Les garrofes.

Les garrofes. Què es pot dir hui de les garrofes. Hui són en Castelló una anècdota vegetal. Fins i tot ha estranyat als més jóvens (i em consta que alegrat a molts dels més vells) veure com s'ha replantat un vell garrofer ja centenari en la nova redona d'accés al polígon industrial de "El Pla". Les garrofes són el fruit sec que produïx la garrofera, però abans eren un poc més. Eren l'aliment més bo, sa, convenient i preferit del rei de la casa: l'animal de tir.

S'ha guanyat les garrofes

Era el rei perquè feia de tractor, de camió i moltes vegades de cotxe. Les garrofes eren el seu aliment per moltes raons: porten molt de sucre, a banda d'altres nutrients importants, moltes classes de vitamines, i sobretot, tenen una particularitat... Amb dos o tres quilos de garrofes, l'animal, després de quatre o cinc hores de dur treball i considerable esforç, es reanimava ràpidament, reconfortat per aquell àgape poderós. D'ací ve aquella frase de "... t'has guanyat les garrofes".

Ara bé, calia anar amb atenció, perquè les garrofes són molt astringents i si l'animal, en el camp, menjava herba tendra i humida de la rosada, ja teníem damunt les diarrees. A pesar d'això, si es menjava tots els dies tres o quatre quilos de garrofes junt a la seua alimentació habitual, sempre anava com un rellotge, sense trastorns i net d'intestins.

El meu iaio em contava que, durant la postguerra, moltes vegades anaven a mitges l'animal i el rociner (quant era llogat), perquè sovint (molt sovint) a penes li arribava per a poder portar l'esmorzar o el menjar de casa, o només podia portar algun rotllo de farina de dacsa dur i quasi no comestible, i llavors es recorria a un grapat de garrofes de les destinades a l'animal, amb les que no sols es matava la fam, sinó que es quedava ben alimentat per unes quantes hores. D'eixa forma, el patró alimentava al mateix temps al de quatre potes i al de dos, sense pretendre-ho.

Garrofer negre.

Aquell Castelló era, a pesar de tot, un poble privilegiat per la seua riquesa agrícola, amb el que les necessitats eren molt grans, però no extremes com en molts altres llocs, la majoria, del país, i a més hi havia moltes garroferes, que el mantenien ben abastit.

Podem pensar en la garrofera com un arbre universal, però res més fals. El garrofer negre, el nostre, és molt escàs, i només podem trobar-lo en una franja del Mediterrani tan xicoteta que només va des d'Alacant a uns pocs quilòmetres més al nord de la ciutat de Barcelona, i en una franja des del mar de poc més de 30 quilòmetres terra dins. Fora d'això, uns pocs exemplars en el sud d'Itàlia, Grècia, Turquia i les illes del Mediterrani, sempre a vora mar. Hi ha alguns exemplars fruit d'una fracassada intenció d'aclimatar-los a Xile i poc més. 

Flor femella de garrofer.

En els altres llocs que hi ha arbres, creixen i florixen, però abans de ser fruit, les seues flors s'assequen, moren i cauen a terra. No poden produir fora del seu clima original, i pareix que les causes són moltes i diferents de la vegada, i això a pesar que pot donar fruits com a arbre aïllat, perquè produïx flors mascle i flors femella, que es fecunden entre si, i les faves de les garrofes són una llavor fecunda que si se sembra reproduïx l'arbre sense problemes. La garrofera blanca, de fruits destinats a usos d'additius alimentaris i farines espessants, s'aclimata en més zones, i en alguns llocs, com a Argentina, s'elabora amb la seua farina un pa anomenat Patay.

La flor mascle.

Les garrofes es comptaven per quintars, uns 53 quilos, que era més o menys la capacitat d'un sac gran ple, i es produïen anualment molts carros plens, que anaven, majorment, destinats al consum local, i els excedents eren molt fàcils de vendre, a més, a bons preus. A partir dels anys 50 van anar disminuint, junt amb el nombre d'animals de tir, però eren un cultiu privilegiat per a les terres de secà poc cultivables.

L'olor de les garrofes és molt agradable, i quan s'amuntonaven els sacs en les andanes, la seua aroma se sentia molt abans d'arribar al poble, perquè havien emmagatzemades en quasi cada casa.

Garrofa negra granada.

Hui, tenim sort en la nostra terra, perquè encara queden en molts pobles de secà agricultors que les cuiden com a tresors, sobretot a les provincies de València, Castelló i Tarragona, i és un cultiu protegit i subvencionat per la Unió Europea com a producte humà de primera necessitat, promogut per l'Organització Mundial de la Salut, per ser molt sa i important per a l'home, i les poques hectàrees que queden en el món d'este cultiu es deuen protegir.

Els seus preus són tan elevats, (enguany estan per dalt dels 0,35 Euros el quilo al llaurador) que hi ha equips de policies destinats a protegir els cultius dels robatoris que es produïxen, i el seu control arriba a la necessitat circular documentades d'origen a destí i controlades en qualsevol mitjà de transport. La paraula quirat (quilate en castellà) prové de la paraula grega usada per a designar la garrofa, les llavors de la qual s'utilitzaven com a mesura de pes en l'antiguitat clàssica.

Garrofa negra madura.

La indústria especialitzada mol la garrofa, i destina les seues faves a fer derivats per a la fusta (són la matèria primera de la Fòrmica o Railite). L'ús de la farina de garrofa en l'alimentació infantil en el món, és fonamental. Des que la farina més fina (flor de farina) es mescla amb les farines alimentàries dels nadons, s'han reduït els trastorns intestinals en tot el món, amb la consegüent reducció de les morts en edats primerenques. Però no acabem ací. La resta de farines s'empra, sobretot, en el món de la pastisseria, com a succedani necessari en els xocolates i altres productes.

Eixe ús no és desconegut en Castelló, on les dones majors (i els que érem xiquets) recorden molt bé la preparació de xocolate amb farina de garrofa, un poc de (escàs) sucre i llet. I a més, estava boníssim. El "xocolate" de garrofa és una bona alternativa al "cacao", i de qualitats paregudes però mes sanes, ja que és moltíssim més baix en greixos (només el 3%) enfront d'un 40% del cacao. El sabor, això si, no és tan dolçàs.


En ramaderia, són les farines de garrofa un ingredient fonamental i insubstituïble en els pinsos destinats al deslletament i engreixament inicial de les cries, mesclades amb les dosis necessàries de farines convencionals, perquè eviten en gran manera les morts per colitis i diarrees. No obstant això, cal anar amb atenció que no la mengen les mares lactants, perquè es poden quedar sense llet. És un aliment energètic, ja que conté un 50% de sucre natural i un 10% de proteïnes.

Garrofa blanca quasi madura.

En l'antiguitat, sabem que, mentres els Maies disfrutaven del xocolate, els Egipcis de la mateixa època ho feien amb una beguda de garrofa de les mateixes característiques, però més saludable al no haver d'afegir-li sucres ni tindre cafeïna ni altres alcaloides estimulants.

Encara hui, quan passe junt a una garrofera amb els seus fruits madurs, quasi mai puc resistir-me a la temptació de prendre una garrofa i delectar-me mastegant poc a poc i disfrutant el seu deliciós sabor mentres m'embriaga el seu suau aroma. És una delícia impagable de la naturalesa.

Sens dubte, opine que en els jardins i parcs de Castelló es deurien plantar més garrofers. Són molt bonics, de fulla perenne i fruits aromàtics, i és un arbre significatiu i característic del nostre passat pròxim. Se m'oblidava anomenar una de les seues característiques úniques, que és que florix quan comença a granar els fruits de la collita, i els nous fruits de la pròxima quallen i formen els seus ramells abans de l'arreplega dels de l'any. 

Farina de garrofa.

Amb esta xicoteta explicació, m'ha vingut a la memòria el vell conte del llaurador que va enganyar el diable, que a pesar del vell i conegut, sé de primera mà que molts xiquets i no tan xiquets, desconeixen, perdut junt amb les belles garroferes, i diu, més o menys, així:

Temps era temps, hi havia un llaurador que havia sigut molt ric, i pel seu mal cap en el joc va perdre tot i només li quedava una miserable casa i un garrofer, i sobrevivia del que espigolava pels camps veïns i les garrofes, perquè era massa orgullós i altiu per a demanar ajuda a ningú. Un dia que només li quedaven garrofes que menjar, maleint la sort, va cridar: "Al diable li donaria jo un grapat". 


De sobte, per art màgica, se li va aparéixer un personatge molt elegant i mirant-lo fixament li va dir: "Li donaria o li vendria? Ningú dóna res, així que haurem de negociar un preu." I no van tardar a arribar a l'acord que després de deu anys equivalents a cent de bona sort natural, el diable vindria a emportar-se l'ànima del pobre miserable.

Amb la falsa amabilitat de què fa gala el dimoni, li va preguntar en quina època de l'any hauria de vindre a per la seua ànima, i el  desgraciat, mirant el seu garrofer, li va dir: "Per ara, quan a la garrofera ja no li queden garrofes". Al dimoni li va paréixer bé, van firmar el pacte i abans d'anar-se'n, li va deixar una bossa amb diners. 


L'home va començar a gastar aquells diners per a tornar a adquirir l imatge de quan era un senyor poderós. Va tornar a jugar, i encara que començava perdent, els seus diners endimoniats feien que sempre acabara guanyant tot el que perdia, junt amb els diners dels altres jugadors, fent-lo invencible. Eixa fama feia que cada vegada acudiren més jugadors i guanyava més diners, que invertia comprant cases, camps, animals, que encara feien augmentar més el seu patrimoni.

Van passar així els deu anys, i una nit quan ja s'havien arreplegat les garrofes, es va tornar a presentar el dimoni i li va dir: "Vinc a emportar-me la teua ànima com vam pactar",  al que ell va contestar: "Encara no és l'hora". "Com que no és l'hora? Ja s'han arreplegat totes les garrofes". L'home va contestar: "Anem a comprobar-ho", mentres eixia de la casa acompanyat del diable cap a la primera garrofera, mentres este deia: "Si trobes una sola, no et portaré, perquè ja ho he mirat abans". L'home va assenyalar cap a diversos punts de l'arbre. 

Al mirar allí el dimoni va dir: "Rucades!!! Pareixen bajoquetes xicotetes", i l'home va contestar: "El ruc és el que no sap que abans d'arreplegar les garrofes ja estan creixent les de l'any següent, senyor dimoni". Al veure's enganyat, el dimoni va fer tot un repertori de gestos de decepció, però es va haver d'anar deixant l'home, perquè sempre és pres dels seus pactes diabòlics.

Bonica soca de garrofer.

I així és com el diable va ser enganyat als peus d'un garrofer, i per això és l'arbre en què li agrada fer més abusos i maldats, i diu la tradició que el que passa de nit prop d'un garrofer sent gemecs de terror que fan que li entre un fred pel clatell que li recorre tot el cos i el fa morir al cap de poca estona, o és atret pel plor d'una criatura recolzada en la soca, i que quan l'arreplega es convertix en un horrible monstre que l'esclafa, i moltes altres estratagemes diabòliques més. Per això els nostres avantpassats ens van aconsellar que, de nit, no ens acostem als garrofers, el "arbre del diable", encara que de dia siguen tan beneficiosos.

Com veieu, a pesar que sóc un pèssim relator, la llegenda valenciana és molt bonica.

Temps era temps...

La capella de la Sang.

Quan va ser construïda? Ningú ho ha pogut documentar fins al dia de hui. Primer va ser coneguda com "capella de Sant Narcis", després com "capella de la Sang", i en el segle XIX, de la "Divina Aurora". Sabem, com a primera referència històrica, que va ser un dels edificis de Castelló que va patir greus destrosses en el terratrémol que va assolar la vall de Montesa en 1748, i que és el culpable de la destrucció i abandó del convent-castell de l'orde de Montesa en eixa localitat, en el que va matar a 9 monjos-cavaller, i que va afectar totes les poblacions en molts quilòmetres al seu voltant. 

La capella de la Sang hui.

Per expedients de l'arxiu municipal de Xàtiva, sabem que l'ermita de la Sang va quedar tan destrossada que va haver de ser apuntalada, l'ermita de Santa Bárbara va quedar totalment en ruïnes oberta pels seus quatre costats i va quedar també quasi destruït el convent monestir de Sant Vicent Ferrer, de l'orde de Predicadors, a qui a més se li va afonar la part alta del campanar. Va afectar a més a 11 cases que es van haver d'apuntalar i dos van quedar destruïdes en la seua totalitat. Segons l'arxiu, els danys es van taxar en 16.000 sous.

Arran d'això, sabem que va ser reconstruïda, acabant les obres en 1790, pels mossos del poble, que la van posar davall l'advocació de la Divina Aurora. Una xicoteta capella un un sol altar, sense rendes ni almoines. Se sap que cap institució municipal, civil ni eclesiàstica, va intervindre en els treballs ni en el seu finançament, el que va propiciar la llarga duració dels treballs, al no haver-hi confraria ni cap institució a càrrec seu, i per això no tenia cap renda ni almoina que la recolzara. 

Quan ja estava quasi acabada, va haver-hi una intervenció municipal sol·licitant permís a les autoritats reials de València per a celebrar en el poble unes corregudes de vaquetes i jònecs, amb el fet de recaptar els diners necessaris per a acabar-la d'una forma digna, el que es va aconseguir el 4 d'agost d'eixe any per a 6 dies de festa amb vaquetes.

La intervenció municipal no va ser altruista. Va vindre motivada perquè en una visita poc abans de l'arquebisbe de València, este va negar el dret al culte diví en la capella "pel seu estat indecent". Va haver-hi una funció que no va deixar de prestar des de temps immemorials, i que ni tan sols es va interrompre durant eixe període de reconstrucció a partir de 1748, que va ser la de servir la seua cripta com a lloc de soterrament dels cadàvers no reclamats o indigents, fóra o no la seua mort violenta.

El entorn actual i el carrer de la Sang

Per què diem açò? Pareix que en el mateix origen de la capella es troba en el temps junt al de l'edifici que estava junt amb ella, si la mirem de front, a la seua esquerra, que era l'anomenat Hospital de la Sang, lloc que, a banda de les funcions d'hospital, que res tenen a veure amb les que hui coneixem amb el mateix nom, sinó com a lloc d'acollida i refugi provisional d'indigents de pas, exercia també la de depòsit de cadàvers dels difunts per accident o mort violenta en el terme municipal. De molts de ells tenim referències i dades en l'arxiu municipal de Castelló, hui molt ben catalogat i excel·lent referència.

Pareix que des de l'inici, la capella era el lloc de soterrament dels desheretats. No es gens estrany, si pensem que el cementeri del poble era el que es hui el pati de la casa parroquial, ben a prop, darrere de l'església, després de que, quant se va fer la capella, era el que després va ser la pròpia plaça al tombar les parets quant se va fer darrere. Al convent de Sant Vicent, actual plaça de l'ajuntament, hi havia un altre cementeri.

En el regnat de Carlos III, en 1787 i per decret reial, se prohibeixen els enterraments municipals cementeris parroquials i de esglésies, convents i capelles, i se mana la construcció d'un nou cementeri municipal fora del casc urbà, com a mesura higiènica. El de Castelló comença a funcionar cap al 1790, però els trasllats de les restes dels altres cementeris no s'acabava fins al voltant de 1840, per molts motius. 

El primer de ells, que els enterraments "en terra nova" començaren de seguida, però no cap obra, que al 1816 se va ordenar al consell municipal que les començara, quant els material portats per a fer-ho ja havien estat usats per els veïns per a arreglar cases per tot arreu del poble. Se va inaugurar al 1834 sense acabar, degut a una epidèmia de còlera, i no finalitzaren les obres fins a 1842.

Al costat del mateix hospital, a la seua esquerra també, va estar el quarter de la guàrdia municipal, que finalment va acabar sent la primera caserna de la Guàrdia Civil del poble. Si acabem que en la mateixa plaça, enfront d'ells, es trobava l'Ajuntament i al final d'ella, l'Església, tenia tota la lògica del món.

En un principi, allà pel segle XVI, va ser inicialment la Casa General Local de la Confraria de Sant Narciso, del que pareix li va vindre el seu primer nom, però es desconeixen dates d'inici i final. Després, a principis del segle XVII, va ser la capella de la Confraria de la Puríssima Sang, que pareix que va substituir a l'anterior. A partir del segle XVIII, ningú es va fer càrrec d'ella, i va passar a exercir les funcions que hem comentat de depòsit provisional de cadàvers morts a mà armada, ofegats o víctimes d'accidents o mort en dubtoses circumstàncies, a més de lloc de soterrament dels no reclamats. 

L'hospital nou, junt a l'ermita de
Santa Bàrbara.

En 1892 es va traslladar l'Hospital junt amb l'ermita de Santa Bàrbara, per a donar més espai a la caserna de la Guàrdia Civil, massa xicoteta i sense condicions cap, i es va usar el seu terreny deixant-la adjunta ja a la capella de la Sang.

La capella és molt xicoteta. Només té 63 m2. Una disposició, poc coneguda, referent a les ermites o capelles, és la comunicació de l'Arquebisbat del dia 24 de maig de 1812, en la qual diu: "que les Esglésies dels exconvents oberts amb aprovació del Govern de José Bonaparte queden en la mateixa classe que les ermites, i en el cas d'haver-hi religiosos, estos, subjectes a la disciplina de l'Arquebisbat". Va ser una bona excusa. 

La capella, que mai va ser, com vam dir, propietat de ningú i que es va fer i es va reconstruir amb donatius en diners i en treball dels mossos del poble, es va inscriure com a propietat de l'Església Parroquial de la Mare de Déu de l'Assumpció, "por allarse en posesión quieta i pacífica de la misma desde tiempo inmemorial", amb la connivència de les autoritats de l'època, que res van fer per a impedir-ho. En cap registre de la propietat de cap part consta inscrita a nom de l'església anteriorment a això.

La capella i la casa de En
Pascual Andrés, entre ella
i el carrer de la Sang.

La capella la va vendre el rector En Antoni Esteve, facultat per l'Exempt senyor Vicari General de l'Arquebisbat de València, el 2 de desembre de 1970, amb un informe previ del Consell Diocesà d'Administració, a En Pascual Andrés Guardiola, veí limítrof per la seua dreta, entre la capella i el carrer de la Sang, per 225.000 pessetes. Posteriorment, per a la seua preservació, i ja dins del període del primer ajuntament democràtic, va ser inclosa dins del catàleg municipal d'edificis d'interés històric.

Durant el període de la Segona República, es va convertir en Biblioteca Municipal. En la postguerra, va passar a ser el centre d'Acció Catòlica. Va deixar de ser utilitzada realment ja a finals dels 60. Jo la recorde a penes de xiquet, amb els seus bonics armaris biblioteca envidrats en les seues parets laterals, i que llavors feia molts anys que ja no contenien llibres, i unes taules amb bancs en el mig de l'edifici, i crec que ja era propietat del senyor Andrés (excel·lent persona, afig, de la que conserve molt agradables records d'infància en eixos anys).

Encara ens queda, afortunadament, la seua memòria històrica, el seu edifici, i el nom que perdura en el seu carrer pròxim de "la Sang" en el seu honor. 

Temps era temps...

El pas del temps

Tornant al tema del pas del temps, que és realment el que ens dóna la raó de ser d'este humil blog, és el culpable que nous escenaris polítics i econòmics canvien els costums i les normes socials, i que a més açò ens porte a un canvi en les relacions laborals i amb elles en els oficis.

Xarugant

Ja hem parlat de diversos d'ells. Els oficis s'han anat adaptant i adequant a les característiques de cada nova època, i uns s'han transformat, altres han desaparegut, i han aparegut de nous que eren impossibles de preveure inclús fa pocs anys.

Així, de la mateixa manera que fa poques dècades era impensable que hi hauria oficis com el de tècnic programador informàtic, venedor de telefonia mòbil, gestor de cases de turisme rural, porter de seguretat de discoteca, etc... és normal que ara ens estranyem d'alguns oficis que realitzaven els nostres avantpassats.

Per molt estrany que parega, alguns d'estos oficis seguixen vius i molt vius. Una altra cosa és que alguns dels més jóvens puguen pensar que es tracta de treballs rudimentaris i inclús creguen que han passat centenars d'anys sense que ningú haja fet eixe treball. 

Cistell de vimet

Que un fuster faça un taüt a la mesura, que un ganiveter faça eines de tall, que un pedrapiquer treballe pedres per a fer una casa, que algú puga fer un rellotge de sol, que un carboner arreplegue branques en el bosc per a la seua combustió controlada i fer carbó, per citar només algun exemple solt, poden paréixer oficis llunyans que només serien comprensibles viatjant en el temps a una època llunyana de la nostra, però la veritat és que són vius.

La realitat és que alguns d'estos oficis, a poc a poc, han anat desapareguent o simplement s'han anat transformant, però els seus protagonistes seguixen vius, i per tant no estan tan llunyans com puga paréixer. Cal tindre coneixement d'ells si volem conéixer la nostra història recent i entendre les relacions socials que ens unixen com a poble, i fer que eixe record del passat molt pròxim siga el que ens puga donar una perspectiva de futur. Parlem de les vivències dels nostres pares i iaios, no cal anar molt més enllà.

En una societat rural com la de Castelló, no fa massa anys que la quasi totalitat de la població es dedicava a l'agricultura i la ramaderia i tota la seua productivitat i economia domèstica girava al voltant de la terra, una terra que es treballava fins a l'extenuació per a produir la base total dels aliments per a persones i bestiar.

Ferrant

El bestiar servia d'aliment, ferramenta i moneda de canvi per a determinats servicis. Perquè tot això funcionara, es necessitaven determinades eines i oficis per a equipar convenientment este sistema productiu i de supervivència. D'eixa forma s'anava fent una cadena d'oficis que, amb la industrialització i el progrés, han desaparegut molts d'ells, però que formen part de la nostra recent història i, sobretot, han passat a formar part de la nostra cultura tradicional i popular.

La imatge del llaurador amb el carro, les cavalleries llaurant la terra, el pregoner amb la seua trompeta informant de les notícies del poble, el ferrer en la seua farga, són hui icones un tant bucòliques que han passat a formar part de la nostra memòria històrica. Molts d'estos oficis del món rural, o quasi tots, tenien profundes lligadures entre ells. 

Per a poder treballar calia menjar, i un dels aliments bàsics era el pa, però, per a obtindre la farina, el moliner havia de moldre el blat amb moles fetes per un pedrapiquer, i per a això, calia batre en l'era el blat recol·lectat per segadors, i que havia criat el llaurador en un camp llaurat amb cavalleries i que havia sigut transportat en cada etapa per carros per carreters especialitzats.

El carboner

El carboner per la seua banda, tenia una importància vital en una època en què el gas  i l'electricitat eren inexistents o molt deficients al final, i en una zona com Castelló que si en alguna cosa ha sigut sempre pobre ha sigut en muntanya i arbratge per a subministrar fusta als seus habitants. A més, l'ofici de carboner anava molt lligat a la neteja dels boscos existents, hui tan deficitària.

L'ofici de ferrer és un dels més antics, i dels més importants. Des del ferrat dels animals, l'arreglament dels carros, de les ferramentes i la seua fabricació en molts casos. Fins fa molt poc, s'ubicaven junt als camins i posteriorment carreteres. Era un ofici essencial per a la bona marxa de les ferramentes de treball i dels animals, fonamentals per al llaurat i el transport.

Els cistellers fabricaven recipients de canya, vimen, junc i espart, i s'usaven des de per a anar a la compra fins per a transportar ferramentes, llenya o productes. L'arribada dels plàstics va disminuir la seua producció i quasi ha fet desaparéixer l'ofici, hui una artesania quasi de luxe.

El baster era molt important quan el transport es feia per cavalleries, era el que feia els seus arreus i tenia una important part en la fabricació de carros, carretes i tartanes. Era el verdader especialista dels cuiros.

El mestre carreter o "mestre d'aixa" era també essencial perquè els llauradors pogueren transportar tot el que és necessari al camp, al mercat, a altres pobles, o inclús transportar-se ells mateixos a diferents llocs. A més de fer nous carros, mantenien els existents.

Carro d'escala vell

Són només alguns exemples d'oficis tradicionals intimament relacionats entre si, una cadena d'estrets glaons que, només de faltar un d'ells, s'impossibilitava el funcionament d'una societat rural com Castelló. Però no eren sol ells. Ens hem deixat molts altres, que a més tenien una característica comuna: tots eren generals i coneguts, però variaven amb la ubicació i les característiques de cada poble en particular inclús dins de la mateixa comarca. 

Eren personalitzats a cada població.

Estos oficis eren majoritàriament realitzats de forma manual i artesana, amb el que es requeria una certa especialització i era una qüestió bàsica l'aprenentatge. No hi havia escoles de cap d'ells. Per això va sorgir la figura de l'aprenent, que en molts casos era considerat pel mestre artesà com un fill, a qui ensenyava el seu ofici i que li ajudava a canvi de menjar, dormir, i pocs diners, i que heretaria finalment el seu bon fer i el traslladaria a les futures generacions d'artesans.

A més d'estos oficis, quasi tots desapareguts i en desús i quasi que oblidats, hi ha altres més pròxims que estan entre els tradicionals i els vigents, és a dir, que encara no han desaparegut del tot, encara que vagen camí de fer-ho. El forner, el modista, el sastre, el fuster, el pastor, el taverner, el barber, el metge de poble, el mestre rural. Tots ells existixen evidentment, però poc tenen a veure amb el seu propi origen, i l'evolució els transforma fins no reconéixer-los encara que no s'extingisquen.

Espardenyer

Oficis, oficiants i productes es transformen sense afectar la nostra vida fonamentalment. Un cisteller pot exercir un altre ofici i el mateix anirem a comprar amb una cistella de plàstic que anàvem amb la de vimen i vestirem amb un altre tipus de roba sense modistes o sastres, però no anirem nus. Ens pareixerà millor o pitjor, però no afectarà la nostra vida diària ni a les nostres relacions socials, culturals i econòmiques. 

El fet que desapareguen llauradors, mestres i metges és un altre tema. És precís que la seua funció romanga per molt que es transforme, perquè és inconcebible una societat sense els pilars bàsics de l'alimentació, la salut i l'ensenyança.

En definitiva, els oficis tradicionals més antics van ser abandonats com a fruit de la nova industrialització i les noves tecnologies, al perdre la seua funcionalitat davant dels canvis del progrés, i molts dels oficis que durant segles van formar part de l'entramat social bàsic i dels seus serveis, van morir al no necessitar-los la societat actual. Els seus productes van ser substituïts per altres més funcionals, pràctics i barats.

El temps i els avanços tecnològics han fet que esta part de la nostra història col·lectiva quede només en un record dels nostres iaios i de la nostra riquesa cultural i social.

A través del passat, hem de prendre consciència d'un present sempre efímer, que és el que ens porta a un futur sempre incert. Coneixent eixe passat coneixerem millor el nostre present i ens enfrontarem millor al nostre futur. I el que volem és ajudar a això amb esta xicoteta història en retalls solts de la nostra memòria pròxima, les "Memòries de poblet", de mon molt estimat poblet, Castelló.

Temps era temps...

On anirem a parar?...

Anit mentres preníem el fresc al carrer en acabant de sopar mon pare i jo, (cosa rara per la meua part, perquè pareix que tinc tendències de monge de clausura, i no isc llevat que l'ambient ho facilite al màxim, i preferisc el meu aire condicionat per insà que em diguen que és), la conversació va anar caient a poc a poc cap a les diferències de costums entre generacions, els seus tòpics, i el que cada generació opina sobre les seues antecessores i sobre les seues successores.

Em parlava mon pare sobre una frase que sempre li repetia el seu, i que després ell em repetia a mi: " On anirem a parar ?". Era el comentari típic quan sorgia algun canvi en els costums establits "de sempre" i que a ell li pareixia exagerat i "perniciós per a la moral establida". 

Ball al any 1953 a la
Terraza Vallejo de València

Mon pare em parlava del que el seu opinava d'eixos balls que organitzava la Societat Musical amb grups excel·lents de músics de la localitat o a vegades forasters en els anys 50, l'orquestra "Rall", la "Serenade", i molts altres excel·lents grups que m'anomenava i no recorde.

Per al meu iaio eren focus de maledicències i possibles orígens de perversió per la permissió de proximitat entre els dos sexes. Per a mon pare, la cosa mes innocent i controlada del món, i un dels seus pocs mitjans de diversió i relació entre xics i xiques. Jo opine que havien de ser una màquina encotillada d'autorepressió que en la meua generació hagueren sigut inadmissibles, i en l'actual, simplement inimaginables. El mateix opinava dels cines de la localitat i del teatre.

Jo reia imaginant la cara que haguera posat el meu iaio, que va morir en 1954, si vera qualsevol piscina pública actual amb hòmens i dones junts i els vestits de bany que s'utilitzen, o si simplement es fera una volta pels carrers de Castelló. 

Macroconcert

Van passar en un moment donat un grup de xics i xiques, i jo els vaig mirar com pense que els haguera mirat ell. El mes probable és que haguera imaginat estar fora del planeta Terra, veient xics amb cabells pintats, engomats i amb talles estranys, samarretes de tenis grandasses i platejades, pantalons semicurts i baixos, plens de butxaques, anells de plata, polseres, tatuatges i pins per totes les bandes i muntons de clauers.

Elles amb el melic a l'aire, ensenyant les braguetes, amb els tirants dels sostenidors a la vista, transparències, arracades enormes i vestides de negre, amb clauers i anells de plata en les mans, els cabells erts i un xicotet aparell en les orelles, escoltant música, cantussejant i ballant. No parlem que eren prop de l'una del matí d'un dia entre setmana i els grups estaven formats per adolescents entre 12 i 16 anys, ambdós sexes en grup.

Platja 1940

Si a més haguera vist per la tele un concert de la sensual Shaquira, s'haguera quedat idiotitzat del tot. Li estranyaria sens dubte veure l'enorme gentada per veure i escoltar els cantants i grups de moda, eixos ritmes trepidants, els altaveus gegantins i el fum i canvis de llums de l'escenari. La seua ment seria incapaç d'entendre-ho i assumir-ho.

Platja 1950

I si vera els supermercats locals tan enormes que tenim, portes que s'obrin només acostant-te a elles, els productes amb caducitat, conservants, additius i edulcorants? A ell que no li agradaven ni les mandonguilles ni les croquetes perquè deia que es camuflaven els aliments i preferia les coses clares, deia de l'embotit que "Carn en calça, que la menge el que la pose", i no els menjava llevat que haguera participat en la matança en què es van fer, a pesar que ell i la meua iaia van sobreviure durant mes d'un any en la postguerra a base de fer i vendre botifarres, per falta de jornal en el camp al ser un "rociner roig".

Platja 1960

Vaig continuar pensant en ell i en com serien les seues reaccions davant de l'actualitat. Dic ell, però llavors era general este comportament. Mai es parlava que una xica tenia el període, i encara que ho passara molt malament sempre es deia que li feia mal el cap o estava un poc refredada. I no diguem qual seria la seua reacció si escoltara tantes persones traient els seus "draps bruts” per la tele, o la publicitat cridanera i colorista de compreses, tampons o preservatius...

Platja 2011

Com era amant de les tradicions, haguera vist raríssim que el Papa viatjara tant i parlara de temes d'avortament, homosexualitat, pederàstia i relacions matrimonials. I no diguem si vera que la seua néta, als 50 anys, usa biquini en la platja o vera tanta quantitat de femelles de totes les edats nadant i prenent el sol en "topless" en qualsevol platja o piscina. Eixiria corrent de l'esglai a velocitat de rècord mundial.

Parella de vells.

El súmmum per a ell, i de nou tornaria a morir-se, seria veure la de parelles de persones, inclús moltes jubilades, que s'unixen sense casar-se, les parelles del mateix sexe, els comentaris de les senyores parlant dels flirts que han aconseguit i dient que “eixe tio està com un tren”...

I la sèrie d'electrodomèstics que tenim, aire condicionat en les cases i cotxes, conduir les dones, llavadores i llavaplats, la televisió, vídeos, DVD etc. ah! Internet, les xarxes socials i el blog haurien sigut un altre súmmum de la seua sorpresa, ell que els llegia la premsa als seus amics quan es reunien en el casino de l'Obrera, perquè era l'únic que sabia llegir en condicions de tota la quadrilla. Res vull dir dels telèfons mòbils i la quantitat de gent que per el carrer sembla tindre mal d'orella i parla sola com els folls.

On anirem a parar?

La veritat és que veient els canvis tan vertiginosos i el rumb que la humanitat va prenent, acabaré jo també dient el que ell deia: " On anirem a parar ?".

Jo tinc molt clar que qualsevol temps passat va ser diferent, i per a qualsevol generació la millor època va ser la seua. Però també tinc clar que la raó d'això és que en eixe moment eren ells els jóvens que sentien la necessitat anar evolucionant els vells costums cap a les que a ells els pareixien millors. 


Al mateix temps, els jóvens sempre han sigut els motors de la renovació i el canvi, i mai per a mal. Socialment, l'evolució d'eixos costums i la ruptura d'eixes tradicions ancestrals, continuament, han sigut el motor de l'evolució del món. Sempre per a bé i per a mal, segons el criteri que cada un aplique sobre cada assumpte.

Qualsevol temps passat, jo era més jove.

Temps era temps.

Mosques i Flit

Hem parlat mes d'una vegada de com era de diferent l'agricultura de Castelló anterior als anys 60 de la posterior i actual. Com ja vam dir, va estar durant segles molt lligada al cultiu de l'arròs, el que convertia al nostre poble en una zona de grans beneficis per als propietaris dels cultius arrossers, però molt insalubre per als jornalers i la població resident en general, amb gran incidència de les malalties típiques de les zones de pantà i marjal, propagades pels insectes, i sobretot pel paludisme, el portador de la qual és el mosquit, àmpliament abundant.

Hui m'he adonat de quant de temps fa que no he vist les flotes de papallones d'ales d'irisats multicolors revolejant per totes les bandes. Poques vegades veig alguna, tremolosa, com perduda, desorientada. 

A la vora del camí es veuen poques flors, minúscules, polsegoses, groguenques, i inclús el fenoll que abans omplia del seu anisat aroma tot el camí, és molt escàs i ja no florix, està sec. Només unes poques i fragants malves i poc més. A penes hi ha mosques. Poca pluja, poc bestiar, poc camp semblant a l'antic.

En ma casa solia haver sempre algunes mosques. Entraven per la porta del corral, on estava el pessebre del matxo i al costat del qual, en un tancat, vivien alguns altres animalets domèstics, algun a vegades de unes quantes arroves i bon menjar. Els agradava parar-se en tots els objectes de colors clars i sobretot en unes floretes grogues de paper que tenia ma mare en un pitxeret d'adorn. Allí es quedaven immòbils com si foren una taca, un piga... 

Sense soroll. Sense moviments bruscos, ma mare agafava la maquineta exterminadora, carregada de "Flit", i amb uns quants colps de manxa, les arruixava a totes. Llavors, les mosques arrancaven un vol frenètic, fins que la majoria queien mortes al sòl. Altres, fugien volant ras escapant o no de la mortaldat programada. A vegades rebíem la visita d'altres insectes alats, moscardes, borinots, tèrmits, rantelles, etc..

A vegades s'usava contra tots ells unes tires de paper que primer es penjaven en algun punt alt o en les bigues del sostre, i després s'obrien deixant-les estirar. Eren viscoses i atreien als insectes, que es quedaven pegats a elles fins a morir, i cada vegada era mes fastigós l'espectacle. Es deien Orión, i jo les odiava. Un cementeri d'insectes a la vista de la família. Ma mare els va descartar prompte com a ajudants en la guerra dels insectes.

Recorde l'estiu com el temps de les mosques de dia i els mosquits de nit. Eren una presència constant i viva, gens comparable amb ara. I pel que em contava el meu iaio, en la meua època de xiquet ja quedaven pocs comparat amb els anys anteriors, quan ell era jove en la postguerra, i em deia que l'hora de dinar en el camp era un verdader suplici a vegades. 

Calia ser poc aprensiu, o sinó era impossible poder menjar rodejat de centenars d'insectes de qualsevol tipus que havies d'anar apartant a arpades del poc pa que tenien, per a no menjar algun en cada mos, i que si alguna vianda es quedava al descobert, tardava pocs segons a estar coberta per una capa negra alada i brunzidora.

Quan jo era xiquet, les successives i anuals campanyes de fumigació ja portaven anys fent el seu efecte. Van arribar inclús a realitzar-se amb avionetes que es passaven dies des d'un improvisat aeròdrom en "la graveta", i a poc a poc van deixar de ser una plaga tan gran, probablement a canvi d'un altre tipus de contaminació indesitjable amb plagicides, i usant a vegades el perniciós DDT, a canvi de desequilibris dels nínxols biològics locals. Res entenc d'això, per molt que ens afecte tots i s'hagen substituït unes plagues per altres fins a obligar als actuals intents de reequilibrar la naturalesa. Ja no es pot. Ja està trencada més enllà del límit que creiem o presumim saber controlar. 

Quant de temps fa que no heu vist volar un parotet en Castelló? Quan preníem el fresc a la nit, en acabant de sopar a la porta de casa, era un espectacle veure volar a les rantelles i les formigues alades al voltant dels fanals, i veure com les parets s'omplien d'insectes reunits albergats en la seua blancor, mentres algun dragó o xicoteta salamandra feia el seu agost particular caçant-les. Fa molt de temps que no he vist cap.

Hi ha una paraula relacionada amb tot això que s'ha colat en el nostre diccionari a partir d'una marca comercial. És flit, que va substituir durant anys, i encara hui s'usa, amb el significat de "insecticida domèstic". Llavors no existien els actuals i perniciosos aerosols. 

Fins als anys 70 no van arribar als nostres comerços carregats d'insecticides de diversos orígens químics, més o menys tòxics per a persones i animals, i que durant anys van infestar les nostres llars i que, a més com després vam saber, van atacar la capa d'ozó del planeta amb els seus gasos propel·lents. Ara hi ha tota una col·lecció de sofisticats sistemes de qualsevol tipus per a lluitar amb els insectes.

L'insecticida domèstic original, i que va arribar de la mà de la companyia petroliera americana Esso Oïl, era el "Flit". El seu efecte era potent i la seua olor aromàtica era coneguda i no era desagradable. El coneixíem del petroli de cremar que tants anys vam usar en els nostres quinqués per a enllumenar-nos, i per això, ningú el temia. El principi actiu contra els insectes s'anomenava "piretrina", i no era una altra cosa que un oli de crisantem, font natural de potents insecticides. Per això, era un insecticida molt poderós i poc perjudicial per a les persones i animals domèstics, i el seu ús es va estendre ràpidament. 

Les flors seques de crisantem es polvoritzen i els compostos actius o piretrines, continguts en les corfes de les llavors, s'extrauen i es venen en forma d'oleoresina. Esta s'aspergix com una suspensió en aigua o oli, o com a pols, i el seu efecte era conegut des de l'antiguetat.

Les piretrines ataquen el sistema nerviós de tots els insectes, i inhibixen les femelles de mosquits de picar. Quan no estan presentes en quantitats fatals per als insectes continuen funcionant com repel·lent contra ells. 

Són danyosos per als peixos, però molt menys tòxics per als mamífers i aus que molts altres insecticides sintètics i no són persistents, sent biodegradables i descomponent-se fàcilment exposats a la radiació solar. 

Són considerats entre els insecticides d'ús més segur en proximitat d'aliments. Cap insecte s'acosta a un jardí de crisantems o a un cultiu ecològic que els tinga plantats en les seues proximitats...

L'aparell que s'usava per a polvoritzar el flit es deia flitador, i era simplement un depòsit on es guardava l'insecticida, un simple pot horitzontal de llanda, amb una manxa horitzontal sobre ell paregut al d'unflar rodes de bicicleta. Se succionava aire, i al manxar propulsant-lo pel front, pujava per un xicotet tubet des del recipient, per efecte venturi, un poc de flit, que es convertia en un fi aerosol. 

El seu funcionament era el mateix que el de les pistoles de pintar actuals o el dels carburadors dels motors. Sense gasos perjudicials per a fer el treball de "flitar". El més normal en el veïnat era anar a la botiga de Camilo amb el flitador, i reomplir allí el depòsit amb unes quantes unces del preat líquid, a granel, que l'economia domèstica no estava per a comprar llandes senceres.

De xicotet, m'agradava molt lluitar amb les mosques usant un altre accessori mític, la paleta matamosques. Els sensors del dípter no detectaven a temps les variacions de pressió de l'aire ni el moviment ràpid, i es convertia l'animalet a l'instant en una espècie de moc negre difunt. Era una caça entretinguda que em proporcionava un mòrbid plaer propi del sàdic infant mascle.

Cada dia, m'ufanejava de les meues victòries enfront de l'aviació enemiga. Ma mare odiava la paleta, perquè com a arma contundent deixava a vegades a l'insecte xafat pegat a la paret com a residu fastigós

El modest matamosques va ser un de les icones de la meua infància. El seu antecessor va ser un modest espolsamosques fet de canya, amb un extrem de tires llargues de paper estretes, tallades de papers de què ma mare portava del magatzem on empaperava taronges. 

Es lligaven com una granera al mànec amb un poc de fil de palomar, i llest, com una cabellera de paper balanca amb tocs de vius colors, que a més de tindre un ús concret, es va convertir en instrument de jocs improvisats i fantasies personals.

La guerra contra els mosquits encara no s'havia sofisticat, i les ínfimes bèsties es perseguien a colp d'espardenyot. Així com les mosques eren les ames dels dies, els mosquits eren els amos de la nit. Eren molt molestos. Moltes vegades passaves la nit mirant les estreles per la seua culpa. El seu brunzit moleste't posava molt nerviós, sobretot perquè per molt que et tapares amb el llençol, sempre trobaven un tros de carn per a picar-te, i de seguida eixia la goteta de sang, l'unflor roja, i la picor que a vegades durava dies. 

Encara que les finestres de la casa tenien mosquiteres, si deixaves una llum encesa ja tenies tota la nit la companyia del violinista. Contra ells només va ser eficaç el flit.

L'olor característica del flit omplia la casa, i s'introduïa pels nassos fins a adherir-se a la gola. No es podia usar durant les menjades, i llavors tornaven a regnar l'espantamosques i la paleta segons on parara la mosca.

Jo pensava que el flit formaria part de la meua vida futura per a lluitar contra els insectes. M'equivocava. Ja no queden quasi insectes, ja no queden papallones ni altres palometes. Ara pareix que ens vol invadir un mosquit forà vingut de molt lluny, anomenat tigre, nom impropi per a un mosquit. 

Per un moments, al saber-ho em vaig quedar perplex pensant en com lluitaríem amb ell si ja no està amb nosaltres ni el flit, el potent exterminador de mosques i mosquits, ni la maquineta de manxar.

Temps era temps...