Una de Campanes

Hui, en plena era tecnològica, en la que cada un portem el nostre rellotge de polsera, el nostre telèfon mòbil (pocs cap, alguns més d'un), en la que tenim accés immediat a les novetats que ocorren al nostre voltant i ens comuniquem per internet amb tot el món, ja pocs pensem en l'època en què tot açò no sols no existia sinó que no era ni somiat que poguera existir. I la vida tenia el seu camí i el món girava com hui, i des de molts mil·lennis abans. I així ha sigut fins fa molt pocs anys. Fa 50 anys, molta gent no es podia permetre un rellotge de polsera. Fa 25 anys, el telèfon mòbil, sense el que hui no podem viure, no existia.

El campanar de Castelló

Definim un campanar com una torre destinada a aguantar les campanes, però són una part poc valorada del nostre patrimoni, a vegades ignorat. En canvi, la silueta del campanar ha sigut sempre un signe de la identitat del poble o ciutat a què representen.

Les campanes ressonaven tot l'any, i només quedaven silencioses des del Dijous Sant fins al Dissabte de Gloria, sent substituïdes per les matraques. Els nostres pares i iaios ja pertanyien a eixe grup de persones que van créixer guiades per eixos trossos de bronze que pengen en la cima dels campanars de les parròquies de tot el món llaurador del país.

Vivien pendents dels sons que els enviava el campanar per a iniciar la seua jornada i acabar-la, per a conéixer l'arribada de tempestes, per a les reunions socials, per a les festes majors, per als avisos de festes de les espadanyes de les ermites, per a les males notícies, mort, foc, sometent, revoltes, per a les oracions, conjurs i pregàries. Sons que, a vegades els limitaven la llibertat i els obligaven a treballar subjectes al gran patró, a vegades anunciaven el triomf de la llibertat en les xicotetes i grans revolucions.

Es fira al peu del campanar

El so de les campanes reflectia tots els aspectes que conformaven el dia a dia de l'existència de la societat rural, l'activitat quotidiana, els seus rituals de qualsevol tipus, des de la protecció de les collites, el benefici de la pluja, conjurar i eliminar les plagues de les collites, el cicle de la vida, a les bodes, batejos, funerals... Les creences d'aquells temps no deixen a vegades d'arrancar somriures en les nostres escèptiques cares, i descriuen i contradiuen aquella tranquil·litat que a vegades atribuïm a la vida rural.

Al matí, després del toc de maitines, de 2,30 a 3 de la matinada, eixien de casa cap al treball, que solia començar a l'hora de laudes, entre les 5 i les 6 del matí. Quan eren les nou, l'hora tèrcia, a esmorzar. El toc d'àngelus, l'anomenada hora sexta, anunciava que era migdia i calia deixar el treball i anar a dinar. A l'hora nona, sobre les 3 de la vesprada, tocava berenar i la posta de sol, marcava el fi de la jornada laboral. A l'estiu, el marcaven les vespres, el toc d'oració de la vesprada, al voltant de les 6 de la vesprada.

Quan el temporal empitjorava i era cada vegada mes notori el perill d'una pedregada destructora, llavors el campaner repicava les campanes molt més fort i amb un ritme més ràpid per a destruir el temporal, és a dir, amb el so més potent de les campanes s'intentava exorcitzar i desorientar les bruixes i deixar la tempesta sense cap direcció concreta per a convertir-la en pluja beneficiosa en compte de granissada destructora.

Les parts d'una campana

El 10 d'agost, Sant Llorenç, el campaner tesa els tirants de les campanes, aprofitant que és el moment en què el jou està mes sec.

Hi ha dos tipus generals de campanes, les que sonen per mitjà d'un batall que penja en el seu interior, que són les que pertanyen a la nostra cultura occidental, i les que necessiten un martell que les colpege per a sonar, i pertanyen a la cultura oriental. 

Les campanes més antigues conegudes pertanyen al segle XII abans de Crist, i són de Xina. Per als xinesos simbolitzen el tro i representen l'harmonia de l'univers.

En l'Índia, simbolitzen l'oïda i els sons que percep. En els països islàmics, el so de la campana simbolitza les revelacions d'Alah als hòmens.

El campanar en Fira

Des del segle XIV, la construcció de campanes seguix a Europa les mateixes regles: La seua alçària sense la corona ha de ser el 80% del seu diàmetre, i amb la seua corona, ha de ser igual al mateix. El material per a fer-les, ha de ser el bronze, però no un qualsevol, sinó fet d'aliatge amb el 80% de coure i el 20% d'estany. A vegades, s'admet quantitats mínimes de plom. L'única part que no és de bronze és el batall, fet de ferro forjat i que ha de tindre forma de pera. Solen portar en el seu fosa gravada algunes inscripcions, generalment en llatí, com "Vives voco, mortuos plango, fulgura frango" (Cride als vius, plore pels morts, desfaig les tempestats).

Església de El Salvador a Borriana

En un principi, les campanes tenien només com a objectiu el ser sentides com més lluny, millor. Amb el pas dels anys, va anar prenent importància la qualitat del seu so, i es va començar a afinar-les per a aconseguir distints timbres de so, i es fa per experts que van retirant material en llocs molt concrets de l'interior de la campana amb molta atenció, perquè si es trau massa, després no es pot reposar.

A poc a poc, es va poder arribar inclús a formar verdaders orgues de campanes capaces de donar grans concerts a cel obert i convertir-se en verdaders i admirables instruments musicals. El més pròxim a Castelló, i molt famós, és el carilló del campanar de la Seu de Xàtiva.

La Seu de Xátiva

No creguem que els campanars van nàixer en la nostra civilització cristiana com a apèndixs de les esglésies. No va ser així. El campanar va nàixer amb les ciutats i va prosperar primer per les necessitats defensives d'estes en una convulsa època medieval, i, en les nostres terres, en una època de reconquista.

Tots els primers van ser torres exemptes (separades de qualsevol altra edificació), entre ells, el de Castelló, encara que hui els veiem a quasi tots pegats a una església. El nostre no ho estava. Va ser primer una talaia mora, després campanar exempt, i no es va unir a l'església fins a 1867 quan va finalitzar l'ampliació de la mateixa fins a la seva actual grandària. 

Santa María, a Sant Mateu

Encara podem veure com exempt el campanar de l'església de "el Salvador" de Borriana, que va ser la primera església fortificada construïda per mandat de Jaume I en terres valencianes, o la de Santa María, a Sant Mateu. El campanar és poligonal i el va construir la vila com a torre sentinella i d'avisos municipal.

El Micalet de la Seu de València no sols era exempt, sinó que tenia una porta d'accés civil i una altra per al clero, per a exercir les seues funcions de forma totalment independent.

En un principi, el campaner era la persona que feia les campanes o la que les tocava. Després, l'especialització dels treballs va fer que el nom quedara per al que les tocava, perquè l'altre, el fonedor, feia a més altres treballs, com fondre canons, ferramentes o suports per a mobles i ferramentes. En algunes esglésies xicotetes, el campaner podia ser el mateix sacristá, però normalment, des del segle XVI, va ser un ofici gremial, i generalment familiar. L'art de saber tocar les campanes es passava de pares a fills durant generacions. O millor dit, de mares a fills, perquè les dones dels campaners acompanyaven els seus marits durant els tocs de campanes, i eren normalment elles les encarregades d'ensenyar este art a les noves generacions.

El Micalet a 1870

Amb el temps, l'electrificació de les campanes ha anat acabant amb l'ofici, i la majoria sonen hui pel colp d'un martell mogut per un electroimant controlat per un sistema automatitzat de rellotge programat per a un ritme diferent a hores determinades. El volteig, el provoca pel mateix sistema de programació un simple motor elèctric. A pesar d'això, encara queden al nostre país gents que saben tocar les campanes a mà, i s'esforcen perquè l'art del campaner no caiga en l'oblit.

Hi ha tres formes de tocar la campana: Repicant, quan es pica amb el batall rítmicament contra un costat de la campana. Brandant, quan es pica amb el batall contra un costat i a continuació contra l'oposat, balancejant la campana. Voltant o Ventant, que és quan la campana roda completament voltejant sense parar a la velocitat que es vullga. Això s'anomena tocar "a la valenciana". Quan la velocitat de gir es va controlant i variant a un ritme determinat, s'anomena "a la catalana". Al ritme se l'anomena "seny", i si al campaner se li descontrola, "hi ha perdut el seny". 

Zenital a 246 metres de la
Catedral de València 

Hui, la majoria de la gent ha oblidat el significat de cada un dels tocs de de campana del nostre poble. Abans, era necessari conéixer-los tots, i hi havia molts i diferents:

- a festa

- a difunts (que es distingia entre home i dona).

- a defunció de papa o d'arquebisbe.

- a albat (de xiquet o de xiqueta),

- a bateig, de duració variable segons la propina que rebera del padrí el campaner.

- a processó,

- a Glòria (el dissabte de Glòria),

- a ofici religiós, diferent entre la missa diària o la missa Major o de gran solemnitat (Nadal, Dijous Sant, Pasqua, Corpus, etc...)

- a elevar Déu durant la consagració en la missa.

- a viàtic, quan el capellà eixia a donar la comunió als moribunds.

- a Dominica In Albis, quan el segon diumenge després de Pasqua es portava la comunió als malalts.

- a l'alba

- a l'àngelus.

- a Rosari.

- toc d'oració.

De mà d'artista

- Septenari de la Mare de Déu dels Dolors

Com a tocs civils:

- a foc.

- a sometent (gent armada no professional que es reunia en moments de perill per al poble)(metre so = tocar campanes).

- a tempesta. El campaner rebia major o menor pagament segons la seua rapidesa a identificar les tempestes i la força del seu toc per a espantar-les. Quant mas pedra, menys recompensa, que no solia rebre fins a l'època de la collita segons el rendiment del seu treball.

- a sang, per a anunciar una execució pública.

- reunió del consistori municipal.

La Campana de les Hores

Antigament també es tocaven a petició per algun motiu familiar o de festa, i hui encara toquen per les festes tradicionals del poble, o per esdeveniments extraordinaris tant religiosos com culturals, d'interés públic o inclús esportius, que es vullga que criden l'atenció del públic.

Hi havia més tocs que ja no recorde ni de nom. La forma de tocar de cada campaner marca l'estil de cada poble. Són el reflex secular de la seua forma d'entendre el ritme, la música, el temps, l'espai, la vida. S'utilitzaven de diferent manera segons marcaren un fet puntual rellevant o l'anunci d'una situació climàtica, un perill o una simple congregació de fidels. La gent no sols els sentia, sinó que els escoltava i entenia. La seua societat tenia una identitat sonora amb les seues campanes, i formaven part de la seua memòria social i històrica.

La Santissim Crist dels Prodigis

A partir del segle XVI, es reconeixia al cap d'artilleria de qualsevol exèrcit el poder de requisar les campanes de les poblacions preses amb el fet de fondre-les per a fer canons, el anomenat "dret de campanes", llevat que les dites poblacions les rescataren per mitjà d'un fort pagament en moneda. Açò es va aplicar encara en la guerra contra Napoleó. Quan es van separar clarament els poders entre església i municipi, ja en el segle XVIII, els tocs de les campanes horàries va quedar en mans de les corporacions municipals.

L'única vegada que he vist de prop les campanes de Castelló va ser al maig de 1982 quan van tornar al poble després de ser restaurades i abans que es pujaren i penjaren de nou en el seu lloc. Es va inaugurar la reforma el dia 1 de maig. En esta galeria de fotos que tan amablement ens han cedit els nostres amics d'acicastello.org, podeu veure el 9 de gener del 2008 quan es van abaixar del campanar per a la restauració, després que caiguera (ningú ha sabut quan) la més xicoteta sobre la teulada de l'església, afortunadament, sense causar danys personals. En l'altra galeria, els actes abans de pujar-les el 1 de maig.

Campanes de Castelló restaurades

Totes les campanes són beneïdes, cada una amb el seu propi cerimonial, que es coneix popularment com el seu bateig, i en ell reben un nom, pel que seran reconegudes a partir d'eixe moment.

La més antiga del campanar de Castelló, la Campana de les Hores, és de 1777, i és la que està situada en la terrassa del campanar, de 88 cm de diàmetre i 395 quilos, i va ser fosa a València per Josep Lleonart.

Les altres tres majors, situades en el cos de campanes, són obra de 1955 de la foneria Roses d'Atzeneta d'Albaida, i són la María de l'Assumpció, de 125 centímetres i 1131 quilos, la Santissim Crist dels Prodigis, de 96 centímetres i 512 quilos, i la Sant Abdó i Sant Senent, de 75 centímetres i 244 quilos. La més xicoteta, també en el cos de campanes, és la Tiple, té 67 centímetres i pesa 174 quilos, i es desconeix la seua edat i foneria.

L'església des de l'aire

En la restauració, que va dur a terme una empresa de Massanassa, es van restituir els antics sistemes de jous de fusta que portaven originàriament, eliminant els que tenien de ferro, pel seu ràpid deteriorament, i es van revisar els sistemes elèctrics de soneria. Al mateix temps, es van netejar d'òxid de bronze i van polir, deixant-les de nou amb el seu aspecte original.

El nostre amic Brey ens ha pujat al YouTube un vídeo del volteig de campanes fet a terra abans de pujar-les al campanar el dia 1 de maig del 2008. Moltes gràcies, Bryan.

La Casa del Rei

Camins del segle XVIII

Avui no ens fem una clara idea del que era viatjar en segles passats. El segle XVII sol hi havia a Espanya 12.500 quilòmetres de camins de roda, la qualitat dels quals era infame, poc mes que simples veredes en les que es milloraven un poc el passos difìcils en els camins naturals, amb algun que altre pont en els principals rius, la majoria de fusta, i que es limitaven a unir entre si les principals ciutats del regne.

Encara les antigues calçades romanes eren de lo millor que hi havia. La resta, eren camins de ferradura, simples senderes per on es cavalcava amb major comoditat a lloms de cavalleries. 

La casa del Rei als anys 60

Els camins els feren els caminants al caminar, com dia Machado, i eren usats per els homes, després les besties de càrrega per al transport de mercaderies, cavalls, rucs, matxos, i finalment, els vehicles de rodes, el carro, la carreta... La ruta de Madrid a València per Albacete durava nou jornades.

Molts viatgers feien testament abans que començar un viatge que hui dura unes poques hores. Els camins eren de tot menys segurs, plens d'accidents naturals i no tant, com les colles d'assaltants, i el viatjant necessitava llocs on reposar-se tant ell com els seus animals cada dia.

Única imatge al arxiu municipal

El segle XVIII, en accedir al regnat Carlos III, naix la necessitat de vertebrar el regne amb una autèntica xarxa de carreteres reals, propietat de l'estat, que les construeix i manté, finançant-les amb impostos.

En la ruta de Madrid a València, va premiar la qualitat, senzillesa i màxim aprofitament d'una potent carretera, per la Mancha, evitant el pas per poblacions, traçant recorreguts el més rectes i plans possibles.

Placa de la casa guardada

En l'interior de la província, van deixar fora les principals poblacions (Xàtiva, Carcaixent, Alzira, Algemesí, etc..), i el clàssic pas del Xúquer per Alzira, elegint un nou traçat que des de l'Alcúdia de Crespins prenia el nou rumb cap a Alberic, l'Alcúdia, Alginet, i es tornava a unir a l'antiga ruta a Catarroja. Era la ruta de Jaume I. 

Interior de magatzem.

La irregularitat topogràfica de la Vall de Montesa, les seves pujades i baixades constants, i els seus innombrables barrancs estrets i profunds, van obligar a construir molts ponts per salvar-los (21 de grans i 211 menuts), i finalment el Port de Càrcer.

L'últim repte era després d'ell el curs del Xúquer, per arribar a Alberic, on hi havia postes, parador de diligències per canviar cavalleries, i es passava el riu per una barca estatal (com totes) arrendada a una empresa particular, en la qual es pagava un peatge per creuar. Era la Barca del Rei, i era molt a prop del nou pont projectat i que mai no s'acabaria. Riu a baix, era la Barca d'Alcosser, al camí de Castelló.

Vista frontal oest casa i corral

El camí tenia 14 vares (12 metres aproximadament) entre rasants, 8 vares de calçada de pedra, grava i sorra, i unes voreres de 3 vares cada un de terra natural, piconat per facilitar les maniobres dels carruatges. Una verdadera autopista de l'època.

Vista est de corral i casa

Tota la ruta es va proveir amb nombroses Vendes (Hostals o Posades), i molts anys després, amb la construcció de la carretera reial de Madrid, però sobretot amb l'aparició de l'automòbil, aquestes cases, esteses per tot el territori estatal, perderen la seua funció i moltes d'elles desaparegueren quan es va transformar, fa no molts anys, la carretera en autovia, com la de Montesa i la Casa del Rei a Castelló.



D'altres ja havien desaparegut molt abans. Algunes queden encara avui en funcionament fins i tot a prop de Vallada i Montesa. La Casa del Rei de Castelló formava part d'aquest grup, i es va construir el 1786.

Vista sud del mur del corral

Era de grans proporcions i estava coberta a dues aigües amb ràfol horitzontal i pronunciat, definit per xicotetes seccions, i formada per una estructura a dos mans de dos parets de càrrega longitudinals paral·leles a la façana.

Amb doble planta, la inferior destinada als serveis, cuina i treball, i la superior o planta noble, a dormitoris.

A la façana, una gran porta central flanquejada per dues finestres, i el la planta alta tres finestres sobre aquestes i la porta amb la mateixa estructura. A les capçaleres de la coberta, tenia buits de ventilació d'andana i lluernes d'escala.

Al pati existia, a més d'una xicoteta plantació d'arbres fruiters, dos magatzems i quadra adossada. Aquest eix compositiu ja existeix des del s. XVI per aquest tipus de ventes, però s'establirà definitivament a partir del s. XVIII com a normalitzat.

Quadra de la casa vista oest

Se sap que en ella va pernoctar Fernando VII en un dels seus viatges a València, i poc més. A començaments del segle XX va deixar de funcionar al canviar el recorregut de la carretera cap a Alcántera i Beneixida per a creuar el riu pel nou pont de ferro de Gavarda, i va passar a ser usada fins i tot com a magatzem d'eines de la Barca del Rei.

Després, amb l'arribada de les grans obres de la nova Nacional 340, es van construir dins d'ella quatre vivendes, dos dalt i dos baix, per als peons de les carreteres. L'estructura primerenca de dos mans va permetre la construcció d'un passadís central i una vivenda a cada costat.

Vista nord-oest magatzems

En la dècada dels anys seixanta va ser abandonada definitivament. Després quan la carretera es va desdoblar en autovia, va ser derrocada, quedant en l'actualitat sol la zona del pati i cavallerisses, i la placa que es conserva, on figura el seu any de construcció, als magatzems municipals de Castelló.

La propietat estatal va impedir fer res per salvar-la de la demolició. Si la voleu visitar, aneu pe'l camí de la Senda de la Vall fins que s'acaba contra l'autovia, i la voreu a la vostra esquerra.

Temps era temps...

La Barca d'Alcosser.

Castelló des de el camí de la barca.

Fins a l'època en què es van construir els actuals ponts, tot el trànsit entre el nord i el sud del riu Xúquer en la nostra àrea local es va fer per la Barca d'Alcosser, aigües baix de la desembocadura del riu Albaida.

Es pot dir que el camí que porta de la barca d'Alcosser al nucli urbà de Castelló, passant pel Molí Nou i el Segon Pont, i al que entra pel barri de l'Ermita, va ser durant segles una autèntica autopista per on passava el trànsit propi dels temps passats, va fer de Castelló un enclavament geogràfic privilegiat i va permetre el manteniment d'un gran hostal de carretera. 

Restes del Hostal.

Els últims vestigis d'ell encara estretixen la confluència del carrer Major i el de la Lira Castellonera, fet pràcticametn tot ell, fins al carrer de la Sèquia en els terrenys que ocupava, junt a la fonda de la familia Peris i front a la Capella de la Sang.

La complexitat del terreny pels continus canvis de llit del riu Xúquer després del seu desencaixonament dels terrenys muntanyosos i la desembocadura del seu afluent Albaida, amb una gran zona de tancats meandres i grans deposicions d'al·luvió durant les contínues riuades, van impedir durant segles la construcció d'un pont en la zona. (Enllaç a la foto en alta definició a 10.153 x 4.014 pixel i a la seua explicació en pdf)

Va haver-hi moltes més barques en el Xúquer, però era esta la que estava situada en la ruta de l'antiga "Via Augusta", extensió de la Via Domitia a Espanya, que va del Col de Panissars, (Pirineus), no lluny de l'actual Col Du Perthus, fins a La Jonquera, Girona, Barcelona, Tarragona, València, Còrdova, Carmona, Sevilla (Hispallis) fins a Cadis (Gades).) i el seu recorregut des de València fins a Almansa. 

Eixia de València (i pel que després seria Catarroja, Silla, Almussafes, Algemesí), creuava el Xúquer per un pont a Sucro (Alzira?), i per on seria Carcaixent, La Pobla Llarga, Manuel, passava a prop de Xàtiva, Canals i els pobles de la futura Costera de Ranes i seguint la vall del riu Canyoles, prenia el camí del port d'Almansa. L'alternativa era creuar el Xúquer per Alcosser, pedania d'Alberic, i anar per Castelló cap a Manuel reprenent la ruta.

El Xúquer ha sigut l'arquitecte i constructor de la comarca de la Ribera. Marca l'eix al llarg del qual s'articulen simètricament els ambients riparis, els successius nínxols ecològics, les arquitectures bàsiques del paisatge i fins a les morfologies del territori. Però a més el riu dels riberencs és un producte de la història humana que ha anat unint les formes de viure i habitar una zona d'inundació. No gratuïtament els propis riberencs han anat modelant el Xúquer aprofitant-lo per a realitzar diverses activitats productives en la ribera fluvial.

Calafatejant una de les barques.

Les barques són un testimoni del passat encara pròxim del riu, i pertanyen a la llarga memòria del riu. L'aigua i el riu, unit a la seua població, l'economia, el paisatge i el patrimoni cultural són l'element comú d'esta zona. I un dels referents d'este patrimoni i paisatge singular són precisament les barques, desaparegudes en la seua totalitat hui en dia, i quasi oblidades. Les barques ens documenten sobre el dia a dia dels diferents passos fluvials per uns paratges ara abandonats, sobre la diversitat d'un riu d'aigües abundants abans de les obres de regulació i expansió dels nous regadius, i sobre les generacions i sagues de barquers i de mestres fusters i calafatadors.

Les barques planes i amples, humils, transportadores de veïns, viatgers o càrregues ens parlen d'un Xúquer viu i pròxim, brillant i profitós. La barca va ser, per als riberencs, un vehicle d'unió i de comunicació.

La seua història és també una història de personatges: barquers, calafatadors, transeünts i veïns de les diferents localitats de la Ribera. Des de la mateixa conquista cristiana del segle XIII, els rius i les barques de pas van ser considerades regalies, i per tant formaven part del Reial Patrimoni. En alguns casos estes es van mantindre en mans de la Corona, en altres els privilegis van ser atorgats a senyors particulars, com és el cas de la majoria de barques del Xúquer. Al costat d'estes barques d'ús públic i complement de la xarxa de camins, es documenten també barques privades, entre les quals destaquen les que formaven part de l'utillatge dels molins i les denominades "sorreres", algunes d'elles encara en actiu.

Ens conten els historiadors que el gual que ocupava la barca va ser probablement el que va utilitzar Jaume I amb les seues tropes per a arribar a la Xàtiva andalussí. La referència més antiga que es coneix sobre elles és una franquícia concedida a l'abat de Valldigna per a poder utilitzar les seues barques de Segayren, Albalat i Riola. De l'any 1388 data un primer llistat de barques del Xúquer. Poc després la documentació notarial arreplega una subhasta dels peatges d'Alzira i de la barca d'Alcosser. El control dels passos del riu entre Alzira i Cullera no va estar exempt de problemes, així trobem un primer procés entre Corbera i Huc de Mur per diverses barques en 1432. Els litigis sobre els drets de barques van continuar a través de la història. Es coneixen també exemples de barques per a ús particular que daten de l'any 1416 i 1460.

Pràcticament fins al segle XX només havien ponts a Alzira i Cullera. La dificultat per a posar ponts resistents a les inundacions es va suplir, per tant, amb les barques de pas, que en l'Edat Mitjana eren 4 entre Alzira i Cullera (Albalat, Segayren, Riola i Fortaleny) i 2 entre Cofrentes i Alzira (Sumacàrcer i Alcosser). Front als rius de les característiques del Xúquer, l'única alternativa la donaven els ponts de fusta o de barques, o les barques pròpiament dites, utilitzades en el riu fins al segle XX. 

Pont del Rei vist des de la mota.

En 1796 va començar el que va ser el primer i últim intent seriós de construir un verdader pont en la zona, el Pont del Rei. 

Per diferents raons, l'obra s'abandonà i va reprendre dos vegades fins que en 1801 van cessar definitivament sense acabar-lo. Molt va haver de veure els continus pleits que va interposar el concessionari de les barques que temia que la gent travessara el riu pel nou pont, eliminant la seua segura font d'ingressos. 

Pont del Rei en restauració.

Les convulsions polítiques de 1801 en la comarca van ser importants. Motins contra les milícies provincials a València, Castelló de la Plana, Segorbe, Alzira i Xàtiva, sèries de males collites i forta pujada de preus, van provocar al setembre la negativa a pagar els drets senyorials. Va haver-hi motins populars a Alcàntera, Beneixida, Càrcer, Senyera, l'Alcudia de Crespins, Carlet, Antella, i els més greus d'Alberic, on els segadors d'arròs van prendre la vila tot el mes en nom de Pep el de l'Horta, i es van picar els escuts senyorials de la casa de la Batlia i de la Fonda, van destituir l'alcalde i van derrocar la forca de la muntanyeta de Santa Bárbara. El capitost de la revolta va ser Marià Alapont, barquer d'Alcosser.

Bateria napoleònica de Gavarda.

Després va vindre la guerra contra els francesos de Napoleó entre 1808 i 1812 en la que va ser un punt de gran importància estratègica, com demostra la bateria de canons que es va emplaçar en la que hui és coneguda com "serra de la bateria", sobre la qual s'ha construït el nou poble de Gavarda després de la pantanada de 1982, i que domina tota la zona de les barques i el pont des de la seua escassa altura. Mes tard les guerres carlines, que feren necessari fortificar Alberic en 1839. 

Vista des de la bateria napoleònica.

En 1840 abdicaria la reina Maria Cristina que havia donat l'orde de refer el projecte i iniciar de nou l'obra del pont sobre el Xúquer, i en 1841 assumiria la regència el general Espartero i el vell projecte del pont es perdria definitivament sense ser reiniciat, entre les convulsions polítiques i socials del final del segle XIX. Ja a principis del segle XX es van construir sis ponts metàl·lics des de Gavarda a Cullera (el d'Alzira, el de Cullera, el de Gavarda -1917- i els d'Albalat de la Ribera, Riola-Sueca i Sueca-Corbera). Hui podem visitar-lo com mut testimoni dels canvis de la comarca. 

En el tram comprés entre Alberic i Tous hi ha 4 barques documentades:

Pont de Gavarda, de 1917.

-La d'Alcosser: alqueria entre Gavarda i Alberic, despoblada en el segle XIX, és la més antiga i apareix documentada des del segle XIII. Era denominada Barca del Rei, i va dependre en el segle XVII del Duc de l'Infantatat. 

Al construir-se la carretera l'any 1786, Carles III va recuperar la regalia instal·lant una nova barca entre Alcàntera-Beneixida i Gavarda-Alberic, la nova Barca del Rei,  separada uns 400 metres de la primera d'Alcosser. 

Vist des de la entrada del pont.

A finals del segle XIX esta barca va ser sustiuïda per un estret pont de fusta, fins que en 1917 es va construir el pont de Gavarda. 

-La de Sumacàrcer: va ser col·locada en el riu per privilegi de l'any 1431, va deixar de prestar els seus servicis al voltant de 1960 al construir-se una passarel·la de peatge, com la pròpia barca, que es va mantindre en eixes condicions fins a la pantanada de 1982.

Barca de Tous.

-La de Tous: encara que amb usos medievals, va començar a tindre presència continuada des de l'any 1617, i es va mantindre en el Xúquer fins als anys 70 del segle XX, quan el poble de Tous va canviar d'emplaçament per la inundació a l'omplir-se la nova presa.

-La d'Antella i Cotes: coneguda per "la barqueta" va començar a exercir com a vehicle de pas entre les dos poblacions l'any 1684, encara que només a partir de 1756 va tindre privilegi reial. 

Barca de Antella i Cotes.

La barca més jove ha sigut la que més ha durat, encara el 20 d'octubre de 1982, dia de la "pantanada" de Tous feia el servici per al que va ser construïda.

Les reparacions de les barques i la construcció de les noves naus anava a càrrec dels mestres fusters i calafatadors. Les seues dimensions no eren les mateixes, solien tindre més de 10 metres d'eslora i més de 4 de mànega. Per a la seua construcció s'utilitzava sobretot fusta de pi roig, eren calafatades amb la màxima atenció per dins i fora, amb quitrà i estopa. Cada any, l'administració gastava considerables sumes de diners en la reparació i manteniment de les barques, el seu equip i els molls.

La gola, es veuen la vella i la
nova desembocadura.

Els treballs diaris del barquer consistien a buidar d'aigua de la bodega quant si hi havia produït alguna filtració, soltar les cadenes de l'amarrament, girar el rem i estirar el cable per a acostar bé la barca i facilitar el còmode accés de les persones i els animals que esperaven; i després, arrancava amb esforç el moviment de la barca cap a l'altre costat, que per efecte del corrent continuava sola a l'esvarar sobre el cable amb ajuda del torn.

Rellotge a la casa de la Barca.

Un riu travessat per veïns i viatgers, fins fa molt pocs anys, amb les últimes barques i aquells vells barquers, ocasionals transeünts mentres altres utilitzaven els moderns ponts de ferro.

En Castelló tenim pocs vestigis ja del que va ser la barca. Ens queda el camí, que continua sent el "camí de la Barca", i la casa que habitaven els barquers i les seues famílies, "la casa de la Barca" en el mateix camí, amb el seu emblemàtic rellotge de sol, i que després de la desaparició de la barca va ser propietat de la família Martí i hui està en prou bon estat, però repartida entre diversos propietaris. 

La casa de la Barca hui.

Alcosser era un xicotet lloc pertanyent a Alberic, i la barca era una concessió propietat del Duc de l'Infantat, baró d'Aberic, membre de l'alta noblesa castellana i Gran d'Espanya. El xicotet poblament va ser abandonat després que l'arrasara la riuada del 4 d'octubre de 1779 i va desaparéixer definitivament en la de 1864. Hui no queda cap vestigi dell lloc exacte on es trobava.

L'últim barquer d'Alcosser va ser Pepe Talens. Potser vos sone. El seu fill va arribar a ser un autèntic triomfador en el món de la música, i molt volgut en el nostre poble, i fa anys que Castelló li té merescudament dedicat un carrer important en la mateixa carretera que el creua, el de Josep Talens, "El Barqueret". 

Barca  d'Alcosser 1903 amb Talens.

Gràcies a un benvolgut amic, vos puc deixar una magnífica foto de 1903, on podeu veure la barca d'Alcosser amb Talens manejant-la. Si voleu tindre-la en molt alta resolució per a poder imprimir una còpia, podeu baixar-la en el següent enllaç en alta resolució 3423 x 2193 pixel .

Temps era temps...

A vora foc.

Fa uns pocs dies, un nebodet meu va estar malalt (una favada, gens greu) i es va passar un parell de jornades completes a casa, sense la seua ració diària de col·legi en el Severí Torres donant-los mala vida als pobres professors, que sens dubte es guanyen els cigrons i el cel domesticant cada un a un parell de dotzenes de mocosos, durant un bon grapat d'hores de treva concedida a les famílies cada dia.

No vos vull contar com s'ho va passar d'avorrit l'angelet amb els seus muntons de joguets de totes les classes escampats per tota la casa i amb l'aparell de televisió tot el sant dia a base de pel·lícules de dibuixos animats, i al que no mirava més que alguns segons perduts durant el seu incessant anar i vindre entre jocs i escàndol. Això sí, els altres habitants de la república domèstica, a aguantar la marea com els bons i desitjant la ràpida recuperació de la criatureta del senyor.

La cosa m'ha fet reflexionar un poc sobre la meua època infantil. Sé com va ser, encara que només pel que em van contar al seu dia els meus pares, perquè la memòria no m'arriba directament a tant, la primera època de "escoleta de cagons", a casa d'una veïna a qui se li portaven una bona col·lecció de mocosos del barri perquè els cuidara unes hores, el que hui són la Guarderia i el Preescolar, i a la que hui crec que puc valorar en el que es mereixia, perquè en realitat estes persones rares vegades tenien mes qualificació que la seua paciència, bondat i amor als xiquets, perquè el pagament en metàl·lic era molt escàs i per tant, la recompensa, escassa com ell.

Recorde ja perfectament la meua època posterior, l'escola també en el Severí, els jocs en el carrer i en la plaça de l'ermita, el llavador, els camps...

Però hi ha una altra cosa que porte gravada en la meua memòria d'aquells temps en què no sols no hi havia televisió, sinó que poca gent tenia aparell de ràdio. Eren les vetlades. Les nits. Sobretot les de l'hivern. 

Quan la claredat del dia és molt curta i les nits són llargues i fredes, els contes al voltant del foc, passant hores i mes hores relatant contes ancestrals que passaven de generació en generació, molt diferents dels contes que hui coneixen els xiquets, contes de factoria enllandats, "made in" Walt Disney, Warner, etc... Estos contes són mundialment famosos, però els conte junt al foc estaven arrelats en terra pròpia, i condensaven en ells la saviesa dels nostres avantpassats, les seues vivències, les seues supersticions, els seus mites, les seues vides.

Unes bones estelles bé seques, de taronger, codonyer, ametler o olivera, amb un ritual de flames que ajudaven a superar els rigors de les llargues nits hivernals, quan la calor que dona la llar es especialment agraïda. Però no només es tracta de l’escalfor. 

L’olor de llenya cremant, el soroll de les flames en eixir o dels troncs i les pinyes espetegant, els remolins de fum que marxen xemeneia amunt i el caliu de les brases formen un conjunt extraordinàriament amable i acollidor durant l’hivern. 

Tota la família reunida al voltant del foc de la llar, mentres sobre els ferros de tres potes bullia una olla amb unes bajoques, unes creïlles, alguna ceba o un tros de col, si podia ser adornat tot pel sabor radical d'una botifarra de ceba que navegara botant pel bullent temporal. En acabant de sopar, de tot: fer roses, torrar cacau o castanyes, a desfer dacsa, a ajudar a qualsevol xicoteta labor triant llavors o llegums, o sense fer ni més ni menys que escoltar.

Aquell foc era l'única font d'energia per a combatre el fred que penetrava per totes les bandes en aquelles cases de gruixudes parets i xicotetes finestres desajustades. En aquell temps no existia la pressa, sense unions europees que marcaren canvis d'horari dubtosament estalviadors separant l'hora "oficial" de l'horari de l'amo Sol.

Els llauradors sabien quan era l'hora amb una simple mirada a l'altura del sol o a l'ombra d'algun arbre o edifici. Cap rellotge atòmic de laboratori, o de fabricació xinesa en la seua monyica, marcava el ritme dels seus dies.

En la mateixa casa eren diverses les generacions que convivien d'una mateixa família. Almenys, tres: iaios paterns o materns, pares i fills (sempre parlant en plural). En alguns casos, inclús distintes famílies convivint en grans casalots. L'intens contacte feia que les vivències i tradicions passaren d'una generació a una altra d'una forma fàcil i natural.

La immensa majoria treballava de jornaler agrícola, i durant les dures jornades de sol a sol, treballaven junts pares i fills braç a braç. Les filles, a casa, cosint, brodant, o fent confitures i conserves, junt amb sa mare i les seues ties i iaia. Elles només s'emancipaven quan es casaven, o sinó, es quedaven tota la vida en la casa pairal. En eixe cas, les ties o tios matxutxos augmentaven encara més la ja nombrosa família.

A poc a poc la millora de les condicions socials ha anat fent créixer al poble sense que durant anys augmentaren els seus habitants, i cada generació de cada família ha anat ocupant la seua pròpia casa, han disminuït les aglomeracions domèstiques i s'ha anat guanyant intimitat, qualitat de vida, mentres han anat disminuint les relacions familiars. 

Millor? Pitjor? Jo ho deixaria en diferent. El món s'engrandix i es globalitza, les cultures s'entremesclen en favor del mestissatge cultural, cada vegada sabem més d'això dels altres i menys del nostre. 

Potser m'estic fent vell, i en qualsevol temps passat era més jove. O només és nostàlgia.

Temps era temps...