Farolets.

A l'estiu, a boqueta nit, s'omplien els carrers de Castelló de taules, al voltant de les què sopaven els veïns, i la vetlada la tancava sempre un meló d'Alger, amb el seu suau i característic olor i el seu refrescant sabor.

Farolet de meló d'Alger.

Si el meló eixia verd, o al final de la temporada, en què abundaven els melons de poca grandària, o es passaven a vegades de madurs, era el moment d'aprofitar-los per a jugar amb ells fent farolets. Després de tallar cuidadosament la part superior al voltant del pessó, es buidava cuidadosament amb una cullera tota la polpa interior fins a deixar només el grossor de la pell blanca interior. 

Amb un ganivet o una navaixa, es dibuixava cuidadosament sobre la pell verda exterior rascant-la amb atenció per a no trencar la corfa de la fruita. Pot ser els dibuixos mes tradicionals, i no em pregunteu per què, eren una casa, una escala i una lluneta. S'obrien forats de ventilació, i s'instal·lava en l'interior un ciri que il·luminava els dibuixos, i es passejava pel carrer cantant la cançó del sereno.

Sereno, mereno

dis-me quina hora és.

La una, les dos,

van a tocar les tres.

El sereno ha mort un gos

se l’ha endut a l’hospital,

les xiquetes de costura

se l’han fet en oli i sal.

Sereno, mereno

dis-me quina hora és.

La una, les dos,

van a tocar les tres.

El sereno i la serena

se n’anaren a pescar

i pescaren una anguila

com els peixos de la mar.

Sereno, mereno

dis-me quina hora és.

La una, les dos,

van a tocar les tres.

Fent el farolet.

El món del joguet està ple de fantasia, basta de veure la quantitat de mitjans d'entreteniment, tant educatius com, simplement, recreatius que disposen els xiquets dels nostres dies. Açò no sempre ha sigut així. L'abundància de recursos d'esplai és un fet actual, però la imaginació ha format part del món infantil des de sempre. Servisca com a exemple d'esta reflexió el farolet, un joguet hui oblidat. 

La peculiaritat d'este joguet és que calia crear-lo, i tant en la seua fabricació com en la seua utilitat, la fantasia ocupava un lloc important. La matèria primera era un xicotet meló d'Alger. 

Aconseguit el melonet s'iniciava el procés de creació del farolet. La primera operació és fer la coroneta, que consistix a tallar el meló d'Alger per la part superior on té el pecíol o peduncle que el mantenia unit a la mata. 

El següent pas és buidar el fruit de la polpa comestible, cosa que la mà d'un xiquet pot fer ficant la mà per l'obertura practicada, amb l'ajuda d'una cullera. Després amb una navaixa punxeguda es practicaven quatre obertures laterals quadrades, o amb altres formes, les finestres, i llavors arribava la part artística, que es realitza raspant la part verda i dura de la corfa. Quan apareixia la part semidura que és blanca, la raspadura calia fer-la amb la forma d'alguna figura. Tot val, una caseta amb un arbre al costat, un burret, un gos, un camió, un catxirulo, un xiquet o qualsevol altra figura que abellira. El tema era lliure i, a més, la part decorativa del treball. 

Com fer el farolet.

A continuació es procedia a practicar prop de l'obertura superior tres forats simètricament equidistants pels que es passava una cinteta o un cordellet fi. En la coroneta o tapa, es feien altres tres, procurant que coincidiren amb els primers de manera que la coroneta quedara tres o quatre centímetres per damunt de la boca del farolet. A continuació, es nugaven més amunt els tres fils junts formant un ansa que sèrbia per a sostindre'l. 

Per aquells dies la il·luminació elèctrica era deficient, les apagades freqüents i, a més, en les cases de camp aïllades s'enllumenaven a la nit amb el cresol d'oli, el quinqué de petroli, o amb el llum de carbur  i el ciri de cera. Esta última era la il·luminació del farolet.

S'encenia un tros no molt gran de ciri i deixaven caure unes gotes de cera fosa al fons del farolet. Apagat el ciri s'introduïa en el farolet abans que la cera s'endurira. En eixe moment el ciri quedava fixat i el farolet estava acabat. 

Només quedava encendre el ciri i llavors la llum d'este, a més d'enllumenar per les finestres, produïa unes transparències en les figures raspades que eren l'ornament i li donava a l'artefacte la categoria de figura artística. 

Com es pot suposar, la utilitat del farolet era més decorativa que pràctica, perquè la llum que emetia el ciri  a través de les finestretes i les raspadures no era prou intensa per a solucionar cap problema d'il·luminació, però sempre quedava la satisfacció de l'obra realitzada. 

Recorde el meu primer farolet. Estaria jo entre els set i huit anys d'edat. Ja tenia l'experiència d'haver vist altres realitzats per companys i tenia l'assessorament del meu iaio matern, que em deixava fer però aportava els seus bons consells. 

Per a ser la meua primera obra vaig quedar prou satisfet tant que, immediatament em vaig anar a casa del meu amic Rafael per a ensenyar-li'l. 

Un altre joc de llavors eren unes caretes de cartó pedra, pintades amb uns trets (no puc especificar si de faune o de diable) però en tot cas horribles. 

En el trajecte entre ma casa i la del meu amic em vaig trobar amb dos xiquets de deu o onze anys disfressats ambdós amb dites caretes. No van tindre una altra diversió que espantar al xiquet que jo era. Van començar a pegar voltes al meu voltant cridant en un aquelarre espantós. 

Em vaig preparar a la defensa, vaig voltejar el farolet com una fona i el vaig estavellar contra el rostre d'un d'aquells monstres. El farolet va quedar fet miquetes, però aquells bàrbars es van donar per satisfets i es van allunyar, deixant-me tot sol plorant amb les restes que quedaven del meu treball penjant de les meues mans. 

Després vaig realitzar molts altres farolets, però mai vaig oblidar aquell primer que no vaig poder disfrutar.

Temps era temps...

Diccionari de carros.

1925 al port de València.

Canvien els temps i passen les coses. Hui tenim televisió, mòbils, ordinadors, cotxes, gps, llibres digitals, etc. Abans, la majoria de la gent treballava en el camp, eren jornalers o llauradors majoritàriament, i usaven unes ferramentes molt característiques. Tot el que podia tenia un carro tirat pel seu animal, normalment haca o ruc, i un aladre per a llaurar i sembrar el camp.

Hui sabem conduir un cotxe, usar un mòbil, una càmera digital, navegar per internet, gravar vídeos o jugar videojocs. Abans, fins fa molt poc, no existia res d'això, i el que era necessari aprendre era a portar un carro i a l'animal en el camp per a treballar i llaurar el bancal. Com ja hem dit, el carro de la Ribera solia ser el d'escala, i l'aladre, hereu del romà, solia ser tirat per un sol animal i s'anomenava forcat.

Parts d'un carro (1)

Per què els mes jóvens vagen entenent el que eren, els preparem un xicotet diccionari amb els noms i descripcions de les parts del carro i dels aparells dels animals. Ja seguirem amb la resta:

Aiguadera f. Ormeig compost de quatre o sis senalles còniques sense cul, que es posen meitat a cada banda de la bèstia i s’empren per a traginar gerres d’aigua.

Aigüera f. Barxa d’espart amb tapadora, que els carreters duen en el carro sobre el varal per portar-hi l’aigua i la berena.

Aixar v. tr. Fer anar arrere una cavalleria, fer-la recular.

Aixaderes f. pl. Reculants. Cadascuna de les corretges o cadenes que van de la retranca a les vares del carruatge, passat pel mig del cos de la bèstia, i serveixen per a permetre que l’animal puga recular i fer seguir amb ell el vehicle, sobretot en les baixades.

Parts d'un carro (2)

Aixavegó m. Compost de quatre samugues encreuades, amb una tela fixa al damunt que va sobre l’albardó de la bèstia i serveix per a portar blat, arròs, palla, etc.

Albarda f. Guarniment de les bèsties de càrrega de peu redó que consisteix essencialment en un coixí ple de palla, de borra, etc., que s’adapta al llom de l’animal i sobre el qual es col.loquen les sàries, els arganells, etc.

Albardar v. tr. Posar l’albarda a una bèstia.

Albardó m. Casta albarda.

Alcalades f. pl. Peça de metall que formava part de les guarnicions de cavalcadura.

Alitranca f. Peça de cuiro que passa per damunt de les anques de les cavalleries enganxades.

Aparell m. Arreus per a muntar o carregar les bèsties de bast.

Aparellada f. Guarniments de la bèstia de càrrega o de tir.

El cub de la roda

Arçó m. Arc de fusta que hi ha davant i darrera de la sella i del bast, i que serveix d’ànima a aquests ormeigs.

Arganells m. pl. Portadores.

Aro m. Cercle de ferro que enrevolta la roda d’un carruatge.

Arquillo m. Cada un dels arcs de fusta que sostenen la vela del carro.

Arri interj. Interjecció amb què s’estimula una bèstia a caminar o a accelerar la marxa.

Ase m. ZOOL. Mamífer perissodàctil de la família dels èquids (Equus asinus), d’aspecte similar al del cavall, però més menut, d’orelles llargues i de cap gran, que s’utilitza generalment com a bèstia de càrrega.

Balancí m. Bastó que du dues cordes (una a cada cap) que s’enganxen a una bèstia, i enmig té una anella per a enganxar-se amb una cosa que la bèstia ha de posar en moviment, com per exemple, una arada, un trill, etc.

Banda f. Postissada que va col.locada a cada costat del carro i forma la paret lateral d’aquest.

Barana f. Barra que va col.locada horitzontalment en tota la llargària del buc del carro, i que té forats dins els quals van ficats els caps superiors dels palancs o estaques que formen la banda.

Barra m. Peça que forma el braç i la cuixera de cada part del carro.

La cabeçada

Barriguera f. Corretja que per sos extrems du passats els braços del carruatge i que, passant per davall la panxa de la bèstia, serveix per a evitar que el vehicle s’alce.

Bast m. Albarda curta que porten les bèsties de càrrega.

Boixa f. Peça de ferro fus, cilíndrica o troncònica, que va ficada dins la cuba del carro i abriga el cap del fusell.

Botó m. Peça cilíndrica de fusta que ocupa el centre de la roda de carro i a la qual convergeixen els radis. Cubo.

Bou m. ZOOL. Mamífer remugant de la família dels bòvids, de la subfamília dels bovins (Bos taurus), amb potents banyes punxegudes recorbades enlaire.

Brida f. Fre o mos del cavall, el mul, etc., amb les regnes i les altres corretges que serveixen per a subjectar-lo al cap de l’animal.

Burro m. ZOOL. Ase.

Cabasset m. Virolla de ferro que va a cada cap del fusell del carro, al costat de la boixa i que és travessada pel piu.

Cabeçada f. Conjunt de corretges entrelligades que subjecten el cap de la bèstia cavallina quan ha d’estirar un vehicle.

Cabeçó m. Conjunt de corretges que subjecten el cap de la bèstia per a estirar el carro.

Cabestre m. Corda o corretja que es lliga al cap d’una bèstia per a portar-la o subjectar-la.

Camó m. Cada una de les corbes que formen la roda del carro. Corba.

Carreter m. Persona que té per ofici portar carretes o carros. m. Persona que construeix carretes o carros (Mestre d'aixa).

Carrillera f. Rodera, solc produït en terra per les rodes dels carros.

Carro m. TRANSP. Vehicle per a transportar càrrega constituït per un marc o una caixa amb una perxa o dos vares on van enganxats els animals i un fusell fixat en la part inferior, en l’extrem del qual giren lliures dos rodes.

Cavall m. ZOOL. Mamífer de la família dels èquids (Equus caballus) de grans dimensions i de constitució forta i àgil al mateix temps, que s’utilitza com a animal de tir, de sella, etc.

Carrejant vímet.

Cércol m. Llanda de ferro de les rodes del carro. Aro.

Cingla f. Cinta ampla de cordell de cànem o d’altra matèria resistent, especialment la utilitzada per a subjectar l’albarda, la sella, etc., per davall del ventre de l’animal.

Cinglar v. tr. Assegurar la sella o l’albarda.

Clàviga f. Clavilla, especialment la que, en un fusell o una barra que s’introdueix per un cap en el forat d’un objecte (roda, jou, etc.), s’hi clava travessant-lo a fi que no puga escapar-se.

Collera f. Coixí que es posa en el coll de l’animal per junyir-lo a l’aladre, a la carreta, etc.

Colleró m. Classe de collera de bèstia de més grossària que la collera ordinària.

Contraperna f. Barra horitzontal de les baranes dels carros on van emmetxats els extrems inferiors de les estaques i dels contratirants.

Contratirant m. Barrot de ferro que es col.loca entre la contraperna i la banda superior per a reforçar la barana superior d’un carro.

Corba f. Cadascun dels segments corbs de fusta, que, units uns amb altres per llurs extrems, formen l’encorbat de la roda del carro.

Corretjot m. Corretja ampla que passa per damunt de l’animal de tir i serveix per a sostenir els braços del carro.

Costella f. Cadascuna de les dos peces corbes de fusta o d’altra matèria sòlida que formen l’ànima de la collera o collar de tirar a carro.

Cubo m. Peça cilíndrica de fusta que ocupa el centre de la roda de carro i a la qual convergeixen els radis.

Descans m. Mosso. Pal que va agarrat per un cap al braç del carro i per l’altre cap, abaixant-lo, pot recolzar en terra quan el carro està parat, i així donar-li un nou punt de suport que evita que puga balançar de davant o de darrere.

Tartana.

Egua f. Femella del cavall.

Eix m. Peça de fusta, de metall o d’altra matèria dura, de forma cilíndrica o cònica, que està fixa i serveix de sosteniment i centre de revolució a una o diverses rodes o altres peces que revolten.

Escala f. Cada un dels braços travessers del carro o tartana.

Escaler m. Animal que en una reata va a l’escala, o sia, entre els braços del carro, a barres.

Escaleta m. Prolongació de l’escala del carro, feta per mitjà d’una post sostinguda amb cordes, que té per objecte permetre d’augmentar la càrrega. Pessa de ferro amb escalons per ajudar a pujar al carro.

Estaquilla m. Cadascuna de les estaques de fusta que formen l’escala del carro.

Francalet m. Corretja de la collera o forcasset.

Frontalera f. Corretja o corda de les morralles que passa per damunt del front de l’animal.

Fuell m. Eix d’un carruatge.

Galtera f. Peça de guarniments que tapa els ulls i galtes d’un animal, per a fer que soles mire al davant.

Guardapols m. Peça de cuiro que va enrotllada damunt el coixí de parell i que s’hi estén quan plou o quan hi ha molta pols.

Haca f. ZOOL. Cavall menut i vigorós, l’alçada del qual no passa de catorze decímetres.

Haveria f. Bèstia de càrrega.

Carruatge funerari.

Jouet m. Mena de collar format de dues cames de fusta unides per la part superior, amb uns ganxos de ferro on es passen els francalets, i que es posa al coll de l’animal per a llaurar amb forcat o per a tirar carro.

Jònec m. ZOOL. Brau o bou jove, de menys de dos anys.

Junyir v. tr. Posar el jou a un animal o un parell d’animals.

Llança f. Peça llarga de fusta unida pel seu extrem inferior al joc de la part de davant d’un carruatge, a cada costat de la qual, s’enganxa un cavall, una mula, etc.

Matxo m. Mul.

Mestre d’aixa m. Fuster de carros.

Morralles f. pl. Conjunt de corretges que envolten el cap d’una bèstia de tir o de tragí, especialment d’un mul, per a subjectar-la i guiar-la.

Morrera f. Peça de corda o de corretja que passa per damunt els morros de la bèstia i forma part de les morralles.

Mosso m. Descans; pal damunt el qual descansa un braç del carro quan aquest està desjunyit.

Mula f. ZOOL. Mul femella.

Ollaó interj. Crit del carreter per fer anar l’animal cap a la dreta.

Oixque interj. Crit del carreter per fer anar l’animal cap a l’esquerra.

Perxa f. Barra col.locada a la part central i superior de l’arquillada d’un carro.

Pina f. Corba de roda de carro.

Galera, el transport pesat.

Piu m. Xicoteta peça ixent que serveix per a encaixar en un buit, moure un ressort, fer de suport a un cos giratori, etc.

Portadores f. pl. Conjunt de dos caixons de fusta destapats lateralment, que van col.locats un a cada costat de bast o albarda d’una bèstia, a manera d’arganells, i serveix per a portar-hi cabassos i cistells plens de fruita.

Pujador m. Pedrís, escampell, etc., que ajuda a pujar a cavall, en un carruatge, etc.

Rabasta f. Tafarra. Banda de cuiro, cànem, etc., que subjecta la sella, el bast, etc., per darrere passant per davall de la cua de la bèstia.

Radi m. Cada un dels barrots, les tiges, etc., que uneixen el botó d’una roda amb la seua circumferència.

Ramal m. Tros de corda lligat al morro d’una bèstia, per a portar-la.

Reata f. Corda amb què es lliguen les bèsties perquè unes segueixen les altres, o corda amb què es lliga la càrrega, sobretot en garbejar.

Reculant m. Cadascuna de les corretges o cadenes que van de la retranca a les vares del carruatge, passat pel mig del cos de la bèstia, i serveixen per a permetre que l’animal puga recular i fer seguir amb ell el vehicle, sobretot en les baixades.

Carregant al port de València
en 1930

Regnes f. pl. Cada una de les dos corretges o brides amb què es governa el cavall o l’haveria.

Retranca f. Rabasta. Tafarra.

Reülls m. pl. Conjunt de dos peces de cuiro que formen part dels guarniments del cap d’una bèstia i li tapen els ulls lateralment perquè sempre mire cap avant.

Rossí m. Cavall vell, decadent i de poc vigor per al treball.

Ruc m. ZOOL. Ase.

Samuga f. Cadascuna de les quatre barres que formen l’ormeig, el qual és anomenat aixavegó.

Sària f. TRANSP. Recipient molt gran, generalment d’espart, que forma una bossa a cada un dels extrems i que es posa damunt del llom d’una bèstia per a transportar terra, palla, fem, etc.

Sella f. Seient de cuiro, de forma especialment adaptada a l’esquena del cavall, o d’un altre animal de sella, amb la superfície lleugerament còncava, de manera que el genet hi puga seure còmodament.

Selló m. Sella amb respatller i amb post per a descansar els peus, que servia perquè les dones anaren còmodament damunt muls i cavalls.

Serretó m. Peça de ferro semicircular amb una vora dentada, que se subjecta sobre el morro de la bèstia de tir, perquè en estirar-li les regnes a les quals va unida la dita peça, l’animal es deixe guiar.

Carro de ma, 1923.

So interj. Crit del carreter per fer parar l’animal.

Soc m. Peça de fusta del fre del carro, aplicada per la part corba damunt la llanda de la roda per a frenar-la i impedir-ne el gir.

Somera f. Burra.

Sorra f. Teixit d’espart que portava el carro en la part inferior, davall de la caixa, i servia per a dur-hi algunes coses i fer contrapés.

Soto m. Postissada que va penjada amb cadenes sota el fusell del carro i que serveix per a transportar-hi coses i per anar-hi els qui viatgen amb aquell vehicle.

Tafarra f. Rabasta. Retranca.

Tartana f. TRANSP. Carruatge lleuger de dos rodes, amb coberta redonenca, ballestins de suspensiò i amb seients laterals, destinada generalment al transport de perssones.

Telera f. Barana llevadissa del carro.

Timó m. Llança d’un carro.

Tiro m. Cadena del carro que s’enganxa al cabestre d’un animal que el tira.

Tirants m. pl. Cordes revestides de cuiro amb què es lliguen entre si o al cap de vares els animals que van davant de l’escaler.

Carrejant taronja al port de
València als anys 20.

Torn m. La peça més davantera del bast, de cuiro en forma de mitja lluna, que va col.locada immediatament davant de l’arçó anterior.

Tralla f. Regna, corretja per a frenar o dirigir.

Travessanya f. Barra que subjecta per darrere les baranes del carro.

Vara f. Les dues barres del carro enmig de les quals va junyit l’animal que tira el carro.

Varal m. Barra horitzontal dins la qual van ficats els caps superiors de les estaques de la barana del carro.

Vela f. Tela que cobreix el carro per a defensar els viatges contra el sol o la pluja.

Vencilló m. Corretja que va fixa a cada costella del collar i serveix per a lligar este amb el braç del carro o del forcat.

Ventrera f. Barriguera.

Espere no haver-me deixat moltes, i en les fotos podreu anar identificant cada una d'elles. Seguirem a poc a poc amb els carros i les cavalleries.

Temps era temps...

El Mestre d'Aixa

El mestre d'aixa. Gravat antic.

Segons el diccionari, un "mestre d'aixa" és un fuster especialitzat a fabricar o reparar peces de qualsevol tipus d'embarcació. No obstant això, en les comarques valencianes, el nom és el que designa el mestre constructor de carruatges de qualsevol tipus.

Potser se dega al fet que ambdós treballs no són tan distints, i empraven, com a ferramenta fonamental, la mateixa, l'aixa, que és un instrument per a desbastar la fusta amb un mànec curt i fulla d'acer temperat, esmolada i tallant. També hi havia amb dos talls, un horitzontal i un altre vertical al costat contrari, un usat com a destral i l'altre com a aixa. Inclús alguns substituïen la destral per un cap de martell.

Aixa antiga.

No sols construïen carros, sinó que, si calia completar treball, es fabricaven i reparaven eines agrícoles, com aladres, xarugues, acaballonadores, etc.. El "mestre d'aixa" havia de ser un bon fuster, però també un bon ferrer, ja que havia d'ajuntar en el seu ofici les tècniques d'ambdós especialitats, bàsiques per a la construcció dels carruatges.

Carro d'escala

El carro era el vehicle indispensable en la societat rural, i la seua construcció requeria una gran mestria. Eren indispensables sobretot a partir de la segona mitat del segle XIX i la primera del segle XX, quan la millora dels camins i l'augment de la capacitat econòmica del llaurador propietari van provocar una àmplia expansió de la seua utilització no sols en els pobles, sinó en el naixent comerç que facilitava la millora en el transport que incrementava la rapidesa, quantitat i qualitat del maneig de grans quantitats de mercaderies. 

Parts d'un carro d'escala (1)

Entre les diverses parts del carro, les mes complexes i de mes difícil construcció eren, sens dubte, les rodes, protegides per un cércol de ferro o "cércol", a què s'acoblaven cada un dels "camóns" o "corbes" que formaven el perìmetre, i els "radis" que convergien en el "cub", element complex format per diverses peces que unien les rodes a un sòlid eix de ferro destinat a suportar tot el pes del vehicle i la seua càrrega.

Parts d'un carro d'escala (2)

El tipus de carro mes usat, amb diferència, en tota València era el "carro d'escala" anomenat així per la forma de la seua estructura, formada per dos barres longitudinals, "barres", i les travesseres, "escales", que li donaven esta aparença bàsica. Sobre les rodes es fixava esta armadura consistent en una caixa per a la càrrega amb una o dos "posts" en el seu sòl i els laterals o "varals". Si la càrrega era mes llarga, es podien afegir davant i darrere de la caixa unes peces addicionals o "teleres". Si era necessari, es podia carregar per davall de l'eix fins quasi el sòl afegint una plataforma anomenada "soto" que penjava amb cadenes regulables de l'estructura en escala, a la que s'accedia apartant el sòl del carro, el que multiplicava la seua capacitat.

Parts del cub de la roda.

L'animal de tir s'enganxava entre les barres amb nombrosos elements de guarnició de què anirem parlant. Anirem tractant a poc a poc les parts tant del carro com dels guarniments de l'animal, però de moment, vos faig avanç d'unes imatges amb els noms de les principals per a anar fent boca.

Les fustes mes emprades per a fabricar carros eren les d'alzina, ullastre (olivera borda) i anouer, encara que no eren les úniques. Existix també el verb "aixar", que significa fer recular a l'animal. Les haques reculen amb facilitat, però és molt difícil aconseguir que ho facen els ases.

Aixa amb martell modèrna.

En el taller del "mestre d'aixa" s'empraven infinitat de ferramentes, i sobretot, destacava una farga de carbó amb una manxa d'aire, de la que treien amb unes descomunals tenalles grans peces, que eren rítmicament colpejades amb el mall sobre l'enclusa per a donar-los la forma necessària segons el seu mecanisme. Dos colps mes suaus, seguits d'un altre molt fort, eficaç i contundent, després de precisar qual era el lloc mes convenient per a donar-lo. Finalment, amb les mateixes tenalles, el submergia en una gran pila d'aigua per a temperar-lo. De sobte, tot el carrer s'omplia d'un núvol blanquinós i una olor característica i intensa.

Altres vegades, era el soroll de la serra amb diversos tons segons el tipus de fusta o el grossor de la taula. 

Carro d'escala restaurat.

Els carros no eren construccions en sèrie ni seguien normes fixes en la seua construcció i grandàries. Eren construïts segons les necessitats i indicacions de qui els encarregava, encara que pam dalt, pam baix, les necessitats dels llauradors eren molt semblants. Els d'escala solien tindre una longitud màxima d'uns 320 centímetres, una amplària d'al voltant de 142 i un diàmetre de roda de 140. La seua càrrega màxima que solien transportar arrossegat per un sol animal era d'entre 16 i 20 quintars.

El client visitava el taller i tancava amb el mestre un tracte respecte als diners que costaria el carro, les seues dimensions i capacitat, i a vegades demanava particularitats fora del normal, com a rodes mes altes, que tinguera 20 radis en compte dels 18 habituals, o 16 per a alleugerir-lo, etc...

Abeurant a la font.

En el procés de fabricació, totes les peces es produïen per separat i després s'engegaven en conjunt. Moltes peces era necessari tindre-les fabricades per endavant, com les rodes, la fusta de les quals requerix un assecat d'al voltant d'una any abans de poder acoblar-la.

En el taller del "mestre d'aixa" no sols es fabricaven carros de llaurador. També feien altres vehicles semblants, com carros de mà, carros de viatge, tartanes, cabriolets, galeres, i altres.

Carro d'escala amb soto restaurat.

Entrem en un dels temes mes amplis i atractius de la nostra història de poble rural. Poc a poc seguirem amb ell. A Castelló hi havien varis, i bons, mestres d'aixa. Parlarem d'ells.

Temps era temps...

Arròs i res.

S'han acabat els Carnestoltes. El senyor Carnal s'ha anat i arriba la Quarema amb el seu final en Setmana Santa. 

A pesar de l'antiga tradició d'ambdós esdeveniments, durant molts anys a partir de la guerra van estar prohibits els primers, i protegida i obligada la segona. Moltes eren les prohibicions durant l'època quaresmal, i van tardar molts anys a suavitzar-se davall la dictadura, i mes encara per la força de la institució eclesiàstica.

Ja parlarem alguna vegada de tot això, que temps tindrem. Una de les coses mes visibles, i que mes recorde de xiquet, eren totes les imposicions a l'hora d'omplir l'estómac, i això que jo sóc dels que ja no vam passar penúries, afortunadament, perquè només vam viure els últims anys. Jo només recorde coses a partir dels primers 60, i ja s'havia començat l'eixida del túnel. 

Castelló no es diferència en eixe tema de la resta de València, i teníem per això mil maneres de sortejar les prohibicions alimentàries de qualsevol tipus, els dejunis i les abstinències. I qui es crega que no trobàvem la forma de disfrutar amb un plat davant, està molt equivocat.

Només es variava un poc d'ingredients, o de la seua forma d'elaborar-los. Quan es prescindia de u, s'usava un altre i en pau. No es pot menjar carn? Es menja peix. I s'usa i abusa de la rebosteria, es trau tot el partit a les verdures, i al final, s'acaba disfrutant com un canonge. Aprofitarem estos llargs dies per a donar un repàs a la cuina quaresmal i veurem com es passen els patiments de portes dins de les cases valencianes.

Com a bon poble arrosser, començarem per un bon plat d'arròs penitent....

Arròs i res.

Arròs i res.

Per a quatre persones:

- 4 cebes grans

- 2 creïlles mitjanes

- 1 tomaca mitjana

- 1 pebre roig mitjà.

- 2 dents d'all

- arròs

- unes molles d'abadejo dessalat (mes o menys abundants segons gust i butxaca)

- Oli d'oliva (El suficient per a daurar bé la ceba) 

- Sal, molt poca.

- Cigrons cuits (optatiu) 

Preparació:

Es talla la ceba en lamines al llarg i l'all de la mateixa manera, es daura bé a foc lent i quan ja quasi estiga, se li afig la tomaca, tallada xicoteta. La tomaca ha de sofregir fins quasi caramel·litzar-se. A mig fregir, se posa el pebre tallat grandet. En oli a banda es dauren les creïlles tallades a rodanxes gruixudes. 

En l'anterior sofregit de tomaca i ceba amb pebre s'afig una tassa de café plena d'arròs per cada comensal i se li va donant voltes uns cinc minuts. A continuació s'afig l'aigua (com sempre, dos mesures d'aigua per una d'arròs). Quan porte bullint a foc mig uns deu minuts se li afigen les creïlles prefregides per damunt, i és el moment d'afegir també les molles d'abadejo.

Als vint minuts d'ebullició es baixa el foc i s'acaben de coure a foc lent. Sol coure's amb perol o cassola de fang. Este arròs és un poc melós per efecte de la ceba. Hi ha qui també li afig uns cigrons cuits per damunt (poden ser de pot, ben rentats).  Al gust.

Si vos agraden les postres dolces, tenim per ací moltes possibilitats, però vos propose un que el mateix ens va a servir en Quaresma que en Nadal, molt antic, d'origen àrab com la majoria dels els nostres, perquè som terra morisca, i són les Gemes. Recordeu que entre els productes de què cal abstindre's no estan ni els ous, ni la llet (per cert, tampoc els caragols, ja els arribarà el torn).

Gemes.

Gemes.

Per a 4 persones:

- 6 rovells d'ou.

- 300 gr de sucre.

- 300 mil·lilitres d'aigua.

- 200 gr de sucre glas (sucre mòlt molt fi).

- Canella en branca.

- Ratlladura de la pell d'un llima.

Preparació:

En un casset a foc lent posem a bullir el sucre, l'aigua, la ratlladura de llima i una branqueta de canella, removent amb suavitat, fins que aconseguixes la textura de xarop a punt de bri.

Retirem del foc, llevem la canella, afegim els rovells d'ou i batem molt bé. Tornem a posar a coure a foc lent fins que adquirisca la consistència d'una massa dura. En este moment, es trau del foc i es deixa refredar.

Quan estiga fred, afegim la tercera part del sucre glas, pastem i formem després amb la massa un rotllo llarg, que tallarem a trossos xicotets i es treballa cada trosset per a formar una boleta un poc mes xicoteta que un rovell d'ou.

Cada una de les boletes s'arrebossa en el sucre glas, fins que entre totes absorbisquen tot el que quede formant una pell sobre l'interior de la Gema.

Es conserven en la nevera i se servixen fredes o es deixen temperar, al gust.

Per a començar, em conforme amb això per hui, però no és ni un aperitiu entre tot el que hi havia en les taules de Castelló entre els patiments de les dates. Ja anirem parlant dels costums de qualsevol tipus i de la taula que les alimentava. Hi ha que patir, però sense enveja.

Temps era temps...