Vicentica (4)

Recorde quan vaig conèixer al meu home. Ell era també d'ací del poble i els seus pares també. Jo tenia catorze anys, i ell anava a fer 18, i mira, ens vam conèixer i ens vam fer amics.

Aleshores passejàvem pel carrer major, per tot, i els xics passejaven en grups en una direcció, en quadrilles, i les xiques igual però en l'altra direcció, i es miraven, i si s'interessaven alguns, doncs procuraven trobar-se, fins que si s'agradaven, acabaven ajuntant-se. 

Ens agradava molt la música, i sempre que hi havia ball anàvem. Hi havia vegades que era només un amb un acordió, i altres que era amb orquestra, que ací sempre hi ha hagut bons músics i els músics joves s'ajuntaven per formar orquestres i tocar. Recorde l'orquestra Rall, i hi havia més. Quan em vaig posar a festejar amb ell, ja te dic que encara no havia fet els quinze anys. Festejant i també, passejant i quan podíem ballant.

Després, quan les famílies ho van aprovar, ja va demanar el meu home l'entrada a casa, i la hi van donar. Llavors ja érem nòvios oficials, i venia cada dia a casa a festejar, que no era com ara que agafen el cotxe i se'n van i vénen quan volen, eh? Aleshores no, el xic anava a casa i estava un ratet a poqueta nit, i així fins que em vaig casar.

D'estar sols, ni pensar-ho, ni pensar-ho. Sempre hi estava la mare. Hi havia mares que quan el xic se n'anava, deixaven que la xicaa isquera a acompanyar-lo a la porta, i algunes eixien. Ma mare feia: "Quan s'alce d'ahí que agafe la porta i fins demà, però tu ací assentadeta". Ni tan sols anar a la porta. Les coses eren així.

Ma mare no volia per si de amagat ens donàvem algun beset, que això passava, eh?, Els homes s'acostaven un poc, però res més, però ma mare això no ho consentia: "Tu ací, ací sentadeta", i ell agafava la porta. Jo em vaig ajuntar amb totes les germanes, les tres, amb la major i amb la més menuda, totes festejant, els tres nòvios a casa. Quan la menuda es va posar a festejar, la major ja s'havia casat, però com vivien a casa tots junts, ja era com si foren els tres, tots a casa festejant.

Recorde el dia de la meua boda, molt, ja ho crec. Jo em vaig casar de blau marí, i el meu home estava molt guapo amb el seu traje marró, de lo més modern. Estava molt guapo, i encara tinc el retrato, que el tinc a dalt, si no te l'ensenyaria, però les cames ja no em deixen fer molts viatges.

Hui es casen totes de blanc o de marfil, però llavors no. De blanc es casaven les riques, però les altres havíem de triar un vestit de color que després poguérem gastar per mudar quan fera falta, que no podíem tirar els diners per una sola vegada d'usar-lo.

Els rics podien fer una boda amb banquet, que els pagaven tots els homes, amb molts convidats, però els altres ens arreglàvem amb una convidada als amics i a la família com es podia, de vegades amb una paella per dinar a casa d'algun dels nòvios, i nosaltres ens apanyarem amb un entrepà a casa del meu home. Després passaven la bandeja de seguida, que el regal que te donaven era això, diners a la bandeja, i amb això vam tenir per poder fer el viatge, perquè no teníem més.

De boda

Nosaltres vam poder anar una setmana a València, en una pensió, i vam anar una vegada al teatre a veure Juanita Reina, que a mi m'agrada molt. Després vam anar a Xeraco a passar una altra setmana a casa d'una parella amiga.

Ho vam passar molt bé, i quan vam tornar encara ens quedaven quaranta duros amb els que vam poder passar un poc de temps fins començar a guanyar diners altra vegada en la botiga.

Quan jo em vaig casar, de seguida ens vam posar a viure a casa amb els pares. A ells els va paréixer bé, i a ma mare encara li va paréixer millor, perquè amb lo xicoteta que era la casa, i ja hi vivien la meua germana major i el meu cunyat. La casa de dalt de la botiga era prou gran.

Aleshores, la missió de les xiques era casar-se. Si no es casaven, no era com hui que van a treballar, ixen i viuen. No era igual, ni pensar-ho. De aleshores a ara, ni pensar-ho, no s'assembla en res, per sort, no et cregues, per sort, que ara les dones són algú. Aleshores no eres res sense un home.

Jo vaig festejar des de l'any 35 fins que em vaig casar l'any 47. No cregues que era molt de temps. Algunes tardaven més, era el normal. Podria haver sigut més curt el festeig, però es va posar la guerra pel mig i el meu marit va haver d'anar i ja te dic que el van ferir, així que al final festejarem fins al 47, que ell ja estava bé i ja tenia muntada la botiga. Molts em deien: "Vicentica, i ara que faràs?", quan el van veure fotut de les cames. Però jo estava enamorada d'ell i sempre ho vaig tenir clar.

El vaig esperar, el vaig cuidar, ens vam casar, i m'ha anat molt bé. Sempre va ser el meu home i mai em vaig arrepentir, perquè he tingut una bona vida i una bona família, i això és el que importa.

Hai, quins temps...

Vicentica (3)

El tema de l'herència era un poc complicat quan la família era més o menys llarga. Per ací no hi havia diferències per ser fill o filla, ni per ser el major o el menor. Tots els fills eren iguals i les herències es repartien, encara que no es podien tallar amb un ganivet.

Amb això te vull dir que cap herència es pot fer sempre en parts iguals per a tots, i com normalment els "arreglos" es feien pels propis hereus, se solien posar d'acord en el repartiment, i a uns li interessaven més terres, a altres cases, altres volien diners i a altres potser els era igual. Però en partir l'herència, es procurava que totes les parts tingueren un valor paregut i no partiren finques si podia ser.

Castelló, més llarg que redó.

També es tenia en compte el que es deia millorar. A lo millor, un dels fills havia estudiat i tenia una carrera, i llavors hi havia un altre que no tenia i es dedicava a la terra, llavors milloraven a este fill que no tenia carrera, perquè l'altre tenia carrera i guanyava un sou fix i tenia més diners, llavors li milloraven la seua part de terra o de cases donant-li més que l'altre, perquè tots al final quedaren en unes condicions més emparellades.

Hi havia potser un germà que estava estudiant o que no li agradava la terra, o que no podia per alguna cosa, se li donava un poc més per compensar-ho amb qui ja treballava o en el que havia acabat la carrera. A lo millor un germà o germana no s'havia casat, i era el que havia mantingut més anys el patrimoni familiar o havia cuidat més dels pares, doncs a eixe se li millorava i agafava un poc més d'herència per a compensar.

Normalment no solia haver problemes, encara que de vegades sí que els hi havia i acabaven en pleits o no es tornaven a parlar en la vida per l'herència. Eren tots de la mateixa mare, però acabaven en pa i ceba. Com el rosari de l'aurora. També passava.

Bon sabó.

Ma mare era pobra, i quan ella va faltar, seguíem tenint només la caseta, així que la vam repartir per a les tres germanes. Entre les tres la valorem, i al final se la va quedar una de les meues germanes i ens va anar pagant a poc a poc a les altres dos la nostra part, sense que tinguerem cap problema.

Ma mare no va deixar testament, perquè sabia que no tindríem cap problema entre nosaltres i ho repartiríem tot per igual, i no hi havia tant perquè ens barallarem.

No era tan difícil com pareix. No sempre eren les cases per a les filles i les terres per als fills, ni de bon tros. Si la filla estava casada i el marit era llaurador, o si a ella li agradava la terra encara que fóra soltera, se la podia quedar com els homes sense cap diferència, o a lo millor algun dels home no volia treballar la terra o tenia un ofici o carrera i preferia agafar casa en comptes de terres. Això era arreglo entre fills, i era igual si eren xics o xiques.

Eixes coses quasi sempre estaven ja mig arreglades des d'abans. Quan un fill es casava i es volia arreglar ell sol, li donaven ja una quantitat de terres per a ell i que s'administrara, separant-ho del patrimoni de casa. Llavors quedaven reduïdes les terres dels pares i ja es deixava acordada la seua reducció de l'herència quan fóra. Al final, si tot anava normal i els fills s'anaven independitzant, ja només quedava a repartir el que tingueren els pares de vells, que eren quasi sempre la part menor i ja estudiada per al repartiment.

I donaven cupons.

Cada vegada hi havia menys, però el que quedava era per al repartiment. Alguns volien treballar la seua part, altres a lo millor la venien, si podia ser entre els propis germans per a no desfer el patrimoni familiar, però de tot hi havia. Si no s'atenien, doncs cases riques hi ha hagut que s'han desfet. Uns fills han sigut més treballadors o els han eixit bé les coses, a altres menys bé i han acabat venent-ho tot, perquè les coses vénen així, passa de tot.

Sempre han hagut coses, perquè encara que eren parts iguals, potser a algú no li semblava bé perquè creia que les seues terres no eren tan bones com les de l'altre, o l'altre li havia tocat alguna fanecada més, o perquè a algú no li semblava bé els arreglaments que havien fet abans els pares. En este món hi ha gent per a tot.

A l'hora de la veritat, quan va faltar el meu marit, a un dels fills no li va parèixer bé la seua part i vam tindre mal humor per això, un poc de mal humor per això, encara que no va arribar la cosa a majors, perquè era una correcció del seu pare i cap germà podia dir res de que un altre haguera intervingut, però a mi em va afectar prou.

La botigueta.

Nosaltres no teníem terres. El meu marit era llaurador de jove, però el van ferir en la guerra i tenia els dos peus malament, i com ja no podia treballar a la terra perquè eren les dos cames malament, doncs va decidir posar una botiga. Una botiga d'ultramarins quan es va acabar la guerra, i les coses li van anar bé. Llavors encara érem solters, i després quan ens vam casar vam continuar amb la botiga, i ens va anar prou bé.

Després quan va morir Franco i va entrar el rei, que encara teníem prou poc encara que no vivíem gens malament, al meu marit li van donar una paga per haver sigut mutilat de la guerra a la zona republicana, i amb el que li van donar i el que havíem anat guanyant, vam començar a comprar cases del poble.

Entre el que vam anar comprant i el que vam heretar del meu germà major que va morir sense fills, al final li deixarem al meu fill gran dos cases, al xicotet tres pisos, i a la meua filla la casa on viu i la de la botiga, que llavors ja la portava ella amb el seu pare, i que anys després l'ha acabat tancant quan s'ha jubilat, perquè el seu fill, el meu nét, és advocat, i no la volia, així que la va tancar al final.

Tota una vida, ja t'ho dic, a la botiga, des de que érem nòvios. Que com era quan érem nòvios?, T'ho explique una miqueta, si vols ...

Vicentica (2)

Collint creïlles al 1954

Com et Deia, la meua germana major era quasi cinc anys major que jo, i a ella li agradava més anar a la taronja, i a l'estiu a totes les collites que es feien en el camp, que llavors no hi havia tants tarongers com ara, i es feia més verdura. Per tant a ella li agradava més anar a collir bajoca, tomaca, a desullar, i tot això. No era ella sola, eren un muntó les que anaven al camp, i a ella li agradava més això, que es guanyava més.

A mi em pareixia millor allò altre, perquè venia l'hora de dinar i dinaves, la d'esmorzar i esmorzaves bé, i es menjava millor que a casa, i a mi m'agradava més això encara que guanyara menys, i així vam estar, fins que em vaig casar.

El magatzem de l'Agruna

La taronja la collien i la portaven al magatzem, llavors era així, així com ara hi ha màquines, llavors eren dones les triadores, i s'assentaven i es posaven tres o quatre cabassos i posaven la taronja menuda en u, després hi havia una altra que era mitjana, una altra més gran,i després la més grossa, i un altre cabàs que era destrio, que si estava picada de la mosca, o ramejada, o el que fóra, llavors era destrio. 

Triant taronja

Després estaven les empaperadores, que agafaven la taronja i l'empaperaven, així com ara no sé si les empaperen. Llavors s'empaperaven, ara pense que no. 

En el magatzem estava la fusteria, que feien les caixes amb espitlleres perquè es vera la taronja, i les encaixaven en elles i eren per a enviar-les fora, unes en tren i altres amb vaixell.

Empaperant

En el magatzem treballaven totes les dones que podien entrar, el mateix si eren fadrines que casades, i una era la meua germana, i una altra ma mare, que en el temps de la taronja també anava a la taronja, eh? 

I després, tot el que havia de llavar, quan arribava a casa ho llavava, perquè teníem un pou i una pica gran que vam posar per a poder llavar a casa, i encara ho llavava com podia, per a no perdre la clientela per a quan no hi havia taronja.

La fusteria del magatzem

En el poble hi havia llavadors grans i amplis, en l'ermita, en l'escorxador, que estava anant al institut, i ara no em recorde però hi havia més, crec que sols queda el de la fàbrica i fet pols, i en ells corria molta aigua, i així es podia llavar roba blanca i de color sense problemes.

Se n'anava allí i es llavava, i quan tancaven les séquies per netejar-les, llavors se n'anava al riu a llavar, o s'apanyava una a casa si podia com nosaltres, però la roba gran calia anar al riu, que la pica no donava per a tant.

Carregant al port

Totes les que podien entrar en el magatzem de taronja, entraven, perquè la taronja és de temporada, de temporada d'hivern, com ara, no tan llarga com ara, i llavors les persones s'apanyaven com podien a casa per a poder anar a treballar i es podien arreglar un poc les economies de les cases, que llavors la majoria eren arrendades, i calia guanyar un poc de diners per si de cas, que encara que tingueres algun bancal de verdures o d'arròs, a vegades amb qualsevol temporal se n'anava tot a fer punyetes i et veies aigüa al coll, i si eres jornaler més, així que tots els de casa havien d'arriar amb el que pogueren per a estalviar un poc, i moltes vegades, quasi totes, ni així es podia. 

Llavant al riu

No et cregues que sempre ha sigut com ara, que amb la crisi que hi ha, no veig molta gent passant ni la mitat de necessitats que els millor arreglats dels jornalers de llavors. Allò si que era roín, que hi havia molta misèria, molta, massa misèria.

Ara hi ha molts camps del terme que s'estan abandonant perquè les collites no valen prou per a pagar els gastos y no es poden mantindre. Llavors quasi totes les terres del terme eren propietat d'unes quantes famílies, 5 o 6, no et cregues que més. Els que les treballaven eren arrendadors i pagaven uns bons diners a l'any, passara el que passara. Alguns, pocs, anaven a mitges amb els amos de la terra. 

Pica de formigó

Amb les cases del poble, quasi que era igual. Hui quasi tots viuen en sa casa o en lloguer en una casa ells sols. Llavors hi havia casa que pareixia un magatzem de gent, amb diverses famílies juntes per a poder arrendar una sola casa, i allò era una inquisició. Fins a les casetes xicotetes del camp estaven plenes de gent, i treballant tot el dia com a burros, a penes es podia menjar, quan es menjava, quan es menjava, que per a molta gent no era sempre.

Els temps van anar canviant i les finques es van anar repartint per les herències, igual que les cases, i després, quan molts fills i néts hereus havien anat estudiant fora i tenien bones ocupacions, de metges, d'advocats, del que fóra, van anar venent a la gent que treballava la terra i a poc a poc es va arribar que quasi tots tingueren un poc de terra seua que treballar junt d'anar a jornal el que pogueren, i el poble va millorar molt.

Abans, passava el contrari. Els rics es casaven entre ells, el fill d'un ric amb la filla d'un altre o al revés, i les terres s'anaven ajuntant i tenien més, com les cases i tota la resta. Després es van anar acabant els casaments per interés. La gent rica va començar a casar-se amb qui li donava la gana perquè es volien, i no per a ajuntar herències com abans. Abans eixes bodes les arreglaven les famílies, entre amics, i era més fàcil que si ho intentaren ara. Llavors, les dones eren pudoroses, i no eixien de casa més que per a anar a missa i amb companyia, i res de discoteques ni de balls. 

Quan les manaven casar-se, ala!, a l'altar i mut. Si es resistien, les amenaçaven de ficar-les monges. A més d'una li ha passat. Després passava el que havia de passar, que tot eren embolics de faldes i pantalons d'amagat. Ara les coses són normals i naturals. Llavors, era un niu de rates quasi tot en les famílies amb diners i terres.

T'he d'explicar un poc com era tot això de les herències, que no era a vegades tan fàcil com partir.

T'ho vaig a contar...

Vicentica (1)

Jo vaig nàixer l'any 1920 en Castelló, en una altra casa, no en esta, perquè vaig canviar almenys 3 o 4 vegades de casa des de que vaig nàixer fins que em vaig casar, en la que llavors era la casa dels meus pares i dels meus iaios.

La meua iaia descendia de Castelló per son pare i de Senyera per sa mare, però els meus altres iaios eren d'Alberic, encara que el pare de mon pare tenia de segon cognom Pol, que no és un cognom de per ací, i ell deia que els seus iaios descendien de Sant Sebastià, però mira quant de temps farà d'això. La meua tia deia que eren una família de tractants, ja saps, d'animals, que portaven cavalleries d'ací cap enllà, i que es van quedar a viure ací, perquè el meu iaio tenia germans ací, tenia la seua família ací.

La casa en què vivien era arrendada. Llavors quasi totes les casa eren arrendades. Quan ma mare es va casar, inclús es va posar a viure a casa de sa mare, a casa de la meua iaia, però jo ja no vaig arribar a conéixer-la, a ella, a la meua iaia. Llavors això era normal, que la gent es casara i se n'anara a viure amb els pares, perquè el poble, en personal, no ha evolucionat quasi, sempre està per l'estil, però en cases llavors havien moltes menys, poques cases, i per això es posaven a viure en companyia dels pares, o dos famílies en una casa, en aquells temps era així. Hi havia cases de tres famílies, jo les he conegut. 

Després el poble ha anat creixent, la gent ha fet obra i el poble s'ha anat fent gran i les famílies han anat adquirint cases i s'han anat separant. Per això el poble ara és molt més gran, però de gent som per un estil, quasi que els mateixos, menys per uns pocs que han vingut de fora, quasi tots estrangers, que per a mi han fet molt bé. Els que conec em pareixen bona gent, i cal conéixer-se entre tots. Sóc ja molt vella, però m'agrada que vinga gent nova. Per ací tenim en el veïnat una família del Marroc i una altra Colombiana, i els conec a tots i són molt bonics. Els xiquets són preciosos i molt alegres, i a més ja parlen tots en valencià i pareixen de Castelló. Això és bo, i a més obliga que l'amistat entre ells que són amics de l'escola i del carrer es transmeta a les seues famílies i la relació de veïns siga cada vegada millor.

Mon pare treballava en les carreteres. Va morir l'any 33, tenia 45 anys, va morir molt jove, i llavors les carreteres eren quasi totes de pedra, quasi cap estava empedrada. A una distància com d'ací a ací tiraven muntons de pedres, i quan es feien clots, llavors eren els carros, que cotxes quasi no havien, mon pare amb un cabasset anava tirant la pedra al clot i després, quan tenia un tros gran repartit, agafava un ruló d'eixos que aplanen i el passaven. Això era per a la Diputació, que ell no treballava per a l'Ajuntament, i treballava tots els dies. Mon pare tenia el seu jornal tots els dies, però treballava en això, encara que va faltar molt jove.

També era llaurador, i quan acabava el jornal també anava al camp i feia algunes collites, i criàvem animals a casa. El que ara diem el pati era llavors el corral, i en el corral criàvem animals, i ell encara feia herba en el camp. Portava herba del camp i junt amb altres coses de menjar, teníem conills i gallines. Feia de llaurador, però ell era això, caminer.

En la casa on jo vaig nàixer vivia la meua iaia, la mare de ma mare, i un germà seu, i ma mare, que era la més xicoteta de tots els germans, que va tindre crec que sis, es va posar en companyia de sa mare, i allí van nàixer tres xiques, que jo tinc dos germanes, una que ja ha faltat, la major, la més xicoteta i jo que era la segona, vam nàixer allí, i estant allí va vindre la guerra i als rics, com eren tan rics i hi hi havia tants pobres, per tant en la guerra civil els van confiscar les casa i es confiscava la terra, i llavors en els tres anys de guerra nosaltres no vam pagar arrendament. Estava confiscat per, per l'ajuntament que hi havia llavors, però ma mare, el que pagava d'arrendament, perquè mon pare ja havia faltat, ho gastava a arreglar la casa, es gastava els diners en la casa, però quan es va acabar la guerra, els amos en general van fer pagar els tres anys d'arrendament, sinó et tiraven al carrer, i vam pagar els tres anys d'arrendament i continuem vivint en la mateixa casa. Si l'amo volia vendre la casa, et tiraven al carrer, no hi havia res, no era com ara que si te fan parlar, no passa res, llavors et tiraven al carrer i Au

Llavors la meua germana major ja s'havia casat, i es va posar en companyia de ma mare, però el meu cunyat, que en pau descansen tots, es va comprar una altra casa i llavors ens en vam anar tots a l'altra casa, i eixa casa la vam deixar i la van vendre. Ens van dir de comprar-la, però era una casa ja molt vella, i el meu cunyat va dir: "Jo per a comprar una casa m'arrisque un poc i compre una més, més bona". I així ho va fer i continuem vivint tots junts.

La meua germana major es va casar abans de la guerra, quan va faltar mon pare, la meua María tenia 18 anys, jo tenia 12 i la més xicoteta tenia 8, i després, quan es va acabar la guerra, va vindre allò de l'estraperlo, que es feia estraperlo, i es venia arròs, les collites, els que tenien, perquè tenien, i ma mare que era molt decidida i deia: "Jo vull viure en ma casa" i nosaltres li traginàvem l'arròs a la nit i, llavors, venien al de matí d'Alzira uns quants hòmens i dones, venien i compraven l'arròs per a canviar-lo amb oli, canviar-lo per menjar, eh? I a poc a poc vam aconseguir per a comprar-nos una caseta, xicoteta, però la nostra, i ens en vam anar a viure en ella, i jo ja vaig eixir d'allí per a casar-me, i després em vaig posar a casa dels meus sogres, encara em vaig tornar a posar en companyia.

El germà de mon pare que era fadrí  i vivia amb nosaltres era també llaurador, i treballava terra arrendada, i quan va morir mon pare, que ma mare es va quedar molt pobra i desemparada, a nosaltres no ens faltava de res, però de res, però dos anys després de faltar mon pare, al pobre li donà una cosa d'eixes, una angina de pit, i es va morir en redó. Quan es va morir el meu tio, com la terra era tota arrendada i nosaltres érem tot dones, es va acabar tot, a treballar en el que podíem.

Quan vivia el meu tio, l'entrava a casa tot l'arròs, i el pujava a la cambra, que l'anomenàvem cambra, eh? I el posàvem allí, i després venien els moliners i compraven l'arròs, i de seguida pagava l'arrendament de la terra, i el que sobrava era seu, que treballaven per compte d'ells, per tant eren els guanys, el que eixia de més era per a ells.

Després, ma mare faria  faena per a algunes cases, i a llavar la roba, que llavors hi havia llavadors, i aigua corrent no tenien en cap casa. Llavors, havien dos o tres cases que ma mare els llavava la roba de la setmana, i jo que tenia 12 anys, ja els havia fet, em van posar en una casa de passejadora. Llavors els xiquets xicotets no tenien carrets. Així com ara tots van en carrets quan naixen, llavors et contractaven de passejadora, agafaves el xiquet i eren passejadores per a tindre els xiquets, i jo a eixa edat ja estava passejant un xiquet, menjaves i a més et donaven un xicotet jornal.

Jo vivia a casa amb ma mare, però al de matí me n'anava a la casa del xiquet, i ja tenia jo cuidat del xiquet, i et posaven un devantalet perquè es vera que eres passejadora. Totes les famílies riques tenien passejadores per als seus xiquets. Totes les que podien fer-ho. A mi em pagaven tres duros al mes, que estava prou bé. A més, ajudava en els xicotets treballs de la casa, i em deien que era bona xica, que no protestava ni contestava "Visantica, fes açò", i ala, jo ho feia.

Jo vaig ser l'única de casa que vaig treballar en això. La meua germana era major, tenia cinc anys i mig més.