La Boixetera

De xicoteta, la seua iaia ja li va ensenyar l'ofici de boixetera, fent punta de coixí, i d'esta manera als set anys ja es defenia fent randa, això sí, no va deixar d'estudiar.

A pesar que va haver-hi un temps, llarg, després de casar-se, que va viure d'altres treballs, molts anys fora del poble, i el fer punta de coixí va desaparéixer, va tornar, i estant ja en Castelló, va trobar un coixí que pertanyia a la seua sogra, que també era randera, dalt en l'andana, amb els boixets, fils , patrons, etc. és a dir, amb tot el que és necessari per a fer randa de boixets, i així va ser com va tornar.

Teresa, a pesar d'estar prou anys jubilada, no deixa de fer punta, inclús a vegades, per encàrrec per part dels seus jóvens, fa peces de randa de boixets. A l'estiu participa en totes les trobades de boixeteres que es fan pels pobles de València.

La principal ferramenta de randera de boixets és el coixí, que generalment està fet de palla (i actualment els fan de porexpan, però ella continua usant els de palla perquè el porexpan oxida les agulles), també els boixets que pengen dels fils i al mateix temps els tensen i finalment les agulles.

El fil que s'utilitza ha de ser sempre de cotó, els altres no servixen, ja que el fil s'ha d'estirar molt i no s'ha de trencar. 

Els boixets, antigament, eren artesanals, fets amb ganivet i de fusta de boix, que és un arbust molt resistent i amb poca saba, d'ací el seu nom; d'este arbust també es fan culleres de fusta. També hi havia boixets de ceràmica, i d'olivera. Hui en dia, quan van a una trobada, diu Teresa, hi ha màquines, amb ordinador, que fan els boixets a mesura, segons com vullga la randera i els fan com xurros.

El nombre de boixets en cada coixí varia segons la peça que es vol confeccionar, però Teresa diu que generalment superen el centenar. Ella en estos moments té tres coixins, el que vol dir que té tres peces començades, és a dir, quan es comença una peça de punta no es lleva el coixí fins que s'acaba. 

Les peces de randa que fa amb el coixí són molt variades, i a gust de la boixetera, però ella fa cortines, tapets, mocadors i mocadors de butxaca, inclús lligues per a nóvies, etc. Recorda amb nostàlgia que la seua iaia havia fet totes les randes dels vestits de batejar de tota la família.

Les peces de randa de boixets es feien per a ús familiar, i que en cada casa acomodada es feia randa de boixets, perquè a les iaies, com la seua, quan tenien 14 anys, les enviaven a aprendre tot el que necessitaven saber per a portar una casa o per a anar a servir en les cases més riques, des de pentinar les senyores, a fer pastissets, a cuidar els xiquets, etc. I quan tenien un moment els ensenyaven a fer randa de boixets. 

Recorda de la seua iaia que tenia molta habilitat i li dispensaven el planxar roba i dos o tres coses més perquè fera randa de boixets, i diu Teresa que la seua iaia feia anar les mans que no se li veien els dits.

No creu que antigament haguera algú que visquera de fer randa de boixets, però actualment, quan fan les trobades de boixeteres, hi ha parades on s'exposen per a vendre peces fetes de randa de boixets, i que realment la gent les compra, segur perquè ara com ara, segons diu Teresa, no tot el món sap fer randa de boixets, i les peces de randa són molt boniques.

Teresa creu que este ofici no desapareixerà mai, i de raons dóna alguna, i es posa com a exemple ella mateixa quan diu que en un poble com Castelló, a l'hivern quan enfosquix a les sis de la vesprada, el seu marit torna del camp a la seua xicoteta i bonica casa i ja sopen, i per descomptat una vegada acabats de sopar, assentats enfront de la llar, fins a les deu o onze de la nit, hi ha moltes hores per a no fer res i una distracció entre altres que té la Teresa, a part de xarrar amb el seu espòs de les coses del dia, és fer randa de boixets (cal dir que li agrada molt escriure poesia, i gens veure la televisió).

També comenta amb una certa gràcia que el fet de fer randa de boixets va molt bé per a l'artrosi, tant com el menjar vitets, i que relaxa molt el sorollet que fan els boixets quan s'entrecreuen. Igualment comenta que s'ha demostrat que els xiquets amb dislèxia noten una certa millora, ja que han de passar els boixets de dreta a esquerra i viceversa. I, encara que hi haja màquines que ho fan tan o més aïna que les boixeteres, que per a diferenciar una peça de punta feta a mà o feta a màquina, només ho pot fer una randera amb molta experiència i ho reconeix per les punxades de les agulles, s'atrevix a dir que realment les fetes a mà són millors que les fetes a màquina.

També Teresa creu que no desapareixerà este ofici, encara que hui en dia només es fa artesanalment per nostàlgia, pel fet que en les trobades també s'apunten els hòmens de les boixeteres, i que també van prou xiquets, inclús la seua néta, María, l'acompanyava quan era xicoteta, ara, d'adolescent, ja no ho fa, però Teresa està esperançada, ja que María sí que va aprendre a fer randa de boixets perquè li va ensenyar ella mateixa. 

A pesar d'este moderat optimisme, la seua néta, María, que ara té 16 anys, no ho veu tan clar. Recorda que verdaderament acompanyava la seua iaia en les trobades i que va aprendre a fer randa de boixets. Però ara, entrada en l'adolescència, posa com a excusa per a no acompanyar-la el fet que ha d'estudiar (a banda dels estudis obligatoris, també fa estudis de música). La verdadera excusa, segons ella, és que en les trobades només participa gent major i xiquets, no participen jóvens, ni adolescents com ella.

Però això no li impedix reconéixer i valorar com a verdaderes obres d'art les peces de randa que la seua iaia fa per a ella i per als seus familiars. Afirma categòricament, que la joventut de hui en dia té altres mètodes per a passar el temps, com per exemple Internet.

La història és real, però els noms de Teresa i María són ficticis, perquè no volen ser reconegudes pels seus veïns. 

Una història com qualsevol altra, bonica, però que ens indica com a poc a poc van decaient moltes artesanies. La majoria. És la desgràcia de la nostra societat de presses i monedes.

Temps era temps...

La Casa del Rei (afegit)

Per pura casualitat ha arribat hui a les meues mans una cosa que vaig buscar durant molt de temps i no vaig trobar: unes imatges de com era la Casa del Rei abans del seu derrocament, i que per tant no figuren en el xicotet escrit publicat en este blog en el passat mes de maig.

Les fotos no destaquen per la seua qualitat, però és comprensible, perquè són digitalitzacions d'imatges de 1993 i que a més fa molt de temps es van escanejar. 

No obstant això, deixen una clara idea que l'estat de la casa no mereixia el tracte que se li donà i podia haver-se salvat amb un mínim de voluntat que es salvara.

Podem veure perfectament com l'edifici es trobava en un estat que haguera permés una fàcil restauració, en el cas que les nostres autoritats de l'època hagueren tingut un mínim interés a posar  el patrimoni  històric per davant del de desviar uns escassos metres una simple estructura viària.

Es pot veure en el seu lloc la llosa amb la data de construcció, la cuina amb el seu llar i fumeral, el corredor del primer pis, la fatxada, el pati interior, l'accés a les quadres, els vells arcs del magatzem. 

Tot ha desaparegut per eixa desídia per les deixalles de la nostra història.

Més llarg que redó.

El córrer del temps va canviant els paisatges, les poblacions, els costums, fins que arriba el moment, sense que passen massa anys, en el que els propis pobladors d'un territori acaben desconeixent l'origen i el per què d'allò que tots els dies conforma el viure quotidià, l'origen de les seues pròpies formes de convivència, el seu propi origen i el la seua població.

En Castelló es veu cada dia, anem oblidant detalls i inclús ja són majoria els jóvens que ignoren els noms de les partides del nostre terme, els noms dels camins, l'origen del nom d'alguns carrers, la raó de la forma del nostre poble, i moltes coses més. 

Tots coneixem la famosa dita de "Castelló, més llarg que redó", però pocs saben la raó, totalment normal i lògica, de la forma del poble. Molts estan farts de dir-lo sense haver-s'hi parat mai a pensar en la raó del mateix. Castelló va nàixer, com molts pobles, amb motiu d'un encreuament de camins. Hui pensem en el poble com el coneixem, sense pensar que fa molt pocs anys que s'ha conformat d'eixa manera. Hui no depén ni de la geografia, ni de les rutes, ni pràcticament de res. Però no era així. 

Castelló va nàixer en el seu actual enclavatge al voltant d'un encreuament de camins. D'una banda, tenim un culpable, el nostre Xúquer, el pare de la nostra comarca. La immemorial ruta romana, la via Augusta, el creuava per Alzira, i seguia per Carcaixent, Pobla Llarga i Manuel la seua ruta en este tram entre València i Xàtiva. Però eixa era la ruta de carruatges, perquè el camí mes curt passava pel nostre terme, amb un gual, pel que es creu que va passar l'exèrcit de Jaume I en el seu camí cap a Xàtiva, i una cosa molt important, una barca, la d'Alcocer, pas de caminants i cavalleries.

La ruta seguia pel camí d'Alcocer, que anomenem el "Camí de la Barca", en direcció a Manuel, i hui seguix ací amb molt lleus variacions de traçat a l'anar-se'n modernitzant amb els anys. L'altra ruta, igual de lògica, era la que unia la ruta de la Via Augusta amb els pobles de la Vall de Càrcer, naixent des de l'encreuament enfront de la pròpia església de Pobla Llarga, en eixa direcció. És el que hui coneixem com el "Camí vell de la Pobla", i que entrava directament cap a l'església de Castelló. 

El final d'eixe recorregut d'entrada va variar entre finals del segle XIX i principis del XX pel creiximent del poble, però eixia del poble pel que hui coneixem per "Carrer del Pla", el camí que porta al gual baix l'actual pont de l'Albaida, i seguia el seu traçat fins que al voltant d'on creua actualment la carretera, entre la Toscana i el Teularet, s'obria en dos ramals, un seguint el camí conegut hui com "Senda de la Vall" cap a la hui derruïda Beneixida, i l'altre per l'actual camí de la "Serreta Manta" pel que, passant prop de la Venta de Carbonell (per l'actual Beneixida) es dirigia a Alcántera de Xúquer pel camí existent encara hui. Al seu torn, eixe camí treia un altre ramal a la dreta, per la zona de l'actual polígon industrial, direcció cap a la Casa del Rei i la barca del Rei, i entre ambdós creuava la Senda de la Vall. A l'esquerra, buscava el molt difícil pas del port de camí cap a Rotglà i Corberà. A penes queden ja hui uns pocs vestigis d'eixe tram de camí, destruït per les actuals infraestructures.

Per què és Castelló més llarg que redó? Perquè es va desenvolupar seguint eixos camins. Per la mateixa raó que tots els pobles a què creua una ruta creixen seguint-la, aprofitant el camí i les seues possibilitats econòmiques. Castelló va créixer cap a Alcocer, cap a Manuel, cap a la Pobla i cap a la Vall. La població més antiga va nàixer al voltant de l'encreuament, on primer va haver-hi una mesquita i després una església, i va anar creixent proporcionalment a les seues necessitats seguint el camí important, el que la portava de sud a nord camí d'Alcocer i la barca.

Quan s'eixia del poble cap a ella, a més de mitja llegua, junt amb el camí, es va construir una xicoteta ermita, de la que ignorem la seua exacta ubicació, al voltant de què va nàixer un xicotet nucli d'unes poques cases, i que va ser destruïda pel terratrémol de 1748. El poble no va arribar allí fins principis del segle XIX, molt després que la nova ermita fóra construïda en el seu actual enclavatge.

El nucle antic de Castelló es va configurar entre l'Església i el convent de Sant Vicent, en a l'actual plaça de l'Ajuntament, unides pel carrer major, i un carrer paral·lel a esta, l'actual de Sants de la Pedra, i uns quants carrerons que creuaven d'una a una altra. A partir d'ací va anar creixent fins al que hui coneixem. A poc a poc, la seua forma es va engrossint, però la seua estructura original és imperible. El seu traçat va créixer cap al nord i cap al sud seguint l'actual carrer major.

Només al final del segle XIX i el principi del XX va començar a variar un poc eixa forma, amb el naixement de la indústria tarongera, el trenet, el tramvia a la Pobla, el col·legi asil de Sant Domenec, el pont sobre l'Albaida i l'actual carretera, el projecte de portar el trenet fins a Carcaixent, etc, i va començar el seu eixample que encara seguix hui.

Més llarg que redó...

Més dolços de Nadal

Que ningú pense que els dolços de què parlem són exclusius de Castelló. Tots ells són típics de la nostra comarca i inclús de tota València. El que si que tenen són lleus diferències amb què s'elaboren en els altres pobles, i ja vos vaig dir que inclús en cada casa tenen els seus xicotets matisos adaptats al gust de cada família, que este tipus de cuina no és ni serà mai una ciència exacta. 

El que si que és i serà sempre és una delícia, i que alguns d'ells els hem heretat de la tradició mossàrab, d'aquells que van poblar les terres de la Ribera abans que arribara el rei Jaume i molts anys després fins que van ser expulsats de la terra dels seus avantpassats, vullguem o no tan valencians com nosaltres durant segles, encara que tingueren una altra religió.

Heretarem la seua agricultura, els seus sistemes de reg i la gestió de l'aigua, i les seues delícies culinàries començant pels seus dolços. Altres van nàixer després, com tots els que porten sagí, el greix animal més ancestral en la nostra cuina i que són de posterior addició medieval. Seguim hui amb els que tradicionalment portem moltes generacions celebrant l'entrada entrada de l'hivern i el Nadal.

La forma de pastes redones, els rotllos, són molt del nostre gust, i entre ells cal destacar els Rotllets de llima

1 Got de suc de llima de la terra.

1 Got d'oli d'oliva.

1 Got d'aigua.

1 Got de sucre.

1 Cullerada de bicarbonat.

2 Ous.

La ratlladura d'una pell de llima.

Farina.

Un plat amb oli.

Un plat amb sucre.

Opcional, canella mòlta.

En un llibrellet prou gran, batrem els ous i els mesclarem la llima, l'oli, l'aigua, i el sucre. Quan estiga molt homogeni, afegirem el bicarbonat i anirem afegint a poc a poc la farina sense parar de remoure fins que la pasta ja no admeta més. Llavors, la treballarem amb les mans fins que tinga una consistència bona i la retirarem del recipient posant-la sobre una superfície plana enfarinada i la pastarem bé.

Quan ja tinguem una massa mal·leable i elàstica, la tallarem en trossos i farem tires estretes i d'uns 20 centímetres, que tancarem en forma de rotllos.

Els passarem primer pel plat d'oli i després pel de sucre, i els anirem posant sobre una llanda prèviament greixada perquè no s'apeguen.

Els posarem en el forn, que prèviament haurem calfat a uns 180 graus i els deixarem coure fins que dauren, uns 20 minuts.

Els deixarem refredar abans  de servir-los, i podem, opcionalment, empolseu-los lleugerament amb canella.

Un altres dels dolços d'origen àrab  com quasi tots els basats en l'ametla (ja anomenat en els contes de "Les mil i una nits" com a ajuda per a suportar els dejunis del Ramadà o enfortir els amants en els seus combats), de les que la valenciana sempre ha sigut la més famosa des de l'Edat Mitjana. Versions de massapà, com a complement o base d'altres dolços, hi ha moltes. Però ja no és el mateix quan parlem del Massapà típic. La recepta és inamovible en les seues proporcions i molt simple en els seus ingredients.

400 grams d'ametla mòlta.

400 grams de sucre.

1 clara d'ou gran.

Aigua.

El bàsic del massapà és que la proporció de sucre i ametla ha de ser a parts iguals. L'ametla es moldrà molt fina, com més millor, i si es fa el mateix amb el sucre, millor. 

Hi ha dos maneres de fer la pasta. 

La més clàssica és mesclar en un llibrellet el sucre i l'ametla amb la clara d'ou, i treballar la mescla amb les mans i molta paciència fins a obtindre una pasta uniforme, a la que si és necessari podem afegir un parell de cullerades d'aigua. Quan la massa estiga adequada, la deixarem reposar un parell d'hores en el llibrellet.

L'altra forma consisteix a posar a foc molt suau el sucre triturat amb un parell de cullerades d'aigua, i anar calfant i removent fins que estiga a punt de bola suau, moment en què afegirem l'ametla i el rovell, ja fora del foc, i farem la massa, que igualment deixarem refredar i reposar un parell d'hores.

En ambdós casos, s'admet com opcional l'afegir un poquet de canella mòlta i ratlladura de llima a la mescla, o el rovell de l'ou utilitzat junt amb la clara, si és del gust de qui cuine.

Després del repòs, el massapà pot  enfornar-se o no segons gustos. Es pot modelar en figuretes, o fer barretes, rotllets, quadrets, etc, i inclús formar una barra com si fóra torró per a després tallar-lo a trossos xicotets.

Per a enfornar-lo, posem les figuretes o el que hàgem fet en la llanda, alcem una clara a punt de neu i pintem per damunt amb ella, i els fiquem en forn precalfat a 200 graus durant un parell de minuts fins que dore el pintat. Per a consumir s'espera a què refreden.

En Castelló hem tingut durant molts anys a excel·lents fabricants de torró que han fet les delícies de moltes generacions, però de forma familiar, les cuines domèstiques també han elaborat els seus propis torrons, com el Torró de panet, barat senzill, i molt de pròpia collita.

1/2 quilo de pasta de moniato

1/2 quilo de sucre

1/k quilo de cacauet torrat molt

Ratlladura de llima

Canyella en pols

Neules

És renten els moniatos i és bullen amb pell i tot. Quant estan tendres, és retiren del foc i és pelen, passant-los pel passapuré.

Tot seguit, els afegim el sucre (igual pes de sucre que de pasta de moniato) i és coem durant uns 20 minuts a foc suau removent sovint per que és carametlize i no s'apegue.

Retirem del foc i afegim la pell de llima ratllada i la canyella, tot seguit posem el cacauet i mesclem be.

Preparem les neules i al damunt de cadascuna posem una bona quantitat del torró que hem fet, i ho cobrim amb una altra neula.

S'apreta fins a escampar la pasta i finalment s'humitegen les vores de les neules per a plegar-les unint-les.

És guarden en lloc fresc i sec. Deixeu assecar el torro uns dies abans de consumir-lo.

Hui es poden trobar en les pastisseries moltes i variades versions d'elles, però la seua època sempre ha sigut l'hivern per la seua càrrega calòric, i especialment el Nadal, i són les delicioses Coquetes de sagí (no confondre amb les coques de sagí, que són diferents i molt més grans).

1 tassa de sagí

1 tassa d'oli d'oliva

1 tassa de sucre

3 ous menys una clara

Llima ratllada

Canyella

Farina

En un recipient de vidre mescleu be tots els ingredients llevat de la farina. Després aneu afegint poc a poc la farina i aneu amassant-la fins que agafe consistència.

Ara feu els coquetes, pinteu-les amb la clara d'ou que hi ha i empolseu-les amb canyella i sucre.

Poseu-les  a forn mitjá fins que els veieu daurades.

I també de les dates nadalenques, quan la nostra taronja està en plena maduresa, són els Ametlats de taronja

50 grams de corfa de taronja

125 grams d'ametles moltes

150 grams de sucre en pols

2 ous

Talleu la corfa de taronja en trossets fins i mescleu-la amb la clara d'ou, el sucre i les ametles moltes.

Remeu be i amb la pasta resultant és formen boletes que és col·loquen en una llanda prèviament untada amb mantega. Es poden carar amb una ametla crua pelada sencera.

Deixeu el forn a 200ºC durant aproximadament 12 minuts.

Quan es prepara en estes dates el berenar dels xiquets, hi ha també una delícia de la temporada que a vegades serveix també de desdejuni durant el Nadal, el nostre ancestral Bescuit de taronja

1 gotet de suc de taronja i la ratlladura de la pell de dos taronges.

4 ous

10 cullerades de sucre

10 cullerades de farina

1 got d'oli d'oliva

2 sobres de rent en pols

Bateu els ous i sense parar de remenar, afegiu el sucre, l'oli i la taronja, suc i pell ratllada. 

Tot seguit, afegiu amb compte la farina mesclada amb el rent fins que quede tot ben lligat.

La pasta obtinguda s'aboca en un motlle prèviament untat amb mantega i s'introdueix al forn a 175 graus durant un horeta mes o menys.

Quant es trau, s'espolsa amb sucre "glacé" o normal, i serviu adornat amb gallons de taronja o mandarina.

Una altra delícia més de berenar o de postres i iguals de nostra, que hui i sempre han sigut de tot l'any, però l'origen de la qual va ser nadalenc, són les delicioses Coques de nous i panses

250 grams de panses

250 grams de nous pelades

250 grams de sucre

500 grams de farina

1 got (200 grams) d'oli d'oliva

En primer lloc es mesclen tots els ingredients i la pasta resultant s'escudella damunt de papers redons de forn.

Es posen en el forn a uns 180 grau fins que estiguen cuites i daurades.

I ja m'he tornat a recarregar amb tanta delícia i tant de dolç, i vos deixe mig embafat. Queden algunes (moltes) mes tradicions culinàries entre els dolços, però deixarem passar uns dies, que també se m'ocorre recordar com acabaven les festes nostres avantpassats, amb allò de "Senyor rei jo estic ací...." quan encara no coneixíem ni al gabatxo "Papà Noël", ni a "Santa Claus", ni a cap dels seus amics, i ens conformàvem amb els nostres reis camellers perseguint a l'estrela.

Temps era temps...

A ratlla.

Durant molts anys, en Castelló hem conegut a diversos personatges exercint un ofici, conegut com el de "teler", la funció del qual ha anat evolucionant a poc a poc, perdent importància, que va tindre i molta, i està hui ja pròxim a desaparéixer.

Camiseria Molina

Estrany personatge el del “teler”, dic estrany perquè era una persona que passava desapercebuda a la vista de les veïns que no el coneixien. Ells prestaven els seus serveis únicament a gent de la seua total confiança. 


Solien moure's majorment per zones en què l'economia familiar no solia ser molt pròspera, formaven un sector molt restringit, no era fàcil accedir a ell, es coneixien tots i es movien per la seua zona sense immiscir-se en la dels altres, llevat d'excepcions. 

Basaven els seus ingressos pràcticament de les xicotetes comissions que cobraven als seus clients, i dels descomptes que percebien dels comerciants pels pagaments al comptat. Podríem dir que el negoci es basava en una espècie de piràmide, la qual anava creixent per l'increment de clients.

Intentaré explicar, simplificant-la en la mesura que es puga, la seua activitat.

Carrer Botigues

Una vegada conegut un client, se li concedia la possibilitat d'adquirir un producte, generalment roba, sabates, o alguna joieta que una altra de no molt de valor. Per mitjà de l'entrega d'un val a un comerç en concret, el client comprava el genere, i el comerç posava en el val l'import de la compra, donant-li al client una nota d'entrega pel mateix import. El teler passava pel comerç i abonava l'import amb el consegüent descompte, tot seguit aplicava al client un tant per cent reduït per l'import de la compra, ací estava el negoci.

Segons acordara amb el client, setmanalment, quinzenalment o mensualment, anava rebent una quantitat variable, la ratlla (la que pogueren donar), que anava restant de la suma total que portava reflectida en una llibreta, i al mateix temps d'una còpia que donava al client. Quan veia que s'estava acabant el préstec, t'oferia la possibilitat de traure un altre, amb la qual cosa es mantenia eixa relació amb el client.

Carrer Botigues

En definitiva, la figura del teler no era més que un intermediari en què eixien beneficiats les tres parts, el comerciant perquè venia el seu gènere en unes òptimes condicions de pagament, el teler perquè percebia ingressos per ambdós parts, i el client perquè li proporcionava una forma còmoda de comprar i pagar, perquè no se li imposava data límit de liquidar el préstec. 

A partir dels anys de la dècada dels setanta, quasi tots els telers van passar poc a poc a treballar en exclusiva per a un determinat establiment més o menys important amb el que tingueren una bona relació, a canvi d'un xicotet sou més comissions, per el que mantenien una bona cartera de clients amb el seu imparable moviment, i que l'establiment s'encarregava de mantindre contents a base de preus acceptables i bona qualitat.

El canvi en les formes de comerç, l'aparició imparable de les targetes de crèdit, els crèdits al consum, el creixement del nivell de vida i de les exigències dels clients, a poc a poc ha anat fent desaparéixer la figura del teler, amic en totes les cases, encara que en Castelló huí es pot veure recorrent els carrers molt sovint a l'amic Vicent, treballador infatigable per a un bon comerç de roba de Xàtiva, i al que mai recorde haver vist una expressió que no fóra d'alegria, ni una mala cara quan venia sent jo xiquet a ma casa i la ratlla era inusualment escassa o era un "Vicent, torna a la setmana que ve que esta no em ve bé". 

Hui és un personatge ja pròxim a la jubilació a què tinc el gust de detindre'm a saludar les poques vegades que encara el trobe recorrent els carrers de Castelló, i al que m'unix una amistat d'anys gràcies a eixe tracte que va començar sent jo xiquet i ha durat tota la vida encara que fa molt de temps que ma casa no és un dels seus destins habituals. Cada dia de la setmana, un poble de la comarca. Tots recorreguts a sola de sabata. Coneix tots els carrers i a quasi tots els veïns de la comarca que treballa, i la seua discreció és base en el seu tracte. 

Són moltes les dones de Castelló que tenen el seu xicotet aixovar, el seu pobre guardajoies, o han usat boniques robes de passeig gràcies a l'existència d'eixos entranyables personatges que van utilitzar eixa particular forma de guanyar-se les garrofes.

Temps era temps...