A la vora del riu, mare...

"A la vora del riu, no faces niu". I en canvi, els hòmens han niuat junt al riu sempre que han pogut. Inclús, quan el fer-ho significava una sentència de contínues destruccions de les seues obres, de les seues cases, dels seus camps, i moltes vegades de les seues vides. I eixe ha sigut el cas de tots i cadascun dels nostres pobles veïns de comarca actuals i antics. Sempre hem sabut que els rius que ens donen la vida porten amb ells la nostra sentència, però sempre hem viscut amb eixe risc perquè ells són també la font de la riquesa de les nostres terres.

A la vora del riu, mare...

Castelló viu entre els dos majors rius que van crear la plana d'inundació, i per això de sediments, que coneixem com la Ribera de Xúquer, i a més, enfront del desencaixonament del Xúquer des del seu recorregut muntanyós, compartint amb els pobles de la Vall de Càrcer el perill afegit de la desembocadura d'un poderós afluent, el Sellent, extremadament perillós per ser totalment torrencial a causa de la seua conca immensa i pròxima, i el del seu afluent major, l'Albaida, també de comportament prou torrencial, amb molt àmplia conca, i grans subafluents com el Clariano i el Cányoles, formant entre tots ells una enorme bomba de rellotgeria que periòdicament arrasa les terres de la nostra comarca, i sobretot les de les nostres poblacions veïnes, i no sols parlem de les actuals.

La barca d'Alcosser-

Hem parlat en altres escrits de les infraestructures de la nostra zona pròxima en relació amb el Xúquer i l'Albaida, però voldria dedicar el present article a les poblacions i les seues gents en els temps prou pròxims. Diguem que només entre els últims tres segles. Quants nuclis de població han existit al nostre voltant en eixos segles? Creieu que els mateixos que hui? Aneu molt desencaminats si penseu d'eixa manera. No sé si vos sonaran els noms de Paixarella, o d'Alcosser, o de Ràfol, o de Benimexís, molt pròxims i lligats al nostre entorn, o els poc més llunyans de Mulata, Putxol o Toro. 

Gavarda, poble vell.

Tots recordeu les arrasades Gavarda i Beneixida en 1982. Creieu que mai havia passat abans? Gavarda ja va quedar despoblada en 1779, durant la recordada riuada de Sant Francesc, íntegrament provocada per les simultànies avingudes de l'Albaida i el Sellent, coincidint amb la nostra germana Senyera, que 6 anys abans va acollir immediatament en el seu nucli urbà a tota la població de la seua bessona i pròxima Benimexís, arrasada per les aigües desbordades del pacífic Albaida, i que va quedar finalment fosa amb ella en l'actual població i terme. Eixe dia, no sols va quedar assolada Senyera, sinó que va acabar definitivament amb Alcosser, situat en la marge oposada del Xúquer, junt al camí reial que el creuava per la barca del seu nom, el nostre actual camí de la barca. Hui són camps de cultiu d'Alberic. 

La Casa del Rei.

A Paixarella li havia ocorregut el mateix en 1517, i només amb l'Albaida de protagonista. Hui només el nom d'una partida del nostre terme porta el seu nom, però desconeixem en quin punt exacte d'ella es trobava el poble. Eixos són les mateixes dades que tenim de Ràfol, el d'una partida de terme, que sabem que es va segregar de Beneixida en 1842 i va passar a ser de Castelló, i de la població, que es trobava molt prop de la Casa del Rei, junt al camí de Beneixida a què hui coneixem com "Senda de la Vall", però res més.

En 1783, en la nit del 24 al 25 de novembre, es van refugiar a Alzira els habitants de Toro, Mulata, Putxól i Benimuslem. Només els últims van trobar un poblat a què tornar després del temporal. Vos feu una lleugera idea de com es comporten els nostres rius? Deixem per a un altre article el tema de les infraestructures públiques (camins, ponts, barques, séquies, etc.) i privades (molins, sénies, camps, regs, etc.).

La Gola

Perquè podeu fer-vos una idea més completa, podeu mirar el xicotet plànol adjunt d'una zona que segur que vos és àmpliament coneguda. És la zona que genèricament coneixem  a Castelló com "La Gola", o siga, la de la desembocadura del nostre Albaida al nostre Xúquer, on confluïxen a més els termes de Castelló, Alberic i Gavarda. 

M'he limitat a pintar de diferents colors, referenciats en una xicoteta taula de dates en la pròpia imatge, els llits de cada un d'ells fins a un any determinat. En negre, figuren els actuals. Vos cridarà l'atenció una zona assenyalada amb un nom anglés que ho està així per no tindre la seua traducció, el "Neck Cut Off", i que no és una altra cosa que el nom geològic del tall en línia recta del llit d'un riu deixant en sec un meandre molt tancat. Per a no fer-ho molt complicat, he optat per posar només allò que ha ocorregut des de 1713 a 1982. Per a mostra, val un botó. El plànol només cobrix uns 1800 metres en la seua amplària i uns 3000 en altura. Un racó.

No crec que siga el moment de parlar de les destruccions de collites, ni dels problemes administratius al canviar els llits de lloc, provocant que les terres de les seues riberes canviaren de terme municipal desapareixent d'un poble i apareixent en el veí, etern motiu de pleits entre Castelló, Alberic i Gavarda, ni dels pleits que es van iniciar en 1781 entre Senyera i Castelló quan la nostra veïna va sol·licitar permís per a construir una presa o estacada per a defendre el poble dels embats de l'Albaida i el nostre poble es va oposar al considerar que la dita obra posava en perill el seu nucli urbà en les dites riuades, ni de moltíssimes més coses. 

I no obstant això, continuen sent els nostres amats rius, la font de la nostra riquesa. 

Les desgràcies s'obliden, la riquesa persisteix.

Veus i sorolls

Si en l'escrit de fa uns dies "Ja fa temps", vaig parlar de les meues imatges d'infància i joventut, vos presente hui un resum dedicat al que se sentia llavors, a aquelles veus antològiques, àudio del meu record, que encara que com a bon vinil, ja un poc trencat, falle, alguns guardem com un tresor. 

A més d'un destaparà les orelles sordes de tant d'aldarull i rebomboris actuals. Tenen un moment per a vindre, amb mi, a tornar a escoltar-los? 

I ja connectats a la ràdio, els retransmet: “Música en las ondas… aquí radio Andorra… diario hablado de las dos y media… una radionovela de Guillermo Sautier Casaseca… este disco va dedicado a… con todos ustedes…  música y más aplausos… el consultorio de la Srta. Francis… cada canción un recuerdo...” Amb els seus talls  publicitaris corresponents, faltaria més: “Yo soy aquel negrito…Colacao… está como nunca…Fundador… Kina Santa Catalina... A mi plin, yo duermo en Pikolin...”. 

Després, vindria l'acudir al bar, o a casa de la veïna per a embadocar-nos amb aquella tele en blanc i negre amb la seua carta d'ajust i primers programes i anuncis antològics on aquelles ratlles, neu o sorolls, buscant la postura de l'antena, i que en el millor es tallava, ens marcarien l'existència.

I que em diuen de les festes i discoteca? Sospirem amb aquelles cançons memorables, foren les clàssiques espanyoles o les ye-yes angleses. Taral·larejàvem, igual, els acords hippys com els de protesta o guau guau com anomenàvem a les estrangeres (el que no estava mal per a no saber d'idiomes) en lletres que deixe per a les reposicions i per que cada u faça el seu recopilatori. Curiós és comprovar com una vegada i una altra les versionen els solistes i grups moderns i es continuen tocant en les revetles.

Canviant de ritmes i de fonoteca, donaré la carraca, sense pretendre donar-los la palissa. I parlant de la carraca, venia a ser un instrument musical amb què eixíem a demanar estrenes junts amb altres històrics com: la simbomba, pandereta, tambor, xilòfon, flauta i harmònica, als que buscàvem solfa sense mestre de banda que ens ajudara. Encara els veig, o als seus restes, per casa i els seus laments em saben a passades notes desafinades. 

Tampoc m'oblide d'aquells altres que fabricàvem amb juncs, fusta o canyes, tan peribles que ni rastre dels pobres queda. I entre tots, els que més goig donaven eren, sens dubte, aquells altres prestats o heretats com la banya, esquellots i campanetes i que tréiem en assenyalades celebracions. Amb molta atenció i solemnitat, conste, tenint en compte la història familiar que hi havia darrere de cada un, que això sí que era sagrat.

I en açò que torne a ser aquell xiquet de poble, pregoner de la vida, que botava pel camp i baixava corrent les voreres. Allà estic amb la meua colla tirant l'escampilla o patejant el pot, llançant el cèrcol o xutant la pilota, portant pardals a casa que molt piu piu i pa mullat però poc acampaven, botant la corda o cantussejant allò de “xurro va”, xocant espases de fusta o ficat en mil baralles mes culpables que innocents. 

I em sent caminar mullat de potes a cap després d'eixir xiulant de l'escola, xapotejant en els molts (tots buscats) tolls i esquivant traïdorenques canaleres, embotit en aquelles botes d'aigua i sabates heretades, sempre grans, que cruixien i cruixien.

A tot açò, algú cridava: “Tia Concha! …Passa, xica….estic en el terrat… Ara baixe…”.  Allò era tot un rosari de crides que tenia el seu  llenguatge propi quan no es reduïa a alguna cosa gutural i artístics xiulits amb els que fins a, de veritat, amb els animals t'entenies.

Maneres que hui potser s'han perdut però que era el que hi havia. Sense oblidar les d'anomenar-nos pel malnom i el parlar de vosté a qualsevol estrany, el portanoves i les alcavoteries de comare, les fórmules com a la pau de Déu, no som ningú, jo sense novetat gràcies a Déu… sense faltar, clar, abruptes i malediccions. 

Tot un diccionari de paraules velles i formes, ara en desús, tan nostres i que falta fa de no perdre-les. Per la meua part no serà i en just homenatge vaig ací posant-les a vegades. Espere que s'aclarisquen i em puguen entendre els més jóvens (Xfa, tios)

I entre el Xúquer, l'Albaida i Santa Anna cridant a les tempestats, l'aigua de la vida de tot el poble corria pels seus llits, en abundància i sense parar perquè les seues aixetes mai es tancaven, per rius i séquies tal com estava manat. En estes, que una dona perxejava l'estora en el balcó mentres que l'aire alçava la bugada de l'estenedor. 

Donava portades alguna finestra i grinyolava algun golfo, la dringadissa de la cortina i el colp sec de la picaporta i el garrot de la porta, el tremolament del pis i els molls dels llits. 

L'espurneig del foc i la flama del cresol, carbur o ciris, el soroll de perols i llandes en la cuina i el refregar la roba en el gibrell o en les lloses del llavador.

Eren els solistes de tota una orquestra on la música de fons venia de les xitxarres i grills, granotes i mussols, el kikirikí de galls i els brams o renills de les cavalleries, el rellotge de l'església donant les hores i per damunt, els sons de les campanes. 

Toc de missa i allà que s'acudia per a embrancar-se amb els resos, galimaties en llatí i cor que ressonaven entre aquelles voltes, toc a foc i tot crist corrent a la plaça. Toc a mort i a donar el condol que tocava. Volteig general anunciant festes i visites solemnes i acudir tots mudats al festeig.

Al compàs monòton de jornades sentint el ferro de les cavalleries, en retafiles de gent que anaven i venien al camp, l'esquellot del mardà anunciant el ramat de Ramón, ja pròxim, l'eco d'algun tractor i la xarrameca de les comares assentades a la fresca, anant i venint als llavadors públics, al forn o a l'horta. 

Com a figures musicals estaven la caterva d'animals que amb nosaltres convivien i que donaven ritme en aquelles cases: crits de porcs i conills, cabres i ovelles belant, mugit de vaques, gats maulant, cloqueig de gallines, piular d'oronetes i falcies, i brunzit de mosques i taves.

Notes de pau i monotonia en els carrers, només trencada quan l'otòfon anunciava ban, (d'orde del senyor alcalde…bla bla) els do de pit del volgut carter (Pepica… carta del teu xic…). 

El dolç to de la flauta de l'esmolador, la trompeta i cabra d'algun tirititer, cercaviles anunciadores, venedor ambulant o tractant de torn (Es compren draps… al ric gelat… oli passat… el quincaller). 

Allò era un terratrémol i de seguida es formava el rogle per a veure què portaven o la mar de les vegades, alcavotejar el que s'oferia. 

Si era el cequier o el arrendador, a estirar barcella en just pagament i mut i a la gàbia, si era foraster, veure què se li oferia i igual se li tirava amb caixes destemperades. 

Passava el dia i en la tranquil·litat de la nit el càntic del sereno era de bressol i el de la rondalla, com no, d'alegria i festa.

Era una vida d'esforços, amb faenes i oficis que venien a posar salsa i to a la cosa. Com el repicament del ferrer o l'esquilador amb les seues tisores, el rodar dels rulons en l'era, estirar pic i pala, donar-li al garrot i estirar palanca o corriola, el desgranar dacsa i picar arròs, picar i treballar l'espart, fer llenya i fer pedaços diversos… al temps, botava de la gola d'algun una sentida cobleta.

Conste, que no tot van ser cants i que també vam haver de bregar amb grans silencis, com el de no poder parlar de política i mutis, que no es diga, perquè les parleries i el què diran al punt ens acoquinaven. El rigorós silenci en dols, i Setmana Santa, i una llarga llista que em deixaré per allò de ser positiu amb el record però que respecte.

Per descomptat que també van patir les nostres orelles el trànsit entre l'atronador soroll de les mules mecàniques, tractors, trilladores i màquines de desfer dacsa, el donar a la maneta o palanca d'arrancada, i vore com es calaven, el trucatge de la Derbi i els derrapatges de la Vespa, espentar pel carrer el Dos Cavalls per a veure si arrancava i el timbre de la bici. La frenada del Pegaso i prémer-se ni se sap quants en el 600. 

El trontoll al viatjar en aquells trens de fusta, busos i tramvies, amb molt de fum, per carreteres i vies tercermundistes. Els mil i un carros de cavalleries, l'anar al pas, trot o galop o quan no, en el cotxe de Sant Ferran… Seguisc?

Tota una retafila de veus, producte de les vivències que regalaven les meues orelles llavors. Alguna se m'haurà quedat en el tinter, però no per això em facen orelles sordes de les ací citades. 

No obliden que el hui no és més que el record de l'ahir, i el demà, el somni de hui, com diu l'anònim. Almenys, que els servisca per a animar-los a viure deixant-se de romanços de vells caducs.

Temps era temps...

Porrats i Castelló.

Encara que no estiguem en este cas tractant un tema relatiu a Castelló, he decidit publicar este article pel fet que, per primera vegada que jo sàpia, s'ha muntat un xicotet porrat aprofitant que el pròxim 17 de gener és Sant Antoni del Porquet, i que a arrel d'eixe fet he tingut una cordial xarrada amb diversos amics sobre el tema d'allò més o menys típic del porrat en la nostra terra, i pareix que ha agradat la iniciativa, encara que s'ha fet poca publicitat.

Porrat a la ermita de
Sant Vicent al 1915

Un porrat és una fireta tradicional valenciana molt arrelada, que se celebra baix l'advocació d'un sant, una ermita o santuari on se'l venera. L'element més característic d'esta festa consistix en el mercat a l'aire lliure on es posen a la venda productes tradicionals, dolços i fruits secs. L'origen d'este costum popular s'atribuïx a la veneració de la societat agrícola als sants, per a aconseguir bones collites i fertilitat dels seus animals. No es gens cert això.

La festa dels porrats es una celebració exclusiva del poble valencià, podríem dir que es tracta de fires populars celebrades en dies senyalats, en les que es fa un xicotet mercat fonamentalment d'aliments, com dolços i fruits secs o torrats, que hui son considerats com a llepolies. La paraula “porrat” que la definix, es pròpia i exclusiva de València. Els porrats s'estenen per tot el territori valencià, representant un element d'unió i cohesió, ho vegem en que es celebren de nord a sur, tant a Vinaròs com a Oriola. 

Es innegable que el pas del temps modifica les costums populars, desvirtuant-les i fent que es difumine o es perda el seu significat inicial. Ja hem comentat això relacionat amb altres temes. Eixe proces es produïx de vegades de forma natural, per l'evolució de la consciència social o religiosa del poble, o com a conseqüència de la incorporació d'avanços tecnològics. En unes altres ocasions els que posen en perill, inclús la pròpia pervivència de certes costums populars, son els interessos de les classes religiosa i/o política dominants.

Per a entendre el significat dels porrats, resulta imprescindible situar-los en l'època de l'any que els ha caracteritzat històricament: El final i el principi de l'any. Tenim un primer porrat el 13 de desembre dedicat a santa Lllucia, i un últim del dia 9 de febrer, dedicat a santa Apol·lònia. La cita mes antiga que he trobat i que fa referencia als porrats es la dels “Consells a un casat” del xativí Andreu Martí Pineda, nascut a finals del XV, en la qual es diu que les “plomes de llibertat” dels porrats lleven del cap tot bon desig. 

Porrat per Sant Antoni

Si estudiem el significat del dia de santa Lllucia, o dia en què es donava el toc d'eixida dels porrats, les dites populars ens informen que coincidia en el solstici d'hivern, sent que es diu que “Per Santa Lllucia minva la nit i creix lo dia”, o “a Santa Lllucia un pas de puça…”, fent referencia al dia en què s'invertix la tendència de la duració dia-nit, escomensant a allargar-se el dia, i per tant, acurtant-se la nit. 

L'evidencia que hui en dia, el 13 de desembre o dia de santa Lllucia no es correspon en la data del solstici d'hivern, que te lloc entre el 21 i el 22 de desembre, s'explica pel desfas progressiu del calendari julià que data del 45 a. C. i que fon reformat l'any 1582 pel calendari gregorià, reforma en la qual participà el matemàtic i astrònom valencià Jerónim Muñoz. 

En relació a l'últim dia de porrats que es el 9 de febrer, la rao de ser-ho es troba que, a partir del 10 “empiezan los días en que en algún año pueden ver impedidas las celebraciones de los Santos por la Cuaresma, el Triduo Sacro o la Octava de Pascua”, segons ens diu Monseñor Ferrer Grenesche (p 18 de “Los santos del nuevo Misal hispano-mozárabe”, -1995). L'ultim dia de possible festa abans de la Quaresma, es variable, sent que esta depen de l'inici de la Pasqua, la qual comença el primer diumenge que seguix a la primera lluna plena de primavera. 

La data era important en una societat fortament condicionada pel calendari cristià. La Quaresma, era un període de quaranta dies (sense contar els diumenges) de preparació per a la Pasqua, en els quals estava manat el dejuni i l'abstinència, lo qual no permetia massa festa durant eixe temps. Per aixó, anteriorment al començament de la Quaresma, el poble es donava una panxada de festa, representada per les Carnestoltes. 

Es interessant saber que el solstici d'hivern ha segut celebrat per totes les cultures antigues, per a les quals representava el “Renaiximent” del sol o de la llum. Els porrats s'inicien en el solstici d'hivern i per tant coincidixen en la celebració d'un fet astrològic celebrat per totes les civilitzacions de l'antiguitat. La celebració que ens es mes pròxima culturalment son els “Saturnalia” o Saturnals romanes. 

Definint i resumint somerament el significat de les Saturnals, podríem dir que eren unes festes romanes en les que es celebrava el solstici d'hivern i l'inici d'un nou cicle agricola, que estaven dedicades al deu Saturn, Deu de l'agricultura que havia regnat en una època dorada sense esclavitud ni propietat. En estes festes, els “senyors” convidaven als seus subordinats, estant-los permés dirigir-se a ells amb total llibertat. 

Festejant cap al porrat

Eren unes festes de fer-se regals, de llibertat, de fusió, transgresió i inclús d'inversió social, caracteritzades per bones borratxeres i desenfré sexual. Per a l'intercanvi de regals, es muntaven fires o mercats específics. Existia un “rei de les saturnals”, de qui parlarem. Es tractava d'unes festes tan populars que continuaren celebrant-se en època cristiana. En els calendaris de Filocalo (336 d. C) i de Polemio Silvio (448 d. C) es nomena la festa, que progressivament anà perdent el nom pagà de Saturnals, conservant exclusivament el de “Feriae servorum”, pel qual també eren conegudes.

Comprovarém les sorprenents coincidències entre els porrats i les saturnals, orige indubtable dels porrats. El recel històric de l'esglesia cap als porrats demostra el seu orige pagà no eclesiàstic, per molt que es trobe amagat darrere d'un santoral cristià. 

En els “Saturnalia” es muntaven uns mercats específics orige de productes per a fer regals. I es evident que els porrats son fires o mercats específics que es celebraven en llocs que es trobaven a les afores de les poblacions, encara que pel seu creiximent molts d'eixos llocs han segut integrats en elles. Per a aplegar a ells, era necessari fer un camí, anant en “romeria” lo que implicava un viatge de contacte entre la gent, que hui es història a la majoria d'ells.

Els porrats antics, eren els dels 12 (Santa LLlucia), 18 (l'Esperança) i 28 (Sants Innocents) en desembre. El 4 de gener, (El Xiquet Perdut), el 6 (Reis), el 17, Sant Antoni, el 20, Sant Sebastiá, 22 Sant Vicent, 29 Sant Valero. En febrer, el 2 la Purificació, el 3 Sant Blai, el 5, Santa Àgata i el 9 Santa Apol·lònia.

La consolidació de les celebracions corresponents a les festes canòniques de Nadal feu que anaren perdent força els porrats d'eixe temps de l'any. Primer es debilitaren els porrats de finals d'any i en acabant els de principi de l'any.

Porrat de Sant Antoni al
carrer del barranc de Beniopa.

Els porrats moderns, el 12 de desembre es celebren porrats dedicats a Santa Lllucia (Denia i València), a Sant Antoni del porquet el dia 17 de gener (Alacant, Almoines, Benissa, Beniopa, Benirredrà, Bocairent, Borriol, Castello, Callosa d'en Sarrià, Castelló de Rugat, Elig, Fanzara, Muro, Oliva, Pego, València, Xixona), a Sant Sebastià el dia 20 de gener (Xixona), el 22 de giner, dedicats a Sant Vicent Martir o de la Roda (Guadassuar i Sueca), a Sant Valero es dedica el dia 29 de gener (barri de Russafa de la ciutat de València), a la Purificacio-Candelera el dia 2 de febrer (Manuel i Alacant), el 3 de febrer dedicats a Sant Blai (Albal, Pedreguer, Potries, Ràfol de Salem i Torrent), a santa Agueda el dia 5 de febrer (Catral i de Benicassim), el dia 9 de febrer en honor de Santa Apol·lònia (Marxalenes i el Raval de Sant Josep a Gandia). 

Fora de temps, i tots ells d'origen en els darrers 2 sègles, Sant Macià es celebra els dies 27 i 28 de febrer (Ròtova), el 17 de maig hi ha porrat dedicat a Sant Pasqual Bailon (Elig), el 5 de juny, el porrat de Santa Quiteria (Almassora), de Sant Llorenç el 10 d'agost (Tavernes), i el 21 Sant Jogim (La Vilavella), el 16 de setembre dedicat als sants de la pedra, Abdón i Senent (Alqueria de la Comtessa), a finals de setembre-principi d'octubre, Sant Miquel (Altea), i el diumenge següent al 25 d'octubre, a Sant Crespí (Elig).

Hi havia molts mes porrats. El Primer divendres de març, des de Castelló, Llosa de Ranes i tots els pobles de la Vall, se celebrava una romeria a l'ermita de Santa Anna, on se muntava porrat, per a demanar a la santa bones collites a l'inici de la primavera. El dia 24 de juny,se celebrava també el porrat de Sant Joanet.

Paradeta de porrat als cinquanta.

En els porrats, es costum fer regals als xiquets, així com el regal del novio a la novia, consistent en “fer el mocador”, omplint-lo dels productes que es venen. La “mocadorada” del dia de sant Donis no es mes que la transposició d'una costum popular a una festa institucionalitzada. Es interessant saber que els regals de les Saturnals, acabaren ajuntant-se en els regals d'any nou, o “Strenae”, respecte de les quals no cal pensar massa per a identificar-les en les nostres “estrenes” de Nadal.

Podriem pensar que les festes dels porrats, que en principi pareixen “governades” pel santoral cristià, entren directament en contradicció en el caràcter pagà de les Saturnals romanes. Però res mes lluny de la realitat. El calendari bilingüe o hispà-mossarap de l'any 961, dedicat a Al Haquem II, es celebraven 6 dies de festa dels 9 dedicats als porrats antics. Podriem preguntar-nos si el cristians valencians que vivien baix el poder musulmà, ja celebraven els porrats, dedicant-los al santoral cristià. 

La resposta podria ser afirmativa per varies raons. Totes les advocacions a les que es dediquen els porrats mes antics documentats, llevat del porrat dedicat al “Xiquet Perdut”, corresponen a advocacions establides anteriorment a la invasió musulmana. Podria pensar-se en una importació de les advocacions per part dels conqueridors de Jaume I. Però resulta, que dos d'eixes advocacions, el dia 18 de giner dedicat a la Mare de Deu de l'Esperança i el dia 30 de gener dedicat a Sant Valero, eren específics de la litúrgia mossàrab, trobant-se absents tant del “Liber consuetudinum Vicensis Ecclesie” o llibre de costums de l'església de Vic, (1190 i 1228), com de les “festes que devien celebrar-se” o “Quae festa debeant celebrari”, confirmades pel Concili de Tarragona de l'any 1239. 

Processó del Crist a Potríes.

Si parlem de l'Esperança, hem de saber, que es la festa de la Mare de Deu dedicada al misteri de l'Encarnació, celebrada el 18 de desembre en la litúrgia mossàrab, sent nomenada “Festa decembris”, “Annunciationis” o “festum apparitionis Marie”, denominació esta ultima que apareix en el calendari mossàrab bilingüe de l'any 961 dedicat a al-Haquem II. No hem d'oblidar que Jesucrit es nomenat en el Corà com “Isa ibn Maryam” o Jesus fill de Maria. La Mare de Deu es venerada en l'islam i es l'única dona que apareix en el Corà (sura XIX), tant en el relat de l'Anunciació, com en el de la Nativitat.

El caràcter de festes de llibertat, de fusió i inclús d'inversió social propi de les Saturnals, també el trobem en els porrats. La component sexual dels porrats, també es posada de manifest. L'evident caràcter pagà dels porrats feia que l'esglesia intentara que els seus representants s'apartaren d'ells, cosa que no sempre aconseguien, aplegant a prohibir als frares franciscans que isquéren del convent els dies de porrat, llevat d'en casos excepcionals, amenaçant-los inclús en pena d'excomunió. 

En el capítol dels franciscans, celebrat en el Convent de Requena el dia 26 de juliol de 1637 i en l'any següent: “Que los Frayles moradores en los Conventos de València no concurriesen nunca á los Purrates, pena de ser desterrados de la Ciudad…bien que respecto a los Purrates, algunos Frayles que miraban esta ley por mera bagatela, solian freqüentarlos sin reparo, particularmente los de los Conventos inmediatos a València, como el de Jesús, la Corona, S. Diego de Alfara, y aún los de Sancti Spiritus, y algún confesor de monjas. Más como lo supo el Padre Provincial, hizo circular por todos ellos una carta con fecha de 16 de diciembre de 1638, en la que por virtud de santa obediencia y con pena de excomunión les volvió a intimar el mismo precepto, prohibiendo absolutamente a los guardianes el dar licencia á nadie en tales días para salir de casa, á excepción de los que hubiesen de ir a predicar, confesar, auxiliar ó a las limosnas ordinarias”. 

No obstant, l'heterodòxia valenciana, conseqüència de ser un poble en una cultura producte de la convivència i interrelació en unes altres cultures, que es donà en moltes èpoques “sots senyoria de moros”, i en els primers temps posteriors a la reconquesta, duia que per a alguns religiosos, la cultura valenciana i les seues manifestacions festives i lúdiques, estigueren per damunt de les consignes oficials de la jerarquia eclesial. 

Porrat de Sant Antoni a meitat
del segle XIX

Darrere dels porrats, es troba una idea de “redistribució” de la riquea, materialitzada en intervencions puntuals del poder (polític o religiós), en l'alimentació d'un poble que vivia en una economia de subsistència. 

Es tractava d'ocasions extraordinàries que el poble havia d'aprofitar per a fartar i beure abundantment, i intentant mantindre relacions sexuals. Els excessos no eren la naturalesa de la festa, sinó la conseqüència que la panxa es convertia en l'ùnic instrument per a acumular eixos aliments. 

Altra característica dels porrats, heretada dels “Saturnalia” romans, consistia que els poderosos, els “senyors”, tenien l'obligació de repartir i convidar al poble en les “Feriae servorum”. Esta podria ser la rao per la qual els valencians de l'època al·legaren l'observança d'usos i costums. Com el poble valencià sap de l'antiguitat dels nostres porrats, el modisme comparatiu que conté la dita de “ser mes vell que el porrat de Manuel”, es una prova mes. 

Els valencians del s XIII, exigien al poder que en una determinada època de l'any, aportaren una part proporcional o “pro rata” dels imposts que previament els havien arreplegat, per a organitzar festes relacionades en menjar i beure. I sabem que en l'època de les Saturnals, els poderosos organitzaven festes i convidaven als seus subordinats, pagant-ho en una part dels beneficis obtinguts del seu treball. ¿No estarem davant de l'orige de la “pro rata” que passant per “porrata” ens ha conduit al “porrat”?.

En els porrats actuals, i en els d'un passat no massa llunyà, predominen de forma majoritària els fruits secs o torrats i els dolços. Entre els primers podem trobar-nos en: torrat (cigró), cacaus, pipes, arme-les, avellanes, faves torrades, prunes o figues seques, orellons, castanyes pilongues, datils, panses… Molt típic era també el margalló. Entre els dolços trobem torrons, peladilles, arme-les ronyoses, carabassa al forn, arnadí, fruites confitades, codonyat, panfígol, mel… 

No era estrany poder pendre's distintes aigües de llima, civada o orxata. En lo que hem vist, sera difícil dubtar que la presencia d'estos aliments, esta relacionada en lo que ens conta Ovidi de “Fastos”, pel qual coneguem que els romans, per a desitjar bon auguri, regalaven dolços el dia de cap d'any, citant en concret figues seques, datils i mel. La rao es troba que l'època de celebració natural dels porrats, coincidix en el moment de l'any de fred mes extrem, en el qual escassegen els aliments, sent l'ocassió de fer us dels fruits secs. 

Torrat

Es difícil discutir que el producte “estrela” del mercat dels porrats es el torrat, menjar que mai falta en un porrat i que mes ha cridat l'atenció dels no valencians. La relació religiosa dels jueus en els cigróns torrats, la trobem, que fon un dels aliments que Berzellai li dugué al rei David en la seua fugida. (Llibre II dels Reis). 

Però la tradició no era a soles pròpia dels jueus. Si per a ells formava part dels menjars, per als romans era propi de gent baixa o gent del poble. Ho sabem perquè “Horacio para denotar la gente baxa del pueblo, usa la expresión: el que compra garbanzos fritos (ó tostados) y nueces y cuya costumbre aun en el dia está muy puesta en práctica entre nuestro vulgo” (“Epístola a los Pisones” traduida per Tomás de Iriarte. -1777). 

No podem dubtar del caràcter popular del torrat, que donà lloc a l'ofici del torrater o torratera. L'inseparabilitat del porrat la vegem en les “Dèzimes valencianes” d'Ortí, qui escrigué per a l'altar de Sant Vicent Ferrer del carrer del Mar de l'any 1731 que “Ací hi ha qui ven melons / i, pareixent un porrat, / una dona ven torrat…”.

Si alguna cosa queda molt clara és que els valencians som un verdader cresol que a fos totes les diferents cultures que han passat per la nostra terra, i una de les seues actuals manifestacions són els porrats. Benvinguda siga qualsevol recuperació de la nostra ancestral cultura popular. Benvingut siga el nou porrat a Castelló. 

Per cert, si algú creu que el motiu que la nostra fira de Castelló se celebre el 13 de desembre, Santa Lucía, té alguna cosa a veure amb un porrat, s'equivoca. El privilegi de Felip III de 1604 que concedix a Castelló el dit privilegi, junt amb el de mercat els dimarts de cada setmana, ho fa per al segon diumenge de desembre, i després de passar per diverses dates, no és fins a 1892 quan es trasllada als dies del 13 al 15 de desembre, i fins hui només s'ha mantingut ja fixa la data del dia 13. Tampoc, com molts creuen, té res a veure amb l'arribada de l'aigua de l'Escalona, que es va començar a construir a finals de novembre de 1605 i es va acabar el 8 de maig de 1611.

Temps era temps...

El Matxo

En el particular viatge al passat que és "Memòries de poblet", descobrisc, entre les fotos descolorides i clevillades dels meus records, a un protagonista estel·lar d'aquells temps en el poble, fóra burro o burra, egua o cavall, mula o mul: la cavalleria, de la que ja he parlat diverses vegades en temes determinats, però que hui voldria valorar assenyalant amb el dit a una d'elles. Indispensable per al llaurador de llavors. El seu nombre i raça marcaven la riquesa de la casa, però el corrent era tindre un d'aquells “matxos” (mascle o femella), un mul o mula, rom eguí mescla d'egua i burro, amb els que vaig créixer i del que anirà el present relat.

Pareix com si fóra ahir, quan els veia desfilar davant de la nostra porta de casa en interminables fileres carregats de mils andròmines i collites. A la seua gropa, cares de què encara sent les salutacions i em portaven noves. Encara les divise, entre els llargs camins del terme i a on de criatures ens enviaven els nostres majors a arreplegar els seus excrements amb què engrossir l'adob per a les plantes.

Era, primer que tot, el vehicle que es movia molt bé en tots els terrenys, foren pedres, muntanya, sendes i clots i al que porfidiejàvem per muntar-nos la xicalla acostant-lo a qualsevol suport per a poder pujar-nos. Si anava carregat i no podíem, ens agafàvem de la cua perquè estirara de nosaltres en els nostres jocs. Com a anècdota del seu important paper en aquells dies els conte que a mon pare i a ma mare, i a tota la família d'esta, els va portar alguna vegada a la platja de Cullera sent nóvios.

En el seu caminar lent i repicament del ferro amb l'empedrat vaig escoltar mil històries de guerra, mili i aventures dels meus majors. Els seus vaivens van ser el bressol per a preguntar-los per altres mons i donar regna solta a ensomnis futurs. S'assembla al burro en el seu cap gros i curt, orelles llargues, membres fins, peüngles estretes i xicotetes, cabellera curta, absència de les castanyes (creixements cornis) dins de les garretes, i cua sense pèl en la seua arrel. No obstant això posseïx algunes característiques equines, com la seua alçada i cos, la forma del coll i de la gropa, la uniformitat del seu pelatge, i les dents.

Entre tots era al primer que se li donava de menjar i l'aparellar-lo resultava tot un ritual que anunciava la imminent eixida. A l'arribada al bancal quedava lligat durant hores, pacient com cap encara que el sentírem renillar conjecturant qualsevol cosa o fent clots amb les seues potes. La seua veu no és exactament com la del burro (bram) ni a la del cavall (renill); el mul emet un so semblant al del burro, però també té els característics renilles del cavall, i de vegades gemeca.

Patidor com ningú per les moltes mosques i taves que li acudien. Ni fred, ni calor ni aire. A vegades, cal dir-ho, s'escapava corrent i donant bufits sense importar-li tan sols el tirar-te a terra i escampar càrrega i aparells pertot arreu. Calia anar darrere  i maleir-li. Només quan es cansava deixava de ser rebel i tornava a la cleda entre sufocacions i estropellaments diversos. Després de la jornada ens portaria de tornada a casa; viatge que s'aprofitava per a traginar alguna cosa: un poc de llenya, herba per als conills…

Però sobretot, era l'animal de càrrega i ajudant indispensable i fidel en les innumerables faenes: llaurar (tant, que fins a la mesura agrària tradicional eren els dies d'ídem), transportar mil i una cosa o trillar (on ni les voltes li marejaven com sabent l'important que era, i això que, per a ell, només guardàvem la palla), mestre en l'arrossegament (forçuts com cap), tantes i tantes àrdues tasques. El saber portar-lo, llaurar amb ell i carregar-lo, era tot un art entre nucs i millor aguant. Davant de el molt de treball s'acudia al “aparellament” que implicava l'ajuntar-lo a altres perquè els seus amos havien acordat l'ajuntar braços i bèsties per a ajudar-se mútuament davant de faenes que corrien pressa.

Fins a la casa s'adaptava a ell: Porta principal de 2 fulles per a poder entrar i eixir carregat, quadra amb el seu pessebre i amb el seu paller damunt, on guardar el seu menjar. Per ell i per a ell també ens tocava treballar d'allò més: collíem un alfals que calia segar, assecar, i emmagatzemar-la perquè el senyoret tinguera alguna cosa que emportar-se a la boca. Encara el veig mastegant-la i donant llepades, de tant en tant, a la pedra de sal que mai, tampoc, li faltava.

I és que fins a les collites tenien la seua categoria i classe. El millor era per a la venda i només el “destrio” (el que no es podia vendre, de segona o espatlat) es quedava en la casa. Ordi i dacsa del terreny per a ell, que el blat i la dacsa americana era per a traure pessetes. Hi havia que “traure el fem” (canviar-li el llit), endreçar-lo o llavar-lo en el riu (increïble resultava veure com nadava) o en el Clot dels Haques, portar-lo a l'abeurador del pou de l'ermita (es llepava de gust si la font era salobre, com la Font Amarga) o que el ferraren. Inoblidable aquella olor de casc cremat  i el sentir el martelleig en l'enclusa arreglant les ferradures una vegada i una altra. Trobar una, indica als supersticiosos tindre sort, que ve a explicar-se quan pensem que en aquella època de pocs luxes bé es cuidava l'amo de no perdre tal tresor i rar havia de ser el donar amb una abandonada.

Altres animals compartien espais i vida, manso ell, es deixava, però de vegades amb un parell de coces o l'intentar mossegar, venia a reclamar que era el rei dels animals en la casa. Amb qui menys tolerant es mostrava era amb els gossos. Diverses cares, tipus i noms acudixen al meu record, entre veus de comandament i onomatopeies diverses: “arre, so, quiet…”. Gran en les festes, on l'anar muntats en el seu llom, al clàssic o a la gropa, era tot un ritu i el cortejar a la dama. Anava guarnit i amb els seus millors arnesos i fins tenien la seua pròpia d'animals: la festa de Sant Antoni. 

Si emmalaltia era tot un drama. Calia recórrer a potingues i cremes o cridar el curandero o després al veterinari. Curar-lo a qualsevol preu. Ull amb les potes, verdader taló d'Aquil·les, o acabaria  malvenut per a carn per quatre quinzets. Si moria, era tot un drama amb desfilada de condols com si d'un soterrar es tractara. Colp de gran calibre per a la família i la seua economia.

I què  dir dels seus aparells i trastos que hui estan en algun racó oblidat o que afortunadament algun amant del rural i la nostra etnologia exposa? Són un gran nombre de vocables ja en desús: “sària, albarda, barres, cabeçó, cingla, orelleres, tafarra, colleró…” No cap tampoc oblidar els il·lustres artesans i personatges que li prestaven el seu bon fer: Guarnicioner, albarder, sarier, ferrer, arrier, tractant...

Els tractors van anar, en silenci, alliberant-los de les grans tasques, alhora que el postergaven. Van aparéixer els primers motocultors que, sorollosos i queixosos com una mula, a més d'un també desmuntaven. El savi poble, amb just mereixement, va vindre a anomenar-los “mules mecàniques”. El camp es mecanitzava. S'havien fet vells, hòmens i cavalleries, però encara anaven i venien en espera que els jubilaren. 

Totes les altres cavalleries eren animals selectes per a determinades labors, però ell era el híbrid que compartia la potència del cavall, el seu vigor, la seua valentia i la seua noblesa de caràcter, amb l'equilibri i pas segur, la resistència, la paciència del burro i les seues espartanes necessitats. Era l'animal perfecte per al llaurador pobre, el "tot terreny" de les èpoques passades. A més, són capaços de lluitar en defensa dels seus genets contra depredadors, siguen gossos silvestres, llops i inclús pumes i lleons de muntanya. Cap altre equí se li pot comparar com a animal de càrrega perfecte. Que pregunten sobre això a tots els exèrcits del món.

El mul o matxo (femení mula) és un animal híbrid, resultat de l'encreuament entre un exemplar de cavall (mascle o femella) i un exemplar d'ase (mascle o femella). Els muls són sempre estèrils, però s'han donat casos (pocs) de mules que han aconseguit donar a llum nous individus. En funció dels possibles encreuaments, parlem de mul eguí (o mula eguina) si els progenitors són respectivament un ruc i una egua i de mul somerí (o mula somerina) si els progenitors són respectivament un cavall i una somera.

Els muls/mules eguins/nes són més freqüents, donat que l'èxit en la fertilització és força més elevat en aquesta combinació. Els muls eguins i els somerins difereixen lleugerament en l'aspecte, donat que aquets últims acostumen a ser una mica més menuts, amb una cara més semblant a la d'un cavall, orelles més curtes i la cua més llarga, així com el pelatge, donat que el color del mateix´s'hereta directament del pare en els èquids.

Vaja per ells, en just homenatge, estes paraules.

Temps era temps...

Ja fa temps

Despús-ahir va ser dia de reunió familiar entorn de la taula dels meus pares, junt amb les meues germanes i nebots, entre l'algaravia dels més xicotets amb els seus nous joguets acabats d'estrenar gràcies a la màgia dels seus majestats orientals ajudades per les butxaques adultes. 

Van vindre llavors els records familiars, els comentaris de temps ja rancis, les enyorances notòries i perdonables, la xarrada que no hauria de ser normal entre generacions que massa vegades conviuen sense conéixer-se per no compartir records, costums, i que rares vegades porten a millorar eixe coneixement.

En este anar i vindre per les coses d'antany, recordant les imatges de la meua infància, ací en el meu poble, acudixen a la meua memòria els sons de llavors i entre ells, aquelles frases lapidàries que repetidament emmudien els ímpetus d'aquells juvenils anys o les penúries  del dia a dia.  “Tota la vida s'ha fet així… Com tota la vida… Com es va a fer? Per tant, com sempre…” 

Manies i estils, hui tan xocants, que marcarien els nostres primers passos i que eren una altra forma de vida. Eren coses… d'abans, que formen part de la nostra particular història Vénen amb mi a rememorar-les?

I començaré amb una d'aquelles fotos antològiques; de dones en un d'aquells llavadors públics com el que teníem en l'Ermita. Després d'anys d'esforços vindria el llavador de post de fusta sobre la ferrada, després de granit sobre el bassi que encara veureu en les cases. Contant xafarderies, xerrant trellats o cantussejant cobles. 

Allà que anaven amb la safa al cap o les veies pujar i baixar traginant la cistella amb la massa setmanal cap al forn o venint del camp portant qualsevol cosa d'esta guisa com ara veiem per la tele a les africanes. 

Totes amb aquelles indumentàries de colors foscos i davantal multiusos sempre aqueferades perquè havien deixat l'eterna olla bullint en aquella cuina de llenya o pegat al foc d'on traurien les brases per a la planxa o acostarien l'altra.

Els hòmens en les seues faenes a l'hort, estall, sega, creïlla o moniato, taronja o arròs. Viatge a la verema (llavors érem nosaltres els emigrants); adormir el ras o en el paller, matalafs de llana i pallorfa. Els viatges eren interminables  per carreteres tercermundistes i plenes de  revoltes, bancs de fusta en els trens que mai arribaven, transbords i paquets en la baca. 

Anar a la capital en el Trenet era  una aventura entre tant de tramvia o  troleibús amb cobrador, cotxes de tracció posterior i motos amb sidecar. 

Tràfec i trànsit de què ens réiem amb Paco Martínez Sòria, el dels pollastres en rest, amb les seues màximes: “La ciutat no és per a mi” i aquella de Miguel Ligero de “Xiula, xiula que com no t'apartes tu…” que li dia al tren anant en ruc per mig de la via.

         

El foraster espantava i la veritat és que no es parava; no hi havia pressa però tampoc pausa en aquell món on les hores les posava el sol però que les marcava el  rellotge del campanar o els seus tocs de campana fóra a arravatament o difunts. 

El el nostre era el trontoll de carros i cavalleries per aquells  carrers de terra plenes de xicalla i cases sempre obertes. 

Benvinguda era l'aparició del carter amb el seu uniforme i gran cartera; la de l'alguatzil tirant bans amb aquell otòfon antològic o la pinzellada nocturna del sereno amb el seu fanalet que cridava: “Les dooootzee en punt i el serééééé". 

Tant, que arribant el Nadal, els uns i els altres veníem a cobrar les estrenes al veïnat. Tots ens coneixíem i atenció amb el que es feia perquè el què diran era llei; amb tot, davant de les adversitats bé que acudien com en Fuenteovejuna. 

Es respirava una tranquil·litat només trencada amb els tocs a foc i bans, la cançoneta de l'esmolador o els sons dels viatjants que intentaven trencar la monotonia portant novetats a un món on cada u se les arreglava fóra amb cordell, vencill o maroma o anant a l'entés que t'ho apanyava  a canvi de, a falta de diners, bescanvi i pagaments en espècie.

Tocava apedaçar, de tirar res, entre pegats, heretar o apanyar-se amb el que es tenia. La roba per tant, passava d'un a un altre i molt en comptades ocasions et tocava alguna cosa nova. Si tenies eixa sort, anaves de “estrenes” i el terme va vindre a donar nom a qualsevol paga o regal que et donaven. 

No hi havia dutxes en aquells vàters de forat però cada diumenge, tocava xafarranxo de neteja abans d'acudir, en dejú clar, a missa. 

La higiene consistia a llavar-se en gibrell o llavador i canviar-se la muda; damunt de la pelfa, el tergal, pana o llana i calar-se la boina, gorra, mocador o barret de torn. Indumentàries típiques que poc canviaven i relatar-les  mereix capítol a banda.

L'estampa  la configurava tota la família reunida enfront de la llar escoltant en la ràdio els butlletins informatius, radionovel·les i discos dedicats. 

Temps de compartir llit i tots dinar de la paella, beure a canella, o a gallet d'aquella bóta amb vi dels poals, de traure de la gerra o del que tocava en l'estació de l'any, comprar fideus o galletes al pes, arreplegar cupons i tornar el casc, fiant-te les botigues si no t'arribaven les pessetes, quinzets o xavos. Anís, mistela, conyac de vegades i pastetes fetes a casa per a les celebracions.

Fabricar-se el propi sabó i treballar l'espart o el vimen. Veure com a luxes els plats de duralex o porcellana. Donar encàrrecs i fer manats i anar a repartir la llet o portar la bombona de gas blau. De vida sense ostentacions, guardar per a demà o si venien mal donades, només trencada amb l'arribada d'algun de fora (per a ells els millors talls i llocs) i no diguem  de com celebràvem l'arribada d'un circ, titellaire o viatjant.

Vam ser xiquets que vam aprendre que la lletra amb sang entra i que calia treballar ja des de xicotetets encara que fóra segar pels conills o fer cavallons i orons als tarongers, que les baralles s'arreglaven a pedrades i no passava res, que els bonys es curaven amb el duro lligat, les galteres i queixals amb el mocador d'orella a orella, la panxa amb els purgants i les favades amb ricí. 

Si queies malalt de veritat es recorria als remeis casolans, cataplasmes, curanderos, mesures amb mocador i en últim recurs, al metge. Xiquets que s'entretenien amb qualsevol cosa (a falta de pa...) tot el dia en el carrer i sense les pors d'ara. Vam començar a veure la tele en blanc i negre, només a certes hores i anant a casa de la veïna. 

Jugar al futbolí, màquines Pin Ball i de discos eren un luxe. Arribaven les festes del poble i era el no va més. Devoràvem tebeos i fotonovel·les o acudíem la biblioteca. 

Vam tindre la sort d'anar a escola i així fugir de l'analfabetisme regnant i més tard ens van fer hòmens de profit en la mili ¿?, o almenys apreníem allí a beure molt i fumar massa.

Anàvem a la terrassa d'estiu, al Califòrnia o al galliner del cine Rex entre talls i censura. Féiem autostop i fugines però ens obligaven a respectar la digestió i que primer eren els majors o te les veies amb la sabatilla justiciera, de mossos muntàvem festes i festes antològiques amb fotos en blanc i negre i d'un color hui descolorit.

Una llista de coses que tu, si eres una peça de museu com jo, continuaràs, segur. Eren altres temps que val la pena recordar sense que este mirar arrere supose posar-los falta, perquè com diu Robert Fripp: “Quan transcorre el temps cada cosa té el seu moment. Noves coses succeïxen mentres les coses anteriors envellixen”. 

Són el most i la base que li han donat al vi de la nostra vida millor criança i valor, no creus?

Temps era temps...