Herbes i Remeis (1 de 2)

És evident que molts anys arrere, en general, la medicina no era una ciència tan avançada com ho és ara. A més, la no existència, per exemple, de frigorífics, de vegades originava que els aliments no estigueren sempre en bon estat i, en conseqüència, les indisposicions gastrointestinals eren més freqüents. El mateix passava amb els treballs... estos eren més d'esforç físic que ara, i això volia dir que la gent es lesionava amb més facilitat.

Doncs bé, com a més de metges hi havia pocs, la saviesa tradicional de les herbes medicinals era un coneixement indispensable i tenia un ús quotidià, per mitjà d'aplicacions d'ungüents, fregues, massatges o beuratges diversos, per no entrar a parlar de les curacions que es pretenia atribuïbles a les oracions i precs, a partir de la fe.

Si vos pareix, passe a explicar-vos uns quants mals i els remeis respectius que, llavors, aplicàven:

1. Per a curar els refredats

• Convenia posar una cataplasma amb paper d'estrassa, ben untat de sagí de porc, i aplicar-la sobre l'esquena o del pit, a l'hora de gitar-se. També hi havia qui feia el mateix, però amb una fulla de col.

• Usaven molt els bafs d'Eucaliptus. Es posava una olla amb aigua bullint i es ficava unes fulles i flors d'eucaliptus. Al cap d'un estona, el malalt, ja preparat i assentat en una cadira o bé en el llit, es tapava amb una manta gran, cap inclòs, com una xicoteta tenda de campanya, amb l'olla també dins. Llavors, havia de respirar el baf que desprenia l'eucaliptus una bona estona.

• Mocador o drap impregnat de fum de la flor de Saüc. Una manera d'alleugerir-nos els refredats era el següent: calia agafar un mocador o drap, esguitar-lo amb un poquet de vinagre, i, damunt d'unes brases mitj apagades, es tiraven flors de saüc, mentres s'aguantava el drap, aproximadament uns quatre dits per damunt, perquè s'impregnara de fum. Llavors, a l'hora de gitar-se, es col·locava sobre el pit. Era molt eficaç.

2. Per a curar els mals de ventre

• Cataplasmes de farina de Llinosa. Calia ficar uns grapat-te de farina de llinosa en un pot amb aigua, i posar-lo al foc. Quan hi havia bullit uns minuts, es posava la pasta de la farina, d'un grossor d'un dit aproximadament, sobre un drap o tovalla, i es tapava. Llavors, es col·locava sobre la panxa del malalt fins que el dolor se n'anava lentament i el drap o tovalla es refredava. Si estava constipat amb febra, s'aplicava sobre el pit.

• També feien infusions de timó.

• Lavatives d'aigua, gra de llinosa i oli. Recorde que en ma casa (i en quasi totes) hi havia un aparell que era un depòsit de llautó, com una botella gran i plana d'un costat (per a penjar-lo en la paret), d'uns dos o tres litres de capacitat; tenia una mànega o tub de goma adossat a baix, d'un metre de longitud, aproximadament, amb una cànula amb aixeta. Este aparell era d'ús prou freqüent. Doncs bé, calia ficar aigua i gra de llinosa en una olla i, quan hi havia bullit prou, s'afegia un poc d'oli d'oliva cru i cap a dins del depòsit... Llavors, era el moment seriós o còmic ja que el pacient, de cul a l'aire, havia de col·locar-se bé, mentres una segona persona sostenia el depòsit ben alt, perquè la força de la gravetat actuara i, encara, una tercera persona, amb la cànula, havia de buscar l'obertura natural i introduir-la ben dins, llavors el líquid calent i sanador feia el seu treball.

• Beuratge fet amb aigua de Malves. Calia fer bullir les flors, les fulles o les llavors de les malves i, després d'haver colat el beuratge, beurel.

• Porga feta amb aigua de Carabanya. Quan algú es queixava de dolor de ventre, era un bon remei el beure una porga feta amb aigua de Carabanya. També es feien amb oli de ricí. No cal dir que estos beuratges no sobreeixien pel seu sabor i agradable paladar.

• També recorde que es bullien dos o tres fulles de Taronger bord i havien de prendre's infusions, dos o tres vegades al dia.

• Es feien infusions de Menta, Camamilla o Marialluïsa mesclada.

3. Per a abaixar la febra

Hi havia posar draps amerats de vinagre. Agafaven uns draps, que ben banyats en vinagre i escorreguts es col·locaven al front del malalt una bona estona.

4. Per a curar el mal de gola

• Gàrgares. S'havien de fer amb una mescla d'aigua, suc de Llima i mel, tot bé calent.

• Gàrgares d'herba de Cua de Cavall. Hi havia bullir un poc d'herba, i un poc tèbia es gargarizava quatre o cinc vegades al dia.

• També feien fregues amb oli. Cal posar unes gotes d'oli d'oliva i fregar directament al costat del coll que dol. Un altre mètode és agafar la mà estirant els dits cor i índex del malalt, posar quatre gotes d'oli i fregar l'angina inflamada que tenim amb la monyica.

5. Per a curar el mal de gola

• Un dels millors remeis era la cendra de llenya amb vinagre. Hi havia que pastar la cendra de llenya i, com un cataplasma, es ficava dins d'un calcetí usat sense llavar. Llavors, a l'anar a dormir, com si fóra una bufanda, s'embolicava el coll.

• Cataplasma de segó de Blat. Calia fer una cataplasma ben calenta de segó de blat, ben pastat i aplicar-la en el coll, a l'hora de gitar-se.

• Hi havia qui fregia greix de gallina. Una vegada refredada, es guardava com si fóra sagí, i quan algú de la casa tenia mal de gola, a l'anar a dormir, se li feien fregues en el coll, embolicant-lo amb un drap.

6. Per a alleujar el mal de queixal

• Rentades d'aigua amb vinagre i tea de Pi. Calia bullir un poc de vinagre i una tea de pi dins d'una olla. Una vegada refredat, havíem d'esbaldir-nos diverses vegades al dia.

• També es feia gàrgares d'esperit de vi (alcohol etìlic). Quan tenies mal de queixal, hi havia qui se li calmava a l'esbaldir-se amb esperit de vi.

7. Curar a l'obert de pit

Com si fóra ara, recorde que contra l'obert de pit se li havia de tractar a través d'estirades. La lesió d'obert de pit arribava quan una persona havia fet un mal esforç, per exemple alçar un pes en mala postura i es queixava de dolor en les costelles al respirar fons, de la cintura o tenia un malestar general. Esta cura jo l'he vist realitzar a amics o parents i és un mètode senzill i eficaç. Cal col·locar el lesionat de peu, i el curador darrere d'ell fins a tocar amb el pit l'esquena del lesionat; este creua els braços a l'altura del seu pit, i el curador abraça al lesionat per darrere, fins que amb els dits de la mà dreta i com un ganxo, agafes el colze del braç esquerre del lesionat, i amb els dits de la mà esquerra, el colze del braç dret, el lesionat ha d'estar relaxat i tranquil.

En el moment, que se li té ben abraçat, s'ha de fer força amb el pit contra l'esquena, i se l'alçava lentament, sense deixar els colzes... quan els peus ja estan a un pam de terra , si podia ser, i amb el pacient relaxat, es dóna una sacsada, com si anara a deixar-lo caure de colp, però, abans de tocar el sòl, estrenyent fortament l'abraç de colzes, no se li deixava arribar en terra. D'esta manera, per la sacsada, els ossos, músculs o tendons cruixen i es posen en el seu lloc ... i el benestar és immediat.

8. Per a curar ferides obertes o talls

Calia esbaldir-les amb aigua de Timó. Es bullia aigua amb timó i amb cotó es desinfectava la ferida.

9. Per a curar els prunyons en els dits o les orelles

Un drapet amb orins, o bé, amb frega d'una dent d'All tallat. Calia mullar un drap amb els orins de la persona afectada i, llavors, dos o tres vegades al dia, calia banyar les zones afectades. També es curaven amb una dent d'all tallada. Calia fregar-lo directament al lòbul.

10. Per a curar el dolor d'oïda

Hi havia necessitat d'una llavada amb aigua de timó. Calia agafar una xeringa, amb una pera de goma i una cànula, i introduir el líquid d'aigua de timó en l'oïda.

11. Per al dolor d'ossos i músculs

• Fregues amb esperit de vi, amb Lavanda i Romer. Prèviament, i durant algun temps, calia haver ficat dins d'una botella esperit de vi, amb lavanda i romer (açò era una pràctica habitual en moltes cases). Llavors, es feien fregues en les articulacions, els ossos, en els renyons ... per a calmar el dolor.

• Lacataplasma de sal era molt bona. Quan algú es donava un fort colp, d'aquells que fan aparéixer morats, simplement es feia una cataplasma de sal. Calia col·locar dos o tres grapadets de sal dins d'un mocador o drap i, ben doblegat amb la sal dins i unes esguitades d'aigua, s'havia d'aplicar contra el colp i embolicar-lo o subjectar sobre el mateix. A les poques hores, el dolor s'alleugeria i el morat no era tan evident.

• Contra els esquinços i distensions musculars: Calia fregar el múscul distés amb l'aiguardent i, després, embenar fortament tota la zona.

• En les farmàcies venien un producte anomenat llapis Termosan, que anava prou bé com a calmant. S'havia d'aplicar i després fregar les parts afectades.

• A vegades, o siga, molt sovint, a causa dels colps que els llauradors ens donàvem accidentalment en els ossos mentres treballàvem en el camp, per a alleugerir-nos el dolor i com a cura d'emergència, havíem d'agafar grapats d'Alfals tendre i els picàvem durant una estoneta. Ràpidament, els aplicàvem sobre el colp amb un mocador lligat amb força. Açò alleujava prou i ens feia arribar fins a la nit, una vegada a casa, ens féiem la cura més a fons.

• Quan un xiquet començava a caminar, ell a soles, recorde que se'ls posava una gorra de colp, feta de palla i un poc rígida, amb forma arredonida i amb una espècie de corona que sobreeixia més que el front, a fi d'evitar els seus colps. Esta forma evitava els colps que els xiquets podien donar-se al caure a terra i els consegüents bonys. 

En aquells anys, si el xiquet es donava un colp en el cap, ràpidament se li col·locava una moneda de deu cèntims de coure i, ben lligada amb una embena o mocador, el bony no eixia.

12. Per a curar els clavills dels peus o de les mans

• A causa del dur treball en els camps i de la falta de bon calçat, així com del fet que contínuament es tocara aigua, les persones patien de molts clavills en els peus i les mans. Per a curar-les calia fer un ungüent amb oli i un poc d'aigua: una culleradeta d'oli d'oliva i una culleradeta d'aigua en una tassa. S'havia de batre amb un dit i l'ungüent que eixia calia aplicar sovint sobre les fissures. També hi havia qui les ofegava amb un esparadrap. Era un gran hidratant.

• A l'hivern, quan feia molt de fred i vent, per a aquells que treballàven a l'aire lliure (la majoria), sovint se'ls tallava la pell dels llavis i les mans i, el millor remei abans d'anar a dormir, era l'untar-nos totes les parts resseques i tallades amb oli d'oliva. Això era molt eficaç. I és que l'oli té moltes qualitats cosmètiques, purificadors i sanadores, a més de les culinàries. Estos usos de l'oli d'oliva són immemorials.

13. Curar l'espatllat.

Per a curar l'espatllat havia de fer-se a base d'estirades. L'espatllat tenia uns símptomes semblants a l'obertura de pit. Per a curar-la s'havia de col·locar el lesionat assentat en una cadira baixa i amb els peus junts. Feien falta dos persones, una feia força en els muscles del malalt contra el respatler de la cadira, mentres que l'altra li prenia els dits polzes de les mans i els tirava amb força, fent-li fer uns moviments adequats de braços .

14. Curar el desllomat o la lumbàlgia

A través de prèdiques i cerimonials. Hi havia qui curava la lumbàlgia amb este procediment: calia agafar dos canyes, d'un metre i mig o dos de llarg i esclafar-les amb els peus i, llavors, partides per la mitat de cap a cap, el desllomat les agafava per la punta i les estrenyia, una a cada costat de la cintura. Semblant feia el curandero i, llavors, murmurava el seu romanç o prèdica mentres les canyes es doblegaven cap a dins, fins a arribar a tocar-se, quasi. Calia repetir el cerimonial uns quants dies fins que el desllomat curava.

15. Per a matar els polls del cap i altres paràsits com les lladelles

• Podien usar el ungüent de Belladona. Amb l'herba solanàcia de la belladona els apotecaris feien un ungüent que, entre altres coses, servia per a matar paràsits. Untaves directament les parts insectades. Al cap d'algunes hores, es llavaven les parts tractades i es passava un pinta espessa per a traure els insectes morts o llémenes pegades al cabell.

• Cataplasma fet amb una tovalla i esperit de vi. Calia amerar una tovalla amb esperit de vi i embolicar-la en el cabell. Al cap d'una hora, es pentinava amb una pinta espessa per a traure els paràsits morts i les llémenes.

16. Per a tindre un cabell més sedós

Ens feia falta llavar-lo amb aigua i vinagre.

17. Per a curar o llevar berrugues

Ens féiem aplicacions de Figues verdes. S'havia d'aplicar, directament, sobre les berrugues la llet de les figues verdes, diverses vegades al dia.

18. Per a calmar el dolor de les picadures de vespa

Cataplasma de fang, o bé terra pastada amb orins. A l'haver-nos picat una abella i sentir el dolor, calia aconseguir un poc de fang bla, o bé pastar terra amb els orins i, llavors, aplicar la cataplasma sobre la picadura. Si la cataplasma es feia prompte i amb orins era molt més eficaç.

19. Per a combatre l'àcid úric

Sovint preníem infusions de l'herba Cua de Cavall. Açò, ajudava prou.

20. Contra el mal de renyons (a causa de pedretes)

Infusions d'aigua bullida amb l'herba Parietària. Calia fer una "novena", és a dir, prendre durant nou dies seguits, cada matí i en dejú, una infusió d'herba parietària, o bé, fer una mescla d'altres herbes, com: queixals de vella, herba prima, cabellera de panotxa de dacsa. Infusió que també havia de prendre's com "novena".

I seguirem en el pròxim escrit, que sinó es passa de llarg....

Regalíssia

De vegades em venen a la memòria alguns records de la meua infància i joventut, de coses que he disfrutat i que hui estan pràcticament desaparegudes, sense que acabe d'entendre massa per quina raó. Xarrant amb un amic que està fent un esforç titànic per deixar de fumar, va vindre a la conversació una d'elles: la regalíssia.

El seu nom científic (Glychyrrhiza Glabra) no ens diu res als profans. És una lleguminosa de la família de les fabàcies, de flors blavoses, d'arrels extraordinàriament llargs i dolços. 

No és exclusiva de les nostres terres, perquè se la coneix i utilitza per totes les riberes del nostre Mediterrani i d'Àsia Menor des de temps immemorials.

És prou fàcil trobar-la en Castelló, encara que pel que últimament he pogut constatar, cada vegada menys gent la coneix. Ocorre amb ella el mateix que amb totes les espècies vegetals i animals del nostre entorn pròxim. La gent ha anat perdent interés a conéixer el seu propi terreny i la naturalesa que el compartix. 

Abans, era normal trobar qualsevol llaurador amb la seua arrel de regalíssia en la boca. Hui, ja és una anècdota. Ara no sols no se la busca ni se la coneix, sinó que molts jóvens s'estranyen al veure en la nostra fira o dies de mercat a algun regalissier que amb el seu feix en braços recorre la zona venent la dolça delícia. 

Pareix que el seu sabor fresc agrada a tots, però com a part de llepolies, xarops per a la gola o pastilles per a la tos. Sabor a regalíssia.

Més d'una vegada he anat a agafar regalíssia molt prop de ma casa. Només requerix un poc de terra solta en zones d'humitat. Vores de séquia, marges abrigats, ombries, etc. 

A menys de cent metres de ma casa, en "la porcatera", l'edifici on hui té el seu taller el meu bon amic Arturo Villar, i anys abans, quan s'utilitzava com a corral de bestiar, tenia un pati ideal mirant al poble, que llavors donava a camps de cultiu, avuí edificats, i era un dels llocs on sempre se la trobava. 

Usàvem una xicoteta aixada amb la què furgàvem el sòl i tréiem les delicioses i tendres arrels, que tallàvem a trossos de vint-i-cinc a trenta centímetres, i portàvem a casa per a llavar-les meticulosament dels pocs residus de terra que les embrutaven.

Era molt poca la brutícia, perquè són arrels sense pèls, i per tant no retenen terra. Després de llavar-les, es tallaven a trossets curts de la grandària aproximada d'un cigarret, i a assaborir-les directament. S'anaven mastegant a poc a poc i absorbint el seu deliciós suc. 

Pareix que era una cosa de xiquets llauradors, però no és així. Hui la utilitza la indústria i es cultiva en plantacions de grans mides. La cervesa irlandesa "Irish Guiness" li deu el seu agradable sabor anisat, els fumadors de pipa disfruten de l'aromàtic tabac dolçàs que la utilitza, ens refresquem l'alé amb les pastilles de regalíssia. Vos sonen les Juanola? 

El molt italià aiguardent Sambuca li deu les seues propietats, l'adorat "puro moro" dels xiquets, caramels, tires, comprimits, xarops, begudes dolces... Tots són deutors de la nostra humil regalíssia.

Abans, si no volies o no podies anar a arreplegar la teua pròpia collita, sempre trobaves eixe venedor ambulant que ens l'oferia quan eixies a passejar, o al cine. Un cucurutxo de tramussos, o cacauets, o un poc de torrat, algun caramel o xiclet, i després, com a postres duradores, una arrel de regalíssia. 


S'anava rosegant i xuplant, i quan ja no podies traure res més, amb la navaixeta es tallava la punta mastegada per a sanejar-la, i una altra vegada a la boca que s'ha de seguir amb el seu llarg gaudi. 

Una manera de fer-te el masclet amb els teus amics era eixir a buscar la deliciosa arrel, evitant trobar-te amb algun amo dels bancals que conegueres, amb més d'un professional de la regalíssia que no admetia competència, o algun dels escassos guardes del terme. A cap d'ells li feia la més mínima gràcia veure els seus terrenyss rebuscats o els marges escantellats al furgar. 


A més, la gran demanda feia difícil la seua localització. El premi al trobar-les era gran, perquè significava tindre una reserva important d'arrels i el reconeixement de la teua colla d'amics entre els que et feies l'important. Amb un gest de complaença, reparties un grapat d'arrels i ja eres la punta de la piràmide.

Quan va anar ampliant-se l'oferta de llepolies (recorde amb enyorança el quiosc d'Andomet, en el racó sobre l'Obrera) van aparéixer els dolços d'extracte de regalíssia, que ja s'utilitzaven des de l'època dels elixirs de fins del segle XIX en farmàcies, per la seua propietat balsàmica i d'agradable sabor. 

A poc a poc, van anar desplaçant en el gust dels xiquets a la regalíssia natural. El negoci està en els artificis. El natural és per als pobres.

Hui anem a la farmàcia a comprar xarop per a la tos. Ja se'ns ha oblidat el vell i efectiu remei de les nostres iaies per a les afeccions de gola i constipats: 

En un perol es posa a bullir unes arrels de regalíssia, un grapat de  figues seques, unes garrofes i un bon doll de mel, i es va removent de tant en tant a foc molt lent fins que es forma un xarop no molt espés, que s'envasa i guarda en el rebost per a quan faça falta, que serà sovint. 


Si feia falta fer bafs, perquè gola i nas es taponaven, es posava l'aigua al foc amb regalíssia, herba marialluïsa i suc de llima. 


Vos garantisc per pròpia experiència que són remeis molt efectius, tant o més que la majoria de xarops actuals, fets amb substituts artificials dels mateixos components moltes vegades. 

Ara pareix que tornen als nostres pobles els venedors ambulants de regalíssia i altres productes tradicionals. Espere que es recuperen les velles costums agradables i sanes. 


Més d'un exfumador ha d'agrair-li a la regalíssia l'haver pogut deixar el seu vici. Potser jo estic entre ells.

Temps era temps...

Margenadors

Marge de pedra en sec.

En el present article voldria parlar-vos d'un treball que ha sigut un ofici o una més de les ocupacions que ha tingut al llarg dels segles la gent del camp en el transcurs de la seua activitat. És el que com a ofici s'anomena "margenador", que és com són conegudes aquelles persones que es dediquen a fer marges entre terrenys a distint nivell o altres construccions de pedra en sec, o siga, sense usar cap material com a aglutinant entre les pedres.

En les nostres comarques sempre hi ha hagut persones que s'han dedicat de forma principal a eixa tasca.

En la meua família pròxima tinc encara, afortunadament, un gran especialista que ha dedicat la seua vida a eixe ofici, primer amb els marges en sec, i quan va decaure el treball, en la construcció de les què poden ser la seua màxima expressió fregant el verdader art: les conegudes com "calçades", fetes de la mateixa manera, però tallant blocs de pedra de pedrera per a obtindre murs arquitectònicament perfectes, dedicats a enjardinaments o murs de gran qualitat i imatge. Vos parle de Cándido, casat amb la germana de ma mare, Reme, i la família de la qual descendix de margenadors des de generacions, de la pròxima població de Chella, en la Canal de Navarrés, i que viu huí i fa més de cinquanta anys a La Pobla Llarga.

Llaurador margenant.

Allí, com ací, és una dedicació aplicada principalment a les zones de secà, moltes de les quals han deixat de ser-ho en el passat segle XX gràcies a la motorització del reg, i l'origen de la qual es perd en l'espai i el temps, i que només se sap que va nàixer en alguna part de la conca maditerrània, i les restes d'este tipus de construccions ja apareixen en els poblaments ibèrics descoberts, el que demostra que ja era una tècnica coneguda i usada. Podrien tindre el seu origen en l'orient pròxim i d'allí es van escampar per tot el mediterrani i després a part de la resta d'Europa.

A més de nosaltres, hi ha un ampli grup de països que consideren tindre un patrimoni etnològic de primer orde en estes construccions: Itàlia, França, Alemanya, Irlanda, Croàcia, Xipre, Grècia, Malta, etc.

Marge de vinyes a Mallorca.

En l'estat espanyol les construccions de pedra en sec adquirixen gran importància a Catalunya, Aragó, Illes Balears, Castella i la Comunitat Valenciana, encara que estan presents en totes les regions. En les terres de la Ribera són particularment abundants, sobretot en aquelles zones on l'orografia i l'abundància de roca calcària no donaven altres opcions d'aconseguir terres agrícoles. Feu un bon passeig per les terres altesd del terme, quan mes altes millor i gaudireu mirant la qualitat que veieu en els treballas de pedra. Us recomane visitar els terrenys entre la Font de Poveda i la Punta de Sant Pau, on hi ha marges veritablement espectaculars.

El paisatge de cultiu que hui veiem s'ha anat formant al llarg dels anys, a poc a poc, sense deixar constància de qui ha sigut l'autor de l'obra ni la data de la seua execució. Cal pensar no obstant això, que els abancalaments amb marges de pedra en sec es van començar en temps immemorial, qui sap si pels àrabs o pels primers pobladors cristians després de la reconquesta, i han anat creixent fins mitjan del segle XX.

La pedra és una constant en el sòl de moltes de les nostres terres fora de la vall fluvial, el que anomenem secà. Allí on la profunditat del terreny és escassa, apareix la roca mare a la vista o a una profunditat inferior a la què s'arriba amb la rella al llaurar. El perfil d'una terra prima el podem veure per exemple els talls del terreny que han quedat a la vista com a conseqüència de les obres de construcció o millora de les carreteres i camins, on s'aprecia una fina capa superficial de terra fosca i fèrtil que és pròpiament el sòl. Baix ella, apareixen pedres procedents de la disgregació de la roca mare, junt amb terra de color més clar, que seria el subsòl. Finalment apareix la roca mare generalment de tipus calcari i d'algeps, o més rarament d'arenosa.

Parets de cabanya de pastor.

Per a augmentar la superfície i la qualitat del terreny cultivable, a vegades ha sigut necessari traure pedra i posar terra. A la pedra que es treia calia buscar-li un destí prop del seu origen: en primer lloc, els murs d'abancalament o marges. La que allí no cabia s'amuntonava en marges de gran amplària o en les vores dels bancals. En molts llocs de les nostres comarques s'aprofitava també per a fer una cabanya o una barraca per a tindre recer en la finca, encara que crec que en terme de Castelló ja no queda cap. En definitiva este procés ha donat com resultat un paisatge a què la mà de l'home li ha donat forma.

El llaurador que aspirava a augmentar el seu patrimoni respecte al que havia rebut d'herència, no sempre podia fer-ho comprant noves finques. Solia optar, si se li permetien, per trencar algun tros improductiu i muntanyós i amb el temps convertir-lo en cultivat. Així l'augment de les terres productives es devia a la dedicació de temps de treball i no a un diners que no es tenia. El creixement demogràfic dels segles XVIII i XIX va haver de coincidir amb un període d'expansió de les terres de cultiu per a cobrir unes necessitats que van arribar, possiblement, al seu màxim durant els anys de la postguerra. Les pitjors d'aquelles terres hui romanen abandonades, donat lo cares que hui resulten de mantindre en cultiu, o s'han aprofitat com a zones enjardinades de casetes i xalets de recreació, encara que ens queden els marges de pedra com a testimonis que anys arrere el es cultivava.

Els murs d'abancalament (marges), comuns a molt llocs, permeten utilitzar per a l'agricultura terrenys amb pendents originals molt pronunciades. Els bancals resultants d'una transformació en terrasses aprofiten millor l'aigua de la pluja i eviten el perill d'erosió. D'altra banda, l'espai que es perd és inferior al dels abancalaments fets amb ribassos o marges de terra. És per això que este tipus de construcció abunda inclús en llocs on ha sigut necessari portar la pedra de fora.

Una paret de bancal és un mur de contenció de terres, per tant està sotmesa a la pressió que exercix sobre ella la terra que sosté. De les seues proporcions adequades i de la correcta construcció dependrà la seua estabilitat.

El mur ha de ser més ample en la seua base que en la coronació, donant-li així una inclinació que fa que el centre de gravetat quede més dins i siga més difícil de bolcar. El parament interior ha d'existir, no cal parar atenció d'una perfecta alineació de les pedres però és necessari que queden ben assentades per a aconseguir donar màxima estabilitat al conjunt.

Dibuix d'un marge de pedra en sec.

El cascall o pedra xicoteta s'anava posant en l'interior, però sempre en profunditat per a no traure'l al llaurar. En el dibuix adjunt es veu com actua un mur de contenció de terres. Cada tipus de terreny té el seu talús natural. Si férem un abancalament sense parets, al cap dels anys acabaria formant un ribàs amb esta inclinació. El mur de contenció es el que fa és aguantar la secció de terra que queda entre ell i la línia de talús natural. Es veu clarament que la quantitat de terra a aguantar augmenta enormement en la mesura que el mur va creixent en alçària. Serà necessari per tant que el mur estiga molt ben assentat i oferisca resistència suficient a la secció de terra que aguanta.

El mur de pedra en sec té el gran avantatge sobre altres construccions de ser elàstic i permeable. Les acumulacions d'aigua solen ser els grans enemics d'estes construccions, però la pedra en sec permet un drenatge fàcil de l'excés d'aigua i absorbix les xicotetes sobrepressions degut a la seua elasticitat.

En el sentit longitudinal els marges solen seguir sempre el traçat de les corbes de nivell perquè és la solució que requerix el mínim de moviment de terres quan es fa l'abancalament. En conseqüència, els llocs on la pendent del terreny original era més elevada, els bancals queden més estrets i on la pendent era escasa queden més amples.

Per a facilitar l'accés d'uns bancals a altres es feien unes rampes d'accés, per on podia passar una cavalleria amb la corresponent càrrega. A vegades, quan el desnivell no era molt gran, era una part del bancal la que es deixava en rampa i servia d'accés per a anar pujant o baixant en zig-zag.

Saltador.

Per a facilitar l'accés de les persones d'un bancal a un altre de forma més ràpida es feien unes escaletes a la pròpia paret, també anomenades saltadors. 

Se solien fer amb lloses grans que isqueren aproximadament un pam de la paret, per tant el seu ús no era adequat per a persones que no tingueren una certa agilitat. 

De vegades es feien encaixades en la pròpia paret, amb escalons fets amb grans pedres planes, resultant així molt més segures.

El procés de transformació de terreny inculte a terreny de cultiu començava per eliminar la vegetació espontània. Després calia anar arrancant la pedra i separant-la de la terra. Per a això s'utilitzaven aixades estretes, pics, perpals i barrines. Les pedres més grans es trencaven amb la maça fins a aconseguir dimensions manejables. Si hi havia s'utilitzaven falques que es clavaven en les juntes amb la maça o el martell.

El treball de la pedra en sec es basa en la col·locació d'unes pedres damunt de les altres, procurant assolir els objectius d'estabilitat, funcionalitat i estètica. La norma del bon margenador diu que tota pedra ha d'estar damunt de dos pedres i ha de tindre sempre dos damunt. 

La millor pedra per a maçoneria és la plana, tipus llosa, sense importar que siga un poc gran. Estes pedres que tenen dos costats més o menys paral·lels resulten fàcils de manejar, assenten bé les unes amb les altres i donen un resultat molt bo tant en solidesa com en aspecte. 

Cal tindre en compte, que sovint la pedra no era una matèria primera sinó un destorb a traure del terreny, per tant calia treballar amb qualsevol tipus de pedra, inclosos els cudols o pedrots arredonits i irregulars. Lògicament, el resultat no era el mateix.

Una pedra, al descansar sobre tres punts ja pot fer la sensació d'estar ben assentada. Però això no és cert, perquè per a aconseguir estabilitat és necessari que la superfície de contacte amb les inferiors siga màxima. D'ací la necessitat anar posant falques amb pedres adequades a totes les juntes possibles. 

Un bon margenador no és aquell que agafa una pedra i li troba un lloc adequat, al contrari, és el que agafa la pedra adequada per a cada lloc. Es mira la pedra que té disponible i tria sense dubtar aquella que encaixa quasi a la perfecció a un determinat lloc, com si s'haguera trencat expressament. Només així es poden aconseguir parets harmòniques, sense grans forats, partint juntes.

La construcció de pedra amb morter de fang o calç, utilitzada en els edificis urbans, masies, etc. es basa amb la mateixa tècnica però aconseguix un millor assentament entre les pedres i per tant una major estabilitat, però eixe morter és soluble i inestable amb el temps, i no servix per a abancalar.

Per a transportar la pedra s'utilitzava la civera, que era un instrument format per dos barres paral·leles, unides per la seua banda central per unes fustes planes que formaven una espècie de plataforma on es depositava la pedra. Per a portar la civera feien falta dos persones, una davant i una altra darrere. La utilització d'un carretó de mà permetia fer un treball semblant però una persona sola. Quan es tractava de transportar pedra xicoteta, cascall o terra, s'utilitzaven cabassos de vimen de xicotetes dimensions.

Si el desplaçament era un poc llarg, o havien de transportar grans pedres, s'utilitzava un saldo tirat per un animal. Era una ferramenta que es construïen els propis llauradors, aprofitant una bifurcació de dos branques, de carrasca o d'alguna altra fusta forta. Damunt es muntava una plataforma amb fustes planes i davant es posava una anella que permetia enganxar els tirants de la cavalleria. Si calia portar la pedra lluny i el terreny ho permetia, s'utilitzava el carro amb l'animal.

Ferramenta per a margenar.

L'instrumental era ben simple, el més important era el martell. Es tractava d'un martell, amb un mànec d'uns 40 o 50 centímetres, que d'una banda era pla i per l'altre acabava amb punta; servia per a trencar pedres, retocar-les, calçar-les... Algun treball de més precisió podia requerir d'un enformador o d'una plomada. Una palanqueta podia ser útil per a col·locar les pedres en el seu lloc. No sempre els paletes utilitzaven el cordell per a replantejar-se les seues obres. Així a vegades les parets tenen unes curvatures suaus que li donen, inclús, més encant al paisatge.

Generalment els margenadors no eren professionals, eren agricultors o ramaders, coneixedors d'una tècnica, un saber fer i un gust pel treball ben fet transmeses de pares a fills, que quan no hi havia cap treball més precís en l'explotació, dedicaven el el seu temps a fer noves construccions i el manteniment de les existents.

Els xicotets propietaris no podien permetre's el luxe de buscar paletes professionals per a fer els treballs, per tant havien de ser ells mateix els autors de les construccions. De fet, entre la gran quantitat de construccions existents, només una xicoteta part sobreïx de les altres per la gran qualitat de la seua execució. Estes obres de millor factura solen estar en finques propietat de famílies acomodades, que en el seu moment podien pagar bons margenadors, o finques que en el passat han sigut propietat d'algun bon paleta, que va voler deixar testimoni del seu domini de la tècnica de la pedra en sec.

Com a vegades el treball requeria de més d'una persona, hauria de ser comú l'intercanvi de mà d'obra; allò de "ajuda'm a fer este marge i ja t'ajudaré a fer la teua collita". El "tornallom".

En les masies bones, al ser explotacions amb més terres i bestiar, els treballs agrícoles absorbien les disponibilitats de mà d'obra familiar i inclús obligaven a tindre personal assalariat: pastors, criats, etc. I per descomptat paletes quan feia falta.

En alguns llocs, els pastors també han sigut altres grans artífexs de les construccions de pedra en sec i del seu manteniment. Al llarg de segles, mentres pasturaven les ovelles, han anat construint parets que tanquen espais per al bestiar, construint refugis i tornant portells. A vegades tot això sense portar ni un simple martell, només amb les mans.

Pedra seca i bloc de formigó.

En el cas de les terres que s'han anat abandonant, una vegada s'ha perdut l'ús agrícola dels terrenys abancalats, els marges continuen jugant un paper fonamental ja que eviten l'erosió i faciliten la reaparició de forma espontània d'una coberta vegetal semblant a la què hi havia abans de convertir-los. És molt possible que després, amb el temps es vagen lliscant els murs, però de moment ja han fet el seu paper a més en el moment més crític que és el de deixar-lo ermar.

De tot allò que s'ha exposat podem traure la conclusió que els marges de pedra constituirien, encara hui, la millor solució per a fer transformacions agrícoles en terrenys en pendent. La realitat però és la següent:

· Queden pocs margenadors en els nostres pobles.

· Els preus de les transformacions amb marges de pedra son molt més elevats que amb talús de terra.

· En molts casos l'obra de formigó ha substituït funcionalment a la de pedra en sec. Açò afecta tant les noves transformacions com el manteniment de les ja existents.

El futur dels pocs professionals que queden està però garantit:

· Hi ha cultius en què la seua imatge pot influir decisivament sobre la comercialització del producte final. Per tant la realització de nous marges o el manteniment dels existents en este cas és una necessitat.

· Cada vegada hi ha una consciència col·lectiva més gran de respecte cap al patrimoni de pedra en sec que tenim. Açò fa que augmente la demanda de professionals per a fer manteniment de les construccions i que inclús persones jóvens s'atrevisquen a posar pedra sobre pedra.

· La pedra en sec dóna uns resultats estètics que tenen molta acceptació en equipaments públics (zones d'oci, enjardinaments, parcs, etc.) O privats (entorns d'edificis, jardins, tanques, etc.)

El problema pot ser però la falta de margenadors jóvens que garantisquen la continuïtat. Els tallers ocupacionals o les escoles taller poden ser la manera d'assegurar que en el futur continue viu este ofici tan antic com la cultura mediterrània.

Temps era temps....