Pol, que no és un cognom de per ací, i ell deia que els seus iaios descendien de Sant Sebastià, però mira quant de temps farà d'això. La meua tia deia que eren una família de tractants, ja saps, d'animals, que portaven cavalleries d'ací cap enllà, i que es van quedar a viure ací, perquè el meu iaio tenia germans ací, tenia la seua família ací.

La casa en què vivien era arrendada. Llavors quasi totes les casa eren arrendades. Quan ma mare es va casar, inclús es va posar a viure a casa de sa mare, a casa de la meua iaia, però jo ja no vaig arribar a conéixer-la, a ella, a la meua iaia. Llavors això era normal, que la gent es casara i se n'anara a viure amb els pares, perquè el poble, en personal, no ha evolucionat quasi, sempre està per l'estil, però en cases llavors havien moltes menys, poques cases, i per això es posaven a viure en companyia dels pares, o dos famílies en una casa, en aquells temps era així. Hi havia cases de tres famílies, jo les he conegut. 

Després el poble ha anat creixent, la gent ha fet obra i el poble s'ha anat fent gran i les famílies han anat adquirint cases i s'han anat separant. Per això el poble ara és molt més gran, però de gent som per un estil, quasi que els mateixos, menys per uns pocs que han vingut de fora, quasi tots estrangers, que per a mi han fet molt bé. Els que conec em pareixen bona gent, i cal conéixer-se entre tots. Sóc ja molt vella, però m'agrada que vinga gent nova. Per ací tenim en el veïnat una família del Marroc i una altra Colombiana, i els conec a tots i són molt bonics. Els xiquets són preciosos i molt alegres, i a més ja parlen tots en valencià i pareixen de Castelló. Això és bo, i a més obliga que l'amistat entre ells que són amics de l'escola i del carrer es transmeta a les seues famílies i la relació de veïns siga cada vegada millor.

Mon pare treballava en les carreteres. Va morir l'any 33, tenia 45 anys, va morir molt jove, i llavors les carreteres eren quasi totes de pedra, quasi cap estava empedrada. A una distància com d'ací a ací tiraven muntons de pedres, i quan es feien clots, llavors eren els carros, que cotxes quasi no havien, mon pare amb un cabasset anava tirant la pedra al clot i després, quan tenia un tros gran repartit, agafava un ruló d'eixos que aplanen i el passaven. Això era per a la Diputació, que ell no treballava per a l'Ajuntament, i treballava tots els dies. Mon pare tenia el seu jornal tots els dies, però treballava en això, encara que va faltar molt jove.

També era llaurador, i quan acabava el jornal també anava al camp i feia algunes collites, i criàvem animals a casa. El que ara diem el pati era llavors el corral, i en el corral criàvem animals, i ell encara feia herba en el camp. Portava herba del camp i junt amb altres coses de menjar, teníem conills i gallines. Feia de llaurador, però ell era això, caminer.

En la casa on jo vaig nàixer vivia la meua iaia, la mare de ma mare, i un germà seu, i ma mare, que era la més xicoteta de tots els germans, que va tindre crec que sis, es va posar en companyia de sa mare, i allí van nàixer tres xiques, que jo tinc dos germanes, una que ja ha faltat, la major, la més xicoteta i jo que era la segona, vam nàixer allí, i estant allí va vindre la guerra i als rics, com eren tan rics i hi hi havia tants pobres, per tant en la guerra civil els van confiscar les casa i es confiscava la terra, i llavors en els tres anys de guerra nosaltres no vam pagar arrendament. Estava confiscat per, per l'ajuntament que hi havia llavors, però ma mare, el que pagava d'arrendament, perquè mon pare ja havia faltat, ho gastava a arreglar la casa, es gastava els diners en la casa, però quan es va acabar la guerra, els amos en general van fer pagar els tres anys d'arrendament, sinó et tiraven al carrer, i vam pagar els tres anys d'arrendament i continuem vivint en la mateixa casa. Si l'amo volia vendre la casa, et tiraven al carrer, no hi havia res, no era com ara que si te fan parlar, no passa res, llavors et tiraven al carrer i Au

Llavors la meua germana major ja s'havia casat, i es va posar en companyia de ma mare, però el meu cunyat, que en pau descansen tots, es va comprar una altra casa i llavors ens en vam anar tots a l'altra casa, i eixa casa la vam deixar i la van vendre. Ens van dir de comprar-la, però era una casa ja molt vella, i el meu cunyat va dir: "Jo per a comprar una casa m'arrisque un poc i compre una més, més bona". I així ho va fer i continuem vivint tots junts.

La meua germana major es va casar abans de la guerra, quan va faltar mon pare, la meua María tenia 18 anys, jo tenia 12 i la més xicoteta tenia 8, i després, quan es va acabar la guerra, va vindre allò de l'estraperlo, que es feia estraperlo, i es venia arròs, les collites, els que tenien, perquè tenien, i ma mare que era molt decidida i deia: "Jo vull viure en ma casa" i nosaltres li traginàvem l'arròs a la nit i, llavors, venien al de matí d'Alzira uns quants hòmens i dones, venien i compraven l'arròs per a canviar-lo amb oli, canviar-lo per menjar, eh? I a poc a poc vam aconseguir per a comprar-nos una caseta, xicoteta, però la nostra, i ens en vam anar a viure en ella, i jo ja vaig eixir d'allí per a casar-me, i després em vaig posar a casa dels meus sogres, encara em vaig tornar a posar en companyia.

El germà de mon pare que era fadrí  i vivia amb nosaltres era també llaurador, i treballava terra arrendada, i quan va morir mon pare, que ma mare es va quedar molt pobra i desemparada, a nosaltres no ens faltava de res, però de res, però dos anys després de faltar mon pare, al pobre li donà una cosa d'eixes, una angina de pit, i es va morir en redó. Quan es va morir el meu tio, com la terra era tota arrendada i nosaltres érem tot dones, es va acabar tot, a treballar en el que podíem.

Quan vivia el meu tio, l'entrava a casa tot l'arròs, i el pujava a la cambra, que l'anomenàvem cambra, eh? I el posàvem allí, i després venien els moliners i compraven l'arròs, i de seguida pagava l'arrendament de la terra, i el que sobrava era seu, que treballaven per compte d'ells, per tant eren els guanys, el que eixia de més era per a ells.

Després, ma mare faria  faena per a algunes cases, i a llavar la roba, que llavors hi havia llavadors, i aigua corrent no tenien en cap casa. Llavors, havien dos o tres cases que ma mare els llavava la roba de la setmana, i jo que tenia 12 anys, ja els havia fet, em van posar en una casa de passejadora. Llavors els xiquets xicotets no tenien carrets. Així com ara tots van en carrets quan naixen, llavors et contractaven de passejadora, agafaves el xiquet i eren passejadores per a tindre els xiquets, i jo a eixa edat ja estava passejant un xiquet, menjaves i a més et donaven un xicotet jornal.

Jo vivia a casa amb ma mare, però al de matí me n'anava a la casa del xiquet, i ja tenia jo cuidat del xiquet, i et posaven un devantalet perquè es vera que eres passejadora. Totes les famílies riques tenien passejadores per als seus xiquets. Totes les que podien fer-ho. A mi em pagaven tres duros al mes, que estava prou bé. A més, ajudava en els xicotets treballs de la casa, i em deien que era bona xica, que no protestava ni contestava "Visantica, fes açò", i ala, jo ho feia.

Jo vaig ser l'única de casa que vaig treballar en això. La meua germana era major, tenia cinc anys i mig més.

Llegir més...